La nacra (Pinna nobilis) és un mol·lusc bivalve endèmic de la mar Mediterrània i n'és el més gros, ja que pot arribar a fer més d'un metre de llargada. És habitual que visquin entre quinze i vint anys però es té constància d'individus que han viscut fins a cinquanta anys. Era una espècie molt comuna a la Mediterrània, però el 2020, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) va classificar-la «en perill crític».
Característiques i hàbitat La nacra habita des dels 2 fins als 60 metres de profunditat aproximadament, en fons sorrencs que tinguin un substrat dur o especialment en praderies de fanerògames marines com les de Posidonia oceanica (el seu hàbitat prioritari) i Cymodocea nodosa, i es troba adherit al fons mitjançant el bissus, un feix de filaments que poden arribar a tenir una llargada de 20 centímetres. Sol tenir un terç de la seva estructura soterrada. És una espècie hermafrodita proteràndrica (maduren primer les gònades masculines), la seva reproducció es produeix principalment en els mesos d'estiu, tot i que es pot donar en altres períodes. La nacra té un important paper a l'ecosistema perquè s'alimenta per filtració i filtra gran quantitat de detrits i reté molta matèria orgànica.
Conservació: d'espècie protegida a espècie en perill d'extinció Havia estat una espècie abundant a la Mediterrània, però es va veure amenaçada per factors com ara la contaminació agrícola, la pesca d'arrossegament o el fondeig d'embarcacions. En l'àmbit de la Unió Europea, la Directiva d’hàbitats (Directiva 92/43/CEE del Consell, de 21 de maig de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres) va classificar-la en l’annex IV com a «espècie protegida».
L'any 2013, el naufragi del vaixell Costa Concordia prop d'una illa de la costa Toscana va deixar sota el derelicte una població de nacres. Per intentar salvar-les, un equip de biòlegs marins de la Universitat de Roma La Sapienza les van traslladar a un altre punt del fons marí, a alguns centenars de metres del seu hàbitat original.
La situació de la nacra va empitjorar a finals del 2016, en què hi va haver un brot infecciós que en va causar una mortalitat en massa; va començar al sud-est de la península Ibèrica i a les illes Balears i es va anar estenent, de manera que el maig de 2018 ja havia afectat tota la costa mediterrània de la península Ibèrica i havia arribat a diversos punts de Còrsega i d'Itàlia. La causa era l'atac d'una nova espècie del protozou Haplosporidium, un paràsit que en alguns indrets va causar la mortalitat de gairebé el 100 per cent de les poblacions de nacres infectades. A la badia del Fangar del delta de l'Ebre, zona que no havia estat afectada pel paràsit, el temporal Glòria de gener de 2020 va malmetre greument la població de nacres a causa del sediment que es va acumular sobre aquests mol·luscs i de la mescla d'aigua de mar amb la gran quantitat d'aigua de pluja caiguda, que va fer baixar la salinitat; dels 533 individus que hi havia censats abans del temporal només en van sobreviure dotze. En canvi, l'estiu del mateix any, a la badia dels Alfacs, a l'altre costat del Delta, on es pensava que a penes quedaven nacres se'n va localitzar una població força densa de 242 individus. L'any 2020, segons va explicar el cap del Departament d'Espècies en Perill d'Extinció del Govern Balear, només es tenia constància de set o vuit exemplars vius en tot l'arxipèlag balear. A finals d'octubre del 2020 se'n trobaren vuit exemplars vius a les costes de Menorca i Mallorca. A la zona del cap de Creus se n'han localitzat exemplars entre praderies de posidònia.
L'any 2020, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) va classificar-la «en perill crític». A Catalunya, es va incloure en la categoria «en perill d'extinció» el 2022 mitjançant el Decret 172/2022, del Catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada i de mesures de protecció i de conservació de la fauna salvatge autòctona protegida.
El bissus, la seda marina
El bissus és el conjunt de filaments molt fins i resistents que segreguen determinats mol·luscs bivalves per adherir-se al substrat o a les roques sobre les quals viuen. En el cas de la nacra, ateses les dimensions d'aquest mol·lusc, el bissus pot arribar a tenir una llargada de 20 centímetres. Des de l'antiguitat, el bissus de la nacra s'havia usat com a fibra tèxtil i es coneixia com a «seda marina», per les seves característiques. Són fibres segregades des del peu del mol·lusc, on es troba l'anomenada «glàndula del bissus». El producte de secreció de la glàndula en contacte amb l'aigua s'endureix i forma la fibra del bissus, amb una superfície gairebé llisa i un diàmetre que pot anar dels 10 als 50 micròmetres, en el mateix rang que altres fibres naturals com ara el cotó, la llana d'ovella merina o la llana d'alpaca.
La directiva europea de 1992 i altres de posteriors van prohibir la recol·lecció de les nacres i, per tant, l'ús del seu bissus com a matèria primera tèxtil. Tanmateix, en museus i col·leccions privades es conserven productes elaborats amb bissus de nacra. Des de 1998, el Museu d'Història Natural de Basilea duu a terme el projecte Muschelseide de recerca sobre aspectes històrics, d'arqueologia tèxtil i biologia del bissus de la nacra. Des d'aleshores han inventariat una seixantena d'exemples de productes teixits amb aquesta fibra, que van del a mitjans del .
Referències
Bibliografia de referència Hill, John E. (2009) Through the Jade Gate to Rome: A Study of the Silk Routes during the Later Han Dynasty, 1st to 2nd Centuries CE. John E. Hill. BookSurge, Charleston, South Carolina. . See Section 12 plus "Appendix B - Sea Silk". Hill, John E. 2004. The Peoples of the West. A draft annotated translation of the 3rd century Weilüe – see Section 12 of the text and Appendix D. Laufer, Berthold. 1915. "The Story of the Pinna and the Syrian Lamb", The Journal of American Folk-lore 28.108:103-128. McKinley, Daniel L. 1988. "Pinna and Her Silken Beard: A Foray Into Historical Misappropriations". Ars Textrina: A Journal of Textiles and Costumes, Vol. Twenty-nine, June, 1998, Winnipeg, Canada. p. 9–223. Maeder, Felicitas 2002. "The project Sea-silk – Rediscovering an Ancient Textile Material." Archaeological Textiles Newsletter, Number 35, Autumn 2002, p. 8–11. Maeder, Felicitas, Hänggi, Ambros and Wunderlin, Dominik, Eds. 2004. Bisso marino : Fili d'oro dal fondo del mare – Muschelseide : Goldene Fäden vom Meeresgrund. Naturhistoriches Museum and Museum der Kulturen, Basel, Switzerland. (In Italian and German). Schafer, Edward H. 1967. The Vermillion Bird: T'ang Images of the South. University of California Press. Turner, Ruth D. and Rosewater, Joseph 1958. "The Family Pinnidae in the Western Atlantic" Johnsonia, Vol. 3 No. 38, juny 28, 1958, p. 285–326. R. Tucker Abbott & S. Peter Dance, 1982, “Compendium of seashells: a color guide to more than 4,200 of the world's marine shells”, E.P. Dutton Inc., New York.
Categoria:Pteriomorfs