Mícheál Ó Coileáin o Michael Collins (Clonakilty, Comtat de Cork, 16 d'octubre de 1890 -Béal na Bláth, vora Cork, 22 d'agost de 1922) fou un líder revolucionari irlandès. El 1909 es va unir al moviment independentista irlandès Sinn Féin. Prengué part en la revolta de Pasqua de 1916 a Dublín com a simple voluntari.
Ministre de finances de la República Irlandesa el 1919, organitzà els serveis secrets de l'IRA (exèrcit republicà irlandès). Més tard fou membre de la delegació irlandesa que va negociar el Tractat anglo-irlandès del 1921 que acceptava la separació de l'Ulster, en qualitat de President del Govern Provisional i Comandant en Cap de l'Exèrcit Nacional. Fou assassinat en una emboscada, a Beal na Mblath, comtat de Cork, el 22 d'agost de 1922 durant la Guerra Civil Irlandesa.
Infantesa i joventut Collins va néixer el 16 d'octubre de 1890 a Woodfield, Sam's Cross, a l'oest de Cork, i fou el petit tres germans i cinc germanes. Els seus pares, de Michael John Collins (granger que tenia 75 anys quan va néixer Michael), i Mary Anne Collins (nascuda O'Brien), que va continuar treballant a la granja familiar després de quedar vídua, morint de càncer el 1907. Collins va estudiar a les escoles de Lisavaird i Clonakilty, i com era tradició a la regió el 1906 es va examinar pel Britsh Civil Service. Va marxar a treballar a Londres als 15 anys, on va viure a casa de la seva germana Hannie.Foy 2008, capítol 1 Va entrar com a carter a la caixa d'estalvis postal de West Kensington, i després va treballar en el despatx d'un corredor de borsa a la ciutat (1910) i a la Comissió del Comerç (1914). Es va relacionar en la comunitat irlandesa de Londres, i es va associar a l'Associació Atlètica Gaèlica (GAA), essent un entusiasta seguidor de les seves activitats com a jugador i administrador. Això li va obrir les portes de la Germandat Republicana Irlandesa (IRB), de la que el seu pare també n'havia estat membre, i en la que va entrar el 1909. El 1914 es va unir als Voluntaris Irlandesos i va ser nomenat tresorer de l'IRB pel sud d'Anglaterra. Abans d'abandonar Londres, va treballar a la Guaranty Trust Co. durant el 1915.
Alçament de Pasqua
Collins va tornar a Dublín en un clima d'agitació política. La lluita per la Home Rule, l'autonomia irlandesa, juntament amb la conflictivitat laboral, havia provocat la formació el 1913 de dos grans grups paramilitars nacionalistes que més tard van protagonitzar la revolta de Pasqua: l'Exèrcit Ciutadà Irlandès, fundat per James Connolly, James Larkin i els seu sindicat de treballadors del transport, l'ITGWU, per protegir els vaguistes de la Policia Metropolitana de Dublín durant el bloqueig de Dublín de 1913. I els Voluntaris Irlandesos, creats el mateix any pels nacionalistes en resposta a la formació dels Voluntaris de l’Ulster (UVF), un cos lleialista de l'Ulster que es va comprometre a oposar-se a l'autonomia irlandesa per la força.
Collins, un membre respectat dins de la Germandat Republicana Irlandesa, va ser nomenat assessor financer del comte Plunkett, pare d'un dels organitzadors de l'alçament de Pasqua, Joseph Plunkett. Collins va participar en la preparació d'armes i la formació de tropes per a la insurrecció. De fet l'alçament va suposar la primera aparició de Collins en esdeveniments d'importància. Quan va començar el dilluns de Pasqua de 1916, Collins va ser ajudant de camp de Joseph Plunkett, a la seu de la rebel·lió a l'oficina general de correus (GPO) de Dublín. Allà va lluitar al costat de Patrick Pearse, James Connolly i altres líders irlandesos. Després de la rendició, al cap de sis dies, Collins va ser detingut i posat sota custòdia britànica. Collins va estar a punt de ser executat, però finalment va ser enviat al camp de presoners de Frongoch, a Gal·les. A Frongoch, on va organitzar protestes i la no cooperació amb les autoritats, va establir contactes amb revolucionaris republicans de tot el país, dels quals es va convertir en un organitzador clau.Coogan 1991, p.50
Tot i que alguns celebraven el fet que s'hagués produït l'alçament, creient la teoria de Pearse sobre el "sacrifici de sang" (és a dir, que la mort dels líders de l'Alçament inspiraria a altres), Collins la rebutjava i lamentava a les errades militars comeses, com ara la presa de posicions difícils de defendre i proveir, com Saint Stephen's Green. El clam públic va pressionar el govern britànic perquè posés fi a l'internament, i el desembre de 1916 els presoners de Frongoch van ser enviats a casa.
1917-1918 Abans de la seva mort, Thomas J. Clarke, primer signant de la proclamació del 1916 i considerat àmpliament l'organitzador principal de l'Alçament, havia designat la seva dona Kathleen Clarke per a gestionar-ne l'estructura posterior en cas que la direcció no sobrevisqués. El juny de 1916, la Kathleen emet un primer comunicat a l'IRB, declarant que l'Alçament només el principi i va invocar els nacionalistes a preparar-se per al "següent cop". Poc després del seu alliberament, Kathleen va nomenar Collins secretari del National Aid and Volunteers Dependents Fund,Foy 2008, capítol 1 fet que va comportar que li fos transmesa la informació secreta de l'organització, així com la xarxa de contactes del moviment independentista. Es considera que el seu discurs durant el funeral de Thomas Ashe, un heroi de l'Alçament mort durant una vaga de fam, suposa la projecció definitiva de Collins com a figura destacada del moviment independentista. La branca militar dels Voluntaris va anar confluint políticament amb l'organització fundada per Arthur Griffith, el Sinn Féin, al que el Govern britànic i els principals mitjans de comunicació irlandesos van culpar erròniament de l'Alçament.Tucker 2006, p.97 La propaganda britànica va servir per atraure simpaties cap al Sinn Féinn, en reacció a la repressió de l'Alçament,Feeney 2005, p.76 i els voluntaris van acabant considerant-lo la branca política de l'independentisme.Feeney 2005, p.80 L'octubre de 1917, Collins s'havia convertit en membre de l'executiu del Sinn Féin i l'encarregat de dirigir els Voluntaris Irlandesos. Éamon de Valera, un altre veterà de 1916, es va presentar a la presidència del Sinn Féin contra Griffith, que es va apartar i va donar suport a la presidència de Valera.Feeney 2005, p.89
Primer Dáil miniatura|upright=1.3|Membres del primer Dáil: Laurence Ginnell, Michael Collins, Cathal Brugha, Arthur Griffith, Éamon de Valera, Count Plunkett, Eoin MacNeill, W. T. Cosgrave, Kevin O'Higgins Collins va ser elegit a les eleccions generals del Regne Unit de 1918 per representar Irlanda a la Cambra dels Comuns, guanyant l'escó de diputat a la circumscripció del Sud de Cork, però a diferència dels seus rivals del Partit Parlamentari Irlandès (PPI), els membres del Sinn Féin ja havien anunciat que no ocuparien els seus escons al Palau de Westminster. La gran victòria del Sinn Féin (43% dels vots) portaria a la constitució d'un Parlament irlandès a Dublín, el Dáil Iireann (Assemblea d'Irlanda).
El nou parlament es va constituir en el Primer Dáil, reunit a la Mansion House de Dublín el gener de 1919, tot i que Éamon de Valera i altres membres del Sinn Féin van ser empresonats. Collins, alertat pel seu servei d'intel·ligència, havia advertit als seus col·legues de la possibilitat d'una detenció, però De Valera i altres líders van considerar que aquestes detencions eren una bona propaganda. En absència de Valera, Cathal Brugha va ser elegit Taoiseach (primer ministre), sent reemplaçat per De Valera quan Collins el va ajudar a escapar de la presó de Lincoln l'abril de 1919.
Ministre de Finances De Valera va nomenar Collins com a ministre de Finances Aireacht Dáil Éireann, el gabinet del govern, el 1919.Mackay 1996, p.116 La majoria dels ministeris només existien sobre el paper, i com a màxim una o dues persones hi treballaven, donades les circumstàncies de guerra en què podien ser detinguts o assassinats per la Royal Irish Constabulary, l'Exèrcit britànic o els Black and Tans. Malgrat això, Collins va ser capaç d'organitzar una emissió de bons en forma de "Préstec Nacional" per finançar la nova República Irlandesa. Per a fer-ho, Collins va iniciar una campanya mediàtica moderna, amb anuncis als diaris, actes, porta a porta, i fins i tot un curtmetratge projectat clandestinament als cinemes de Dublín. Segons el republicà Batt O'Connor, els bons va recaptar gairebé 400.000 lliures esterlines, dels quals 25.000 lliures esterlines en or. El préstec, que va ser declarat il·legal pels britànics, es va ingressar als comptes bancaris individuals dels fiduciaris. L'or va mantenir sota la casa d'O'Connor fins al 1922. Rússia, en plena guerra civil, va ordenar a Ludwig Martens que el cap de l'oficina soviètica de la ciutat de Nova York adquirís un “préstec nacional” de la República Irlandesa a través de Harry Boland, oferint algunes joies com a garantia.
Guerra d'Independència miniatura|Harry Boland, Michael Collins (centre) i Éamon de Valera.
Es considera que la Guerra d'indpendència irlandesa va començar el 21 de gener de 1919, quan la 3a Brigada de Tipperary (en la que hi havia entre d'altres Séumas Robinson, Dan Breen, Seán Treacy i Seán Hogan) van emboscar i matar dos oficials de la Royal Irish Constabulary (RIC) que escortaven una partida de gelignita a una pedrera de Soloheadbeg, al comtat de Tipperary, en uns fets que es coneixen com l'emboscada de Soloheadbeg. A banda de les seves funcions dins del govern, Collins va ser elegit president de l'IRB i va ser nomenat Director d'Intel·ligència de l'Exèrcit Republicà Irlandès, que ara ja tenia el mandat oficial irlandès de continuar una campanya armada. El febrer Collins va planificar la fugida de De Valera de la presó, que va substituir Brugha com a primer ministre. Amb Cathal Brugha com a ministre de Defensa, Collins es va convertir en director d'organització i General de l'IRA. Collins va passar bona part d'aquest període ajudant a organitzar els voluntaris com a força militar eficaç i atacar la RIC, que representava l'autoritat britànica a Irlanda.Tucker 2006, p.97 Collins estava decidit a evitar la destrucció massiva, les pèrdues militars i civils per victòries merament simbòliques que havien caracteritzat l'alçament del 1916. En lloc d'això, va organitzar una guerra de guerrilles contra els britànics, amb atacs selectius que proporcionaven resultats concrets.Mackay 1996, capítol 6 Els èxits de Collins es van basar en l'obtenció i l'avaluació d'informació estratègica com a pas necessària abans de l'acció, la penetració parcial en el sistema d'intel·ligència del seu enemic, i en accions eficients i despiatades. La xarxa d'intel·ligència de Collins abastava essencialment Dublin, i les unitats locals de guerrilla s'organitzaven de manera autònoma, com a columnes mòbils, amb una major activitat de guerra al sud-oest de l'illa. Juntament amb Collins, l'IRA d'aquell moment era comandat pel Cap de l'Estat Major Richard Mulcahy, per Dick McKee, i per comandants i organitzadors regionals com Dan Breen, Tom Barry, Ernie O'Malley o Liam Mellows.