Abu-l-Hàssan Alí ibn Abi-l-Hayjà ibn Hamdan ibn al-Hàrith Sayf-ad-Dawla at-Taghlibí (), més conegut simplement pel seu làqab com Sayf-ad-Dawla (22 de juny de 916 - 9 de febrer de 967) fou el primer emir hamdànida d'Alep (945-967). Fou també emir de la Jazira o Síria del nord, de Mayyafarikin, i de la Jazira occidental (Diyar Bakr i Diyar Mudar). Era germà de Nàssir-ad-Dawla de Mossul.
Joventut L'autoritat a Bagdad estava en mans de l'emir Ibn Ràiq, però a Mossul i al Diyar Mudar i Diyar Bakr estava en mans d'al-Hasan ibn Abd Allah ibn Hamdan conegut més tard com Nàssir-ad-Dawla, que el 936 va concedir al seu germà (que tenia uns 20 anys) el govern del Diyar Bakr si l'ajudava a sotmetre a un oficial daylamita de nom Ali ibn Djafar, el seu delegat a Mayyafarikin, que l'any anterior s'havia revoltat i apoderat de la regió; Ali va aconseguir que els senyors feudals armenis no donessin suport a Ibn Djafar i va oferir a aquest laman (perdó) amb consentiment del seu germà, liquidant la revolta; llavors Nasir al-Dawla li va prometre el Diyar Múdar, del que el 935 s'havien apoderat els qaysites, numayrites i kushayrites, i un oficial del califa, i el 937 va prendre oficialment possessió d'aquest govern. El 939/940 Ali va convocar als prínceps armenis i georgians, cristians i musulmans, a la riba del llac Van, i va obtenir la seva submissió i la promesa d'ajut per garantir la seguretat de Jazira, que va controlar de manera eficaç mitjançant una xarxa de fortaleses entre la frontera romana d'Orient i les rutes cap a Síria, l'Iraq, el Caucas i la mar Càspia. El 938 Ibn Ràiq fou enderrocat pel seu lloctinent Bàjkam, i enviat com a governador a la Síria del Nord o Jazira, que fou segregada administrativament del govern d'Egipte-Síria, i que els ikhxídides dominaven des del 935/936 però que fou una zona disputada i en part des de 937 la dominava Sayf-ad-Dawla. Ibn Ràiq va governar a Síria del Nord dos o tres anys.
Ibn Raik va voler recuperar el favor del califa recuperant Egipte de mans dels ikhxídides. El 939 va envair Palestina i a finals d'any va derrotar a Muhàmmad ibn Tughj al-Ikhxid a al-Arish, però els ikhxídides es van recuperar i el 940 van empènyer a Ibn Ràiq cap al nord fins a Ladjdjun on els dos exèrcits es van enfrontar en una batalla indecisa el 24 de juny de 940, en la qual va morir Abu-Nasr Husayn ibn Tughj, un dels germans de l'emir Muhàmmad ibn Tughj. Ibn Ràiq va trobar el cos i va reaccionar honorablement enviant al seu fill de 17 anys Abu-l-Fat·h Muzahim, a l'emir ikhxídida, perquè fes amb ell el que considerés convenient. Però Muhàmmad ibn Tughj no va prendre venjança, va donar robes esplèndides al jove, i el va casar amb la seva filla Fàtima. Aquest doble gest va portar la pau a les dues parts que van acordar que els ikhxídides governarien el sud de Palestina i Ibn Raik el nord amb un tribut de 140.000 dinars anuals que pagaria el govern egipci. Vers el 940 o 941, mentre Ali (Sayf-ad-Dawla) i son germà Hasan (Nasir al-Dawla) combatien a Armènia, els ikhxídides d'Egipte es van estendre cap al nord i Ibn Ràiq va abandonar Damasc el 941 per anar a Bagdad a intentar recuperar el poder suprem; Bàjkam havia mort (941) i va agafar el poder breument Abu Abd Allah Ahmad ibn al-Baridi que fou enderrocat pel daylamita Kurankidj o Kurankidji (941) però Ibn Ràiq va poder ocupar el seu lloc el setembre del 941; va governar uns mesos fins que fou assassinat l'abril del 942 per l'hamdànida al-Hasan ibn Abd Allah. Sembla que el tractat amb l'emir d'Egipte fou respectat en aquest temps.
Síria hamdànida Després de l'assassinat de l'''amir al-umara del califa de Bagdad, Ibn Ràiq (abril del 942), al-Hasan ibn Abd ibn Abd Allah ibn Hamdan de Mossul va agafar el seu lloc i va provar d'obtenir el govern del Diyar Mudar i Síria del nord, nominalment sota el califat, separant-ho del domini ikhxídida; va rebre el làqab (títol) de Nasir al-Dawla (Nàssir al-Dawla) i va enviar gent a la zona, ocupant fàcilment la vall del Balikh, Haran i Rakka, però no va poder obtenir el control complet o, quan el va obtenir, sovint els seus enviats es van haver de sotmetre l'emir ikhxídida d'Egipte, i els que restaren fidels van enfrontar al governador de Rahba (Adl al-Bajkamí) i als Banu Numayr (numayrites). Al-Bajkamí tenia el suport encobert dels ikhxídides i amb contingents daylamites va poder atacar Nisibin on es va apoderar del tresor d'Ali. En aquest any aquest va obtenir del califa de Bagdad (on el seu germà era ara amir al-umara) el títol de Sayf-ad-Dawla («espasa de la dinastia») per l'ajut en la lluita contra Abu-l-Hussayn al-Baridi de Bàssora que també aspirava al poder a Bagdad i al que va derrotar a al-Madain. Segurament fou nomenat valí de Wasit i va enfrontar a Ahmad ibn Ali al-Kufi, antic wazir d'Ibn Ràiq que administrava la província. Mentre Adl fou capturat per Abu-Abd-Al·lah al-Hussayn ibn Saïd ibn Hamdan (germà del poeta Abu-Firas) i executat a Bagdad (maig del 943). Abu-Abd-Al·lah va rebre llavors l'encàrrec de Nasir al-Dawla d'ocupar la Síria del nord i el Diyar Mudar.
Fundació de l'emirat d'Alep El 943, a causa d'una qüestió de sous, Sayf-ad-Dawla es va enfrontar a la guàrdia turca dirigida per l'oficial turc Tuzun (943) i com que el seu germà no el podia ajudar, ja que al seu torn tenia problemes a Bagdad, i l'ajut samànida i ikhxídida (els ikhxídides aspiraven a Mossul) li fou refusat, es va haver de retirar cap a Bagdad i d'allí, d'on el seu germà Nasir al-Dawla ja havia fugit, cap a Mossul; el càrrec damir al-umara a Bagdad era ocupat ara pel turc Tuzun, i Sayf-ad-Dawla va anar a trobar al seu germà a Mossul. Mentre Abu Abd Allah, després de conquerir Rakka per assalt, va entrar a Alep sense oposició el 943/944. Sayf-ad-Dawla aspirava a aquest govern i no va rebre amb simpatia el triomf del seu parent. Enviat a Nisibin, va haver de combatre els numayrites a al-Daliya, però traït per les seves forces àrabs l'hivern del 943 al 944, fou derrotat per les forces de Tuzun diverses vegades. Però mentre Tuzun estava absent de Bagdad, una conspiració va amenaçar la vida del califa que va fugir a territori hamdànida (tardor del 943) i es va establir a al-Rakka (Raqqa); Sayf-ad-Dawla es va reunir a Rakka amb el califa amb la pretensió de ser nomenat amir al-umara, però el califa se li va mostrar hostil; Sayf va fer matar el seu rival Muhammad ibn Inal al-Turdjuman; Nasir al-Dawla, va iniciar una segona campanya però aviat va fer les paus amb Tuzun i Sayf-ad-dawla va acabar reconeixent el domini de Tuzun a l'Iraq, a Sinn i a Bàssora; Nasir al-Dawla va renunciar a ser amir al-umara a canvi de ser reconegut governador de Jazira, Síria del Nord i Mossul. Llavors el califa va demanar ajut a l'emir ikhxídida d'Egipte Muhammad ibn Tughdj; aquest va arribar a Alep l'estiu del 944 (la ciutat fou abandonada sense lluita pel governador Abu Abd Allah al-Husayn ibn Said ibn Hamdan, i el setembre l'egipci es va presentar amb tropes a al-Rakka, fent homenatge al califa i portant valuosos regals, però les negociacions entre l'emir i el califa no van donar resultat (es diu que l'emir oferia només al califa refugiar-se a Egipte fora l'abast de Tuzun a canvi de Síria, però no estava disposat a embarcar-se en una guerra a l'Iraq, però altres versions en canvi donen la culpa al califa i diuen que si que va concedir la Jazira i Síria del nord a l'emir però no va aconseguir res efectiu d'aquest) i el ikhxídida se'n va entornar. El califa llavors es va posar en mans de Tuzun que li va fer el jurament més solemne i sagrat de la seva fidelitat. Per la seva banda els germans Nasir al-Dawla i Sayf-ad-Dawla es van reconciliar després d'un temps en què s'havien distanciat i el primer, per por que l'aliança del califa i l'emir egipci es fes en detriment seu (el califa podria donar les zones de Diyar Mudar i Síria del nord a l'egipci si és que no ho havia fet), va suggerir al segon que anés a Síria i agafés el control del país on no podia trobar oposició després de la retirada ikhxídida cap al sud i d'Abu Abd Allah cap al nord-est (a més aquest va renunciar al seu govern en favor de Sayf-ad-Dawla). Sayf-ad-Dawla va decidir ocupar Alep i Damasc. Poc després Tuzun, tot i les seves promeses, va deposar i cegar al califa al-Muttaqí i va posar al tron al seu cosí al-Mustakfí de 41 anys (setembre/octubre del 844). El nou califa abbàssida va estar completament supeditat al que decidia Tuzun i per això va buscar també la protecció de l'emir ikhxídida contra lamir al-umara.
Els generals de l'egipci a la Síria del nord aviat foren expulsats sense gaire lluita per Sayf-ad-Dawla Ali ben Abul Haydja Abd Allah ben Hamdan, amb l'ajut dels soldats i diners que li va donar son germà Nasir al-Dawla de Mossul. L'octubre del 944 va entrar a Alep, sense lluita, col·laborant amb la principal tribu de la regió els Banu Kilab o Kilabites manats per Abu l-Fath Uthman ibn Said ibn al-Abbas ibn al-Walid al-Kilabi, que li va donar suport. El governador ikhxídida d'Alep, Abu l-Abbas Ahmad ibn Said ibn al-Abbas ibn al-Walid al-Kilabi, germà del xeic kilabita, va canviar la seva fidelitat. El xeic i Sayf-ad-Dawla van fer un recorregut per la regió i es van assegurar el control, dictant mesures per la prosperitat dels pobles. Sayf-ad-Dawla va anunciar que reclamava també Homs i Damasc. Tuzun va morir l'agost del 945 i el va substituir Ibn Shirzad.
El 945 Sayf-ad-Dawla va derrotar un exèrcit ikhxídida dirigida per l'eunuc negre Kafur al riu Rastan (al sud d'Hamat), fent milers de presoners, i va ocupar Homs. Va seguir cap a l'Antilíban arribant a Ayn al-Djarr a la Bekaa, i d'allí va enviar una carta a Damasc demanant la submissió, i poc després entrava a la ciutat. L'emir ikhxídida va sortir d'Egipte l'abril del 945 amb un exèrcit i va enviar una ambaixada que va proposar a Sayf-ad-Dawla reconèixer-li la Síria del nord i els junds de Kinnasrin i Homs; els ikhxídides van avançar cap al nord i van establir el seu campament a Tibèrias; els habitants de Damasc eren hostils a Sayf-ad-Dawla que va haver d'evacuar la població i lliurar batalla als seus enemics (maig/juny de 945); llavors molts homes de Sayf-ad-Dawla es van passar al camp ikhxídida i finalment aquests van vèncer prop de Kinnasrin per un estratagema i es va acordar una treva. Sayf-ad-Dawla es va retirar a Rakka i els ikhxídides van devastar la regió d'Alep. L'octubre es va negociar una pau basada en la proposta ikhxídida de l'abril, amb la medicació principal del xerif husaynita Abu Muhammad al-Hasan ibn Tahir ibn Yahya al-Nassaba; l'acord establir un repartiment de Síria quedant pels ikhxídides Trípoli, Baalbek, Labwa i Damasc, i per Sayf-ad-Dawla Alep, Homs, Arka i Djusiya; a canvi de la renúncia a Damasc Egipte pagaria un tribut anual i Sayf-ad-Dawla es casaria amb una filla d'Ubayd Allah ibn Tighdj, germà de l'emir Muhàmmad ibn Tughj al-Ikhxid; el califa va confirmar a Sayf-ad-Dawla la possessió de Síria del nord i el seu làqab (primavera del 946).