El panenteisme (del grec grec (pân) «tots»; «en»; i (theós) «Déu»; "tot està en déu") és una concepció que considera que tot el cosmos té presència divina. Va sorgir com un matís del panteisme (per part de Karl Christian Friedrich Krause, Vorlesungen über das System der Philosophie, 1828) on aquesta creença afirma que tot és diví i, per tant, Déu és tot, el panenteisme afirma que qualsevol ésser o cos està dins la divinitat, penetrat i amarat d'aquesta força divina que, tanmateix, és més gran que la suma de totes les entitats existents.Encyclopédie de la philosophie
La majoria de cultes orientals i amerindis són panenteistes. Es relaciona amb l'atribut de l'omnipresència dels déus monoteistes, per la qual cosa molts teòlegs de les religions més esteses tenen una visió panenteista de l'univers.
Definició El panenteisme és un sistema de creences que postula que el diví existeix i interpenetra totes les parts de la natura, però que al mateix temps s'estén més enllà d'ell. Distingim el panenteisme del panteisme que sosté que el diví està totalment a l'univers, sense ser ni exterior ni superior a ell.
En el panenteisme, l'univers i el diví no són equivalents ontològicament. Déu no és considerat com el creador o el demiürg, sinó com la força eterna que anima l'univers, no essent aquest altre que la part manifesta de Déu. L'univers existeix dins de l'interior mateix de Déu que, al seu torn, es difon en totes les parts del cosmos o es troba en ell. Mentre que el panteisme afirma que "Tot és Déu" i que Déu posseeix el mateix abast o límits espacials o seqüencials que el cosmos, el panenteisme va més enllà afirmant que Déu és més gran que l'univers i que aquest últim hi està contingut, com en el concepte de Tzimtzum. Déu és alhora la influència suprema que actua sobre l'univers, alhora que n'és el resultat. Gran part del pensament hindú és una expressió del panenteisme i el panteisme. Britannica - Pantheism and Panentheism in non-Western culturesWhiting, Robert. Religions for Today Stanley Thomes (Publishers) Ltd. P. VIII. El judaisme hassídic connecta l'ideal elitista de la renúncia ascètica amb un panenteisme transcendent paradoxal, mitjançant l'articulació intel·lectual entre les dimensions internes de la càbala i l'èmfasi popular en la immanència panenteista de Déu en tot i en tot.
En l'hinduisme Braman és un concepte originat dels Vedes. És un principi diví panenteista, ja que és alhora transcendent i immanent. Ell és l'indescriptible, el neutre, l'inesgotable, l'omniscient, l'omnipresent, l'original, l'existència infinita, l'absolut, l'etern, l'ésser i el principi últim que és sense principi i sense fi, en tot l'Univers.Pierre Grimal, Mythologie de la Méditerranée au Gange, Larousse, 1963.
Alguns corrents de l'hinduisme es poden considerar panenteistes.
L'hinduisme és la religió que ha transmès una cultura panenteista des de la prehistòria fins als nostres dies. En fer-ho, tota la creació és divina. Per tant, tot a la natura és digne d'adoració: una planta (culte dels arbres, dendrolatria), un animal (zoolatria, particularment la vaca sagrada), un riu (com el Ganges), una muntanya, una pedra o fabricacions humanes com un test que representa la Deessa Mare, etc. Tot es pot reconèixer com a Déu. Així, Mata Amritanandamayi explica aquesta visió monista del món i dels éssers en aquests termes: A més, als llocs de pelegrinatges hindús o simplement en un lloc salvatge, etc., les divinitats prenen una forma de culte simplement tallant un parell d'ulls i un parell de mans a la roca rugosa: els ulls representen els òrgans dels sentits, i les mans, els òrgans d'acció, dos símbols que reflecteixen que la divinitat és conscient, sensible i desperta.
Per als savis de l'Índia, l'Univers és el mitjà a través del qual es presenta allò que és Diví; d'aquí el fet que –per a l'hinduisme- cada element d'aquest Univers pot servir com a finestra exemplar a Déu. Déu va crear el món a través de Brama, el manté a través de Vixnu i el destruirà com a Xiva, i tot això cíclicament, infinitament. Segons una llegenda del Ganga Mahatmya, un dia Xiva va començar a cantar. Vixnu, tan emocionat per la melodia produïda per la veu de Xiva, es va fondre literalment. Brama va dipositar Vixnu, liquat, en una olla que va resultar ser la Terra. Vixnu va prendre així la forma del Ganges, nodrint la terra, i fent així el bany a les aigües del Ganges semblant a l'ablució en el mateix si de Déu.
El Braman (l'Ànima Universal, l'Absolut) és Tot, encara que tot el que componen els universos no és Absolut; en conseqüència, la immanència divina no indueix que tot sigui igual, hi ha una jerarquia vinculada a la purificació (puresa vinculada a Ahimsa o No-violència universal), permetent que l'ànima individual, presa del cicle de les reencarnacions (samsâra), s'uneixi amb l'Ésser Suprem (Ishvara), que és l'Alliberament (Moksha) en dissoldre el seu ego (gràcies als diferents iogues), en anar més enllà de la seva condició humana, animal o vegetal, font de sofriment, tancada en l'Esdevenir/Temps. Però aquest panteisme no engendra un dogmatisme rígid en matèria de culte o metafísica, ja que no exclou ni el politeisme (el Diví es pot revelar de diferents maneres, és Múltiple), ni el monoteisme (el Diví és Un, fins i tot també transcendent):Hindouisme, anthropologie d'une civilisation, Madeleine Biardeau, éditions Flammarion. per exemple, el filòsof hindú Madhva, fundador de la doctrina de Dvaita, va distingir clarament Déu (reconegut només a Vishnu), les ànimes individuals (de les criatures) i el món corporal, oposant-se així a qualsevol equívoc panteista.
Els filòsofs que afirmen que hi ha una realitat divina que presideix el destí del món, considerant, per tant, la natura i les condicions humanes com una manifestació de Déu, representen el panteisme acòsmic. Tot està en déu o panenteisme (el diví és alhora absolut i relatiu). Déu és vist com l'actor diví que fa simultàniament la infinitat de papers d'homes, animals, plantes, estrelles i forces naturals.
A Amèrica (nadius americans) Pobles nadius americans d'Amèrica del Nord, com els cree, els iroquesos, els hurons, els navahos, etc. tenien i segueixen tenint una concepció de Déu en gran part panenteista, considerada alhora immanent a la Creació i transcendent amb relació a ella. Els autors nadius americans van utilitzar, per traduir la paraula Déu, expressions com "el gran misteri" o "L'Altre Sagrat". Una excepció podrien ser els cherokees moderns que semblen predominantment monoteistes.Peoples of the World: The Cherokee, site consulté le 2008-03-24. No obstant això, en les antigues tradicions Cherokie, molts emfatitzen tant aspectes panteistes com panenteistes, abraçant diverses tradicions espirituals sense exclusivitat ni contradicció, com és el cas d'altres tribus d'Amèrica, la majoria dels pobles nadius americans d'Amèrica eren en gran part panenteistes, com ho eren l'antic sud-est asiàtic o Cultures africanes.
Segons Charles C. Mann, només les classes baixes de la societat asteca eren politeistes. Els escrits dels sacerdots asteques demostren ser fortament panenteistes i veuen la mitologia comuna com una simplificació simbòlica, més fàcil d'entendre per la gent comuna. La metròpoli de Teotihuacán que, en nàhuatl, significa «el lloc on els homes esdevenen déus» «no era altre que el lloc on la serp va aprendre miraculosament a volar»; és a dir, on l'individu va assolir la categoria d'ésser celeste mitjançant l'elevació interior. Aquesta ciutat […] «evoca el concepte de divinitat humana».Laurette Séjourné, La Pensée des anciens Mexicains, Paris, F. Maspero, 1966. Els asteques havien desenvolupat una escola filosòfica especialment important, havent produït molts més textos que els mateixos grecs. El Teotl és el principi diví o numinós fonamental que regeix absolutament tot l'univers.Miguel Léon-Portilla, La Pensée aztèque, Seuil; éd édition, (avril 1 1985).Maffie, James. "Aztec Philosophy." Internet Encyclopedia of Philosophy. 2005.
A Europa Neoplatonisme Podem considerar que el neoplatonisme (segles III - VI aC. i la seva teoria de l'emanació impliquen panenteisme.Carlo Tamagnone, La philosophie et la théologie philosophale, , traduction de l'italien par Franco Virzo de l'essai publié en italien par Éditrice Clinamen, Florence . Per a Plotí, la hipòstasi suprema és Aquell del qual deriva, per emanació, una segona hipòstasi que és l'Esperit, del qual deriva, per emanació, una tercera hipòstasi que és l'Ànima. D'aquests últims en deriven, en una caiguda emanatista, totes les altres realitats del món. Aquestes mateixes realitats pugen després, en sentit contrari, les diferents etapes i es recomposen en l'Un. L'Un és, per tant, la veritable entitat estable i eterna de la qual la pluralitat emergeix per tornar-hi de nou. Els déus, també emanats de l'Un i destinats a tornar-hi, fan el paper de nuncis, missatgers de l'Un als homes, a través dels seus oracles. Porfir (l'extensor de les Enèades) i Jàmblic desenvoluparan el pensament plotinià segons mètodes menys filosòfics i més concretament màgico-religiosos. Proclo, finalment, al , sistematitzarà el pensament neoplatònic, distingint en el procés d'emanació els tres moments de permanència, procés i retorn. Molt més tard, als segles i , el misticisme del mestre Eckhart serà impensable sense fer referència al neoplatonisme plotinià i encara més al de Proclo.
Giordano Bruno La teologia de Giordano Bruno, un monjo dominic del , es pot relacionar amb Plató o amb el neoplatonisme.Carlo Tamagnone, La philosophie et la théologie philosophale, , traduction de l'italien par Franco Virzo de l'essai publié en italien par Éditrice Clinamen, Florence . Per sobre de tot, es pot descriure com una religió d'"infinit”, perquè reprèn l'herència de Nicolas de Cues, destacant el Déu-Infinit (macrocosmos) del qual l'home és una imatge reduïda (microcosmos). Aquest Déu-Infinit ho és en ell mateix i en cadascun dels seus atributs. Ell és alhora l'Esperit Universal, creador de l'univers i l'ànima del món, "forma-idea" del cosmos, que el conforma, el vivifica i l'impregna en cadascuna de les seves parts. Al mateix temps, el mateix cosmos és un organisme infinit i etern si tenim en compte el seu conjunt, la seva totalitat; però cadascuna de les seves parts, cadascun dels mons que la componen són finits. Déu és el principi i la causa de totes les coses, en la mesura que totes les coses es distingeixen d'ell i se situen després d'ell, ja sigui des del punt de vista de la naturalesa, la durada o la dignitat.
«Jo dic que Déu és tot infinit, perquè tot en ell està en tot el món i totalment en cadascuna de les seves parts, al contrari de la infinitat de l'univers, que està totalment en el tot, i no en aquestes parts acabades.» (L'infinit, l'univers i els mons)
« Una cosa, tan petita i minúscula com vulgueu, conté en si mateixa una part de substància espiritual (...); perquè l'esperit es troba en totes les coses i no hi ha un corpuscle minúscul que no en contingui una part determinada i no estigui animat per ell.» (Causa, principi i unitat)
«El que es pot dir de cada partícula del gran Tot, àtom, mónada, es pot dir de l'univers com un tot. El món al seu cor alberga l'Ànima del món, l'Esperit.» (Causa, principi i unitat).
Baruch Spinoza