Armènia Sofene fou el nom donat a una regió de l'occident d'Armènia (al sud-oest). També va portar el nom un efímer regne client de Roma. Hi va haver dos principats armenis a la Sofene.
Aclariment dels noms El nom produeix confusions i cal distingir clarament els conceptes:
Un regne dit Regne de Sofene o Regne d'Armènia Menor, estava centrat en aquesta regió però els seus límits són incerts i sens dubte s'estenien per altres territoris, va existir entre el i el 89 aC en que va passar a Armènia Major. Sofene era una regió de l'oest d'Armènia. El nom s'aplicava a la regió però sovint s'ha donat també a zones adjacents, especialment a l'Anzitene i l'Ingiltene. La regió de la Sofene estava dividida en: Gran Sofene o Sofanene (Sofene Major), primer part del regne de Sofene fou almenys a partir del un principat armeni Petita Sofene (Sofene Menor), primer part del regne de Sofene fou almenys a partir del un principat armeni Armènia Major o Gran Armènia, regne d'Armènia, el principal regne armeni (el concepte Gran Armènia, en diferent sentit, es va recuperar al final de la I Guerra Mundial, però no va arribar a ser realitat). Armènia Menor o Petita Armènia, regne d'Àsia Menor a la zona d'Erzurum, creat pels romans l'any 18 dC (de fet el 35 aC). Armènia Menor o Petita Armènia, distingit com a regne armeni de Cilícia, regne del temps de les Croades. No incloïa la Sofene Armènia Sofene, regne creat pels romans al , amb les regions de Derzene, Keltzene, Acisilene, Khorzene, Daranaliq, Balabitene, Astianene, Sofene pròpia o Sofanene (Gran Sofene), Petita Sofene, Anzitene i Arzanene. La capital segons Estrabó era Carcathiocerta (Carcatiocerta), potser Heràpolis. Fou segregat del regne de Petita Armènia (del que formava una gran part) i concedit pels romans a l'àrab Sohemos l'any 54 i fins al 61. Va ser reincorporat al regne de l'Armènia Menor l'any 63.
Història de la regió d'Armènia Sofene A partir de la derrota de Tigranes el Gran davant de Pompeu Magne , el territori de la Sofene serà segregat diverses vegades per Roma de la gran Armènia. Aquell mateix any fou donat al fill de Tigranes, anomenat Tigranes el Jove, del que després va passar a mans de Ariobarzanes I de Capadòcia.
L'emperador Hadrià vers el 117 va ajuntar el territori de la Sofene a una part de la Corduena i el va segregar d'Armènia per posar el territori sota jurisdicció del governador de Capadòcia. Però posteriorment aquests territoris van retornar a Armènia Major fins al tractat de Nisibis del 298 quan van passar, ara definitivament, a Roma.
Marca Siriana Consta en aquest any que la marca Assíria (com l'anomena erròniament Agathangelos), en realitat la marca Siriana,Markwart, EranSahr apareix dividida en quatre principats tots al sud del riu Arsànies, sent d'oest a est (entre l'Eufrates fins al Nimphius afluent del Tigris): Petita Sofene, Anzitene, Ingilena i la Gran Sofene o Sofanene. Petrus Patricius esmenta el traspàs a Roma de Ingilena i Sofene i a la rodalia Arzanene, Zabdicene i Corduene (Corduena), però Ammià Marcel·lí i afegeix "a la marca veïna" la adquisició de l'Arzanene, Moxoene, Zabdicene, Rehimene i Corduene (Corduena); sembla que Moxoene era una dependència de l'Arzanene i que el Rehimene depenia de Zabdicene.Adontz, Armenija Petrus també hauria oblidat la Petita Sofene Petita Sofene fou coneguda també com "L'altra Sofene" o també Sofene Sahiana, per estar governada per la dinastia dels Sahian (Shahuni) i Anzitene;Anzitene era la comerca d'Anjit o Anzit aquesta darrera era una dependència de la Ingilena mentre que la Petita Sofene segurament la va confondre amb la Sofanene.Hübschmann suposa que al esmentar "Sofene" es refereix a la Petita, mentre que la Gran l'hauria ajuntat amb l'Ingilena Els principats de Anzitene, Ingilena i la Gran Sofene o Sofanene eren governats per dinasties orontides derivades de branques de la dinastia reial de la Gran Armènia a les que s'haurien cedit feus a diversos llocs i la Petita Sofene per la dinastia Sahiana o Shahuni d'un origen diferent: el nom deriva del patronímic Šaḫ-uḫi, derivat d'un príncep hitita (o una dinastia hitita) que al regnava en aquesta zona (la part occidental de Sofene -aleshores regne de Supa- i a Melitene); encara que els Shahuni presumien del seu origen hitita és possible que la dinastia fos també realment oròntida com les altres i rebés el nom del territori, el qual si que realment conservaria el nom de la dinastia hitita. Fins i tot Markwart proposa que Sofene Shahiana equivaldria a Sofene Reial, el que donaria més força a un origen oròntida dels prínceps.
Ingilena La fortalesa capçalera de l'Ingilena era Anggh, que era la capital de la Marca Siriana; es va originar a la hitita Ingalawa i fou considerada una ciutat sagrada pels oròntides d'Armènia que li van donar el nom de Carcathiocerta, dins del Regne de l'Armènia Sofene; les fonts armènies la consideren una fortalesa reial en territori dels prínceps vassalls; a la fortalesa es guardava el tresor reial i les tombes dels antics reis orontides i era coneguda com el Ostan. Un altre important castell reial en territori feudal d'un príncep fou Bnabel, a la Sofanene o Gran Sofene ; aquests dos castells i d'altres estaven a càrrec del gran camarlenc d'Armènia,Hayr T'agawori que es pot traduir com el "Rei Pare" que exercia per l'administració com a ostikan sense perdre el seu propi càrrec. Ingilena era el principat més important dels quatre de la zona.
Diversos prínceps Khosrow II d'Armènia (finals del segle III) va enviar contra el vitaxe d'Arzanene a Mar, príncep de la Gran Sofene i a Nerseh, príncep de la Sofene Sahiana. Encara que el 298, a la Pau de Nisibis, la Marca Siriana va caure en mans de l'Imperi Romà, els quatre prínceps que hi havia allí van continuar participant en la vida de la Gran Armènia. Els documents del cicle gregorià esmenten els prínceps d'Ingilena i d'Anzitene i al príncep de Sofene en el seguici de Tiridates III el Gran (288-297); Faust esmenta el paper dins la política armènia en el regnat de Tiridates el Gran i els seus tres immediats successors pels prínceps de la Gran i la Petita Sofene i el d'Anzitene; l'obra grega sobre Sant Gregori mostra Ingilena i Anzitene sota un sol príncep; Agathangelos sobre el mateix, esmenta només al príncep d'Ingilena i Faust només al príncep d'Anzitene, el que indicaria que els dos principats estaven aleshores governats per un únic príncep que portava els dos títols. Després del tractat del 298 la continuïtat dels llaços d'aquest principats sota sobirania romana mostraria les bones relacions entre Roma i Armènia amb continuïtat des dels temps de Tiridates el Gran; però la connexió d'aquests prínceps amb la corona armènia es va trencar després del tractat del 363; després de la victòria de Valent el 371, Faust esmenta que es va intentar restaurar la sobirania armènia sobre aquests territoris, però finalment el 377, amb la partició establerta al tractat d'Acisilene, aquestes regions van quedar totalment separades d'Armènia. El 451 la rebel·lió nacional armènia va cridar en ajut als prínceps armenis d'Ingilena i Sofene i al seu sobirà l'emperador, així com a altres prínceps separats d'Armènia, però la revolta fou aplanada.
A la pujada al tron d'Armènia de Tigranes VII (349) el príncep de la Gran Sofene tenia el nom de Zareh; en aquest moment s'esmenten també al gran senescal d'Armènia, a Valarš, príncep d'Anzitene i a Varaz Sahuni, príncep de Sofene. Després Daniel, príncep de la Gran Sofene, va acompanyar a Narses a Cesarea; el 363 consta que van abandonar al rei Àrsaces II el príncep d'Anzitene, Sajmut i el príncep de la Gran Sofene, que no s'esmenta pel nom; l'ofici de senescal (hazarapet), va passar poc després a la casa oròntida dels Gnuní.
Ciutats federades Las cases de prínceps de les dues Sofene, Anzitene i Ingilena (la marca Siriana) van continuar governant sota l'Imperi Romà com a "civitates foederatae" és a dir estats sobirans plenament però sota la sobirania de l'emperador amb completa autonomia sota protecció romana; els prínceps tenien l'estatus de reis menors i consta la regalia que rebien dels seus sobirans imperials. Vers el 377/378, o possiblement el 387 (després del tractat d'Acisilene de partició d'Armènia), dues dinasties més de la zona (que regnaven al nord de la vall de l'Arsànies) es van incorporar a les de la Sofene o Marca Siriana: l'Asthianene,sobre aquesta regió vegeu Adontz, Armenija terres que eren el patrimoni dels segons fills arsàcides i, per tant, la dinastia regnant era sens dubte d'origen arsàcida encara que havien agafat ara el cognom de Kaminakan; i la de la Balabitene o Belabitine (armeni Balahovit)Aquesta dinastia no s'esmenta a cap font armènia dinastia territorialitzada de les restes del poble pala o bala conegut des dels temps dels hitites. Un decret imperial de 387, dirigit a Gaddana, Príncep (sàtrapa segons els romans) de la Gran Sofene o Sofanene, va subratllar la naturalesa voluntària de l'aurum coronarium que es preveia com a pagament pels prínceps transeufratesians com a civitates foederatae, situació que anys després canviarà.
Anzitene A la meitat del l'Anzitene ja sembla que formava una seu episcopal separada i de fet sempre fou ètnicament diferent de les regions veïnes. Sembla que en aquest temps seguia formant una unitat amb la Ingilena sota un sol príncep. Això estaria confirmat pel fet que Procopi parla de la Pentarquia armènia Trans Euphratensis, de cinc principats i no sis i que Justinià I també es refereix a les dues com una sola. Aquesta Pentarquia apareix anomenada com a Altre Armènia i als documents oficials imperials els principats són designats com a satrapies o "gentes" (gentils). La pentarquia no va tenir una durada massa llarga: com a càstig per la seva participació en la revolta de Il·los (484-488) els pentarques van veure retallats els seus poders (excepte el de la Babiletene, que era el menys important i que no hauria participat en la revolta) per ordre de l'emperador Zenó el 488, limitant la successió hereditària que es seguia fins aleshores i sembla que l'emperador va tractar de convertir els prínceps en simples oficials imperials i els principats en civitates stipendiariae. Un successor de Gaddana, Teodor de la Gran Sofene, segons informa Procopi, va reunir, juntament amb el poble de Martiròpolis, el 502, els impostos públics de dos anys; excepte si es considera una interpretació del pagament de l'aurum coronarium, implica una reducció de les llibertats de l'estat; aquesta reducció va suposar l'abolició d'una de les immunitats que van gaudir aquests prínceps vassalls: la fiscalitat imperial.
Final de la Pentarquia