El coreà és una llengua asiàtica de classificació controvertida, ja que té unes característiques allunyades de la resta d'idiomes. És la llengua oficial de Corea del Nord i Corea del Sud. També es parla a la prefectura autònoma coreana de Yanbian de la República Popular de la Xina. Hi ha, en tot el món, 78 milions de parlants del coreà, incloent-hi grans grups als països de l'antiga Unió Soviètica, Austràlia, els Estats Units, el Canadà, el Brasil, el Japó i recentment les Filipines. També n'hi ha minories de grandària considerable a l'Argentina i a Mèxic. miniatura|Dialectes coreans|293x293px La classificació lingüística del coreà és incerta. Sovint, alguns filòlegs l'han relacionada amb les llengües altaiques, i altres la consideren una llengua aïllada. Va tenir molts préstecs per part del japonès durant l'ocupació japonesa (1910-1945), però també hi existeixen molts vocables xinesos per la influència cultural. El coreà és una llengua aglutinant en la seva morfologia, i té una sintaxi subjecte-objecte-verb (Llengua SOV).
Història El coreà modern descendeix de coreà mitjà, el qual descendeix de coreà antic, que alhora prové de la llengua parlada a Corea durant l'època prehistòrica (proto-coreà), la naturalesa del qual és debatuda, en gran part perquè els orígens genètics són polèmics. Whitman va considerar el 2012 que els proto-coreans, encara presents a Corea del Nord, es van expandir dins la part sud de la península de corea al voltant del 300 dC i van coexistir amb els descendents dels agricultors japònics Mumun, o assimilats. Ambdós es van influenciar mútuament i més tard van formar un efecte disseminador de les varietats internes de les dues famílies lingüístiques.
Des de la Guerra de Corea, i després de 70 anys de separació, les diferències entre les llengües del nord i del sud de Corea van desenvolupar en cada cas un Coreà estàndard diferent, incloent-hi variacions en la pronúncia i el vocabulari escollit, unes diferències que es poden trobar en els dialectes coreans, que són mútuament inintel·ligibles entre ells.
Sistemes d'escriptura miniatura|El diccionari coreà més antic és del 1920. Els caràcters xinesos van arribar a Corea juntament amb el budisme durant el període dels Tres Regnes. Van ser adaptats per al coreà, van ser coneguts com a hanja, i van romandre com a símbol principal per a escriure el coreà durant més d'un mil·lenni juntament amb diversos símbols fonètics que s'anaren inventant com ara els idu i els guyeol. Principalment les elits privilegiades van ser educades per llegir i escriure en hanja, tanmateix la majoria de la població era analfabeta.
En el , el rei Sejong cregué que els hanja no eren adequats per a escriure el coreà, i aquesta va ser la causa de la restricció del seu ús. Amb l'ajuda de l'Acadèmia de Notables (Jiphyeonjeon) va desenvolupar un sistema d'escriptura alfabètic conegut actualment com a hangul, el qual fou dissenyat per a facilitar la lectura dels hanja o reemplaçar-los totalment. Els hangul van ser introduïts en el document conegut com a Hunminjeongeum (literalment, instruccions per a la gent) i van assolir una gran popularitat a Corea, però a causa de la supressió dels hangul per part de l'aristocràcia durant la dinastia Joseon, els hangul van expandir-se poc abans de la caiguda de l'Imperi coreà i durant l'ocupació japonesa. Després de la Segona Guerra Mundial i la retirada dels japonesos, els hangul van esdevenir la llengua escrita de facto per a molts partits polítics i va esdevenir oficial tant a Corea del Nord com a Corea del Sud.
Actualment, els hanja no són utilitzats a la vida diària, però a Corea del Sud hi tenen cada cop més presència en feines artístiques o en estudis lingüístics.
Des de la Guerra de Corea, i després de 70 anys de separació, les diferències entre el nord i el sud han desenvolupat diferències dialectals dintre del coreà tot i que encara és homogeni i intel·ligible.
Aspectes històrics, socials i culturals La denominació de l'idioma difereix segons ens referim a l'utilitzat a Corea del Nord o a Corea del Sud. A Corea del Sud se'l sol anomenar hangugeo () o hangugmal (). En contextos oficials o cultes es refereixen molt a la llengua com a gugeo () que significa «llengua del país». Col·loquialment se sent també urimal () que literalment significa «el nostre idioma». A Corea del Nord es prefereix la denominació chosŏnmal () encara que també se sent urimal (). L'estàndard de Corea del Nord està basat en la parla de la capital Pyongyang, mentre que al sud l'estàndard està basat en la parla de Seül. Les diferències entre els dialectes del nord i del sud són més o menys equivalents a les que es troben entre l'espanyol d'Espanya i el d'Hispanoamèrica, la diferència més gran és la postura davant neologismes; a Corea del Nord tendeixen a adaptar els conceptes amb paraules coreanes i a Corea del Sud prefereixen adoptar les paraules de l'anglès.
Classificació La majoria de lingüistes històrics i moderns classifiquen el coreà com una llengua aïllada. Hi ha encara un nombre reduït de lingüistes que creuen que el coreà podria estar relacionat amb la família altaica (actualment desacreditada),Miller 1971, 1996, Starostin et al. 2003 però els lingüistes coincideixen avui que no es poden utilitzar similituds tipològiques per provar la relació genètica entre aquestes llengües.Trask 1996: 147–51 Aquests factors de divergència tipològica es poden utilitzar per argumentar que una relació genètica amb l'altaic és improbable.Rybatzki 2003: 57
La hipòtesi que el coreà podria estar relacionat amb el japonès ha tingut alguns partidaris a causa d'un encavalcament en el vocabulari i característiques gramaticals similars. Sergei Anatolyevich Starostin (1991) va trobar al voltant del 25% dels cognats potencials en una llista japonès-coreà de 100 paraules. Alguns lingüistes, per exemple Alexander Vovin, han argumentat que les similituds indicades entre japonesos i coreans no es deuen a cap mena de relació genètica, sinó a un efecte de sprachbund i elevats manlleus, especialment de l'antic coreà a l'antic japonès occidental. Un bon exemple podria ser el terme mig-coreà sàm i el japonès asá, que signifiquen "cànem".Whitman 1985: 232, també es pot trobar a Martin 1966: 233 Aquesta paraula sembla un cognat, però, tot i que està ben representada a les llengües japoneses occidentals antigues i a les llengües del nord de Ryukyu, a l'antic japonès oriental només es produeixen en compostos, i només estan presents en tres dialectes del grup d'idiomes del sud de Ryukyuan. A més, el doblet wo que significa també "cànem" està testificat a les llengües japoneses occidentals antigues i a les del sud de Ryukyuan. Per tant, és plausible assumir que és un terme prestat.Vovin 2008: 211–12
Entre llengües antigues, s'han proposat diversos parents més propers al coreà, tot constituint una possible petita família de llengües coreàniques. Alguns classifiquen la llengua de l'illa de Jeju com un llenguatge coreànic modern diferent.
Una altra de les teories menys conegudes que es discuteixen és la teoria de llengües dravidico-coreanes que suggereix una relació meridional. Les llengües coreanes i dravídiques tenen algunes característiques comunes: comparteixen vocabulari similar, ambdós idiomes són aglutinants, segueixen l'ordre SOV, els adjectius i els substantius segueixen la mateixa sintaxi, les partícules són postposicionals i els modificadors sempre precedeixen les paraules modificades. El lingüista comparatiu Kang Gil-un proposa 1300 cognats tàmilo-dravídics en coreà, que anirien superant significativament el nombre de cognats dravídics que afirma que es troben en tungús, túrquic o ainu. Va insistir que la llengua coreana es basa en el llenguatge proto-nivkh i es va veure influenciada pel vocabulari dravídic, ainu, tungús i tal vegada turc. No obstant això, aquesta teoria és vista com a controvertida pels lingüistes convencionals contemporanis.The World's Major Languages edited by Bernard Comrie
Descripció lingüística Característiques L'inventari fonètic del coreà consta de deu vocals i un repertori mitjà de consonants, entre les quals destaca la presència de sons dorsals i glotals. Els noms es declinen en vuit casos: nominatiu, acusatiu, genitiu, vocatiu, datiu, locatiu, comitatiu i instrumental però no es flexionen en gènere gramatical. Els verbs es classifiquen segons el seu significat en còpules, existencials, verbs estatius i verbs d'acció.Lee, Iksop; Ramsey, S. Robert (2000). The Korean Language. Albany, NY: State University of New York Press. Es conjuguen afegint diversos morfemes al lexema, que poden sumar fins a set: el primer indica el tipus de valència, és a dir, el nombre d'arguments que han d'acompanyar el verb perquè aquest tingui sentit complet; el segon indica el tractament de formalitat del tema ; el tercer es refereix al temps verbal; el quart indica la relació de formalitat entre els interlocutors (que també es marca a altres mots); el cinquè reflecteix el mode verbal; el sisè la modalitat oracional i el darrer és opcional en alguns registres. No tots els verbs requereixen els set morfemes. Els verbs es col·loquen al final de l'oració.
Classificació filogenètica L'origen del coreà encara no és clar (vegeu idioma japonès). Alguns lingüistes l'agrupen juntament amb les llengües altaiques i el goguryà en un únic grup coreà-japonès o fuyu. No obstant això, com cap de les filiacions s'ha pogut comprovar, una quantitat considerable d'investigadors ho consideren una llengua aïllada. La idea que el coreà pertanyi a les llengües altaiques ha estat generalment desacreditada.
Fonologia Consonants miniatura|Consonants coreanes BilabialsAlveolarsPostalveolarsVelarsGlotalsNasals /m/ /n/ /ŋ/ Oclusives i africadesplanes /p/ o /b/ /t/ o /d/ /t͡ɕ/ o /d͡ʑ/ /k/ o /ɡ/tibants /p͈/ /t͈/ /t͈͡ɕ͈/ /k͈/aspirades /pʰ/ o /bʱ/ /tʰ/ o /dʱ/ /t͡ɕʰ/ o /d͡ʑʱ/ /kʰ/ o /ɡʱ/Fricativesplanes /sʰ/ o /zʱ/ /h/ o /ɦ/tibants /s͈/Aproximants/w/ Les semivocals / w / i / j / es representen en coreà com a modificacions dels símbols de les vocals. /l//j/ El símbol /◌͈/ de l'alfabet fonètic internacional, s'usa per a denotar les consonants tibades /p͈/, /t͈/, /k͈/, /t͡ɕ͈/ i /s͈/. L'ús oficial en l'extensió de l'AFI és per a una articulació forta, però en la literatura s'usa per a sons focalitzats. Les consonants coreanes també tenen sons rígids, però encara no és clar que tan comuns són les consonants focalitzades. Es produeixen amb una glotis parcialment constreta i una pressió subglotal addicional en addició a les parets del tracte tibants, els baixos laringis o alguna altra expansió de la laringe.
Vocals L'ordre de la taula és el següent: Hangul (한글) - (romanització) - [AFI] AnteriorPosteriorno arrodonidaarrodonidano arrodonidaarrodonidaTancadaㅣ (i) [i/iː] (eu) [ɯ/ɯː] (o) [o/uː]Semitancadaㅔ (e) [e/eː] (oe) [ø/øː] (o) [o/oː]Semiobertaㅐ(ae) [ɛ/ɛː]ㅓ (eo) [ʌ/ʌː]Obertaㅏ (a) [a/aː]La /ㅏ/ s'assembla més a la vocal quasioberta central , però tradicionalment es preferix la vocal oberta anterior no arredonida [a].
miniatura|250x250px|Fonemes vocàlics curts del coreà.miniatura|250x250px|Fonemes vocàlics llargs del coreà.miniatura|Vocals coreanes bàsiques.
Diftongs/je/ , /jɛ/ , /ja/ , /wi/ , /we/ , /wɛ/ , /wa/ , /ɰi/ , /jo/ , /dj./ , /jə/ , /wə/
Al·lòfons La majoria dels parlants aspiren la /s/ com a [sʰ] i es converteix en un alveopalatal abans de o , així i tot, existeixen diferències entre alguns dialectes de Corea del Nord. Això ocorre amb les fricatives tibades i també amb totes les africades. Al final d'una síl·laba, la /s/ es converteix en /t/, per exemple: 버섯 beoseot «bolet».
La /h/ es pot ser una bilabial abans de [o] o , una palatal abans de o , una vetllar abans de o una sonora entre sons sonors.[cita requerida]
Les consonants /p, t, t͡ɕ, k/ es tornen les sonores [b, d, d͡ʑ, ɡ] entre sons sonors.
La /m/ i la /n/ sovint es desnasalitzen en [b, d] al principi de les paraules.