Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa, Baix Ebre, 19 de febrer de 1841 - Barcelona, 19 d'agost de 1922) fou un compositor, pedagog musical, musicòleg, professor i crític musical català, capdavanter del nacionalisme musical a Catalunya al .
Gràcies als seus viatges a Itàlia i a França, Pedrell va ser el primer músic modernista català a contactar amb la música estrangera. Aquest contacte va ser essencial per a definir les seves futures tendències musicals com a compositor de música culta i popular. Va ser un dels introductors a Catalunya i a Espanya de la música de Wagner ja que Pedrell creia que Wagner era una figura a seguir per a un futur musical basant-se en el món clàssic i proposava una revolució de l'harmonia i de la instrumentació. També, a part d'escriure música, va estudiar la música catalana i espanyola medieval i renaixentista i tanmateix va mostrar un interès pel folklore.
Pedrell establí els primers contactes amb la musicologia a nivell internacional i fou el fundador dels estudis musicològics als Països Catalans i a Espanya. També destacà com a editor de música culta i popular, així com de reculls d'articles i treballs diversos. Amb la seva personalitat, renovà el llenguatge musical i fou l'iniciador d'un teatre líric nacional. Els seus deixebles més notables foren Enric Granados, Manuel de Falla, Robert Gerhard, Isaac Albéniz, Lluís Millet, Cristòfor Taltabull, Fèlix de Santos, Conrad Abelard Fontova i Planes Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 444. () i Antoni Noguera.
El fons personal de Felip Pedrell es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
Biografia Tortosa miniatura|esquerra|Casa natal del compositor al carrer del Replà, núm. 16, tal com era l'agost de 2010, uns mesos abans que s'ensorrés Fill de Felip Pedrell i Casado i Maria Sabaté Colomé, nasqué al carrer del Replà, núm. 16, de Tortosa, tal com ho acreditava una placa abans que s'ensorrés el 18 de març de 2011.Tortosa veu com s'ensorra la casa de Felip Pedrell Durant la seva infància, ingressà com a nen cantor a l'escolania de la catedral de Tortosa, on fou deixeble del mestre de capella Joan Nin i Serra, al qual tenia en gran estima i el considerava el seu "únic mestre". Romangué allà uns set anys, fins que li canvià la veu. En sortir de la catedral visqué a casa dels seus pares. Llevat d'aquest breu aprenentatge a la seva ciutat natal, Pedrell va ser tota la seva vida un autodidacte.Antoni Pizà: El Doble Silenci: reflexions sobre música i músics Pàg. 123. Amazon, 2003
Es casà el 29 de setembre de 1867 amb Carme Domingo Estrany, que morí a l'any següent a les poques setmanes del naixement de la seva filla Carme. Va ser oncle del compositor uruguaià establert a l'Argentina, Carlos Pedrell (1878 - 1941).
Barcelona miniatura|esquerra|Felip Pedrell al voltant de 1870 miniatura|Cartell de L'ultimo abenzeraggio El 1873, amb 32 anys, decidí de viure a Barcelona com a segon director d'orquestra del Teatre Circ Barcelonès, el tercer teatre en importància de la ciutat per les dimensions i la qualitat dels espectacles, després del Principal i el Liceu. Era una companyia de sarsuela, gènere en el qual sobresortí en les produccions pròpies dels anys setanta, enmig d'altres òperes com Quasimodo (1875) o Cléopâtre (1878), entre molts altres projectes de música escènica.Francesc Bonastre. El nacionalisme musical de Felip Pedrell Recerca Musicològica XI-XII, 1991-1992, 17-26 El 14 d'abril de 1874, estrenà al Liceu amb un cert èxit la seva primera òpera en italià L'ultimo abenzeraggio, basada en un text de Chateaubriand, composta el 1867 i de la qual faria diverses versions fins a la definitiva del 1889.
De la mateixa època daten una sèrie d'articles a la revista España musical, així com els opuscles Apuntes y observaciones sobre estética musical, Gramática musical i la petita enciclopèdia Los problemas del pianista.
Roma i París Després de l'èxit de l'estrena, també al Liceu, de la seva segona òpera Quasimodo, l'argument de la qual havia estat tret de la cèlebre novel·la de Victor Hugo, Notre Dame de Paris, escrigué diverses composicions de música sacra i, el 1876, es traslladà a Roma pensionat per les diputacions de Tarragona i Girona. El 1877, s'instal·là durant dos anys a París, on escrigué el poema simfònic El cant de les muntanyes, un quartet de corda,7 i el poema líric Il Tasso. La seva òpera Cléopâtre fou premiada a Frankfurt.
Els tres anys d'estada a Europa van esperonar la seva vocació per la composició i la recerca musicològica. En aquest viatge entrà en contacte amb les biblioteques i estudià particularment la història musical del , estètica i folklore. Partidari del mètode, la monografia i l'edició de fonts, els seus criteris historiogràfics suposen un gran avenç respecte als procedents d'històries generals i de la civilització de tradició il·lustrada.
Barcelona miniatura|Felip Pedrell vist per Ramon Casas (MNAC) A partir de 1882, emprengué amb ardor infatigable diverses publicacions, que van quedar incompletes o fracassaren per falta d'ambient.
Fou mestre de capella de l'església de Santa Anna de Barcelona (1883). A Barcelona mateix, fundà les revistes, de curta vida, Salterio Sacro-hispano (1882-1883) i Notas musicales y literarias (1883), en què defensà la música sacra, un dels seus temes d'investigació per excel·lència juntament amb el cant popular. El 1888, fundà La Ilustración Musical Hispano-Americana i publicà Los músicos españoles en sus libros.
A Barcelona, entre el 7 d'agost de 1890 i el 6 de juny de 1891, va compondre un dels cims de la seva producció, l'òpera Els Pirineus, amb text de Víctor Balaguer i concebuda com una trilogia wagneriana. El Pròleg l'estrenà al Liceo Benedetto Marcello de Venècia el 1897, i la versió completa el 4 de gener de 1902 al Gran Teatre del Liceu. Tot seguit publicà l'opuscle Por nuestra música, una obra en la qual volgué aclarir els seus ideals estètics, on es reflecteix la preocupació de Pedrell pel tema de l'òpera nacional, i que va acabar convertint-se en l'autèntic manifest del nacionalisme musical.
Madrid El 1894 es traslladà a Madrid amb l'esperança de poder-hi estrenar Els Pirineus, que ja havia rebut un premi del Teatro Real. S'hi va estar deu anys i hi estrenà l'òpera La Celestina el mateix any que Els Pirineus s'estrenaven al Liceu. Fou nomenat catedràtic de conjunt vocal del Conservatori de Madrid i tingué, entre altres alumnes, Julio Gómez García i Rafael Mitjana i GordonEnciclopèdia Espasa. Apèndix núm. 7, pàg. 548 () en musicografia, i ingressa a l'Academia de Bellas Artes. Començà a publicar el Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles, portugueses e hispano-americanos, antiguos y modernos i la Hispaniae Schola Musica Sacra. Començà també a publicar les obres completes de Victoria. El 1898, aparegué a Alemanya el seu Folklore musical castillan du XVIe siècle.
Barcelona miniatura|esquerra|Felip Pedrell al voltant de 1920 Va tornar definitivament a Barcelona el 1904, cansat de la indiferència que els ambients madrilenys demostraven cap a la seva obra, pendents del purisme de la sarsuela. Hi estrenà la tercera òpera del cicle El comte Arnau. A partir de llavors, va tenir forts lligams amb l'Institut d'Estudis Catalans i l'Orfeó Català.
La creació del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya fou deguda a una proposta de Felip Pedrell. El mes de desembre de 1917, Pedrell feu donació a l'Institut d'Estudis Catalans del seu ric arxiu musical, format per les seves pròpies obres i d'altres compositors, tant manuscrites com impreses, a més de tota la seva correspondència personal i professional, i la seva biblioteca. Aquesta donació va ser feta amb la condició que es creés el departament de musicologia. Els seus fons s'uniren a la col·lecció que reuní Joan Carreras i Dagàs. El mateix Pedrell en va fer el catàleg, que es publicà l'any 1909 en dos volums.
Foren cèlebres els seus cicles d'articles sobre Músics vells de la terra publicats a la Revista Musical Catalana des de 1904 fins a 1910 i, sobretot, pel ressò que tingué en el camp de la pedagogia el cicle de conferències sobre formes musicals que Pedrell va impartir a l'Acadèmia Granados entre 1905 i 1906. miniatura|Felip Pedrell amb Robert Gerhard El 1905, publicà El organista litúrgico español i el 1908 l'Antologia de organistas clásicos españoles.
El 1910 es traslladà a Buenos Aires per a assistir a l'estrena de Els Pirineus en versió castellana. El 1913 acabà la publicació de les obres de Victoria, iniciada el 1898 per encàrrec d'una editora de Leipzig.
El seu últim alumne, Robert Gerhard, es presentà com a compositor a l'Associació d'Amics de la Música sota el guiatge de Pedrell, el 1918. Pedrell va dir que Gerhard havia estat el seu millor fruit com a pedagog i el seu àlter ego.
Publicà la seva autobiografia en dues parts: Jornadas de arte (París, P. Ollendorf, 1991), que comprèn els anys 1841-1891, i Jornadas postreras (Valls, Castells, 1922), sobre els anys 1903-1912.
Labor musicològica El més important de les seves comeses va consistir en la creació de la musicologia moderna espanyola. Va ser el primer músic que es va encarregar d'estudiar la música tradicional o folklòrica espanyola (etnomusicologia), trobant particularment en el flamenc l'objecte i inspiració adequats per a emprendre la cerca d'una música nacional o de caràcter propi a Espanya. Del flamenc, n'apuntà un origen a l'Imperi Romà d'Orient. D'altra banda, va ser editor i estudiós de l'obra de Tomás Luis de Victoria, reivindicant la gran tradició renaixentista espanyola conduent al Barroc.
Gràcies sobretot a la gran labor de Pedrell, els compositors espanyols van començar a incloure temes, ritmes i escales propis de la tradició espanyola, creant el que es coneix com a "nacionalisme musical espanyol".
Entre els seus principals deixebles directes es troben Isaac Albéniz, Enrique Granados, Cristòfor Taltabull, Pedro Blanco López, José María Peris Polo i Manuel de Falla. D'aquesta manera, cal dir que Pedrell enllaça i recondueix l'universalisme musicològic d'Antonio Eximeno a les necessitats teòriques i pràctiques de la música espanyola de la seva èpocaAullón de Haro, P., La Escuela Universalista Española del siglo XVIII, Madrid, Sequitur, 2016, p. 210-219. en correspondència amb les altres importants europees.
Felip Pedrell representa després de l'universalista Antoni Eiximeno i Pujades (1729-1808) el cim, o un dels dos grans moments, de la musicologia espanyola moderna. Cal afirmar que va prosseguir la construcció musical espanyola empresa per aquest projecte.Cf. Gómez-Elegido Ruizolalla, Mª Cruz, "La correspondencia entre Felipe Pedrell y Francisco Asenjo Barbleri", en Ricerca Musicologica, núm. 4 (1984), p. 177-242.
Deixebles Isaac Albéniz i Pascual Higini Anglès i Pàmies Francesc Alió i Brea Lluís Arnau i Palomar Josep Barberà i Humbert Pedro Blanco López Lluïsa Bosch i Pagès Maria Carratalà i Van den Wouver Josep Català i Rufà Miquel Domènech i Español Matilde Escalas i Xamení Manuel de Falla y Matheu Conrad Abelard Fontova i Planes Narcisa Freixas i Cruells Rosa García Ascot Robert Gerhard i Ottenwaelder Vicenç Maria Gibert i Serra Julio Gómez García Enric Granados i Campiña Joan Kaisser i Guasch Joan Baptista Lambert i Carminal Joan Lamote de Grignon i Bocquet Eduard López-Chavarri i Marco Antoni Marquès i Puig Josep Martí i Cristià Domènec Mas i Serracant Antoni Massana i Bertran Lluís Millet i Pagès Rafael Mitjana Gordón Enric Morera i Viura Josep Joaquim Nin i Castellanos Antoni Noguera i Balaguer José María Nemesio Otaño y Egino Bartolomé Pérez Casas José María Peris Polo Vicente Ripollès i Pérez Alfred Romea i Catalina Adolfo Salazar Castro Baltasar Samper i Marquès Félix de Santos Cristòfor Taltabull i Balaguer Theodoro Valcárcel Caballero Rafael Vich i Bennàssar Ricard Viñes i Roda
Homenatges