La història del Panjab abraça els esdeveniments de la regió fins al seu repartiment el 1947 primer en dues províncies segons la religió i després entre l'Índia i el Pakistan, quan cada part inicia una història pròpia separada. Per la història a partir de 1947 vegeu: Panjab (Índia) i Panjab (Pakistan).
Antiguitat Neolític Vers el 3000 aC les comunitats s'havien desenvolupat a la vora del riu Indus donant origen a la civilització de l'Indus, amb ciutat com Harappa propera a Sahiwal al Panjab occidental, i Mohenjo Daro al Sind. La civilització va entrar en declivi després del 1900 aC per causes no aclarides que podrien anar des d'un canvi climàtic, a una urbanització no sostenible. A partir de vers el 1500 aC els aris es van estendre cap a la conca del Ganges.
Dominació dels aris Panjab fou la seu del primer establiment ari a l'Índia i el Rig Veda fou com posat probablement en aquesta regió. Un esdeveniment important és la batalla dels deu reis a la riba del Parusni (identificat amb el Ravi) entre el rei Sudas de la nissaga Trtsu del clan Bharata, i una confederació de deu tribus de l'altra; aquestes deu tribus eren els prurus, druhyus, anus, turvases, yadus, pakhtes, alines, bhalanes, visanins i sives.
En el posterior període vèdic el centre de la civilització ària es va desplaçar cap al sud-est entre el Sutlej i el Jumna a la terra sagrada de Kurukshetra entorn de Thanesar, el camp de batalla del Mahabharata, mentre Indrapat prop de Delhi encara conserva el nom de la capital de Vudhishthira, Indraprastha.
Vivien al Panjab els grups dels kamboges, trigartes, madres, malaves, pauraves, bahlikes i yaudheyes que van estar al costat dels kauraves en una batalla de 18 dies contra els pandaves. Aquests grups ocupaven posicions claus en el bàndol kaurava durant tota la guerra èpica. Un altre esdeveniment èpic és la lluita entre l'indoari Rishi Visvamitra de Kurukshetra i el savi Vasishtha del nord-oest del gran Panjab (la regió entre Kabul i vall del Swat d'un costat i Delhi de l'altre). En un dels himnes el savi Visvamitra invoca als rius Vipasa (Beas) i Sutudri (Sutlej). Vasishta va demanar suport dels guerrers panjabis dels grups iranians orientals: els shakes, els kamboges, els pahlaves i altres, amb ajut dels quals va derrotar l'exèrcit de Visvamitra i els seus cent fills, que van morir tots menys un; aquest enfrontament sembla simbolitzar la lluita entre els kshatriya i les classes sacerdotals de l'era èpica però altres erudits consideren que era la lluita dels aris contra els invasors escites o sakes, yavanes, kamboges, pahlaves i altres des del nord-oest. Aquestes lluites serien relativament recents, potser al .
Satrapia persa Per un breu període després del 500 aC el Panjab hauria format part de l'imperi Persa. La satrapia (anomenada VII) fou conquerida per Darios I el Gran i s'estenia de Kalabagh a la mar, pagant un notable tribut. Darios hauria destruït els regnes aris de Gandhara i Kamboja. El Sind, també conquerit formà la satrapia XX. Es diu que aquestes dues satrapies eren les més riques de l'imperi Persa. Darios I va enviar al grec Escílax de Carianda a explorar l'oceà Índic de la boca de l'Indus a Suez, i el grec va deixar escrit un relat del viatge. Hecateu de Milet al final del i Heròdot (vers 483-431 aC) també esmenten la satrapia de l'Índia.
Expedició d'Alexandre el Gran Alexandre el Gran el 327 aC arribà a l'Indus i el va creuar entrant a territoris més enllà de l'imperi Persa. El riu fou creuat a Ohind penetrant en territori dependent del regne de Poros, que governava al doab de Chaj. La capital del territori envaït era Tàxila (en sànscrit Takshasila), modernament les ruïnes de Xahdheri, una gran i pròspera ciutat a tres dies de marxa des de l'Indus; el seu governador Omphis o Tàxiles, estava revoltat contra Porus, i va rebre els macedonis amb satisfacció. Deixant a Filip com a sàtrapa a Tàxila, Alexandre, reforçat per cinc mil indis manats pel mateix Tàxiles, va avançar cap a l'Hydaspes (riu Jhelum) on va trobar a Porus disposat a fer-li front i impedir-li el pas del riu, segurament prop de la ciutat de Jhelum. Però Alexandre va donar el tomb pel flanc dret de l'enemic per passar el riu més amunt i va derrotar Porus amb fortes pèrdues. El rei fou capturat però aviat Alexandre el va admetre com a aliat i li va concedir el territori entre el Jhelum i el Chenab (Bhimbar i Rajauri).
El seu nebot, de nom també Porus, virrei de Gandaris (probablement la moderna Gondal Bar entre el Chenab i el Ravi) també havia ofert la seva submissió, però Alexandre va creuar el Chenab i el va expulsar més enllà del Ravi; aquí, al modern districte d'Amritsar o al de Gurdaspur, la capital dels adraistoi, Pimprana, es va rendir als macedonis; Alexandre va atacar llavors Sangala, capital dels kathaioi, que va prendre per assalt, i va avançar cap al Beas; els soldats no volien creuar aquest riu i Alexandre va erigir dotze altars a la seva riba per marcar els límits orientals de la seva invasió, i va retornar al Jhelum, deixant a Porus com a governador de tot el territori conquerit a l'oest del Beas.
A la ciutat fundada per Alexandre anomenada Bucefàlia (Bucephala) que podria ser Jhelum, Alexandre va preparar una petita flota per navegar pel riu Jhelum i l'Indus cap a la mar. Des de l'octubre del 326 aC els macedonis van avançar en dues divisions, una per cada costat del riu i amb Alexandre i algunes tropes amb la flota que es diu que tenia prop de dos mil vaixells grans i petits. A la capital de Sophytes (probablement Bhera) se li va unir Filip i llavors van envair els territoris dels malloi i oxydrakoi, dues poderoses tribus que dominaven el territori al sud de la confluència del Jhelum amb el Chenab. Les fortaleses dels oxyadroi aviat van caure en mans dels macedonis com la ciutat de Brahman (que podria ser Atari o Shorkot) però la capital va oferir una desesperada resistència i va haver de ser presa a l'assalt en el qual el mateix Alexandre fou ferit. Finalment els malloi i oxydrakoi es va sotmetre i el territori de la satrapia de Filip es va estendre fins a la confluència del Chenab amb l'Indus, incloent-hi els territoris de les tribus dels xathroi i ossadioi. A la confluència d'aquests dos rius Alexandre va fundar una ciutat que probablement fou la moderna Uchchh Sharif, i llavors va salpar per l'Indus en direcció sud, cap a la capital dels sogdoi, on va fortificar una altra ciutat, va construir drassanes, i va reparar els seus vaixells.
El viatge el va portar al regne de Musicà (Musicanus, sànscrit Mûshika) corresponent al modern Sind. Per tant, Alexandre no va fer cap intent de dominar el Panjab a l'est del Jhelum, que havia de ser un regne dependent de Porus, mentre Filip governava el doab de Sind-Sagar com a sàtrapa.
La situació no va durar. El 324 aC Filip fou assassinat pels seus mercenaris i ja no es va nomenar successor, ordenant-se a Eudem (Eudemos o Eudemus) i Tàxiles agafar l'administració.
Període postalexandri Després de la mort d'Alexandre el 323 aC el rei Porus va expulsar al grec Piton o Peithon del Sind, i en revenja el sàtrapa Eudem el va capturar i el va executar el 317 aC. La seva mort fou el senyal de la revolta nacional contra el poder macedoni. Eudem es va haver de retirar amb els soldats macedonis, i Chandragupta (Sandrocottus) de la dinastia maurya es va apoderar del Panjab i de la vall inferior de l'Indus.
Chandragupta era natiu del Panjab i va organitzar les tribus de la moderna Província de la Frontera del Nord-oest contra els grecs. El seu domini del Panjab li va permetre conquerir Magadha; quan uns anys després, el 305 aC, Seleuc I Nicàtor va anar a l'Índia per recuperar les conquestes d'Alexandre, va acabar cedint a Chandragupta no sols els territoris a l'est de l'Indus sinó altres a l'oest i li va donar a la seva filla en matrimoni.
Sota el seu fill Bindusara i especialment sota el seu net Aixoca, el budisme va esdevenir la religió d'estat al Panjab tal com consta en el pilar erigit a Topra i per les restes budistes a Sui Vehar (al que fou el principat de Bahawalpur) i a la vall de Kangra. Sota la dinastia maurya la ciutat de Tàxila va restar la seu d'un gran virregnat que s'estenia del Sutlej a l'Hindu Kush i que possiblement arribava fins al Sind.
A la mort d'Aixoca, el rei Eutidem I de Bactriana, que vers el 223 aC havia enderrocat el darrer rei de la primera dinastia grega de Bactriana, Diodot II, va estendre el poder grec cap a l'Índia.
Vers el 206 aC Antíoc III el Gran va reconèixer la independència de Bactriana, va creuar el Paropamisos cap a l'Índia i va fer un tractat amb el rei Sophagasenas (Subhagasena) retornant a Síria l'any següent; Eutidem va fer llavors conquestes a l'Índia establint l'embrió del futur regne Indogrec, reduint el Panjab, reconstruint Sagala (rebatejada Euthydemia) i estenent els seus dominis tan lluny que Justí l'anomena rei dels indis.
El seu fill Demetri I de Bactriana va fundar a les conquestes índies el regne Indogrec i va deixar el govern de Bactriana al seu fill Eutidem II vers el 180 aC, mentre un altre fill Pantaleó va rebre Gandhara, Paropamísades i Aracòsia. La branca de Bactriana fou enderrocada vers 170 aC per Eucràtides I de Bactriana que va fundar la dinastia eucràtida. La branca de Gandhara, Paromisades i Aracòsia va acabar governant al Panjab probablement per herència vers el 165 aC; l'intent d'aquesta branca de recuperar Bactriana es va acabar amb la derrota i mort del rei Demetri I vers el 150 aC.
El poder grec al Panjab es va consolidar amb Menandre I a la meitat del quan els territoris s'estenien (segons Plutarc) fins als deltes dels rius Indus i Narmada. Després del govern de Menandre I vers 150-135 aC, la seva vídua Agatocleia o Agatoclea, va exercir la regència en nom del seu fill Estrató I mentre un altre fill o un germà de Menandre s'establia als Paropamísades, Gandhara i Aracòsia.
Aquesta darrera branca es va dividir després del 100 aC en les del Paropamísades i la de Gandhara i Aracòsia i les dues van acabar vers el 70 aC eliminades pels invasors yuezhi. La branca de l'Índia va governar al Panjab occidental amb Epànder (vers 95-90 aC) i Arkhebios (vers 90 aC - 85 aC) i després d'una breu dominació de Maues, el rei escita expulsat de Sogdiana pels yuezhi (que aviat va fundar un regne indoescita al nord-oest del Panjab amb seu a Tàxila), va seguir amb Thraso, Artemidor i finalment Apol·lodot (després del 80 aC) que va conquerir el Panjab oriental.
A la seva mort els territoris es van repartir potser entre dos fills, Hipostratos (Panjab occidental) i Dionisi (Panjab oriental). El primer fou enderrocat vers el 57 aC pel rei indoescita Azes I i el segon va tenir successors en Zoilos II, Apol·lofanes i Estrató II fins que vers el 10 dC el regne fou eliminat pel rei indoescita Rajuvula.
Sakastana i Kusana i kuxanxahs Al seu torn els indoescites o sakes foren eliminats pels kuixana, una tribu del yuezhi, sota Kozula o Kujula Kadfises (meitat del segle I) com també ho foren els indoparts establerts a Tàxila als darrers anys del segle I aC sota Gondofares (els indoparts van subsistir uns anys a Sistan i Kandahar), i el seu fill Vima Takto i el net Vima Kadfises van dominar tot el nord-oest de l'Índia vers 80-100; entorn del 100 va pujar al tron el seu fill Kanishka I sota el qual el poder dels kushana va arribar al cim. Les monedes kuixana porten imatges de deïtats zoroastrianes, gregues i hindús.
A Kanishka el van succeir Hushka (Huvishka) i Jushka (Vasudeva); sota aquest darrer els dominis kushana a la vall de l'Indus i Afganistan es van perdre i finalment vers el 240 es va establir el poder sassànida amb els indosassànides o kuixanxahs (virreis dels kusans).
Huns kidarites o vermells i huns heftalites o blancs