El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un parc nacional de l'Alt Pirineu, l'únic que hi ha a Catalunya. Administrativament està dividit entre les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, la Vall d'Aran i el Pallars Jussà.
Fou declarat parc nacional el 21 d'octubre de 1955, el segon parc nacional dels Pirineus després del d'Ordesa i Mont Perdut. Amb una superfície total de 41.852 ha, és el tercer espai protegit més gran de Catalunya i el cinquè parc nacional més gran d'Espanya.
Destaca el seu relleu abrupte, amb valls en forma d'U, circs glacials, estanys, congostos i tarteres, que són l'herència de l'acció erosiva de les glaceres del Quaternari, majoritàriament sobre granit, però també pissarres, esquists i roques calcàries. La major part del parc es troba damunt dels 1.000 msnm, amb alguns pics que superen els 3.000 msnm, entre els quals el més alt és el Comaloforno (3.033 m).
La vegetació forma un mosaic divers típicament pirinenc, compost per fagedes, boscos mixtos caducifolis, bedollars, pinedes, matollars i torberes. Els grans desnivells que presenta fan que hi hagi diferents ecosistemes: prats de pastura, conreus i boscos caducifolis a les cotes més baixes, boscos de fulla perenne a les cotes mitjanes, i prats alpins i rocalls d'alta muntanya a les cotes més altes. El parc conté també una elevada riquesa de fongs i de molses, amb espècies artic-alpines úniques a la península Ibèrica i algunes relíquies terciàries. En total sumen 1.940 espècies de flora, 54 de les quals estan protegides.
La fauna és la pròpia de l'alta muntanya pirinenca, tot i que a les zones més baixes penetra la fauna mediterrània. La componen un total de 340 espècies de vertebrats, de les quals 173 es troben protegides, algunes d'elles amenaçades. D'entre les espècies amenaçades o rares destaquen el trencalòs, l'àliga daurada, el gall fer, la perdiu blanca, el mussol pirinenc, la perdiu xerra, el pela-roques, el milà reial, l'ermini, l'almesquera, el tritó pirinenc i la sargantana pirinenca. D'entre els animals més habituals destaca l'isard pirinenc.
Cada any el parc és visitat per una mitjana de 400.000 persones, i l'any 2015 aquesta xifra va ser de 525.067 persones, amb un increment del 8% respecte de l'any anterior. Pel que fa a la procedència, un 80% correspon a turisme nacional mentre que el 20% restant es representat majoritàriament per visitants d'Israel, França, Països Baixos i Alemanya entre d'altres.
Situació i àmbit del parc miniatura|esquerra|Espais d'interès natural de l'Alt Pirineu i Aran miniatura|esquerra|Límits del parc:-En la zona interna-En la zona perifèrica.Compareu els 408 km² del parc amb el 453 km² d'Andorra El Parc té 41.852 ha. de superfície, dividides en dues zones de protecció diferenciades, la zona interna i la zona perifèrica. La zona interna és la que té la categoria de parc nacional pròpiament dit, i té 14.119 ha. Les 26.733 ha. de la zona perifèrica envolten la zona interna i estan destinades a crear un nivell de protecció gradual entre la part interna, més estrictament protegida, i l'exterior.
La zona interna és íntegrament als municipis de Vall de Boí i Espot. En el vessant de Boí, hi hem de distingir la vall del Riu de Sant Nicolau i la capçalera de la vall de la Noguera de Tor. Entre els estanys Llong i Llebreta, el riu de Sant Nicolau forma els característics meandres que donen el nom d'Aigüestortes. Aquests meandres, que no són exclusius d'aquest lloc, es formen en llocs plans, on antigament havia existit un estany, i que s'han anat omplint, a poc a poc, de sediments.
En el vessant d'Espot es troba el riu Escrita i lestany de Sant Maurici. En aquest estany, com a molts altres dels Pirineus, es va construir una presa per poder-ne treure més rendiment hidroelèctric. El llac es troba sota els imponents Encantats. Aquest conjunt format per l'estany de Sant Maurici i els Encantats és l'altra de les estampes característiques de la bellesa del Parc, i és el motiu que apareix al logotip del Parc.
La zona perifèrica inclou els municipis de Vielha e Mijaran i Naut Aran a la Vall d'Aran; de Vilaller i la Vall de Boí a l'Alta Ribagorça; la Torre de Cabdella al Pallars Jussà; i Espot, Alt Àneu, Esterri d'Àneu, la Guingueta d'Àneu i Sort al Pallars Sobirà.
En aquesta zona perifèrica es troben indrets de gran bellesa i valor naturalístic, com el bosc de la Mata de València, les valls de Gerber i Cabanes, el circ de Colomèrs, el circ de Saboredo, la ribera de Valarties, la vall de Besiberri, els estanys de Cabdella, el pic de Montardo i molts d'altres.
Història El poblament humà de l'Alt Pirineu es va anar produint a mesura que reculava l'última glaciació. Dintre dels límits del Parc no s'hi va establir mai cap poblament estable. Però recents estudis arqueològics han trobat restes d'assentaments humans temporals ocupats fa més de 8.500 anys, en el Neolític.
Durant el , coincidint amb el període de major desenvolupament demogràfic de les valls que envolten al Parc, la pressió humana sobre el Parc va ser màxima, amb una intensa explotació forestal, ramadera, agrícola i piscícola. Durant la primera meitat del va iniciar-se l'explotació hidroelèctrica dels Pirineus. Aquest fet va suposar una gran alteració del paisatge que s'havia mantingut força inalterable fins llavors.
Ja el 1932, el Pla Macià (Pla de distribució en zones del territori català; dels germans Nicolau Maria i Santiago Rubió i Tudurí), va regular la creació d'un parc nacional a l'Alt Pirineu. Però va ser en un decret del Ministeri d'Agricultura sota la dictadura que fou declarat parc nacional el 21 d'octubre de 1955 segons la llei de Parcs Naturals de 1916, amb una extensió inicial de 9.851 ha. En aquell moment fou el cinquè parc nacional d'Espanya i el segon dels Pirineus després del Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut. El 6 d'abril de 1957 s'aprova el primer reglament d'Aigüestortes. Aquest reglament prohibia la caça i regulava la pesca i els aprofitaments forestals que seguien estant permesos a l'interior del parc.
Amb l'aprovació de l'Estatut de Catalunya, la Generalitat obté competències en la gestió i legislació dels parcs naturals. L'any 1980, amb els traspassos de l'Estat a la Generalitat de Catalunya en matèria d'agricultura, comença una època de cogestió entre les dues administracions. En aquesta època comencen a fer-se algunes inversions: s'arreglen els accessos, s'incrementa la guarderia, es contracta personal de manteniment i d'informació durant els mesos d'estiu.
El 30 de març de 1988 la Generalitat de Catalunya promulga la Llei de reclassificació del Parc Nacional, d'acord amb la Llei Catalana d'espais naturals de 1985, i no de la llei estatal de 1975.(7/1988, de 30 de març) Un aspecte important d'aquesta llei és la creació de la zona perifèrica de protecció amb la finalitat de garantir una completa protecció dels recursos naturals i evitar els possibles impactes ecològics i paisatgístics procedents de l'exterior.
A partir d'aquest moment, s'endureix la normativa i es prohibeixen la pesca, l'acampada, les explotacions forestals i de qualsevol altre recurs natural, excepte les pastures i les hidroelèctriques que tenen concessions en vigor. A la zona perifèrica només es permeten els usos i aprofitaments tradicionals compatibles amb les finalitats de protecció i conservació del medi. Aquesta llei comporta el final de la cohabitació entre l'administració central i l'autonòmica. L'Estat deixa de reconèixer Aigüestortes com a parc nacional.
Amb la Llei 22/90, del 28 de desembre, es modifiquen parcialment els límits de la zona perifèrica, la composició del Patronat de gestió del Parc i les activitats d'explotació permeses. El 5 de juliol de 1996, es produeix una nova ampliació del Parc, que abasta les actuals 14.119 ha de superfície.
El de 5 de novembre de 1997, a instàncies d'un recurs al Tribunal Constitucional fet i guanyat per la Generalitat de Catalunya, es fa una modificació de la llei 4/1989 dels Espais Naturals de l'estat espanyol que possibilita la cogestió dels parcs nacionals per part de les Comunitats Autònomes i que fa possible la tornada d'Aigüestortes a la xarxa de parcs nacionals de l'Estat.
Geografia miniatura|La Vall de Colieto forma part del Parc Nacional miniatura|Llac major de Colomers a 2.130 m d'alçada miniatura|Estany Rius De la conca de la Noguera de Tor: riu de Sant Nicolau riu de Sant Martí De la conca de la Garona: riu de Valarties Aiguamoix Riu de Saboredo De la conca de la Noguera Pallaresa: barranc de Gerber riu de Cabanes riu Escrita Pamano Flamisell
Estanys A dintre del Parc Nacional es poden comptar fins a vuitanta estanys. Els principals són: Llebreta, Sarradé, Contraix, Llong, Mussoles, Ribera, Major de Morrano, Dellui, Bergús, Redó, Nere, Gavatxos, Ratera, Barbs, Munyidera, Gran d'Amitges, Sant Maurici, Subenuix, Negre de Peguera, Tort de Peguera, Trescuro, Negre de Cavallers, Monges, Mangades, Travessani, Tumeneia…
A la zona perifèrica: Cap al nord hi ha Rius, Tort de Rius, de Mar, Restanca, Major de Colomers, Obago, Major de Saboredo, Saboredo de Dalt, Gerber, Negre de Cabanes, Besiberri, etc.
Cap al sud hi ha Pessó, Castieso, Morto, Eixerola, Cubieso, Nariolo, Tort, Saburó, Vidals, Colomina, Estany Frescau, Reguera, Fosser, Ribanegra, Salat, Morera, Gento i Mainera, entre d'altres.
Cims
+ Cims del parc Altura (m) Comaloforno 3.029,2 Besiberri Sud 3.023,4 Punta Alta de Comalesbienes 3.014,0 Besiberri Nord 3.008,3 Punta de Passet 2.997,6 Besiberri del Mig 2.995,2 Pic de la Pala Alta de Sarradé 2.983,4 Pic d'Abellers 2.983,4 Pic de Peguera 2.982,7 Punta de Lequeutre 2.966,2 Pic de Contraix 2.958,0 Punta Senyalada 2.952,6 Pic de Subenuix 2.950,2 Pic de Sarradé 2.942,2 Gran Tuc de Colomèrs 2.933,4 Pic de la Mainera 2.909,3 Tuc de Saburó 2.905,7 Pics de Bassiero 2.903,5 Pic Morto 2.902,0 Creu de Colomèrs 2.894,9 Montsaliente 2.890,4 Punta d'Harlé 2.885,0 Pic de Fonguero 2.884,5 Pic Inferior de Subenuix 2.881,6 Pic de Sobremonestero 2.879,6 Tuc Blanc 2.879,1 Pic de Monestero 2.877,4 Pic des Mussoles 2.876,5 Bony d'Aigüissi 2.876,1 Pic de la Pala Gespadera 2.875,3 Pic de Baserca 2.872,7 Pui de Linya 2.869,6 el Pa de Sucre 2.862,6 Tuc de Ratera 2.861,3 Pic de Nariolo 2.856,7 Pic d'Amitges 2.848,5 Tuc Inferior de Saburó 2.847,9 Tuc de Bergús 2.843,8 Montardo 2.833,2 Mussol de Tumeneia 2.832,3 Pui Pla 2.831,2 Pics de Comalespada 2.830,2 Pic de Saboredo 2.829,5 Pic del Cap d'Estany Roi 2.827,3 Pic de Morrano 2.813,5 Pic de Coma les Torres 2.811,9 Pic de Dellui 2.802,2 Cap de Reguera 2.800,5 Tossal des Mussoles 2.800,0 Tuc de Carants 2.791,4 Cap de la Pala Alta d'Estany Llong 2.790,3 Tuc dera Humenèja 2.783,1 Tuc deth Pòrt 2.783,0 Muntanyó 2.781,2 Pic de Comaltes 2.781,0 Tuc de Lluçà 2.777,7 Tossal de la Montanyeta 2.771,4 Agulles de Monestero 2.766,1 Bony Blanc 2.755,7 Pic de Travessani 2.754,7 Pic de la Tallada Llarga 2.752,8 Pic Roi (la Vall de Boí) 2.750,4 Gran Encantat 2.748,7 Agulles de Bassiero 2.747,6 Cap de les Pales del Planell Gran 2.745,4 Petit Encantat 2.734,3 Pic del Portarró 2.734,3 Bony Negre 2.724,1 Tuc des Costes 2.723,3 Pic de Sudorn 2.711,0 Cap de Crabes 2.709,8 Tuc des Monges 2.698,6 Pic dels Feixans del Prat 2.696,5 Cap de Pleta Mala 2.692,9 Cap des Cometes 2.681,4 Tuc de Ribereta 2.675,7 Agulla del Portarró 2.675,1 Tuc de la Montanyeta 2.674,8 Tuc deth Cap deth Pòrt de Caldes 2.671,4 Agulles d'Amitges 2.661,5 lo Pinetó 2.646,9 Bony del Graller 2.645,8 Tossal Esbonllat 2.637,5 Tossal Esbonllat* 2.601,4 Agulles de Travessani 2.599,1 Pic Roi (o Pic de Fenerui) 2.584,9 Pic del Ferro 2.578,6 Pic d'Estany Gémena 2.553,1 Agulles de Dellui 2.544,0 Tuc de Llebreta 2.523,2 Cap de Copiello 2.508,3 Roca de l'Estany 2.508,1 Tuc de Roques Negres 2.488,5 Bony dels Estanyets de Colieto 2.418,7 Bony de l'Orri 2.363,2 Bony Cremat 2.281,0 Roca de la Cremada 1.885,9 Tossal de Sant Esperit 1.832,7