La Simfonia núm. 2 en si bemoll major, op. 52, MWV A 18, coneguda com a Lobgesang («Cant de lloança» o «Himne de lloança»), és una simfonia-cantata de Felix Mendelssohn, composta el 1840 per a orquestra simfònica, orgue, cor, dues sopranos i tenor. Mendelssohn la va concebre per a les celebracions de Leipzig del quart centenari de la invenció de la impremta de tipus mòbils atribuïda a Johannes Gutenberg i la definí ell mateix com «una simfonia per a cor i orquestra»: tres moviments exclusivament instrumentals condueixen sense ruptura conceptual a una extensa secció vocal basada principalment en textos bíblics. L'obra articula simbòlicament un recorregut de la foscor cap a la llum i de l'aflicció cap a la lloança, una idea que Mendelssohn relacionà amb la difusió de la paraula escrita i, especialment, de la Bíblia.

miniatura|Felix Mendelssohn retratat per Eduard Magnus el 1846.

La numeració de l'obra és posterior a la seva composició i no reflecteix l'ordre cronològic de les simfonies de Mendelssohn. En vida del compositor es publicà com a Lobgesang. Eine Symphonie-Cantate nach Worten der Heiligen Schrift, op. 52, mentre que la designació «Simfonia núm. 2» s'estengué en edicions posteriors. El catàleg temàtic modern Mendelssohn-Werkverzeichnis la situa com a MWV A 18 dins les obres vocals sacres, fet que reflecteix la dificultat de classificar una composició que combina elements de simfonia, cantata i oratori.

Composició i context El 1840 Leipzig celebrà durant diversos dies el suposat quatre-cents aniversari de la invenció de la impremta per Gutenberg. Mendelssohn, instal·lat a la ciutat des de 1835 com a director dels concerts de la Gewandhaus, ocupava aleshores una posició central en la seva vida musical i rebé l'encàrrec de contribuir a les celebracions. A més del Lobgesang, escriví per a l'ocasió el Festgesang zur Eröffnung der am ersten Tage der vierten Säcularfeier der Erfindung der Buchdruckerkunst, una obra per a veus masculines i instruments de metall destinada a les cerimònies públiques a l'aire lliure.

El tema de la impremta proporcionava a Mendelssohn una associació especialment adequada entre la llum espiritual i la difusió del coneixement. El compositor, profundament familiaritzat amb la tradició bíblica i amb la música religiosa de Johann Sebastian Bach i Georg Friedrich Händel, seleccionà passatges dels Salms, del Llibre d'Isaïes, de les epístoles de sant Pau i altres textos bíblics. La part vocal incorpora també el coral luterà Nun danket alle Gott, de Martin Rinkart, amb una melodia tradicional del segle XVII. El principi que articula tota la composició és expressat en el vers «Alles, was Odem hat, lobe den Herrn» («Tot el que respira lloï el Senyor»), que Mendelssohn considerava la idea generadora tant de la part instrumental com de la vocal.

En una carta al seu amic Karl Klingemann, Mendelssohn explicà que havia escrit primer «tres moviments de simfonia» seguits de peces corals i solistes, però que totes les parts estaven concebudes a partir de la mateixa idea de lloança: primer els instruments «lloen a la seva manera» i després ho fan el cor i les veus individuals. Aquesta concepció explica que els tres primers moviments no siguin una obertura independent, sinó la primera etapa d'un recorregut que culmina en la proclamació textual del mateix material simbòlic.

Estrena i revisió El Lobgesang es va estrenar el 25 de juny de 1840 a l'església de Sant Tomàs de Leipzig, en el marc de les celebracions dedicades a Gutenberg, sota la direcció del mateix Mendelssohn. La tria de la Thomaskirche tenia un fort valor musical i religiós, perquè havia estat durant dècades el principal centre d'activitat de Johann Sebastian Bach, una figura que Mendelssohn havia contribuït decisivament a recuperar amb la seva interpretació de la Passió segons sant Mateu a Berlín el 1829.

miniatura|L'església de Sant Tomàs de Leipzig, dibuixada pel mateix Mendelssohn. El Lobgesang s'hi estrenà el 25 de juny de 1840.

Mendelssohn no considerà definitiva aquella primera versió. Després d'una segona interpretació dirigida per ell mateix el 23 de setembre de 1840 al Festival de Birmingham, revisà profundament la partitura: modificà diversos passatges, amplià la secció vocal i incorporà íntegrament l'episodi del vigilant nocturn, una de les escenes dramàtiques centrals de l'obra. La versió revisada fou interpretada a Leipzig el 3 de desembre de 1840 i és essencialment la que es publicà i s'interpreta habitualment en l'actualitat.

La partitura fou publicada per Breitkopf & Härtel a Leipzig el 1841 amb la denominació Symphonie-Cantate nach Worten der Heiligen Schrift i dedicada a Frederic August II de Saxònia. La profunda revisió entre l'estrena i la publicació explica les diferències existents entre la primera versió de juny de 1840 i el text conegut actualment; la versió original va romandre durant molt de temps pràcticament desconeguda i ha estat reconstruïda modernament a partir de fonts manuscrites.

Gènere i relació amb Beethoven La fusió d'una simfonia instrumental amb una gran secció coral inevitablement va provocar comparacions amb la Simfonia núm. 9 de Ludwig van Beethoven, estrenada setze anys abans. En ambdues obres, una extensa preparació instrumental desemboca en l'entrada de la veu humana i en un final de caràcter afirmatiu. Tanmateix, Mendelssohn concebé una arquitectura diferent: en lloc d'introduir el cor només al moviment final, concentra aproximadament el primer terç de l'obra en tres moviments instrumentals connectats i dedica la resta a una successió contínua de cors, recitatius, àries, duets i un coral.

La denominació «simfonia-cantata» reflecteix precisament aquesta voluntat de no identificar l'obra ni amb una simfonia coral convencional ni amb un oratori. La secció instrumental desenvolupa motius que reapareixen posteriorment en la part vocal, especialment la idea proclamada inicialment pels trombons, de manera que la relació entre les dues parts és temàtica i dramàtica, no només formal. La trajectòria general de la foscor cap a la llum —especialment evident en el pas de «Die Nacht ist vergangen» («La nit ha passat») a la proclamació coral posterior— constitueix el principal eix poètic de tota la composició.

Estructura L'obra dura aproximadament entre seixanta i seixanta-cinc minuts. La primera part és una Sinfonia formada per tres moviments encadenats; després segueixen nou números vocals, alguns dels quals contenen diverses seccions internes. La versió publicada presenta l'estructura següent:

Sinfonia: Maestoso con moto – Allegro — si bemoll major; Allegretto un poco agitato — sol menor; Adagio religioso — re major Alles, was Odem hat, lobe den Herrn — cor i soprano Saget es, die ihr erlöst seid durch den Herrn — recitatiu i ària de tenor Sagt es, die ihr erlöst seid von dem Herrn — cor Ich harrete des Herrn — dues sopranos i cor Stricke des Todes hatten uns umfangen — tenor i soprano Die Nacht ist vergangen — cor Nun danket alle Gott — coral Drum sing' ich mit meinem Liede — soprano i tenor Ihr Völker, bringet her dem Herrn Ehre und Macht — cor final

Sinfonia La part instrumental s'obre amb un Maestoso con moto en si bemoll major, presidit per un motiu solemne dels trombons que tindrà una funció unificadora al llarg de tota l'obra. Aquest material desemboca en un Allegro de gran vitalitat, estructurat segons procediments pròxims a la forma sonata. Mendelssohn combina una escriptura orquestral transparent amb una forta presència dels metalls, especialment significativa perquè el motiu inicial reapareixerà al final de la cantata, tancant així l'arquitectura cíclica de la composició.

LAllegretto un poco agitato, en sol menor, ofereix un contrast de caràcter més inquiet i líric. El moviment alterna una melodia sinuosa de les cordes amb episodis de vents d'aspecte gairebé coral, establint ja una relació simbòlica entre l'escriptura instrumental i la música religiosa que dominarà la segona meitat de l'obra. Aquesta secció funciona alhora com a moviment intermedi de la simfonia i com a preparació expressiva per al caràcter contemplatiu de lAdagio religioso.

LAdagio religioso, en re major, constitueix el tercer moviment instrumental i assumeix explícitament un caràcter devocional. Les textures homofòniques, les frases àmplies i la sonoritat dels vents evoquen el món del coral luterà, de manera que la transició cap a les veus humanes resulta progressiva més que abrupta. Després d'aquesta meditació instrumental, l'orquestra recupera el motiu inicial i el cor entra finalment amb «Alles, was Odem hat, lobe den Herrn», convertint en paraules la idea de lloança que els instruments havien presentat des del començament.

Part vocal La primera intervenció coral, Alles, was Odem hat, lobe den Herrn, estableix la idea central de la cantata a partir dels Salms. La textura alterna grans proclamacions corals amb la veu solista de soprano i culmina en un «Al·leluia». Mendelssohn utilitza aquí una escriptura monumental pròxima a la tradició de Georg Friedrich Händel, però manté la claredat contrapuntística i la precisió orquestral característiques del seu propi estil.

El tenor assumeix després una funció gairebé narrativa amb el recitatiu Saget es, die ihr erlöst seid durch den Herrn i l'ària Er zählet unsre Tränen in der Zeit der Not. El text passa de la proclamació col·lectiva a una experiència individual del sofriment i la redempció, abans que el cor recuperi el missatge amb Sagt es, die ihr erlöst seid von dem Herrn. Aquest mecanisme —una veu individual que anuncia una idea i un cor que la confirma i amplia— és recurrent al llarg de la part vocal i contribueix a la seva construcció dramàtica.

Un dels passatges més coneguts és Ich harrete des Herrn, escrit per a dues sopranos i cor. El moviment combina una melodia d'una gran serenitat amb un acompanyament orquestral delicat i representa el moment de confiança després de l'espera. La disposició de les dues veus femenines, que sovint avancen en paral·lel o s'imiten, crea una sonoritat molt diferent de les grans masses corals dels números precedents i proporciona un dels principals punts de repòs de l'obra.

El centre dramàtic es troba en Stricke des Todes hatten uns umfangen, on el tenor descriu la foscor, la por i la proximitat de la mort. En la versió revisada Mendelssohn amplià aquest episodi amb la famosa pregunta del vigilant: «Hüter, ist die Nacht bald hin?» («Vigilant, s'acaba aviat la nit?»). La tensió augmenta fins que la soprano respon amb les paraules «Die Nacht ist vergangen», i el cor les assumeix immediatament en una gran proclamació que simbolitza el pas de la foscor a la llum i constitueix el principal punt de transformació conceptual de tota l'obra.

Després d'aquesta culminació apareix el coral Nun danket alle Gott, una de les melodies luteranes més conegudes. Mendelssohn presenta primer el coral amb una escriptura relativament senzilla i solemne i posteriorment l'enriqueix orquestralment, establint una connexió explícita amb la tradició protestant alemanya que havia estudiat profundament a través de Bach. El coral funciona com una resposta comunitària a la revelació de la llum expressada en el número precedent.

El duet Drum sing' ich mit meinem Liede retorna a les veus solistes abans del gran cor final, Ihr Völker, bringet her dem Herrn Ehre und Macht. Aquest darrer número integra contrapunt, escriptura coral monumental i reminiscències del motiu instrumental amb què havia començat la Sinfonia. Les paraules finals recuperen «Alles, was Odem hat, lobe den Herrn», de manera que l'obra conclou exactament amb la idea de lloança universal que havia determinat tota la seva construcció musical i textual.

Text