miniatura|Una encaixada de mans, gest que en diversos contextos pot expressar reconeixement i respecte mutu. El respecte és una actitud, disposició o forma de comportament per la qual una persona reconeix la vàlua, la dignitat, els drets, l'autoritat o altres característiques significatives d'una altra persona, d'un grup, d'una norma o d'una realitat, i les té en consideració a l'hora d'actuar. Pot manifestar-se mitjançant l'atenció, la consideració, la deferència, el reconeixement, la valoració o l'acceptació de determinats límits en la pròpia conducta.
En ètica, el respecte té una importància especial perquè es relaciona amb la manera com han de ser tractades les persones, independentment de les preferències, els sentiments o els interessos particulars. En aquest sentit, es pot considerar que una persona mereix un respecte moral bàsic encara que no se n'aprovin les opinions o les accions. El concepte també és rellevant en la filosofia política, la psicologia social, les relacions interpersonals, l'educació i la teoria dels drets humans.
En psicologia, el respecte s'ha definit com una actitud o un comportament que manifesta estima, honor, consideració o preocupació envers una persona o una altra entitat. Pot tenir un paper important en les relacions interpersonals i entre grups, entre altres motius perquè facilita la comunicació.
Etimologia El mot català respecte prové del llatí respectus, 'mirada enrere; consideració', derivat de respicĕre, 'mirar enrere; prendre en consideració'. El mot està documentat en català almenys des del 1460.
El significat del terme és ampli. Pot designar la deferència envers algú a causa dels seus mèrits, coneixements, edat o posició, però també la consideració que porta a no vulnerar una norma, una promesa, una llei o un principi. Igualment, en alguns contextos pot expressar la consciència de la força o la importància d'alguna cosa, com quan es diu que una situació o un perill «fa respecte».
En filosofia, el respecte s'entén habitualment com una relació entre un subjecte i un objecte: algú respecta una persona, una norma, una institució, una idea o alguna altra realitat perquè hi reconeix determinades característiques que considera que han de condicionar la seva actitud o conducta.
A diferència de sentiments com el gust, la simpatia o l'admiració, el respecte no depèn necessàriament d'una valoració positiva. Una persona pot respectar una llei que no li agrada, els drets d'algú que li és antipàtic o els límits imposats per una situació perillosa. Per això el respecte s'ha descrit sovint com una actitud que consisteix a prendre seriosament determinades característiques d'allò que és respectat i deixar que aquestes condicionin la pròpia conducta.
La conducta externa, per si sola, tampoc no sempre implica una actitud de respecte. Una persona pot comportar-se de manera aparentment respectuosa únicament per interès, por o conveniència. Per aquest motiu, diverses concepcions filosòfiques distingeixen entre el comportament respectuós i el respecte com a actitud o disposició interna.
El respecte està relacionat amb conceptes com l'honor, la cortesia, la tolerància, l'autonomia i la dignitat, però no hi coincideix necessàriament.
Història del concepte Abans de la formulació moderna del respecte per les persones, conceptes com l'honor, l'estima, la reverència i la deferència ja tenien un paper important en diverses teories morals i polítiques. Sovint, però, estaven vinculats als mèrits, al rang o a la posició social i no implicaven que totes les persones fossin mereixedores d'una mateixa consideració moral.
La concepció segons la qual les persones mereixen un respecte bàsic pel simple fet de ser persones va adquirir una importància particular en la filosofia occidental moderna. El desenvolupament d'aquesta idea està relacionat amb conceptes com la dignitat, l'autonomia i la igualtat moral.
Kant i el respecte per les persones miniatura|Immanuel Kant va situar el respecte per les persones al centre de la seva filosofia moral.
Immanuel Kant va situar el respecte al centre de la seva filosofia moral al segle XVIII. Segons Kant, els éssers racionals no tenen simplement un valor instrumental o un preu, sinó que posseeixen dignitat. Aquesta dignitat es relaciona amb la seva condició d'agents racionals i autònoms, capaços de guiar la pròpia conducta segons principis morals.
Una de les formulacions de l'imperatiu categòric estableix que la humanitat ha de ser tractada sempre com un fi i mai simplement com un mitjà. Això significa que no és moralment admissible utilitzar una altra persona únicament com un instrument per aconseguir un objectiu propi, sense tenir en compte la seva condició de subjecte moral.
En aquesta concepció, el respecte no és principalment admiració. Es pot admirar una persona per la seva intel·ligència, el seu talent o la seva conducta i no admirar-ne una altra, però totes dues conserven una mateixa dignitat fonamental com a persones. El respecte moral, per tant, no depèn necessàriament dels mèrits individuals.
Kant també va donar importància a l'autorespecte. De la mateixa manera que existeix el deure de respectar els altres, una persona no s'hauria de tractar a ella mateixa d'una manera incompatible amb la seva pròpia dignitat.
Hegel i el reconeixement mutu miniatura|Georg Wilhelm Friedrich Hegel va relacionar la llibertat individual amb el reconeixement mutu.
A començament del segle XIX, Georg Wilhelm Friedrich Hegel va desenvolupar un altre concepte que tindria una gran influència en les teories modernes del respecte: el reconeixement mutu. Per a Hegel, la identitat i la llibertat d'una persona no es desenvolupen de manera completament independent dels altres, sinó mitjançant relacions en què els individus es reconeixen recíprocament com a subjectes autònoms.
Aquesta qüestió apareix especialment en la Fenomenologia de l'esperit, publicada el 1807. En l'anàlisi hegeliana del reconeixement, l'intent d'obtenir-lo mitjançant la submissió completa de l'altre acaba fracassant, perquè el reconeixement només pot complir plenament la seva funció si procedeix d'un altre subjecte que també és reconegut com a autònom.
Aquesta concepció va contribuir a ampliar el problema del respecte més enllà de la conducta moral individual i a relacionar-lo amb les estructures i institucions socials.
Desenvolupaments contemporanis miniatura|John Rawls va donar una importància especial a l'autorespecte dins la seva teoria de la justícia.
Durant el segle XX, John Rawls va donar una nova importància política a l'autorespecte en A Theory of Justice (1971). Rawls el va incloure entre els béns primaris necessaris perquè les persones puguin desenvolupar i perseguir els seus projectes de vida.
Per a Rawls, l'autorespecte comprèn la convicció que el propi projecte de vida és digne de ser dut a terme i la confiança en la pròpia capacitat per intentar realitzar-lo. Les institucions polítiques i socials poden, per tant, crear condicions que afavoreixin o dificultin l'autorespecte dels individus.
El 1977, el filòsof estatunidenc Stephen Darwall va publicar l'article Two Kinds of Respect, en què va distingir entre el respecte de reconeixement (recognition respect) i el respecte valoratiu o d'avaluació (appraisal respect). Aquesta distinció ha tingut una gran influència en la filosofia contemporània del respecte.
Des de les darreres dècades del segle XX, el respecte també s'ha relacionat amb les teories del reconeixement. Filòsofs com Charles Taylor i Axel Honneth van reprendre diversos elements de la tradició hegeliana per analitzar la relació entre identitat, dignitat i societat.
Taylor va estudiar la importància del reconeixement en les societats modernes i en els debats sobre el multiculturalisme. Va contraposar, entre altres qüestions, la concepció tradicional de l'honor, vinculada a diferències de rang, amb una concepció moderna de la dignitat que tendeix a atribuir un mateix valor fonamental a totes les persones.
Honneth va desenvolupar una teoria segons la qual el desenvolupament de la identitat personal depèn de diferents formes de reconeixement interpersonal i social. Va relacionar les relacions afectives amb la confiança en un mateix, el reconeixement jurídic dels drets amb l'autorespecte i l'estima social de les capacitats i aportacions individuals amb l'autoestima.
Formes del respecte No existeix una classificació única de les formes de respecte. La literatura filosòfica ha proposat diferents tipologies segons l'objecte respectat, els motius que el justifiquen o la mena de resposta que comporta.
Reconeixement i valoració La distinció de Darwall diferencia entre respecte de reconeixement i respecte valoratiu.
El respecte de reconeixement consisteix a donar el pes adequat a alguna característica d'una persona, d'una norma o d'una realitat a l'hora de decidir com actuar. Respectar els drets d'una persona, una obligació, una promesa o una llei en són exemples. No pressuposa una valoració favorable: una persona pot respectar la llibertat d'expressió d'algú amb qui està completament en desacord o respectar els drets d'una persona a qui considera moralment reprovable.
El respecte valoratiu, en canvi, es basa en una avaluació positiva de determinades qualitats. Pot estar relacionat amb les virtuts morals, les capacitats, els coneixements, els mèrits o la conducta. A diferència del respecte moral bàsic, admet graus i pot adquirir-se o perdre's.
Respecte pels altres i autorespecte Una de les qüestions centrals de la filosofia moral contemporània és què significa respectar una persona. En moltes concepcions, la condició de persona és suficient per justificar un nivell bàsic de consideració moral.
Això implica distingir el respecte d'altres actituds com l'admiració, la simpatia, l'amistat o l'aprovació. És possible respectar una persona sense admirar-la, estimar-la o estar-hi d'acord. El respecte pot comportar reconèixer-ne els drets, evitar tractaments degradants, tenir en compte la seva voluntat i reconèixer-ne un cert grau d'autonomia. El respecte per l'autonomia té una importància especial en àmbits com la bioètica, on el consentiment constitueix un principi fonamental.
El reconeixement de la dignitat d'una persona tampoc no obliga a considerar correctes totes les seves idees o accions. El respecte per les persones i la crítica de les seves creences o comportaments són, per tant, compatibles.
L'autorespecte és el respecte que una persona dirigeix cap a ella mateixa. En filosofia moral s'ha relacionat amb la consciència de la pròpia dignitat, l'autonomia, la integritat i la consideració d'un mateix com a membre de la comunitat moral amb un valor comparable al de les altres persones.
No és exactament equivalent a l'autoestima. Aquesta pot derivar de característiques com l'èxit, les capacitats o l'acceptació social, mentre que l'autorespecte té un component normatiu relacionat amb la manera com una persona considera que mereix ser tractada i amb els criteris segons els quals jutja la pròpia conducta.
Normes i institucions El respecte també pot tenir com a objecte una institució, una norma o un càrrec. En moltes societats existeixen formes de deferència envers persones que exerceixen determinades funcions o representen una institució. Aquest tracte no implica necessàriament que la persona que ocupa el càrrec tingui una dignitat humana superior, sinó que pot derivar del reconeixement de la funció, les regles o la institució que representa.
Les lleis, els acords, les promeses i altres normes també poden ser objectes de respecte. En aquests casos, respectar-los consisteix principalment a deixar que actuïn com a guies o límits de la pròpia conducta.