Frantz Fanon (Fort-de-France, 20 de juliol de 1925 - Bethesda 6 de desembre de 1961) va ser un psiquiatre, fiòsof i escriptor martiniquès. És un pensador neomarxista de Martinica, aleshores colònia francesa al Carib, que es va enfocar en el tema de la descolonització i psicopatologia de la colonització. Els seus treballs, principalment l'obra publicada el 1961 Les Dammés de la terre, traduït al català el 2020 com Els condemnats de la terra han inspirat moviments d'alliberament anticolonialista durant més de quatre dècades del . Sobretot popular al món anglosaxó i encara més en els cercles dels intel·lectuals afroamericans per les seves anàlisis del colonialisme i del racisme.
Biografia Frantz Fanon va néixer a Martinica, en l'època que aquesta era una colònia francesa, en el si d'una família amb barreja d'avantpassats africans, tàmils i blancs, que vivia una situació econòmica relativament bona per a l'estàndard de la regió, però lluny del que consideraríem com classe mitjana. Després que França es rendís davant els nazis el 1940, la tropes navals de la França de Vichy es van establir a Martinica. Aquestes tropes presumptament es van comportar de forma obertament racista, donant motiu a moltes acusacions d'abús sexual i conductes impròpies. Aquests abusos van exercir una gran influència en Fanon, qui, com molts, va haver d'ocultar la seva alienació i disgust enfront de la realitat del racisme colonial francès.
Als 18 anys, Fanon abandona l'illa i viatja a Dominica, on se suma a les Forces Franceses Lliures, per a després allistar-se en l'exèrcit d'aquest país en la guerra contra l'Alemanya Nazi. Per la seva participació heroica en la batalla d'Alsàcia, el 1944 va rebre la medalla de la Croix de Guerre. Quan la derrota alemanya es va fer imminent i els aliats van creuar el Rin cap a Alemanya, el regiment de Fanon va ser «blanquejat», el que va significar que ell i tots els soldats no blancs van ser concentrats a un camp a Toló a Provença.
Després de la Segona Guerra Mundial El 1945, Fanon va tornar a Martinica per un període curt però significatiu. A pesar que ell mai es va declarar comunista, va treballar en la campanya electoral del seu amic i mentor intel·lectual Aimé Césaire, un dels creadors de la teoria de la negritud, que es va presentar com a candidat comunista a l'Assemblea de la Quarta República Francesa. Fanon va restar a l'illa només prou temps per acabar el seu baccalauréat, i tornà a França per a estudiar medicina i psiquiatria a Lió. Hi va conèixer Maurice Merleau-Ponty. Es va graduar com a psiquiatre el 1951 i va començar a exercir sota la supervisió del metge català Francesc Tosquelles Llauradó, de qui va absorbir la idea de la importància del fet cultural en la psicopatologia.
Fanon va romandre fins a 1953 a la França metropolitana. Durant aquest període va escriure el primer dels llibres pels quals és conegut: Peau noire, masques blancs, que va ser publicat el 1952. Aquest llibre respon una pregunta que probablement Fanon va començar a fer-se quan va presenciar l'abús dels seus veïns a Martinica i quan el seu regiment va ser "blanquejat": perquè un negre està disposat a arriscar la vida pels qui el menyspreen i abusen? La resposta que el llibre ofereix és que ser colonitzat és més que ser subjugat físicament, és ser-ho culturalment. Ser colonitzat és també perdre un llenguatge i absorbir altre. En les seves paraules: "Parlar (un idioma)... significa sobretot assumir una cultura, (implica) absorbir el contingut d'una civilització".
El 1953 va assumir com Cap de Servei a l'Hospital Psiquiàtric de Blida-Joinville a Algèria, on va revolucionar el tractament, introduint pràctiques de teràpia social que es basen en la idea de la rellevància del fet cultural tant per a la psicologia normal com per a la patologia. Hi tractava alhora militars francesos que havien torturat i algerians, víctimes de tortura, fins que ja no va poder suportar aquesta contradicció.
Guerra d'Alliberament d'Algèria Seguint el començament de la Guerra d'Algèria, el (novembre de 1954) Fanon es va unir en secret al Front d'Alliberament Nacional (FLN), com a resultat del seu contacte amb el doctor Chaulet i de la seva experiència directa dels resultats de les pràctiques que l'exèrcit francès estava emprant.
Durant aquest període va viatjar moltíssim per Algèria, amb l'aparent propòsit d'estendre els seus estudis culturals i psicològics sobre els algerians, cosa que va produir estudis com ara El marabout de Si Slimane. Aquests viatges també servien per a propòsits clandestins, especialment els realitzats al balneari de Chrea, on hi havia una base del FLN. L'estiu de 1956 va escriure la seva famosa Carta Pública de Renúncia al Ministre Resident i com a conseqüència va ser expulsat d'Algèria el gener de 1957. En aquesta carta, Fanon rebutjava d'una vegada per sempre el seu passat assimilacionista.
Després d'una estada molt curta a França, va viatjar en secret a Tunis on va formar part del col·lectiu editorial "El Moudjahid". Els seus escrits d'aquest període van ser col·leccionats i publicats després de la seva mort sota el nom "Cap a la Revolució Africana". En ells Fanon es revela com un dels estrategs del FLN. També va actuar com ambaixador del govern provisional algerià a Ghana i va participar nombroses conferències a Accra, Conakry, Addis Ababa, Leopoldville, El Caire i Trípoli.
Malaltia i mort Després d'una esgotadora travessia pel Sàhara per a obrir un tercer front en la lluita per la independència, Fanon va ser diagnosticat de leucèmia. Va viatjar llavors a l'URSS i va experimentar alguna millora. A la seva tornada a Tunis, va dictar el seu testament, el llibre que asseguraria la seva importància en els desenvolupaments polítics del : Els Condemnats de la Terra (publicat postmortem el 1961) Quan la seva condició ho permetia, feia classes als oficials del FLN a la frontera d'Algèria i Tunísia i va anar a Roma per a visitar-hi, per última vegada, Jean-Paul Sartre i demanar-li que escrigui el prefaci. Més tard es traslladà als Estats Units per a rebre tractament, i va reeixir ingressar al país amb l'ajuda de la CIA, sota el nom d'Ibrahim Fanon. Va morir el 6 de desembre de 1961 a l'hospital de Bethesda (Maryland). Després de rebre un funeral d'honor a Tunis va ser enterrat al Cementiri dels Màrtirs (Chouhada) a Ain Kerma (a l'est d'Algèria) al mig dels sepulcres d'altres lluitadors per la llibertat.
Li va sobreviure la seva esposa, Josie Dublé, els seus fills Olivier i Mireille, filla d'un matrimoni anterior, qui es va casar amb Bernard Mendès-France, fill del conegut polític francès Pierre Mendès-France.
Obra - esbós crític L'obra política de Fanon és alhora complexa i controvertida. Ha estat, per exemple, acusat de tenir una visió simplista i gairebé maniquea tant dels problemes com de les solucions. Per altra banda, s'ha dit que les seves idees antecedeixen pensadors com ara Michel Foucault i que així formen una de les bases del postmodernisme i postcolonialisme. Certament ha servit d'inspiració a molts pensadors i moviments profundament crítics o revolucionaris, influint indirectament fins i tot en corrents com el feminisme i la teologia de l'Alliberament. Fanon va publicar Peau noire, masques blancs a París, 1952. En aquest llibre tracta, a través de reminiscències sobre la seva vida personal i utilitzant mètodes crítics derivats del psicoanàlisi, d'entendre per quina raó els negres adopten els valors dels subjugadors blancs i els resultats que això produeix, especialment entre els subjugats. En les seves paraules:
La resposta de Fanon situa conceptes com raça, classe, cos, llenguatge i cultura al centre de problemes que abasten fenòmens com marginació i desigualtat social, automenyspreu, inseguretat, servilisme, autopatologització. Com hem dit, el llibre és complex, però la tesi central pot ser resumida en la idea que els subjugats tracten de superar la seva condició assumint el bagatge cultural dels subjugadors, especialment el llenguatge, (posant-se les màscares blanques del títol) però en fer això, absorbeixen normes que són inherentment discriminatòries o; si escau, racistes; el que al seu torn duu a sentiments profunds d'inseguretat i inferioritat. Acceptar el concepte de l'opressor del que són els oprimits és acceptar que s'és salvatge, no completament humà, inferior, etc.
No obstant això, Fanon insisteix que l'ésser blanc no pot existir sense el seu complement «ser negre». Ambdós són les cares oposades d'un procés dialèctic que podria dur a una nova relació o societat que no es basi en la discriminació de «l'altre».
J. P. Sartre va comentar que el llibre és «la negació de la negació del negre». Alguns autors l'han criticat per semblar oblidar que l'«oralitat» pot tenir un paper positiu de resistència entre els oprimits, donant poder als subjectes (en el seu doble sentit d'individus i sotmesos). Consideri's, per exemple, i en relació als temps i problemàtica de Fanon, tant Albert Camus com Jean Genet i Jacques Derrida, etc., sense oblidar, paradoxalment, al mateix Fanon.
La segona publicació fonamental de Fanon va tenir lloc, el 1961, després de la seva mort. El títol: Les Damnés de la Terre, és una referència explicita al primer vers de La Internacional, que, en francès diu: «Debout! les damnés de la terre! Debout! les forçats de la faim!». Aquests condemnats de la terra no són el proletariat de Karl Marx sinó més aviat el lumpenproletariat, els marginalitzats o el poble. Fanon específicament fa servir el darrere mot per a referir-se a qui no prenen part en la producció industrial, especialment la pagesia pobra que viu als afores de les ciutats. Argumenta que solament aquest grup té o conserva la suficient autonomia de l'aparell colonitzador com per a muntar reeixidament una rebel·lió. Per a ell, tant el proletariat urbà com les classes burgeses són «assimilades» i mancades de la motivació o necessitat de posar en efecte una revolució veritable.
Igualment controvertida és la introducció de Sartre. Sartre hi interpreta el llibre com una crida inequívoca a la lluita armada. Això es deriva del primer capítol del llibre («Sobre la Violència») que discuteix el paper de la violència com a catarsi de la subjugació. Argumentant —amb Fanon— que la colonització en si mateixa és un acte de violència. Sartre escriu:
La visió Sartriana pot ser vista com a apologia o glorificació de la violència, que suggereix que només ella és el motiu del canvi i només ella produirà la nova societat i l'home nou. Fanon mateix sembla més subtil. Diu en les pàgines següents: «La violència del règim colonial i la contra violència del nadiu s'equilibren amb un grau extraordinari d'homogeneïtat reciproca. […] Els actes de violència per part dels pobles colonitzats seran proporcionals al grau de violència exercit pel règim colonial amenaçat.» Fanon sembla suggerir que l'ús de la violència, més que desitjable, és inevitable. Però el seu ús no manca de perills. Fanon va agregar, en un discurs a intel·lectuals africans, referint-se tangencialment al problema de la violència, un advertiment:
El llibre és més profund que una lectura ràpida suggereix. Fanon examina no solament les maneres directes a través de les quals un poder metropolità exerceix i manté la seva dominació, sinó també les maneres més subtils, les que fan que els mateixos dominats es transformin en instruments, d'una banda, de la seva opressió i, per l'altre, agents d'alliberament. I el mecanisme central en tots aquests casos és la cultura. Fanon agrega (en el mateix discurs): «Hem vist l'aparició del moviment (cap a la independència) en formes culturals i hem vist com aquest moviment i aquestes noves formes culturals estan lligades a l'estat de maduresa de la consciència nacional. Ara, aquest moviment tendeix cada vegada més a expressar-se de manera objectiva, en institucions. És per aquest motiu ve la necessitat d'una existència nacional, costi el que costi.»