miniatura|upright=2.1|Temes de l'Imperi Romà d'Orient l'any 1025 Els temes eren les divisions administratives de l'Imperi Romà d'Orient entre els segles  i . Es caracteritzaven per tenir assentaments de pagesos-soldats. Inicialment, en foren quatre, que ocupaven gairebé tot Anatòlia: Cibírria, Armènia, Anatòlia i Opsícion. A aquestes, se n'hi van afegir dues més que existien ja a començaments del : Buccel·laris i Tracesis. A final del , per segregació i algunes conquestes, s'hi havien format 15 temes més: Selèucia, Paflagònia, Capadòcia, Carsiànon, Melitene, Mesopotàmia, Teodosiòpolis, Ibèria, Sebaste, Optimats, Càldia, Taure i Licandos. Encara se'n van formar quatre més a finals del i principis de l': Antioquia, Eufrates, Cilícia i Baspracània. Els temes es convertiren en divisions merament administratives després de la batalla de Mantziciert, el 1071.

Context històric Al llarg dels segles  i , l'Imperi Romà d'Orient va estar sotmès a freqüents atacs dels diversos enemics. l'Imperi Sassànida pressionava per l'est, intentant apoderar-se de Síria, Egipte i Anatòlia. Les tribus dels eslaus i dels àvars feien incursions per Tràcia, Macedonia, Il·líria i Grècia i provaven d'establir-se als Balcans. Els longobards havien ocupat el nord de la península Itàlica. Per tal de fer front a aquesta creixent pressió en les províncies més allunyades a l'est, recentment recuperades per Justinià I (r. 527–565), Maurici (r. 582–602) van combinar l'autoritat civil suprema i l'autoritat militar en la persona d'un exarca, i així es van formar els exarcats de Ravenna i d'Àfrica. Aquesta nova manera d'administrar capgirava l'estricta separació entre càrrecs civils i càrrecs militars, que havien estat una de les peces clau de les reformes de Dioclecià (r. 284–305). En essència es tractava només d'un reconeixement formal cap a la figura d'un general d'àmbit local o mestre dels soldats, per damunt del corresponent prefecte del pretori, com a resultat de la precària situació en la seguretat de les províncies.

Orígens L'origen dels temes ha estat motiu de discussió entre els erudits. La mateixa paraula «tema» és d'etimologia incerta, tot i que la majoria dels autors secunden l'explicació de Constantí VII, el qual va escriure que el terme derivava d'una antiga accepció d'aquesta paraula grega equivalent a «emplaçament». La data exacta de la creació dels temes és també controvertida. Per la majoria dels historiadors del , l'establiment d'aquest sistema administratiu va tenir lloc per primera vegada amb l'emperador Heracli (r. 610–641), durant les darreres guerres entre romans d'Orient i sassànides. Entre els més notables defensors d'aquesta tesi està Gueorgui Ostrogorski, que basa la seva opinió en un fragment de la Crònica de Teòfanes el Confessor en el qual s'esmenta l'arribada de l'emperador Heracli «de les terres dels temes» l'any 622. Segons Ostrogorski, això "mostra que el procés d'establiment de tropes en àrees específiques d'Àsia Menor (temes) havia començat en aquella època." Aquest punt de vista, però, ha estat posat en dubte per historiadors posteriors que daten la creació dels temes en el període del 640 al 660, en el regnat de Constant II (r. 641–668). S'ha demostrat que, contràriament a la idea de tema establerta per Ostrogorski, referida a districte o regió on un estrateg tenia l'autoritat civil juntament a la militar, hi havia un altre concepte de la paraula tema, anterior a l'esmentat, que es referia exclusivament a l'exèrcit i només a finals del o començaments del VIII el concepte es va emprar per designar els territoris on l'exèrcit estava destinat.

Lligada a la qüestió de la cronologia està la qüestió de la transformació social i militar corresponent. El punt de vista tradicional, representat per Ostrogorski, afirma que l'establiment dels temes també va implicar la creació d'un nou tipus d'exèrcit. Segons aquest enfocament, en lloc de l'antiga força militar, que es basava principalment en la contractació de mercenaris estrangers, el nou exèrcit romà d'Orient estava basat en grups de soldats que eren alhora pagesos i que establien la residència habitual en el lloc on estaven destinats a defensar. Els autors més recents creuen, però, que la formació dels temes no va constituir un trencament radical amb el passat, sinó una evolució lògica de l'estructura preexistent al i que el seu impacte social fou mínim.

Els primers temes: de l'any 640 al 770 El que és clar és que en algun moment a mitjan , probablement entre finals de la dècada del 630 i començaments del 640 durant les Guerres arabo-romanes, els exèrcits imperials es van retirar d'Anatòlia i va ser reassignats als districtes que llavors s'anomenarien temes. Territorialment cada tema corresponia a les antigues províncies romanes i, llevat d'algunes excepcions, coincidien també en les fronteres. Els primers quatre temes s'anomenaven: dels Armenis, dels Anatòlics, de Tràcia i d'Opsícion. L'esclat de la guerra civil que va tenir lloc al Califat dels Raixidun amb l'arribada al poder d'Alí ibn Abi-Tàlib l'any 656 va permetre a l'emperador romà d'Orient Constant II va utilitzar per reforçar les seves defenses, estendre i consolidar el seu control sobre Armènia i, sobretot, iniciar una important reforma de l'exèrcit amb l'establiment dels temes, que formarien la columna vertebral del sistema defensiu romà d'Orient durant els segles a venir.

El tema dels Armeníacs (, Thema Armeniakōn), és esmentat per primera vegada el 667, i fou el successor de l'exèrcit d'Armènia; ocupava les antigues àrees de la regió del Pont, Armènia Menor i nord de Capadòcia. La capital era Amasia. El tema dels Anatòlics (, Thema Anatolikōn), és esmentat per primera vegada el 669 i era el successor de l'exèrcit de l'orient, també anomenat (Anatolē). S'estenia des del sud de l'Àsia Menor fins a la part central i tenia com a capital Amòrion. Junts, aquests dos temes formaven la primera línia de defensa de l'Anatòlia romana d'Orient, que feia frontera amb poblacions musulmanes i síries respectivament. El tema dels Tracesis (, Thema Thrakēsiōn), va ser esmentat per primera vegada, sense que la citació fos dubtosa, cap a finals del 740, era el successor de l'exèrcit de Tràcia i abastava la costa oest d'Àsia Menor (Jònia, Lídia i Cària), amb capital probablement a Chonae. El tema d'Opsícion (, Thema Opsikiou), és esmentat per primera vegada el 680, i es va constituir a partir del romanent de l'antic territori anomenat en llatí . Abastava el nord-oest d'Àsia Menor (Bitínia, Paflagònia i parts de Galàcia), que tenia com a capital Nicea. El seu governant era l'únic que tenia el títol de comes.

A més d'aquests quatre districtes, estava la gran divisió territorial anomenada els Karabisianoi (en grec ), que es podria traduir per «la gent dels vaixells». Aquesta secció apareix esmentada per primera vegada el 680 i probablement es va formar amb el romanent de l'exèrcit d'Il·líria o potser també sobre l'antiga estructura anomenada quaestura exercitus. No va formar mai un tema pròpiament dit, però els seus membres ocupaven parts de la costa sud d'Àsia Menor i les illes de la mar Egea, amb un estrateg destinat probablement a Samos. Constituïa el gruix de l'exèrcit de la marina romana d'Orient que es va enfrontar amb la recent creada flota àrab, que després de la batalla dels Pals va competir amb l'Imperi Romà d'Orient pel control de la Mediterrània. En aquella ocasió els carabisianoi es van sentir insatisfets amb la seva actuació i cap al 720 es van desintegrar per formar el tema dels Cibirreotes (, Thema Kibyrrhaiotōn), amb vaixells de vela ràpida vigilant la costa sud d'Àsia Menor i les illes de l'Egeu.

La part de la regió de Tràcia que estava sota control romà d'Orient es va constituir com a tema probablement vers l'any 680, com a resposta a l'amenaça búlgara, encara que durant un temps el govern de Tràcia sembla que va estar durant un temps exercit pel comte d'Opsícion. Les successives campanyes a Grècia dels emperadors de la dinastia heracliana van portar a la progressiva recuperació del control, que estava amenaçat pels invasors eslaus, i a l'establiment del tema de l'Hèl·lade () entre el 687 i el 695. L'illa de Sicília també va constituir un tema cap a finals del però les possessions imperials en la península Itàlica van romandre sota l'exarca de Ravenna o governades per ducs locals, igual com va passar a l'Àfrica romana d'Orient fins a la caiguda de Cartago el 698. Al mateix temps, Creta i Quesonès a Crimea, van formar jurisdiccions anomenades arcont ().

A final del segle, els temes havien esdevingut la forma d'administració característica de l'imperi. La grandària i el poder acumulat pels seus governants va afavorir que alguns estiguessin temptats a revoltar-se contra el govern central de l'emperador, sobretot durant el turbulent període del 695 al 715, i una altra vegada durant la gran revolta d'Artabasd del 741-742. L'alçament d'Artavasdes va fer pensar que calia fer canvis en els temes d'Anatòlia: l'excessivament gran Opsícion es va subdividir en dos temes, el dels Buccel·laris (, Buccel·larion) i el dels Optimats (, Optimatoi), mentre que la responsabilitat de la guàrdia imperial va passar a estar assumida per un cos militar especial, els tagmata.

L'auge del sistema: del 780 al 950 Malgrat la prominència que van assolir, va haver de passar un temps abans no van arribar a ser la unitat bàsica del sistema administratiu imperial. Encara que cada tema estava relacionat amb una regió específica a començaments del , no va ser fins a les acaballes d'aquest segle que l'administració fiscal es va organitzar al voltant dels temes, substituint l'antic sistema de províncies. Aquest procés d'unificar el control sobre els assumptes civils i militars en mans d'estrategs es va completar a mitjan , el qual és el model de tema esmentat en textos com el Cletorològion i Sobre l'administració de l'imperi.

Al mateix temps, la necessitat de protegir Anatòlia de les incursions àrabs va portar a la creació, entre finals del i començaments del , d'una sèrie de petits districtes fronterers, les anomenades clisures i clisurarquies. Aquests termes es feien servir anteriorment per referir-se a construccions fortificades situades estratègicament a dalt de muntanyes per controlar llocs de pas i amb el temps es van emprar per anomenar tot l'àmbit d'un districte que formava un comandament separat sota la direcció d'un clisurarca, al qual se li confiava la tasca d'organitzar els recursos locals per tal d'enfrontar-se a atacs de mitja o petita escala. Gradualment, alguns d'aquests destacaments van ser elevats al rang de temes.

El declivi: del 960 al 1070 Al va començar l'expansió cap a orient i als Balcans, concretament durant les campanyes dels emperadors Nicèfor II (r. 963-969), Joan I Tsimiscés (r. 969-976) i Basili II (r. 976–1025), i els nous territoris es van incorporar en el sistema dels temes, encara que aquests van ser generalment més petits que els establerts en segles anteriors.

En aquesta època van sorgir una nova mena de temes, els anomenats "menors" () o "temes d'Armènia" (), que segons les fonts documentals romanes d'Orient estaven clarament diferenciats dels tradicionals, anomenats per distingir-los de les "grans" o "romanes" (). La majoria consistien simplement en una fortalesa i el territori del voltant amb un estrateg jove (que els àrabs anomenaven zirwar i zoravar els armenis) que comandava uns 1.000 soldats, principalment infanteria. Com indica el seu nom, la major part dels seus membres eren armenis ja fossin indígenes o establerts a Armènia per les autoritats romanes d'Orient. Una de les seves peculiaritats era el nombre excessivament gran d'oficials (tan sols al tema de Charpezikion hi havia 22 oficials veterans i 47 novells, els tourmarchai).