Muhammad Ali-Haj o Mohamed Ali (en àrab: محمد على), nascut com a Cassius Marcellus Clay Jr., (Louisville, 17 de gener de 1942 - Scottsdale, 3 de juny de 2016) fou un boxejador estatunidenc. Hom el considera un dels boxejadors més grans de tots els temps, alhora que un dels més famosos, fama que obtingué tant per la seva activitat esportiva com pel seu activisme polític. L'any 1999 va ser elegit Esportista del segle per la revista Sports Illustrated.
Va néixer i va créixer a Louisville, Kentucky i començà a entrenar com a boxejador amateur amb 12 anys. Amb 18 anys, va guanyar una medalla d'or en la divisió de pes semipesant en els Jocs Olímpics de 1960 i es va fer professional aquell mateix any. Es va convertir en musulmà després del 1961. El 25 de febrer de 1964, a l'edat de 22 anys, va guanyar inesperadament el campionat mundial dels pesos pesats contra Sonny Liston. El 6 de març de 1964, va anunciar que es canviaria el nom de Cassius Clay, pel de Muhammad Ali.
El 1966, Ali es va negar a ser reclutat per l'exèrcit al·legant les seves creences religioses i la seva oposició ètica en la guerra del Vietnam. Va ser declarat culpable d'evasió del servei militar, enfrontant-se a una pena de 5 anys de presó i va ser desposseït dels seus títols de boxa. Es va mantenir fora de la presó en recórrer la decisió al Tribunal Suprem, que va anul·lar la seva condemna el 1971, però va estar gairebé quatre anys sense combatre i va perdre el seu període de màxim rendiment com a atleta. Les accions d'Ali com objector de consciència a la guerra del Vietnam el van convertir en una icona per a la generació de la contracultura en general, i va ser una figura molt destacada de l'orgull racial dels afroamericans durant el moviment pels drets civils i al llarg de la seva carrera. Com a musulmà, Ali es va afiliar inicialment a la Nació de l'Islam (NOI) d'Elijah Muhammad. Més tard es va desvincular de la NOI, adherint-se a l'Islam sunnita i donant suport a la integració racial com el seu antic mentor Malcolm X.
Va participar en diversos combats i lluites de boxa històriques, sobretot en els seus enfrontaments amb Joe Frazier, incloent el Combat del Segle (el major esdeveniment de boxa fins llavors), la Thrilla in Manila, i la seva baralla amb George Foreman coneguda com The Rumble in the Jungle, que fou seguida per una audiència televisiva estimada rècord de 1.000 milions d'espectadors en tot el món, convertint-se en la transmissió televisiva en viu més vista del món en el seu moment. Alí va destacar en una època en què molts boxejadors deixaven que els seus mànagers parlessin, i sovint es mostrava provocador i extravagant. Era conegut per la seva forma de parlar, i sovint tenia un estil lliure de rimes i poesia oral, que anticipaba elements del hip hop.
Ali tenia un estil poc ortodox per ser un pes pesant. Es posava les mans als costats, més que no pas l'estil convencional en la boxa consistent a protegir-se la cara. A més, tenia molta confiança en la seva rapidesa i en el llarg abast dels seus braços per mantenir-se allunyat dels cops dels contrincants. Ali dirigia la gran majoria dels cops al cap dels seus oponents, en un percentatge més elevat que la majoria de boxejadors, i això era una estratègia arriscada, perquè en combats llargs els cops al cos poden ser molt més efectius a l'hora de deixar l'oponent sense forces.
Ha estat considerat com el millor boxejador de pes pesat de tots els temps, i com el millor esportista de segle XX per Sports Illustrated i la Personalitat Esportiva del Segle per la BBC.
Fora del ring, va aconseguir l'èxit com a artista de la paraula parlada, on va rebre dues nominacions als Grammy. També es va destacar com a actor i escriptor, publicant dos autobiografies. Ali es va retirar de la boxa el 1981 i centrant-se en la religió, la filantropia i l'activisme. El 1984, va fer públic el seu diagnòstic de síndrome de Parkinson, que alguns informes atribueixen a les lesions relacionades amb la boxa, encara que ell i els seus metges especialistes ho van negar.AP "El metge de Muhammad Ali dubte que la boxa li provoqués Parkinson", Associated Press via CBC, 6 juny 2016. Retrieved 1 setembre 2018. Va continuar sent una figura pública activa a nivell mundial, però en els seus últims anys va fer menys aparicions públiques a mesura que la seva condició empitjorava, i va ser cuidat per la seva família. Ali va morir el 3 de juny del 2016.
Trajectòria Primers anys Cassius Marcellus Clay Jr. (/ kæʃəs / Kash-əss) va néixer el 17 de gener de 1942 a Louisville, Kentucky i tenia un germà. Va rebre el nom del seu pare, Cassius Marcellus Clay Sr., que tenia una germana i quatre germans i que al seu torn es deia així en honor al polític republicà del i abolicionista acèrrim Cassius Marcellus Clay, també de l'estat de Kentucky. Els avis paterns de Clay eren John Clay i Sallie Anne Clay; la germana de Clay, Eva, afirmava que Sallie era originària de Madagascar. Era descendent d'esclaus del Sud anterior a la guerra, i era predominantment d'ascendència africana, amb una mica d'herència familiar irlandesa i anglesa. El besavi matern d'Ali, Abe Grady, va emigrar d'Ennis, Comtat de Clare, Irlanda.
Les proves d'ADN realitzades el 2018 van demostrar que, a través de la seva àvia paterna, Ali era descendent de l'antic esclau Archer Alexander, que havia estat elegit entre l'equip de construcció com a model d'home alliberat per al Monument a l'Emancipació, i que va ser objecte del llibre de l'abolicionista William Greenleaf Eliot, The Story of Archer Alexander: From Slavery to Freedom. De la mateixa manera que Ali, Alexander va lluitar per la seva llibertat.
El seu pare era pintor de cartells i tanques publicitàries, i la seva mare, Odessa O'Grady Clay (1917-1994), era treballadora domèstica. Encara que Cassius pare era metodista, va permetre a Odessa educar als seus dos fills, Cassius i Rudolph "Rudy" Clay (més tard rebatejat com Rahman Ali), com a baptistes. Cassius fill va estudiar a la Central High School de Louisville. Era dislèxic, el que li va provocar dificultats per llegir i escriure, a l'escola i durant gran part de la seva vida. Ali va créixer enmig de la segregació racial. La seva mare recordava una ocasió en la qual li van negar un got d'aigua en una botiga: "No l'hi van donar pel seu color. També li va afectar molt l'assassinat d'Emmett Till el 1955, el que va portar al jove Clay i a un amic a descarregar la seva frustració destrossant una estació de tren local. La seva filla Hana va escriure més tard que Ali li va dir una vegada: "Res m'ha commogut tant com la història d'Emmett Till".
Etapa amateur La primera vegada que Ali va practicar boxa fou gràcies a un agent de policia i entrenador de boxa de Louisville, Joe E. Martin, que es va trobar amb el nen de 12 anys enfurismat perquè un lladre li havia robat la bicicleta. Li va dir a l'oficial que li donaria una "pallissa" al lladre. L'agent va dir-li que era millor que aprengués a boxejar primer. Inicialment, Clay no va acceptar l'oferta de Martin, però després de veure a boxejadors amateurs en un programa de boxa de la televisió local anomenat Tomorrow 's Champions, Clay es va interessar per la possibilitat de lluitar. Llavors va començar a practicar amb l'entrenador Fred Stoner, a qui li va atribuir el mèrit d'haver-li donat el "veritable entrenament", modelant finalment "el meu estil, la meva resistència i el meu sistema". Durant els últims quatre anys de la carrera amateur de Clay, va ser entrenat pel mestre de boxa Chuck Bodak. miniatura|236x236px|Cassius Clay i el seu entrenador Joe E. Martin (1960)|esquerra Va debutar en la boxa amateur l'any 1954 contra el boxejador amateur local Ronnie O'Keefe, guanyant per decisió dividida. Després va guanyar sis títols dels Guants d'Or de Kentucky, dos títols nacionals dels Guants d'Or, un títol nacional de la Unió Atlètica d'amateurs i la medalla d'or de pes semipesant en els Jocs Olímpics de 1960 a Roma. El rècord de Clay com a amateur va ser de 100 victòries amb cinc derrotes. Ali va dir en la seva autobiografia de 1975 que, poc després del seu retorn dels Jocs Olímpics de Roma, va tirar la seva medalla d'or al riu Ohio després que a ell i a un amic se'ls negués el servei en un restaurant "només per a blancs" i es barallessin amb una banda de blancs. La història va ser posteriorment rebatuda, i diversos amics d'Ali, entre ells Bundini Brown i el fotògraf Howard Bingham, la van negar. Brown va dir a l'escriptor de Sports Illustrated Mark Kram: "Els blancs s'ho van creure!". A la biografia de Thomas Hauser sobre Ali, s'afirma que a aquest se li va negar el servei a la cafeteria, però que va perdre la medalla un any després de guanyar-la. Ali va rebre una medalla de recanvi en la mitja part d'un partit de bàsquet durant els Jocs Olímpics de 1996 a Atlanta, on va encendre la torxa per iniciar els jocs.
Després dels jocs de 1960 Clay es passà al professionalisme, i ben aviat es feu un nom pel seu estil poc convencional, els seus resultats espectaculars i la seva infatigable autopromoció. En aquests moments se'l coneix com el Louisville Lip (el Llavi de Louisville) per la composició de versets satírics i prediccions del número d'assalt en què el seu oponent cauria noquejat. Li agradava de lloar-se ell mateix amb frases com ara "Sóc el millor" o bé "Sóc jove, sóc guapo, sóc ràpid i ningú no pot guanyar-me".
Ali explicà posteriorment que utilitzava l'ostentació per fer-se publicitat. De jove s'adonà que el fet d'ésser un bocamoll imprudent atreia molta més gent als seus combats, pel fet que volien veure com algú li feia tancar la boca amb una derrota.
Carrera professional Va debutar com a professional el 29 d'octubre de 1960, guanyant a Tunney Hunsaker en sis assalts. Entre 1960 i 1963 el jove boxejador va aconseguir un rècord de 19-0, amb 15 victòries per KO. Va derrotar a boxejadors com Tony Esperti, Jim Robinson, Donnie Fleeman, Alonzo Johnson, George Logan, Willi Besmanoff, LaMar Clark, Doug Jones i Henry Cooper i Archie Moore, el seu antic entrenador i una llegenda de la boxa que havia guanyat més de 200 combats.
Aquests primers combats no van estar exempts de dificultats, callent derrotat tant per Sonny Banks com per Henry Cooper. En el combat amb Cooper, fou derrocat per un hook d'esquerra al final del quart assalt i va ser salvat per la campana, passant a guanyar al previsible cinquè assalt a causa del greu tall a l'ull de Cooper. L'enfrontament amb Doug Jones el 13 de març de 1963 va ser el combat més dur de Clay durant aquesta època. Els aspirants número dos i tres dels pesos pesats, respectivament, Clay i Jones van enfrontar-se al Madison Square Garden de Nova York, en el terreny de Jones. Jones va fer trontollar a Clay en el primer assalt, i la decisió unànime a favor de Clay va ser rebuda amb esbroncades i una pluja de deixalles llançats al ring. El campió dels pesos pesats, Sonny Liston, va fer broma dient que si lluitava contra Clay podrien tancar per assassinat. Més tard, la revista The Ring va qualificar-lo com el combat de l'any.
Cassius es convertí així en el primer aspirant al títol que ostentava Sonny Liston. Liston era temut, alguns han dit que era com el Mike Tyson de l'època. Gairebé ningú li donava possibilitats a Cassius Clay; la data del combat fou fixada pel 25 de febrer de 1964, i en el pesantge previ al combat Ali va declarar que en el combat es "mouria com una papallona i picaria com una abella".
El combat pel primer títol