La vila d'Isona és la capital del municipi d'Isona i Conca Dellà (Pallars Jussà) creat el 1970 amb la unió dels antics municipis d'Isona, Benavent de la Conca, Conques, Figuerola d'Orcau, Orcau i Sant Romà d'Abella. En ésser la població més gran del nou municipi, n'esdevingué la capital. Els isonencs han estat anomenats de diverses maneres, al llarg de la història: gent d'aire, «els d'Isona, gent vivona», jueus (segurament per la seva tradició com a comerciants i mercaders), gavatxos (possiblement per la vinguda d'occitans, com a tot Catalunya, de fet, al ).
Isona prové de la llatinització (Aeso(n), Ison o Ie(s)so(n)) d'un nom, propi o comú, probablement preromà, iberobasc (Aison, Eison o Ieson).
La vila La vila d'Isona és el principal nucli de població del seu municipi. És una vila existent des de temps molt antics, ho testimonien les troballes d'importants restes romanes i l'existència d'una nombrosa col·lecció epigràfica d'aquesta època, atès que en aquella època tenia ja la categoria de municipium, i es tractava de la ciutat situada més al nord i ponent de la xarxa de ciutats romanes a l'entorn de Tarraco.
miniatura|esquerra|La Casa de la Vila actual Isona està aturonada, a 660 m. alt., al final d'una carena que s'aboca sobre la vall del riu de Conques, en un lloc estratègicament clau per a controlar les comunicacions de la comarca, i els seus contactes amb les comarques veïnes de la Noguera i l'Alt Urgell. Havia tingut recinte clos, format per les mateixes cases i defensat per algunes torres, algunes de les quals es conserven, almenys en part. Així ho testimonien els pocs elements urbanístics antics que han romàs dempeus: la vila fou gairebé del tot destruïda el 1938, en el decurs del temps que van resistir les forces republicanes l'atac dels franquistes. Isona, convertida en caserna militar republicana i abandonada pels seus habitants, fou repetidament bombardejada per l'artilleria i l'aviació franquistes.
miniatura|Porxos de ca l'Adroguer, supervivents de la destrucció del 1938 El nucli antic estava format per un conjunt de carrers estrets en els quals s'obrien algunes places, en part amb porxos per al mercat setmanal que se celebra els dissabtes. Centrava aquest nucli l'església parroquial, malmesa durant el 1938. L'actuació de la companyia estatal de reconstruccions "Regiones Devastadas" després de la guerra civil, va reorganitzar els espais urbans i va construir diversos edificis i habitatges. Un d'aquests edificis és l'actual Casa de la Vila. Els nous edificis contrasten amb els que romangueren dempeus, tot plegat formant un conjunt ple de contrastos, sense una única harmonia, però que, en el fons reflecteix encara un urbanisme baixmedieval, on no només es poden reconèixer cases, carrers i places, sinó fins i tot portals i les mateixes murades antigues.
miniatura|esquerra|Façana meridional, una de les parts conservades de l'església gòtica Centra la vila l'església parroquial de nostra senyora de l'Assumpció. Es tracta d'una església moderna d'inspiració gòtica. L'edifici presenta restes de l'església gòtica que alhora va ser substituta d'una altra d'anterior romànica. Del temple gòtic es conserven alguns fragments: la porta meridional, el presbiteri i alguns trams de murs. L'església apareix documentada ja a partir del .
Fora del temple, al costat de la porta principal, hi ha també un arc que formaria part d'una de les portes d'entrada a la vila. En la nova construcció de l'església es va conservar l'antiga façana, amb un portal amb arquivoltes i una rosassa al damunt, tot bellament decorat.
El temple actual, dissenyat per l'arquitecte Gabino Lagarriga Bringas (Madrid, 1911-1999) va ser bastit entre 1960 i 1964, és d'una sola nau i recorda, pel traçat dels seus arcs, el gòtic. En la construcció de l'antiga església es van aprofitar blocs de pedra procedents de l'antiga ciutat romana d'Aeso. Entre aquests blocs hi ha un grup de làpides funeràries amb inscripcions llatines que s'han conservat i que podem veure a l'interior, al mur nord de l'església.
Santa Maria d'Isona, o l'Assumpció, com es prefereix actualment, pertany al bisbat d'Urgell i està inclosa en l'arxiprestat del Pallars Jussà. El rector d'Isona, que resideix a la vila, té cura actualment de totes les parròquies del terme d'Isona i Conca Dellà, a més de les del d'Abella de la Conca.
La vila d'Isona conserva, a part dels elements ja esmentats, alguns portals i racons amb cases que es van salvar dels bombardeigs, així com el traçat dels carrers. Aquests reprodueixen fidelment la vila antiga excepte en un lloc: l'actual Plaça del Bisbe Badia que correspon al sector més remodelat urbanísticament després de la Guerra Civil espanyola.
A l'est del nucli urbà hi ha la Plaça de la Font, lloc on es van trobar també vestigis del passat d'Isona amb motiu de la construcció de la carretera a inicis del s. XX. Al sud es conserva un tram de muralla ibero-romana i una torre (possiblement medieval), la font que hi ha en aquest indret és anomenada font de la Torreta.
A la plaça del Portal destaca -és del 1923- el Cafè Modern, recentment restaurat i reformat i que servia de cafè, teatre, cinema i lloc de parada de les diligències (actualment d'autobusos). Més modernament, i a partir de la construcció de les piscines municipals, al llarg de la carretera de Coll de Nargó ha començat a néixer un nou barri d'expansió. És el lloc on hi ha l'únic restaurant d'Isona.
Dins de la vila d'Isona el 1995 s'inaugurà el Museu de la Conca Dellà - Parc Cretaci. Transformació de l'antic Museu Municipal, està concebut com un museu modern, que alhora fos un factor de dinamització turística i cultural de la vila i comarca, es basa en els tres elements fonamentals del terme d'Isona: les restes de dinosaures del Cretaci Superior, el municipi romà dAeso i els recursos naturals i culturals del seu entorn.
Història Història antiga miniatura|Moneda d'Isona Isona té els seus orígens en un poblament iberobasc, preromà, que rebia el nom dEso, llatinitzat en Aeso, i que ja devia ser un dels poblaments importants entre els assentaments lacetans del Pallars. Havia de ser una població prou ben organitzada, atès que encunyava moneda pròpia, que és el que ha donat més vestigis d'aquell moment de la història. Amb la inscripció EXE o EXO, els asos (tipus de moneda) trobats presenten en una de les seves cares un cap d'home, sense barba i amb els cabells rinxolats, que mira cap a la dreta, on hi ha dos dofins, mentre que rere el clatell hi ha una arada.
miniatura|Restes de la muralla romana, amb la torre que dona nom a la font: "font de Torreta" Els vestigis trobats en les poques excavacions que s'han fet a Isona han permès trobar també altres restes de cultura ibèrica. La torre de la Font de la Torreta, anomenada popularment la Torreta, així com tot un pany de paret de l'antiga muralla annex, presenten un aparell que deixen veure bastant clarament el seu origen ibèric, aprofitat i completat en època romana.
Si ens referim al Paleolític, Mesolític i Neolític, es van trobar algunes restes a Isona que fan pensar en una població dedicada a la cacera, i, en canvi, poc atreta per l'agricultura i ramaderia. Es devia tractar, segurament, d'una població encara no del tot establerta en un lloc fix.
L'arribada dels romans a la Conca Dellà donà lloc al naixement de la ciutat romana d'Aeso, a la qual està dedicada un article sencer.
Edat mitjana A penes es té cap notícia de l'època de la dominació visigoda, ni n'ha quedat cap mostra, tot i que segons l'historiador isonenc del Joaquim Albert de Moner i de Bardaxí, mort el 1845, esmenta Isona com a cap de la governació visigoda del Pallars. També diu que en aquell moment Isona conservava castell, palau i església. En el segle VI una referència als concilis hispànics esmenten la presència en un d'ells del bisbe d'Aesona. Aquesta seu episcopal degué subsistir fins al , moment en què una nova invasió va devastar i arrasar la vila: la dels alarbs. Molt probablement aquesta destrucció d'Isona feu que Tremp emergís a partir d'aquell moment com a capital del Pallars Jussà. L'antic municipi isonenc es convertí en el Pagus Pallariense, amb seu a Tremp, i Isona només surt en algun document com a Terra Aesonense, amb Esona com a capital. Es tracta d'un esment que ja fa veure la pèrdua de la importància que havia tingut Isona en èpoques anteriors.
De la dominació musulmana tampoc no n'han quedat restes. Molt probablement perquè el Pallars Jussà esdevingué terra fronterera, entre els sarraïns establerts en el pla de la Noguera i del Segrià, i els cristians establerts muntanyes amunt. Aquests començaren a guanyar terreny durant el , al Pallars. El comte Sunyer cedí el Pallars Jussà al seu fill gran, Ramon IV, i aquest va propiciar que la conquesta del territori i el seu repoblament s'emprengués des del comtat d'Urgell, sobretot a càrrec d'Arnau Mir de Tost. La repoblació es feu en bona part a partir de l'encàrrec fet al monestir urgellenc de Sant Sadurní de Tavèrnoles perquè organitzés el territori, construint esglésies i lloc fortificats, i portant-hi pagesos per tal de treballar la terra. Tot això consta en una donació del 973BOLÒS, Jordi i HURTADO, Víctor. Atles del Comtat d'Urgell (v788-993). Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2008. (Col·lecció "Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia"). del comte Borrell II i el seu germà a l'esmentat monestir de Tavèrnoles, on s'esmenten les esglésies de Santa Maria i Sant Vicenç d'Isona. D'aquesta darrera església, possiblement pertanyent a un monestir, no en queda res. Ara bé, a través de les fonts documentals, era al costat de la Font Clara, al cap de la vila d'Isona. També el 973 un altre document esmenta clarament que Isona és una ciutat destruïda pels sarraïns, juntament amb les seves esglésies.
En aquesta època el castell d'Abella fou clau, pel seu emplaçament estratègic, així com d'altres propers a Isona, com, per exemple, el de Llordà. Isona, en canvi, queda rellegada a un segon terme, tot i que surt en diversos documents esmentada encara com a ciutat. Per exemple, en l'esmentada donació del 973 es parla d'esglésies situades al lloc anomenat castell de Llordà, vel in civitate Isauna. És, però, una cita a la qual cal fer un cas relatiu, ja que es tracta d'un document molt controvertit, considerat fals per una part important dels medievalistes catalans, que en situen la redacció al quan el poblament sí que podia considerar-se ciutat. Isona és mencionada, primer amb el títol de civitate, després amb el de vila, però inclosa en el terme del castell de Llordà, en diversos documents: 1010, 1036, 1040, 1067 (en un document que diu que roman despoblada), 1152, etc. Als segles i és amplament documentada, i d'una manera que fa veure que ja és una ciutat activa, possiblement repoblada i reconstruïda. Com s'ha pogut comprovar en les poques excavacions fetes, la vila medieval aprofità molt elements del poblament romà, dins o fora del clos de la vila.
La Isona medieval és, bàsicament, una vila dedicada al conreu de la terra (cereals i vinya, principalment, però també fruiters i hortalisses en determinats indrets) i lligada al castell de Llordà, els senyors del qual en cobraven els delmes. En tots els documents d'aquesta època apareixen com a protagonistes els senyors dels castells propers (Llordà, Orcau, Conques, Abella, Toló…) i, en canvi, no apareix cap cavaller amb el cognom d'Isona.
Les crisis de darreries de l'edat mitjana (males collites, secades, pestilències, etc.) feren altre cop estralls a Isona: en el fogatge del 1378 la vila apareix només amb 26 focs (uns 130 habitants), xifra molt baixa per a una vila com Isona, tenint en compte que en el fogatge anterior (de 1365-1370), juntament amb Llordà declarava 94 focs. Al cap de poc més de cent anys, el 1497, ja havia començat la recuperació: 57 focs.