miniatura|Catedral de Toledo La denominada Escola de Traductors de Toledo (en castellà Escuela de Traductores de Toledo) és el nom que comunament descriu el grup d'estudiosos que van treballar a la ciutat de Toledo durant els segles i , per traduir moltes de les obres filosòfiques i científiquesJoan Vernet afirmava que el 47% de les traduccions eren de ciències exactes (matemàtiques i astronomia), 21% de filosofia i 20% de medicina. , Pàgina 45. de l'àrab i l'hebreu antics, generalment referides a la tradició grega clàssica. El terme Escola no cal entendre'l en sentit estricte: Segurament no va existir la suficient unitat conceptual, ni metodològica, ni temàtica entre els traductors toledans com per donar-li aquest nom; però des que el va introduir l'historiador francès Amable Jourdain a començaments del , aquesta denominació s'ha imposat, malgrat els esforços d'algun estudiós perquè s'oblidi de forma definitiva. i . En les pàgines 31-35, el catedràtic de Traducció de la Universitat de León, Julio Cèsar Santoyo, fa un fort al·legat en el sentit d'eliminar aquest terme que ell qualifica de mite.
L'escola va passar per dos períodes diferents, separats per una fase de transició.Aquesta periodificació tampoc és acceptada per tots els estudiosos, però és pràctica a efectes didàctics. Especialment crític amb aquesta periodificació és , pàgines 452-455. La primera, al , en la que probablement va intervenir l'arquebisbe Raimon de Toledo (el benedictí gascó Raymond de Sauvetat), en la que es va promoure la traducció d'obres filosòfiques i religioses, sobretot de l'àrab clàssic al llatí. La segona, al , sota el rei Alfons X el Savi, en la que els traductors ja no traduïen al llatí com a llenguatge final, sinó que es traduïa a una versió romanç de la llengua castellana. Això va donar lloc a l'establiment de les bases del castellà científic.
Història Antecedents Tradicionalment, Toledo havia estat un centre de cultura multilingüe i ja havia tingut anteriorment importància com a centre d'aprenentatge des de l'època visigòtica., pàgina 249. Durant l'època islàmica, les famílies cultes havien portat de l'Orient els llibres del saber clàssic grec traduïts a l'àrab a Bagdad i altres llibres originals dels científics i pensadors àrabs i perses. A la biblioteca del Califat de Còrdova () es diu que hi havia més de 300.000 volums, i , Pàgina 98. mentre la biblioteca dels cluniacencs al no disposava més que d'uns centenars de volums.
La disgregació del Califat al en els regnes de taifes també va significar la disseminació de tot aquest llegat cultural i, algunes de les taifes, van ser prou actives per a conservar i enriquir aquest patrimoni cultural, entre elles la de Toledo.
La caiguda de Toledo en mans cristianes l'any 1085 juntament amb l'arribada dels més estrictes islamistes, els almoràvits, l'any 1090, van fer que Toledo es convertís en un refugi d'intel·lectuals àrabs i jueus, i , pàgina 50. Com també ho va ser la Saragossa dels Banu Hud, pàgina 55.. el que juntament amb la conservació del patrimoni bibliogràfic, va possibilitar l'acció dels traductors, gràcies als quals es va preservar i difondre per l'Occident Europeu la tradició científica i filosòfica de la Grècia clàssica, així com les aportacions originals de l'astronomia i la medicina àrabs.
Inicis La capitulació de la ciutat a Alfons VI de Castella establia que es preservarien tots els centres de culte musulmà, entre els quals es trobava la mesquita major, en el mateix lloc en que avui es troba la Catedral de Toledo; però l'any 1087,en absència del rei, l'arquebisbe i la reina Constança van promoure uns avalots per recuperar la mesquita. Afortunadament, la tolerància d'alguns líders islàmics, va fer que aquest traspàs no acabés en una foguera, preservant així el patrimoni bibliogràfic que passà a mans del bisbat de Toledo.
Probablement va ser el bisbe Raymond de Sauvetat, un benedictí gascó, que va governar la diòcesi entre 1125 i 1152 qui va obrir la seva biblioteca per a l'estudi dels textos àrabs que s'havien conservat de l'època en què va ser mesquita.
El primer dels traductors documentats va ser Johannes Hispalensis (actiu entre 1115 i 1152), del qual se'n sap ben poca cosa. Segurament era un mossàrab que va poder traduir de l'àrab gràcies als seus coneixements d'aquesta llengua. El volum de la seva obra traductora és considerable, havent traduït obres d'Albumasar, de Thàbit ibn Qurra, d'Alcabitius, d'Al-Farghani, d'Ibn al-Bitriq, d'Abu-Hàmid al-Ghazalí i d'altres autors menys coneguts.
Els traductors que el van succeir no tenien, en general, aquest coneixement de l'àrab; per això feien les traduccions a quatre mans: un morisc o mossàrab (o un jueu convers) llegia el text en àrab (o en hebreu) i el recitava en llengua romanç mentre el traductor l'interpretava, el traduïa i l'escrivia en llatí. Aquest és el cas de Domingo Gundisalvo (actiu entre 1145 i 1181) que va ser ardiaca de la mateixa catedral. En les seves traduccions sempre va acompanyat de Johannes Hispanus, de Magister Johannes o dAvendauth, sense que es conegui bé la identitat d'aquests personatges,, Pàgina 64 que alguns autors fusionen en un de sol: Abraham ibn Daud. També se l'ha identificat amb el Johannes David a qui van dedicar Plató de Tívoli i Rudolf de Bruges sengles tractas sobre l'astrolabi. i , pàgina 280
Sigui com sigui, el treball traductor de Domingo Gundisalvo va ser molt ampli: a més de traduir les obres filosòfiques d'Avicenna i d'Al-Farabí, va traduir els tractats astronòmics d'Algazel i el Fons Vitae de Ben Gabirol. També va escriure alguns tractats filosòfics originals, sempre en la línia de pensament aristotèlica.
miniatura|Recull de Tractats de Medicina d'Abu-Bakr Muhàmmad ibn Zakariyyà ar-Razí, traduït per Gerard de Cremona, segona meitat del
Gerard de Cremona va ser el més productiu dels traductors de Toledo, ja que va traduir més de 87 llibres de ciència àrab., Pàgines 286-287. Va arribar a Toledo l'any 1144 (aproximadament) a la recerca de lAlmagest de Ptolemeu Com Gundisalvo, no sabia àrab quan va arribar, per això es va aprofitar de jueus i mossàrabs per a la traducció. Entre les seves traduccions podem citar l'Almagest, els Elements d'Euclides, l'Àlgebra de Muhàmmad ibn Mussa al-Khwarazmí, llibres mèdics de Hunayn ibn Ishaq, de Thàbit ibn Qurra, d'Abulcasis i d'Avicenna, obres físiques i filosòfiques de d'al-Kindí i d'al-Farabí, tractats d'alquimia d'ar-Razí, llibres d'astronomia de Jàbir ibn Àflah, etc. També va compilar les taules astronòmiques d'Azarquiel que van tenir gran difusió per tot Europa i conegudes com les Tabulae Toletanae (Taules de Toledo) i que, anys més tard, servirien de base per a confegir les Taules alfonsines.
Malgrat que Gundisalvo i Gerard de Cremona van treballar a Toledo contemporàniament (entre 1150 i 1190), no es refereixen mai l'un a l'altre.
Rudolf de Bruges, deixeble de Hermann de Caríntia, potser també va anar a Toledo, on va traduir al llatí el Liber de compositione astrolabii una obra important de la ciència andalusí sobre l'astrolabi d'Al-Majrití.
Ja a començaments del , Miquel Scot, un escocès que havia estudiat a Oxford i a París i que havia viatjat per Bolonya i Palerm es va instal·lar a Toledo durant un temps, on també va treballar com a traductor., Pàgina 42 i següents Va traduir obres d'Averrois i la Historia animalium, un tractat d'història natural d'Aristòtil des d'una font àrab.
Període transitori Durant les primeres dècades del , l'activitat de traduir a Toledo va disminuir considerablement, i , pàgina 42. encara que va continuar una certa activitat fins a enllaçar amb l'Escola de Traductors d'Alfons X el Savi. Almenys un traductor, Hermannus Alemannus, és conegut per haver fet traduccions de texts aristotèlics, i els seus comentaris d'Averrois, Avicenna i Al-Farabí.
Marcos de Toledo, un metge castellà i canonge de Toledo, va traduir l'Alcorà i diversos tractats mèdics d'Hunayn ibn Ishaq que es van incorporar a l'Articella, el manual de medicina més utilitzat pels estudiants de l'Edat Mitjana. També va fer traduccions de quatre dels tractats de Galè: De tactu pulsus, De utilitate pulsus, De motu membrorum, De motibus liquidis.
Alfred de Sareshel (també conegut com a Alfredus Anglicus) va ser un traductor i filòsof que va viure a Toledo entre finals del i començaments del . Va traduir el llibre pseudo-aristotèlic De Plantis, i algunes obres d’'alquímia.
Es pensa que Joan de Toledo, un cardenal anglès, va poder traduir en el primer terç del algun tractat mèdic sobre medicina pràctica.
Hermannus Alemannus va treballar a Toledo entre 1240-1256 aproximadament. Va traduir texts d'Aristòtil, com la Retòrica, intercalats amb comentaris d'Averrois i fragments curts d'Avicenna i Al-Farabi, o com lÈtica a Nicòmac i la Poètica. També va traduir de l'àrab a l'espanyol un epítom de l'Ètica coneguda com la Summa Alexandrinorum.
Alfons X miniatura|Calila i Dimna, manuscrit Sota el rei Alfons X el Savi, Toledo es va elevar encara més en importància com un centre de traducció, i també com a centre de redacció de treballs acadèmics originals. La Corona no reconeix oficialment la institució, però equips d'erudits i traductors comparteixen els seus coneixements i ensenyen als nouvinguts nous llenguatges i mètodes de traducció. Hi havia en general diverses persones involucrades en la mateixa traducció. La Corona de Castella paga la major part del seu treball, i de vegades contracta els traductors més capacitats d'altres parts de la península Ibèrica i Europa. i , pàgina 34.
Va ser decisió del rei Alfons d'abandonar el llatí com a llengua de destinació per les traduccions i utilitzar una versió revisada del vernacle castellà, i , pàgina 28. cosa que va tenir conseqüències molt importants en el desenvolupament de les primeres bases de la llengua castellana. Amb la seva insistència que els textos traduïts fossin "llanos de entender" ("fàcils d'entendre"), es va assegurar que els textos arribessin a un públic molt més ampli, tant dins de la península Ibèrica com en altres països europeus. Els estudiosos de països com Itàlia, Alemanya, Anglaterra o els Països Baixos, que s'havien traslladat a Toledo per tal de traduir textos mèdics, religiosos, clàssics o filosòfics, van tornar als seus països amb els coneixements adquirits en àrab clàssic i hebreu antic. El rei també va encarregar la traducció al castellà de diverses faules orientals i contes que, encara que escrits en àrab, estaven originalment en hindi, com el Calila i Dimna, (Panchatantra) i el Sendebar.
El mètode de traducció es va modificar sota la direcció d'Alfons X. i , pàgna 50. Anteriorment, un parlant nadiu transmetia verbalment, en romanç, el que llegia a un erudit, que dictava el seu equivalent llatí a un escriba, qui escrivia el text traduït. Amb la nova metodologia, un traductor, amb experiència en diversos idiomes, dictava des de l'idioma base, la traducció al castellà a l'escriba, qui escrivia la versió en castellà, ja no en llatí. Això va significar dos canvis respecte a l'època anterior: per una banda la llengua castellana es va enriquir amb un ampli vocabulari científic, però d'altra banda, les seves traduccions ja no van tenir la mateixa difusió que havien tingut, ja que calia traduir-les al llatí, idioma de la cultura a Europa.
Sota el lideratge d'Alfons X el Savi, rei de Castella entre 1252 i 1284, científics i traductors jueus sefardites van adquirir un paper destacat; eren apreciats pel Rei per les seves habilitats intel·lectuals i el domini dels dos idiomes més utilitzats en les traduccions: Àrab i Castellà. El Rei mantingué alguns dels erudits jueus com els seus metges personals i va reconèixer els seus serveis amb favors i esplèndides lloances. i , pàgina 50. De totes maneres, més que una escola, el que va fundar el Rei va ser una oficina governamental de traduccions., Pàgina 484.
miniatura|esquerra|Una pàgina il·lustrada del Lapidari