El bec d'esclop (Balaeniceps rex) també conegut com bec de balena, cigonya amb cap de balena i cigonya de bec d'esclop, és un gran ocell limícola de potes llargues. Deriva el seu nom del seu enorme bec en forma de sabata. Té una forma general una mica semblant a una cigonya i s'havia classificat amb les cigonyes en l'ordre Ciconiiformes basant-se en aquesta morfologia. Tanmateix, l'evidència genètica el situa amb pelicans i martinets als Pelecaniformes. L'adult és principalment gris mentre que els juvenils són més marrons. Viu a l'Àfrica oriental tropical en grans pantans des del Sudan del Sud fins a Zàmbia.
Taxonomia El bec d'esclop podria haver estat conegut pels antics egipcis però no es va classificar fins al , després que les pells i, finalment, els exemplars vius es van portar a Europa. John Gould el va descriure molt breument el 1850 a partir de la pell d'un exemplar recollit a la part superior del Nil Blanc pel viatger anglès Mansfield Parkyns. Gould en va oferir una descripció més detallada l'any següent. Va situar l'espècie en la seva pròpia nomenclatura binomial Balaeniceps i va encunyar el nom binomi Balaeniceps rex. El nom del gènere prové de les paraules llatines balaena 'balena' i caput 'cap', abreujat a -ceps en paraules compostes. Els noms comuns alternatius són whalebill, cigonya amb bec d'esclop i cigonya amb cap de balena.
Tradicionalment considerat com a relacionat amb les cigonyes (Ciconiiformes), es va retenir en aquest grup en la taxonomia de Sibley-Ahlquist, que va agrupar molts tàxons no relacionats en les Ciconiiformes. Basant-se en proves osteològiques, el 1957 Patricia Cottam va suggerir una afinitat amb els pelecaniformes. L'anàlisi microscòpica de l'estructura de la closca dels que va fer Konstantin Mikhailov el 1995 va demostrar que la closca de l'ou del bec d'esclop s'assemblava molt a les d'altres Pelecaniformes perquè tenia una coberta de material microglobular gruixut sobre la closca cristal·lina. L'any 2003, es va suggerir de nou que aquest ocell era més proper al pelicà (basat en comparacions anatòmiques) o a als martinets (basat en proves bioquímiques). Un estudi d'ADN del 2008 reforça la seva pertinença entre els Pelecaniformes.
Fins ara, s'han descrit dos parents fòssils del bec d'esclop: Goliathia, de l'Oligocè primerenc d'Egipte i Paludavis, del Miocè inicial del mateix país. S'ha suggerit que l'enigmàtic ocell fòssil africà Eremopezus també n'era un parent, però l'evidència d'això no està confirmada. Tot el que se sap d'Eremopezus és que era un ocell molt gran, probablement incapaç de volar, amb un peu flexible, que li permetia manejar la vegetació o les preses.
Morfologia miniatura|bec d'esclop miniatura|El crani El bec d'esclop és un ocell alt, amb una alçada típica de 115 a 150 cm d'altura, de 100 a 140 cm de llargària i 230 a 260 d'envergadura, amb un pes de 4 a 7 kg. Un mascle pesa de mitjana uns 5,6 kg i és més gran que una femella típica de 4,9 kg. La característica distintiva de l'espècie és el seu bec enorme i protuberant, de color rosat amb marques grisenques irregulars. El culmen exposat (la carena de la mandíbula superior) fa de 18,8 a 24 cm, essent el tercer bec més llarg entre els ocells actuals, després dels pelicans i cigonyes grans, i pot superar el dels pelicans en la circumferència del bec, especialment si el bec es considera la porció de queratina òssia dura. Com en els pelicans, la mandíbula superior té una cresta molt marcada i acaba en una ungla aguda. Les potes, de color fosc, són bastant llargues, amb una longitud de tars de 21,7 a 25,5 cm. Els peus del bec d'esclop són excepcionalment grans, amb el dit mitjà que pot arriba a fer 18,5 cm de llarg, probablement per ajudar l'ocell en la seva capacitat de mantenir-se dret entre la vegetació aquàtica mentre caça. El coll és relativament més curt i més gruixut que els d'altres ocells limícoles de potes llargues com els martinets o les grues. Les ales són amples, amb una corda màxima de longitud de 58,8 a 78 cm i estan ben adaptades per planejar.
El plomatge dels ocells adults és de color blau grisós amb les plomes de vol més fosques. El pit presenta unes plomes allargades, que tenen les tiges fosques. Els individus joves tenen el color de plomatge semblant, però és d'un gris més fosc amb un to marró. Quan neixen, el seu bec té una mida més modesta, que inicialment és de color gris platejat. El bec es fa més notable quan els pollets tenen 23 dies d'edat i es torna ben desenvolupat als 43 dies.
Veu El bec d'esclop normalment és silenciós, però fan exhibicions de becs al niu. Quan s'ocupen d'aquestes exhibicions, també s'ha observat que els ocells adults fan un crit que recorda el mugit d'una vaca, així com gemecs aguts. Tant els que són encara en el niu com els adults fan soroll amb el bec durant l'època de nidificació com a mitjà de comunicació. Quan les cries demanen menjar, criden amb un so estrany com el singlot humà. S'ha descrit el cas d'un ocell adult volador que emtia gralls estridents, aparentment com a signe d'agressió a un marabú africà (Leptoptilos crumeniferus).
Patró de vol Les seves ales es mantenen planes mentre planen i, com en els pelicans i les cigonyes del gènere Leptoptilos, el bec d'esclop vola amb el coll retret. El seu ritme d'aleteig, d'uns 150 volts per minut, és un dels més lents de qualsevol ocell, amb l'excepció de les espècies de cigonyes més grans. El patró és alternant cicles d'aleteig i lliscament d'aproximadament set segons cadascun, situant la seva distància de planeig en algun lloc entre les cigonyes més grans i el còndor andí (Vultur gryphus). Quan s'enrosquen, els becs de sabata solen intentar volar no més de 100 a 500 m. Els vols llargs del bec d'esclop són rars i només s'han registrat alguns vols més enllà de la seva distància mínima d'alimentació de 20 m.
miniatura|Un bec d'esclop al Ueno Zoo, Tòquio (vídeo)
Hàbitat i distribució Viu a l'Àfrica tropical central, des del sud del Sudan i el Sudan del Sud passant per parts de l'est de la Congo, Rwanda, Uganda, l'oest de Tanzània i el nord de Zàmbia.Bec d'Esclop a BirdLife L'espècie és més nombrosa a la subregió del Nil Occidental i al Sudan del Sud (especialment el Sudd, un bastió principal de l'espècie); també és important a les zones humides d'Uganda i l'oest de Tanzània. S'han informat registres més aïllats de becs de calçat a Kenya, la República Centreafricana, el nord del Camerun, el sud-oest d'Etiòpia, Malawi. També s'han albirat vagabunds a la conca de l'Okavango, Botswana i la part superior del riu Congo. La distribució d'aquesta espècie sembla coincidir en gran manera amb la de papir i peix pulmó. Sovint es troben en zones de plana inundable intercalades amb papirs i canyissars impertorbables. Quan les cigonyes de bec d'esclop es troben en una zona amb aigües profundes, un llit de vegetació flotant és un requisit. També es troben on hi ha aigua poc oxigenada. Això fa que els peixos que viuen a l'aigua surtin a la superfície per a l'aire amb més freqüència, augmentant la probabilitat que una cigonya bec d'esclop el capture amb èxit. El bec d'esclop és no migratori amb limitacions moviments estacionals a causa dels canvis d'hàbitat, disponibilitat d'aliments i pertorbacions per part dels humans.
Els Petròglifs de Oued Djerat, a l'est d'Algèria, mostren que el bec d'esclop es va produir durant l'Holocè primerenc molt més al nord, al zones humides que cobrien l'actual Sàhara Desert en aquella època.
El bec d'esclop es troba en aiguamolls extensos i densos. Gairebé totes les zones humides que atrauen l'espècie tenen Cyperus papyrus i canyars de Phragmites i Typha. Tot i que la seva distribució sembla que es correspon en gran manera amb la distribució del papir a l'Àfrica central, l'espècie sembla evitar els pantans de papir pur i sovint se sent atreta per zones amb vegetació mixta. Més rarament, l'espècie s'ha vist alimentant-se als camps d'arròs i plantacions inundades.
Comportament i ecologia miniatura|Un bec d'esclop al Zoo de Ueno, Tòquio El bec d'esclop és conegut pels seus moviments lents i la seva tendència a romandre quiet durant llargs períodes, el que resulta en descripcions de l'espècie com "com una estàtua". Són bastant sensibles a les pertorbacions humanes i poden abandonar els seus nius si els humans els arrosseguen. Tanmateix, mentre s'alimenta, si hi ha una vegetació densa entre ella i els humans, aquest limícoles pot ser bastant mansuet. El bec d'esclop se sent atret per aigües poc oxigenades, com ara pantans, aiguamolls i aiguamolls on els peixos sovint emergeixen per respirar. També semblen mostrar comportaments migratoris basats en diferències en el nivell de l'aigua superficial. Els sabates immadurs abandonen els llocs de nidificació que van augmentar en el nivell de l'aigua superficial, mentre que els adults abandonen els llocs de nidificació que van disminuir en el nivell de l'aigua superficial. Es suggereix que tant els becs de sabata adults com els immadurs prefereixen llocs de nidificació amb nivells d'aigua superficials similars. Excepcionalment per a un ocell tan gran, el bec d'esclop sovint s'aixeca i es posa a la vegetació flotant, fent-los semblar una mica com un jacana gegant, encara que la agró goliat (Ardea goliath) de mida semblant i de vegades simpàtrica també se sap que es troba a la vegetació aquàtica. Els bec d'esclop, sent solitaris, s'alimenten a 20 m o més els uns dels altres, fins i tot quan estan relativament densament poblats. Aquesta espècie persegueix la seva presa amb paciència, d'una manera lenta i a l'aguait. Durant la caça, el bec d'esclop camina molt lentament i sovint està immòbil. A diferència d'altres grans limícoles, aquesta espècie caça completament utilitzant la visió i no se sap que participi en la caça tàctil. Quan s'observa una presa, llança un cop violent ràpid. No obstant això, depenent de la mida de la presa, el temps de manipulació després del cop pot superar els 10 minuts. Al voltant del 60% dels cops produeixen preses. Sovint l'aigua i la vegetació són arrabassades durant la vaga i s'aboquen per les vores de les mandíbules. L'activitat de l'hipopòtam pot beneficiar inadvertidament el bec d'esclop, ja que els hipopòtams submergits de tant en tant obliguen els peixos a la superfície.
Reproducció miniatura|Un bec d'esclop ajagut al zoològic de Praga, República Txeca