miniatura|Regne d'Aragó i Pamplona sota la Dinastia Ximena

El Testament d'Alfons I, rei d'Aragó i Pamplona fou fet per aquest rei l'octubre del 1131 durant el Setge de Baiona.Ubieto 1987, Historia de Aragón, vol. 5. Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, pàg. 69; El testamento de Alfonso I el Batallador

Transcendència Aquest testamentArxiu Jaume I: Testament del rei Alfons I d'Aragó i Pamplona, deixant el seu regne als ordes militars és molt conegut entre els historiadors i tingué una transcendència inusual amb repercussions seculars. De resultes d'aquest i en no tenir descendents masculins, el rei Alfons I d'Aragó i Pamplona donà en herència tot el seu regne, tant el Regne d'Aragó com el Regne de PamplonaMartín 2002, pàg. 851 («totum regnum meum concedo») als Ordes militars. Aquest testament desencadenà un llarg i complex procés successori que desembocà d'una banda en la separació del Regne d'Aragó i el Regne de Pamplona, i de l'altra en l'adveniment del Casal comtal de Barcelona a la Casa reial d'Aragó.

La mort d'Alfons I d'Aragó i Pamplona

A principis de 1133 Alfons I d'Aragó i Pamplona inicià el setge contra Fraga conquerit primer la fortalesa de Mequinensa. El valí almoràvit de la ciutat Muhammad ibn 'Abd Allāh ibn Sa'd ibn Mardāniš demanà ajut a l'emir almoràvit Alí ibn Yússuf ibn Taixfín, que envià al general Zumbayr el Lantuni, al valí almoràvit de València Yahyā ibn Ali ibn Ġānīya, i al valí almoràvit de Lleida Abd Al·làh ibn Iyad. Atacaren conjuntament des de dins, i fora de la ciutat a les tropes aragoneses que hagueren d'aixecar el setge i retirar-se. El rei Alfons I va morir el 7 de setembre entre Almuniente i Poleñino a causa de les ferides, mentre els almoràvits prosseguiren la seva ofensiva i reconquerien Mequinensa.

El testament Primerament el rei concedeix diverses tinences: Estella per a la Catedral de Pamplona i el Monestir de Leire, Nàjera i Tobias per al Monestir de Santa Maria de Nàjera i el Monestir de Sant Millan de la Cogolla, Belardo per al Monestir de San Salvador de Oña, San Esteban de Gormaz i Almazán per al Monestir de Sant Salvador d'Oviedo, Calahorra, Cervera de Alhama i Tudején, per a la Catedral de Santiago de Compostela, Sangüenza per al Monestir de Santo Domingo de Silos, i el dot de la seua mare Felícia de Roucy format per Biel, Bailo, Astorito, Ardanés, i Sos, per al Monestir de Sant Joan de la Penya i el Monestir de San Pedro de Siresa.

En segon lloc nomena hereus als Ordes militars; després dona el «dominatum» (el domini de la terra com a senyor feudal) i el «principatum» (cabdillatge militar sobre els homes); seguidament dona la propietat del seu regne («regnum») als Ordes militars («A aquests tres concedeixo tot el meu regne»): Orde de Sant Joan de Jerusalem, Orde del Temple de Salomó i Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem. El testament fou novament ratificat el 4 de setembre del 1134.Ubieto 1987, Historia de Aragón, vol. 5. Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, pàg. 69; El testamento de Alfonso I el Batallador

Valoració i anàlisi Segons l'historiador Antonio Ubieto, el testament és fruit de l'avançada edat del rei, 61 anys, i de l'estat psicològic de "decrepitud mental i física".Ubieto 1987, El testamento de Alfonso I el Batallador, pàg. 79"La muerte de Alfonso I el Batallador en realidad estaba anunciada desde hacía algun tiempo. Por un lado, su avanzada edad para la época: sesenta y un años. Por otro, las secuelas psicológicas de la derrota de Fraga, ya que hasta entonces siempre había resultado vencedor. Y finalmente, la existencia de un testamento, que no podía cumplirse, denotaba cierta decrepitud mental y física." L'historiador aragonès també assenyala que, segons el seu parer, el testament era impracticable legalment perquè incomplia la legislacio en els següents aspectes: 1. El Regne d'Aragó, el Regne de Pamplona, el comtat de Ribagorça i el comtat de Sobrarb eren territoris patrimonials, és a dir, Alfons I d'Aragó i Pamplona els havia rebut en herència, i per tant, havien de quedar-se dins de la família 2. Els successors, els Ordes militars, no formaven part de la família del rei, i per tant, malgrat el testament, no podien rebre els regnes patrimonials 3. Alfons I d'Aragó i Pamplona tan sols podia donar els territoris acaptes, ço és, les terres conquerides per ell mateix, i que en el seu cas es limitaven al conquerit Regne de Saragossa 4. Malgrat que el testament establia, encara que fos amb una il·legalitat parcial, la donació íntegra del regnum, ço és, la terra regis, lhonor regalis, i els homes, als Ordes militars, no dictaminava que ostentaria la «potestas (poder) reial d'Aragó», ni tampoc qui ostentaria la «dignitat (títol) reial d'Aragó» (el rex).

Conseqüències Les proclamacions del bisbe Ramir Sanxes a Aragó, i de Garcia Ramires a Pamplona La donació íntegra del regnum que va fer Alfons I d'Aragó i Pamplona als Ordes militars era quelcom inassumible tant per a la noblesa aragonesa com per la navarresa. Al regne d'Aragó alguns nobles optaren per proclamar rex al bisbe Ramir Sanxes, germà del difunt rei Alfons I i, per tant, membre de la dinastia Ximena, mentre que els nobles navarresos optaren per proclamar rex a Garcia Ramires, també descendent d'una branca de la dinastia Ximena.

Entre els nobles navarresos que donaven suport a aquest darrer hi havia Ladrón Íñiguez que controlava els estratègics territoris d'Àlaba i Haro. La lleialtat de la noblesa era imprescindible, ja que Garcia Ramires procedia d'un fill bastard del darrer rei de Pamplona Sanç IV de Navarra.

Les aspiracions d'Alfons VII de Castella Per altra banda Alfons VII de Castella, per ser net d'Alfons VI de Castella, cosí carnal legítim del darrer rei de Pamplona i emparentat doncs amb la dinastia Ximena, també reclamà l'herència.

Manuscrits i edicions Testament de 1131 ACA, Reg. I, fol. 5. Bofarull, Pròsper: Colección de documentos inéditos del Archivo general de la Corona de Aragón; Barcelona, 1849; tom IV, pàg. 9, núm. 11. Darreres voluntats expressades a Sariñena el 1134 Archivo de San Juan de la Peña, ligarza 8, núm. 13. Briz Martínez, Juan: Historia de San Juan de la Peña y de los Reyes de Aragón; Zaragoza, 1623; libro V, cap. 28, p. 804.

Notes

Referències

Bibliografia

Vegeu també Casa d'Aragó