La Senyera, (també nomenada Quatribarrada), bandera oficial de Catalunya i símbol identitari a la major part de l'antiga Corona Catalanoaragonesa, té el fons groc i quatre barres horitzontals roges, anomenades «faixes», en heràldica. És la bandera del poble català i un dels símbols nacionals de Catalunya. Prové de l'emblema del llinatge dels comtes de Barcelona, del qual ja es té constància l'any 1150 en un segell de Ramon Berenguer IV. A partir de l'època de Jaume I se la conegué com a «bandera reial» o «senyal reial». Desclot i Muntaner (finals del i principis del s. XIV) s'hi referien com a «senyal dels reis d'Aragó». A partir de finals del s. XIV, el símbol començà a adquirir un caràcter territorial, passant a representar també el Principat de Catalunya. Amb l'arribada de la Renaixença al s. XIX, el moviment catalanista la prengué com a bandera nacional de Catalunya.
La Mancomunitat de Catalunya la feu servir com a emblema oficial a principis del s. XX, però la dictadura de Primo de Rivera la il·legalitzà i en perseguí l'exhibició fins al 1930. Fou adoptada de manera oficial el 1933 per mitjà de l'Estatut Interior, si bé el règim franquista que arribà al poder després de la Guerra Civil en tornà a prohibir l'ús a partir del 1939. L'Estatut d'Autonomia de 1979 restablí l'oficialitat de la bandera de Catalunya, que fou confirmada pel nou Estatut el 2006.
N'han sorgit diverses variacions al llarg de la història. En temps més recents, la més coneguda a Catalunya i a l'exterior és l'estelada, que representa l'independentisme català. Fou inventada el 1918 per Vicenç Albert Ballester i Camps, que s'inspirà en la bandera de la insurrecció cubana que s'havia sublevat contra el domini espanyol per aconseguir la independència el 1898. L'estelada es fa servir en manifestacions i altres actes independentistes, tant sola com acompanyada per la bandera oficial.
L'emoticona de la bandera de Catalunya té la codificació Unicode següent: <U+1F3F4, U+E0065, U+E0073, U+E0063, U+E0074, U+E007F>.
Vexil·lologia miniatura|La bandera de Catalunya onejant a Sant Cugat del Vallès Les proporcions de la bandera són 2:3, cosa que significa que fa 1,5 centímetres de llargada per cada centímetre d'alçada. Es tracta d'una bandera faixada amb nou faixes, cinc de grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix.
Disseny Els colors oficials de la bandera són: +Esquema Groc VermellPantoneYellow 012 C2347 CCMYK0, 2, 100, 00, 94, 100, 0RGB(254, 213, 0)(224, 0, 0)HEX#FED500#E00000
Història Origen
miniatura|El sepulcre de la comtessa Ermessenda, amb nou franges vermelles. miniatura|Segell de cera de Ramon Berenguer IV amb l'escut barrat L'any 801, el fill de Carlemany Lluís el Pietós conquerí Barcelona, incorporant-la a l'Imperi Carolingi. Els comtes (comites en llatí) eren els representants de l'emperador als diversos territoris de l'Imperi. Quan s'extingí la dinastia carolíngia, el comte de París es proclamà rei, però com que no tenia poder, els comtes catalans no reconegueren la nova dinastia dels capets. La bandera de Carlemany era l'oriflama. L'origen de la bandera catalana es remunta a l'edat mitjana i als Quatre Pals del senyal heràldic del casal de Barcelona. Els sepulcres de la comtessa Ermessenda i el comte Ramon Berenguer II a la catedral de Girona són la mostra més antiga de la qual es té constància de les franges grogues i vermelles que més tard constituirien l'escut i la bandera de Catalunya. Al sepulcre d'Ermessenda, morta l'any 1057, s'hi pot veure un nombre de franges molt superior a quatre. La raó és que, quan la comtessa morí, el nombre de franges encara no havia estat fixat a quatre i se n'hi posaven tantes com cabessin a l'espai disponible. Aquestes barres són un afegit posterior a la mort de la comtessa. L'anàlisi dels pigments situen la pintura entre els anys 1100 i 1150. Són components semblants als que es van fer servir per les pintures de les esglésies romàniques del Pirineu català. El fet que les barres siguin a la catedral de Girona demostra que al “ja hi havia una vinculació dels comtats catalans amb aquest emblema”, segons l'historiador Ramon Alberch.
La primera mostra de les «quatre barres» apareix el 1150 en forma d'un segell de cera de Ramon Berenguer IV en el qual es veu una figura a cavall que porta l'escut amb el senyal heràldic. S'hi pot llegir el text llatí Raimundus Berengarii comes Barchinonensis et Princeps Regni Aragonensis («Ramon Berenguer comte de Barcelona i Príncep del Regne d'Aragó»).
Les barres vermelles i grogues eren l'emblema personal de Ramon Berenguer IV, i al principi no identificaven cap territori, sinó el seu llinatge. Només els descendents directes el podien usar, sense importar el títol que tinguessin. Amb el temps, les barres catalanes es convertirien en el símbol de la Corona.
Llegendes Hi ha diverses llegendes sobre l'origen del senyal heràldic català i, per tant, de la bandera de Catalunya. A finals del s. XIV, el teòleg valencià Joan de Montsó explicava en una carta a l'infant Martí d'Aragó que les barres catalanes provenien dels quatre pals de la creu de Crist. Tanmateix, les llegendes més conegudes són la d'Otger Cataló i, sobretot, la del comte Guifré el Pilós.
Llegenda d'Otger Cataló A la seva obra Crónica de Aragón (1499), l'historiador aragonès Gualberto Fabricio de Vagad explicava que el primer rei d'Aragó que prengué la Senyera Reial fou Alfons el Cast, fill del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, deixant clar que eren «los bastons o palos de Catalueña». De la mateixa manera s'expressà el també historiador Lucio Marineo Sículo a l'obra De Aragoniae Regibus (1509), on afegí la novetat que l'emblema tenia el seu origen en el mític cavaller Otger Cataló. L'obra de Lucio Marineo Sículo fou traduïda al castellà per Juan de Molina i impresa a València amb el nom de Crónica d'Aragón. Partint d'aquesta traducció l'historiador castellà Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés inventà una versió primigènia de la llegenda de les quatre barres a la seva obra autògrafa Catálogo Real de Castilla.Galdeano 2006, pag. 380 L'historiador castellà explica que el cavaller Otger Cataló tenia per armes un escut franc tot daurat, i que mentre lluitava contra els sarraïns fou ferit en una mà. Quan volgué adreçar l'escut, li quedaren quatre marques dels dits tacats de sang a l'escut. Acabada la batalla, Otger Cataló manà que a partir d'aleshores aquell fos l'escut dels seus successors.
Llegenda de Guifré el Pilós
miniatura|Escut amb el Senyal Reial. Quan a la Segunda parte de la crónica general de España arriba el moment d'explicar els fets del comte de Barcelona Guifré el Pilós, Beuter hi insereix l'episodi de la Llegenda de les quatre barres de sang.Darna 2003, pàg. 574Alcoberro 2003, pag. 144 Explica Beuter que els normands atacaren França i el comte Guifré el Pilós anà a ajudar a l'emperador franc. Una vegada derrotats els normands, el comte Guifré el Pilós demanà a l'emperador Lluís —no es concreta de quin Lluís es tractava, si de Lluís I (814-840), de Lluís II (877-879), o de Lluís III (879-882)— que li donés un escut d'armes. Aleshores, l'emperador se li acostà, es mullà els dits de la mà dreta en una ferida que tenia el comte i els passà de dalt a baix de l'escut daurat del comte, dient-li: «Aquestes seran les vostres armes, comte».
Tot i que Beuter no especificà de quin emperador Lluís es tractava, la imaginació popular ràpidament l'assimilà a Lluís I el Pietós, que en realitat no visqué a la mateixa època que el comte Guifré. Per aquest motiu, quan la llegenda s'estengué ràpidament poc després, es canvià l'emperador Lluís pel seu fill Carles el Calb amb l'objectiu de fer que la llegenda fos més versemblant, car l'emperador Carles sí que fou coetani de Guifré el Pilós. Des de l'obra de Beuter fins a la versió de Víctor Balaguer (1859) es difongueren set variants diferents de la llegenda del comte Guifré.
Altres hipòtesis Hipòtesis descartades Hipòtesi de la institució del Casament a casa al s.XII.Antonio Ubieto. Creación y desarrollo de la Corona de Aragón. Anubar. 1987. Zaragoza. Alfons el Cast heretà el llinatge de la seva mare Peronella, i no el del seu pare (sic), en haver-se aplicat la figura jurídica del dret altaragonès del casament a casa en la donació del regne de Ramir a Ramon Berenguer IV. Per tant, l'emblema seria del llinatge aragonès. Aquesta hipòtesi, que no té l'aval de cap jurista, va ser refutada el 1997 pel doctor en dret Josep Serrano Daura,Josep Serrano Daura, 1997, "La donació de Ramir II d'Aragó a Ramon Berenguer IV de Barcelona de 1137 i la institució del "casamiento en casa" , Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, XV, 7-14 ja que no existeix cap rastre documental d'aquesta institució en el , la seva existència seria incompatible amb les diferents compilacions dels furs de Jaca fins a finals i amb els furs d'Aragó del 1247. A més a més, els juristes aragonesos que més han estudiat la institució només la remunten al .Joaquín Costa "Derecho consuetudinario del Alto Aragón". 1880. Madrid.Luís Martín-Ballestero "La casa en el Derecho Aragonés", 1944. Saragossa. La institució és altaragonesa, és a dir, desconeguda ja a Osca i Barbastre, i només consisteix en el gaudi, per part del forà de la casa, de l'usdefruit vidual sobre els béns del cònjuge mort i no en la seva titularitat (el regne) que sí que va obtenir el comte de Barcelona que va rebre el jurament de fidelitat públic de tots els nobles aragonesos propi de l'estructura feudal i que els comportava l'obligació de seguir-lo i servir-lo com el seu senyor. Segons Joaquín Costa, el casament a casa consisteix en la facultat que es reserva en els capítols matrimonials el cònjuge foraster, en cas d'enviduar, de contraure nou matrimoni sobre la casa, i els béns d'ella, sense perdre l'usdefruit foral que queda prorrogat en perjudici dels hereus legítims. Per altra banda, si Alfons hagués heretat el llinatge de sa mare aquest hauria estat el de la casa de Pamplona o Ximena propi dels reis d'Aragó anteriors a l'arribada de la casa catalana.
Els colors papals i els cordills de les bolles dels documents papals. El rei d'Aragó i Pamplona, Sanç Ramírez va infeudar-se ell i el seu regne a la Santa Seu el 1089 i hauria adoptat els colors del seu nou senyor feudal que serien groc i vermell. Que aquests eren els colors "ho demostrarien" dos frescos del 1247 on es veu el papa amb un signífer que porta un conopeum amb aquests colors (fig.1). Els frescos són de la capella de Sant Silvestre reconstruïda al XIII, és a dir, són posteriors a la visita a Roma que va fer el rei Pere el Catòlic, acompanyat per nobles catalans i provençalsJerónimo Zurita. Anales de la Corona de Aragón. 1562 per fer-se coronar pel papa el 1204. miniatura|(fig.1)El papa Sant Silvestre amb el signífer que porta el conopeum amb els colors groc i vermell de Roma i del seu imperi. Aquesta mena de para-sol, és un símbol que significa que l'Imperi romà o l'Emperador és el protector de l'església.
En aquesta visita, el rei oferí al papa el seu emblema i aquest acceptà portar-lo ell i els seus successors.Gesta Comitum barcinonensium. Cròniques catalanes. L.Barrau-Dihigo, Jaume Massó i Torrents.1925. Barcelona. No hi havia armes ni penó amb armes de l'Església catòlica anteriors al i quan les van tenir no van ser palades sinó dues claus en sautor.Donald L Galbreath. A treatise on Ecclesiastical Heraldry. reimp.1972. Londres.Bruno Bernhard Heim.Coutumes et droits héraldiques de l'église.. veure Arms in the church. the Church began to use arms in the mid-13th Century Els colors de l'església a l'edat mitjana eren el groc i el vermellWhitney Smith. Flags Through the Ages and Across the World. McGraw-Hill Book Co.New York.1975. i si fos certa aquesta hipotesi Navarra també tindria les barres en el seu escut en ser un emblema del llinatge. L'actual bandera de Roma, groga i vermella, va ser adoptada el 1860.