La batalla de Cerisole va ser un enfrontament armat entre l'exèrcit de Francesc I de França sota el comandament de Francesc de Borbó, comte d'Enghien i el de l'emperador Carles V durant la Guerra d'Itàlia de 1542–46.Coneguda en italià com a batalla de Ceresole i en castellà com batalla de Cerisolas sota el comandament d'Alfonso de Ávalos, Marquès del Vasto i de Pescara. La confusa batalla Bert Hall, Weapons and Warfare, p.186 Jeremy Black, Dynasty Forged by Fire, p.43 va tenir lloc l'11 d'abril de 1544, prop de la vila de Ceresole Alba, al Piemont. Les tropes franceses hi van derrotar les imperials, però tot i que les tropes imperials van patir nombroses baixes, els francesos no van ser capaços d'aprofitar la victòria per prendre la ciutat de Milà.
Francesc de Borbó i Alfonso de Ávalos van disposar els seus exèrcits en dues elevacions paral·leles; a causa del relleu irregular del camp de batalla, moltes de les accions individuals que es van produir a la batalla no van estar coordinades entre si. La batalla va començar per una sèrie d'escaramusses entre els arcabussers d'ambdós bàndols i un inútil intercanvi de foc d'artilleria, després que Ávalos ordenés un avanç general. Al centre, els lansquenets imperials van xocar amb la infanteria francesa i suïssa i van patir nombroses baixes. A la zona sud del camp de batalla, la infanteria italiana al servei de l'Emperador va ser fustigada per atacs de la cavalleria francesa. Es va haver de retirar després de conèixer que les tropes imperials havien estat derrotades al centre. Mentrestant, al nord, la línia de la infanteria francesa es va ensorrar, i Enghien va enviar una sèrie de costoses i ineficaces càrregues de cavalleria contra la infanteria espanyola i alemanya abans que aquests últims no tinguessin més remei que rendir-se després de l'arribada des de la part central dels victoriosos suïssos i francesos.
La batalla de Ceresole va ser una de les poques batalles acordades a la part final de les Guerres d'Itàlia. És coneguda principalment entre els historiadors militars per la «gran matança» que va tenir lloc quan les columnes d'arcabussers i piquers van topar al centre i va demostrar que la cavalleria pesant encara tenia un important paper en el camp de batalla que era àmpliament dominat per l'emergent infanteria de piquers i arcabussers.
Antecedents La guerra al nord d'Itàlia havia començat amb la presa de Niça l'agost de 1543 per un exèrcit combinat de tropes franceses i otomanes. Mentrestant, les forces dels Habsburg havien avançat a través de Llombardia cap a Torí, que estava en mans dels francesos des del 1538. Thomas F.Arnold, Renaissance at War, p.180 Wim Blockmans, Emperor Charles V, 1500-1558, p.72-73 La guerra entre les forces franceses de Guigues Guiffrey, senyor de Boutières, i les imperials d'Alfonso de Ávalos havia arribat a un punt mort al Piemont l'hivern de 1543-44. La guarnició francesa, centrada a Torí, s'havia estès cap a una sèrie de poblacions fortificades: Pinerolo, Carmagnola, Savigliano, Susa, Moncalieri, Villanova d'Asti i Chivasso entre d'altres, mentre Ávalos controlava un conjunt de fortaleses situades al perímetre del territori francès: Mondovì, Asti, Casale Monferrato, Vercelli i Ivrea. Els dos exèrcits es van embrancar en una sèrie d'atacs a punts defensius de l'enemic. Boutières va prendre San Germano Vercellese, prop de Vercelli, i va assetjar Ivrea, al seu torn, Ávalos capturar Carignano, a només 24 quilòmetres al sud de Torí, amb cinc bastions, bones muralles entre ells i un fossat profund que va procedir a guarnir i fortificar.
miniatura|esquerra|Retrat d'Alfonso de Ávalos, marquès del Vasto, a armadura i amb un patge. (Pintura a l'oli de Tiziano c. 1533) Quan ambdós exèrcits van tornar als quarters d'hivern, Francesc I de França va rellevar del càrrec a Boutières i va donar el comandament a Francesc de Borbó, el comte de Enghien i duc de Vendôme, que no tenia cap experiència al comandament d'un exèrcit. A més, Francesc va enviar tropes de reforç al Piemont, incloent alguns centenars de cavallers pesants, algunes companyies d'infanteria francesa del Delfinat i del Llenguadoc, i una tropa suïssa de piquers reclutats pel comte de Gruyères a l'Alt Roine i del llac de Ginebra, en lloc d'haver estat reclutats amb les tradicionals lleves en els cantons suïssos.
El gener de 1544, Enghien va assetjar Carignano i hi va ser derrotat per la guarnició imperial sota el comandament de Pirro Colonna, Robert J. Knecht, Renaissance Warrior and Patron: The Reign of Francis I, p.490 que incloïa alguns dels millors homes d'Ávalos. Els francesos pensaven que Ávalos es veuria obligat a socórrer la ciutat assetjada, moment en el qual se li podria forçar a lliurar una batalla. No obstant això, atès que les batalles concertades es veien com una empresa amb grans riscos, Enghien va enviar a París Blaise de Montluc per demanar permís a Francesc I per lliurar batalla. Du Bellay, tenint aparentment alguna antipatia per Montluc, va evitar identificar el missatger en la seva crònica, descrivint-lo com «un gentilhome» però sense citar el seu nom. Segons sembla, Montluc va convèncer Francesc I que consentís malgrat les objeccions presentades per Francesc II, comte de Saint-Pol-sur-Ternoise, que objectava que una possible derrota deixaria França exposada a una invasió de les tropes d'Ávalos al mateix temps que Carles V i Enric VIII d'Anglaterra es preparaven per atacar Picardia. Montluc va tornar a Itàlia juntament amb uns cent voluntaris, joves de la noblesa de la cort, entre els quals hi havia Gaspar de Coligny, Dampierre, St André, Vendôme, Rochefort i Jarnac, entre d'altres.
Després d'haver esperat l'arribada d'un gran contingent de lansquenets, les tropes veteranes especialment equipades amb armadures enviades per l'emperador, Ávalos va abandonar Asti per dirigir-se a Carignano. Ávalos comptava amb una força composta entre 12.500 i 18.000 soldats d'infanteria, dels quals probablement uns 4.000 eren arcabussers o mosqueters: tan només havia estat capaç de reunir entre 800 i 1.000 cavallers, dels quals menys de 200 eren gendarmes. Ávalos tenia consciència de la debilitat de la seva cavalleria, però considerava que podria compensar mitjançant l'experiència de la infanteria i el gran nombre d'arcabussers amb què comptava el seu exèrcit.
Després de tenir notícia de l'avanç de l'exèrcit imperial, Enghien va deixar una força a Carignano per mantenir el bloqueig i va reunir el restant de les tropes a Carmagnola per blocar l'avanç de les tropes d'Ávalos cap a la ciutat. La cavalleria francesa que seguia de prop els moviments de les tropes imperials van descobrir que aquestes es dirigien directament cap a les posicions de l'exèrcit francès. El 10 d'abril, Ávalos va ocupar la vila de Ceresole Alba, situada a uns vuit quilòmetres al sud del lloc on hi havia les tropes franceses. L'altra ruta disponible per Ávalos transcorria per Sommariva del Bosco i Racconigi, que hauria exposat el seu flanc a Enghien.
Els oficials d'Enghien li van instar a llançar un atac immediatament, però aquest va decidir establir el combat en un lloc de la seva pròpia elecció. Així, el matí de l'11 d'abril de 1544, les tropes franceses van marxar des de Carmagnola fins a una posició uns cinc quilòmetres al sud-est i allà van esperar l'arribada d'Ávalos i els seus homes. Enghien i Montluc pensaven que un camp de batalla obert donaria a la cavalleria francesa un avantatge tàctic significatiu. Arribats a aquest punt, l'exèrcit francès era format per uns 11.000 o 13.000 infants, 600 unitats de cavalleria lleugera, entre 900 i 1.250 unitats de cavalleria pesant i unes 20 peces d'artilleria, les mateixes amb les que comptava Ávalos.Oman apunta que hi havia una varietat de xifres per al nombre de forces de l'exèrcit francès; diu "xifres una mica menors que Montluc ... i una mica superiors a Du Bellay ...". Hall dona la xifra més baixa per a la infanteria, però la més elevada per la cavalleria, en ambdós casos de Lot, i anota que només uns 500 homes de la cavalleria pesant eren realment gendarmes. La batalla va arribar en un bon moment per Enghien, ja que les seves tropes suïsses —tal com havia succeït anteriorment a la batalla de Bicoca— amenaçaven de deixar l'exèrcit si no rebien la paga, les notícies d'una batalla imminent van permetre una mica de calma entre les files. Francesc I havia enviat uns 40.000 escuts, quantitat inferior als endarreriments del mes.
Batalla Ordre de batalla miniatura|Disposició inicial de les tropes. Les tropes franceses són en blau, mentre que les hispanoimperials estan en vermell. Les tropes d'Enghien es van situar al llarg de la cresta d'una punjol, més elevada a la zona central que en els laterals, el que impedia a les ales de l'exèrcit francès veure's entre si, i les tropes estaven distribuïdes en una zona central i unes ales dreta i esquerra.Oman suggereix que aquesta divisió podria ser aquí merament teòrica. A la zona més a la dreta, els francesos van disposar un cos de cavalleria lleugera que es componia de tres companyies sota el comandament de Des Thermes, Bernardino i Maura, que sumaven un total d'entre 450 i 500 homes.Oman, Art of War , pàg. 234. Oman apunta que la suma de les tres companyies havia de ser d'uns 650 homes en lloc del petit nombre present en el camp de batalla. A l'esquerra hi havia la infanteria francesa de De Tais, uns 4.000 homes, i més a l'esquerra un esquadró de gendarmes sota el comandament de Boutières, que va rebre el comandament del flanc dret de l'exèrcit francès.Oman, Art of War , pàg. 234. L'esquadró sota les ordres de Boutières també tenia un dèficit de tropes, aquest havia d'incloure un centenar d'homes. El cos central era format per 13 companyies de veterans suïssos, sumant un total d'uns 4.000 homes, sota el comandament conjunt de Wilhem Frölich de Solothurn i el capità St Julian.Oman, Art of War , pàg. 234. St Julian comandava sis companyies i Wilhem Frölich les altres set. A la seva esquerra hi havia el propi Enghien amb tres companyies de cavalleria pesant, una companyia de cavalleria lleugera i els voluntaris provinents de París, el que sumava un total de 450 soldats.Oman, Art of War , pàg. 234. Les companyies de cavalleria pesant manades per Crusol, d'Acier i Montravel tampoc no comptaven amb tots els seus integrants., Però, la companyia de cavalleria lleugera comandada per d'Ossuna comptava amb tots els seus efectius, uns 150 homes. L'ala esquerra era formada per dues columnes d'infanteria, 3.000 reclutes de Gruyères i 2.000 italians, tots sota el comandament del senyor de Descroz.Oman, Art of War , p. 232-235. Descroz havia rebut el comandament pel fet que el comte de Gruyères encara no havia arribat. A l'extrem esquerre de la formació hi havia uns 400 arquers muntats utilitzats com a cavalleria lleugera comandats per Dampierre, que havia rebut també el comandament de tot el flanc esquerre.Oman, Art of War , pàg. 235. Els arquers van ser separats de la cavalleria pesant amb què operaven normalment.