, conegut simplement com a Sisa, és un músic i cantautor català, i en menor mesura també actor, autor de la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol, la seva obra més emblemàtica, inclosa al disc homònim de 1975. També són conegudes i recordades cançons com Nit de Sant Joan, El setè cel i L'home dibuixat.
També és autor de la resemantització del terme galàctic', per referir-se al contingut de la seva obra i a la d'altres autors coetanis i posteriors. Per això és popularment conegut també amb el sobrenom d'"el cantautor galàctic".
Es tracta d'una de les principals icones de la contracultura underground catalana i dels moviments artístics, bohemis i hippies de la Barcelona dels anys 70 i 80, juntament amb figures com Pau Riba, Gato Pérez, Carles Flavià o Jordi Batiste. Al llarg de la seva carrera ha cultivat estils musicals tan dispars com la música progressiva, el rock, el folk, el musical, la cançó, la rumba, la copla i el bolero. Ha publicat 30 treballs discogràfics (dos dels quals, recopilatoris), 8 llibres, i ha participat en nombroses produccions d'altres artistes, una desena d'obres de teatre i una vintena llarga de pel·lícules i programes de televisió, ja sigui com a actor, cantant o com a compositor d'espectacles i bandes sonores. La seva obra ha influït diverses generacions posteriors de músics i cantautors.
Va ser membre del col·lectiu Grup de Folk i de les formacions Música Dispersa i Orquestra Plateria. També va col·laborar estretament amb el grup teatral Dagoll Dagom.
Malgrat que va escriure la major part de la seva obra en català, durant una etapa de la vida es va establir a Madrid, on va adoptar l'heterònim Ricardo Solfa. Durant aquesta època va editar quatre treballs discogràfics en castellà. Al llarg de la seva carrera també va utilitzar els pseudònims Ventura Mestres i Aramando Llamado.
Biografia Fill d'un antic combatent de la FAI i de mare catòlica, neix al carrer Poeta Cabanyes del barri del Poble-sec de Barcelona, el 24 de setembre de 1948, davant per davant de la casa de Joan Manuel Serrat, que era cinc anys més gran que ell. Va néixer amb una greu miopia congènita que no li va ser detectada fins als cinc anys i que el marcarà la resta de la seva vida. En l'ambient humil d'una família de classe treballadora, i amb el rerefons encara recent de la Guerra Civil, de la qual el seu entorn se sentia la part perdedora, la seva infància va transcórrer com la de la majoria de nois del barri a la seva edat durant la dictadura: jugant al carrer, llegint còmics com el TBO, escoltant la ràdio i amb molta proximitat al món de la faràndula i l'espectacle de varietats típics del Paral·lel. Tot aquest entorn influirà profundament en la seva futura obra.
De jove va treballar en oficis gens vinculats a la música, fins que va tenir diners per comprar-se la primera guitarra. A partir de llavors, influït per la música ié-ié de moda a l'època i pel grup The Shadows, pel qual sentia devoció, aprengué a tocar i començà a freqüentar els ambients bohemis barcelonins (com el San Carlos Club, el Kikirikí o el Tokio), on va entrar en contacte amb artistes i gent inquieta com Jordi Batiste, que en aquella època ja havia format el grup Els 3 Tambors (grup que va funcionar entre 1964-1967), Arnau Alemany o Enric Herrera. Va ser de la mà dels germans Batiste que Sisa va conèixer el personatge i l'obra de Bob Dylan, que li va causar una impressió profunda.
De la mà d'Herrera, que més endavant formaria Maquina! amb el mateix Batiste, viatjà per França per fer de tècnic d'un grup de versions durant uns mesos, una experiència que li va obrir horitzons. A les pauses del grup començà a fer petites actuacions en solitari versionant Bob Dylan i altres cantants folk del moment. Des de París, on van viure molt precàriament, els va sorgir l'oportunitat d'anar a tocar sis mesos en un hotel de Tunísia. Durant aquests viatges entra en contacte amb la realitat de l'exili republicà i amb la gran cultura occidental, comença a llegir autors com Allen Ginsberg, Henry Miller, Albert Camus i Søren Kierkegaard, i compon les primeres cançons. Torna a Barcelona el 1967 i és llavors que coneix Pau Riba, amb qui comença una relació d'amistat, col·laboració i admiració mútues, que durarà ja tota la vida. Seran Riba i Batiste els qui l'apadrinaran perquè entri a formar part del Grup de Folk, un col·lectiu a partir del qual se li començaran a obrir les portes de la incipient indústria cultural, amb actuacions com la del Festival del Parc de la Ciutadella del maig del 1968, i podrà enregistrar el primer senzill.
Entre 1969 i 1971 forma el grup Música Dispersa juntament amb Albert Batiste, José Manuel Bravo (en Cachas) i la flautista Selene. En aquesta època entra en contacte amb gent com Xavier Mariscal, Oriol Regàs o els Smash. Amb tot, i malgrat haver publicat ja el primer disc, Orgia (1971), la carrera de Sisa no acaba d'arrencar; no surten actuacions, no troba mànager que el vulgui representar i no hi ha cap discogràfica que aposti pel seu treball. L'any 1972 decideix allunyar-se durant un temps de la música i treballa en una companyia d'assegurances. Malgrat tot, continuarà component.
L'any 1974 mor la seva mare, quan encara no li havia arribat l'èxit. És llavors que la seva carrera musical agafa embranzida, de la mà de Rafael Moll (amic, productor i programador de la sala Zeleste, que havia obert l'any anterior). En aquell moment ja tenia compostes la majoria de les cançons que després formarien els discs de la seva trilogia clàssica: Qualsevol nit pot sortir el sol (1975), Galeta Galàctica (1976) i La Catedral (1977). Rafael Moll serà la mà dreta de Sisa durant tota aquesta època.
Amb aquests tres discs, Sisa descobrirà l'èxit i s'acabarà consolidant com una figura de referència en l'escena musical catalana. De la nit al dia, Sisa esdevé un personatge famós i comença a aparèixer en diaris, revistes, ràdios i televisions. Aquesta època coincideix, a més, amb una etapa d'obertura cultural de Barcelona, un cop mort el dictador Franco. La sala Zeleste serà l'epicentre de tot aquest moviment, que artísticament culminarà amb l'eclosió de l'anomenada Ona Laietana. I Sisa en formarà part i ho viurà amb molta intensitat.
A partir del 1979 comença a mutar d'estil i entra en una època de gran eclecticisme que el portarà finalment l'any 1985 fins a Madrid, on acabarà canviant de nom públicament per passar a anomenar-se Ricardo Solfa i provarà de fer una carrera artística en castellà. A Madrid s'hi estarà fins al 2000. Durant aquests anys entra en contacte amb personatges com Javier Krahe, Joaquín Sabina, Carlos Tena, Moncho Alpuente o el pintor Octavio Colis, amb els quals fins i tot formarà una tertúlia estable.
L'any 1993, quan en tenia 45, va patir un primer infart de miocardi durant una actuació a Madrid.
Al llarg de la vida se li coneixen alguns amors, però cap parella estable. No va tenir fills.
L'any 2008 va ser l'encarregat de dir el pregó de les Festes de la Mercè.
Durant la primera dècada del 2000, Sisa es va significar públicament en contra de les baixades il·legals de música a través d'Internet. El 2012 va ser portaveu de la candidatura Autores Más que Nunca, que aspirava a presidir la Societat General d'Autors i Editors (SGAE). A partir del 2014, es mostra públicament escèptic amb l'anomenat Procés. L'any 2019, en una entrevista al setmanari El Temps, declara que "la independència de Catalunya és impossible, per tres raons: primera, perquè Espanya no consentirà mai que Catalunya se’n vagi; segona, els catalans no som capaços de fer el sacrifici necessari –jugar-nos la pell i el patrimoni– per intentar-ho. I tercera, perquè ningú no ens ajudarà."
A partir de la dècada dels anys 20, començarà a rebre tota mena de reconeixements públics a Catalunya. El 2022 se li va atorgar la Medalla d'Or al Mèrit Cultural de l'Ajuntament de Barcelona per "la seva trajectòria com a cantant i la seva contribució a consolidar la cançó catalana", en un acte presidit per l'alcaldessa Ada Colau. El 2023 va ser distingit pel Govern de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi. El 2024 va rebre el premi Enderrock d'Honor, en commemoració dels 50 anys del disc Qualsevol nit pot sortir el sol.
Entrevistat a Catalunya Ràdio el 2023, Sisa declarava que "com que no he triomfat mai, no sé què és l'èxit" i afegia que "jo sempre he fracassat perquè el desig és insaciable, és infinit, i aleshores, el poquíssim que he aconseguit no ho puc considerar un èxit".
El 2024 és guardonat amb el premi Enderrock d'Honor per la seva trajectòria artística.
Trajectòria Els primers anys (1968-1974) El desembre del 1967, Sisa fa el seu primer concert a Barcelona, a l'Escola Massana, en un espectacle compartit amb Guillermina Motta i Xavier Ribalta. Vinculat al col·lectiu Grup de Folk, l'any 1968 publica un primer senzill que contenia dues cançons: “L'home dibuixat”, de ressonàncies ie-ie, un dels sons que l'havien captivat des de l'adolescència, i “Orgia Nº 1”. La presentació es va fer a la mítica Bodega Bohemia apadrinat pel Gran Gilbert. De moment, però, no va funcionar gaire. Se'n van vendre uns mil exemplars.
Després va provar sort amb l'efímer conjunt instrumental de música avanguardista Música Dispersa, amb el qual només publicarien l'àlbum homònim, el 1970, un disc del qual en aquell moment només es van vendre alguns centenars d'exemplars, però que anys després ha esdevingut un disc de culte. El mateix any 1970 participa com a músic d'estudi en el disc Dioptria 2, de l'amic Pau Riba. El 1971 publicaria el seu primer disc de llarga durada (LP), l'heterodox Orgia, densa mostra de varietats musicals i poètiques. Gravat en temps de total confraternització generacional, Orgia va comptar amb el concurs de diversos elements del panorama underground de la Barcelona d'aquell tombant de dècada, com els membres de Música Dispersa, el mateix Rafael Moll, que més endavant li produiria uns quants àlbums, Albert Batiste, Tita Soler (germana de Toti Soler), Xavier Riba i Paco Pi.
Trilogia clàssica, consolidació i èxit (1975-1979) En només tres anys, entre 1975 i 1977, Sisa publicarà la trilogia d'àlbums que més repercussió tindran de tota la seva carrera artística. Es tracta dels treballs discogràfics Qualsevol nit pot sortir el sol, Galeta Galàctica i La Catedral, que recullen cançons compostes, gairebé en la seva totalitat, durant els 4 anys anteriors, quan encara no li havia arribat el reconeixement. Entre els tres, representen l'època de major influència artística i social de Sisa i la que deixarà una empremta més profunda en la memòria col·lectiva.
El primer dels tres treballs apareix a principis del 1975: Qualsevol nit pot sortir el sol va tenir un èxit immediat i ha esdevingut el més reconegut dels seus àlbums. La cançó que li dona nom ha esdevingut un himne generacional que ja sempre més l'ha acompanyat, amb milers de vendes, reproduccions digitals i centenars de versions d'altres grups i músics. L'àlbum va estar produït per Rafael Moll i Ricard Casals com a tècnic de so, amb els quals va saber plasmar l'imaginari i el so característic que el faria reconeixible al gran públic. A més de la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol, el disc contenia també altres composicions molt recordades i conegudes com ara El fill del mestre, El setè cel, Maria Lluna o Senyor Botiguer.