Durant la Segona Guerra Mundial, la Guerra de Lapònia (en finlandès: Lapin sota; en suec: Lapplandskriget; en alemany : Lapplandkrieg) va veure combats entre Finlàndia i l'Alemanya nazi –efectivament des del setembre fins al novembre de 1944– a la regió més septentrional de Finlàndia, Lapònia. Tot i que els finlandesos i els alemanys havien estat lluitant junts contra la Unió Soviètica des del 1941 durant la Guerra de Continuació (1941-1944), les negociacions de pau entre el govern finlandès i els aliats de la Segona Guerra Mundial s'havien dut a terme de manera intermitent durant el període 1943-1944, però no s'havia arribat a cap acord. L'Armistici de Moscou, signat el 19 de setembre de 1944, exigia que Finlàndia trenqués els llaços diplomàtics amb Alemanya i expulsés o desarmés qualsevol soldat alemany que quedés a Finlàndia.
La Wehrmacht havia anticipat aquest gir dels esdeveniments i havia planejat una retirada organitzada a la Noruega ocupada pels nazis, com a part de l'Operació Birke (Bedoll). Malgrat una operació de desembarcament ofensiva fallida per part d'Alemanya al Golf de Finlàndia, l'evacuació va procedir pacíficament al principi. Els finlandesos van escalar la situació a la guerra el 28 de setembre després de la pressió soviètica per adherir-se als termes de l'armistici. La Unió Soviètica va exigir a l'exèrcit finlandès que expulsés les tropes de la Wehrmacht del territori finlandès. Després d'una sèrie de batalles menors, la guerra va arribar a la seva fi efectiva el novembre de 1944, quan totes les tropes de la Wehrmacht havien arribat a Noruega o a la zona fronterera i havien pres posicions fortificades. Els darrers soldats de la Wehrmacht van abandonar Finlàndia el 27 d'abril de 1945, poc abans del final de la Segona Guerra Mundial a Europa.
Els finlandesos consideraven la guerra un conflicte separat perquè les hostilitats amb altres nacions havien cessat després de la Guerra de Continuació. Des de la perspectiva alemanya, va formar part de les dues campanyes d'evacuació del nord de Finlàndia i del nord de Noruega. La participació soviètica a la guerra va consistir en la supervisió de les operacions finlandeses, un suport aeri menor i l'entrada al nord-est de Lapònia durant l'ofensiva de Petsamo-Kirkenes. L'impacte militar va ser relativament limitat, amb cada bàndol patint al voltant de 4.000 baixes totals, tot i que les estratègies alemanyes de terra cremada i mines terrestres van devastar la Lapònia finlandesa. La Wehrmacht es va retirar amb èxit i Finlàndia va complir les seves obligacions en virtut de l'Armistici de Moscou, però va romandre formalment en guerra amb la Unió Soviètica i el Regne Unit fins a la ratificació del Tractat de Pau de París de 1947.
miniatura|esquerra|Una vista del 2007 cap al sud-est des de Sturmbock-Stellung , una posició alemanya fortificada a Finlàndia a 100 km de Noruega . Preludi Alemanya i Finlàndia havien estat en guerra amb la Unió Soviètica des que va començar l'Operació Barbarroja el juny de 1941, cooperant estretament en la Guerra de Continuació i l'Operació Guineu de Plata amb el 20. Gebirgsarmee estacionat a Lapònia. Ja a mitjans de 1943, l'alt comandament alemany Oberkommando der Wehrmacht va començar a planificar l'eventualitat que Finlàndia pogués negociar un acord de pau per separat amb la Unió Soviètica. Els alemanys van planejar retirar les seves forces cap al nord per protegir les mines de níquel prop de Petsamo (rus: Pechenga ). Durant l'hivern de 1943-1944, els alemanys van millorar les carreteres des del nord de Noruega fins al nord de Finlàndia mitjançant l'ús extensiu de mà d'obra de presoners de guerra en certes zones. Les baixes entre els presoners treballadors van ser elevades, en part perquè molts d'ells havien estat capturats al sud d'Europa i encara portaven l'uniforme d'estiu. Els alemanys també van inspeccionar les posicions defensives i van planejar evacuar tant material com fos possible de la regió, i es van preparar meticulosament per a la retirada. El 9 d'abril de 1944, el pla de retirada alemany va ser designat com a Operació Birke. El juny de 1944, els alemanys van començar a construir fortificacions contra un possible avanç enemic des del sud. La mort accidental del Generaloberst Eduard Dietl el 23 de juny de 1944 va portar el Generaloberst Lothar Rendulic al comandament del 20è Exèrcit de Muntanya.
Després de l'ofensiva estratègica soviètica de Viborg-Petrozavodsk al sud de Finlàndia de juny a juliol i un canvi en el lideratge finlandès a l'agost de 1944, Finlàndia va negociar un acord de pau per separat amb l'URSS. L'acord d'alto el foc exigia que els finlandesos trenquessin els llaços diplomàtics amb Alemanya i exigissin públicament la retirada de totes les tropes alemanyes de Finlàndia abans del 15 de setembre de 1944. Qualsevol tropa que quedés després de la data límit havia de ser expulsada o desarmada i lliurada a l'URSS. Fins i tot amb l'operació de retirada alemanya, els finlandesos van estimar que la Wehrmacht trigaria tres mesos a evacuar completament. La tasca es va complicar encara més per la demanda soviètica que la majoria de les Forces de Defensa Finlandeses fossin desmobilitzades mentre duia a terme una campanya militar contra els alemanys. Abans de decidir acceptar les demandes soviètiques, el president Carl Gustaf Emil Mannerheim, excomandant en cap finlandès, va escriure una carta directament a Adolf Hitler:
Ordre de batalla Alemanya El 20è Exèrcit de Muntanya havia estat lluitant contra el Front Carelià soviètic des de l'Operació Barbarroja al llarg del tram de 700 km que va des del riu Oulu fins a l'oceà Àrtic. Ara estava format per 214.000 soldats, una quantitat considerable d'ells sota formacions de les SS, liderades pel Generaloberst Rendulic. El nombre de tropes actives va disminuir ràpidament a mesura que es retiraven a Noruega. L'exèrcit disposava de 32.000 cavalls i mules i entre 17.500 i 26.000 vehicles motoritzats, així com un total de 180.000 t en racions, municions i combustible per a sis mesos. L'exèrcit estava posicionat de la següent manera: XIX Gebirgskorps: a la zona de l'extrem nord de Petsamo, al costat de l'oceà Àrtic. XXXVI Gebirgskorps: a la zona de Salla i Alakurtti, a l'est de la Lapònia. XVIII Gebirgskorps: estava a càrrec del flanc sud a Kestenga i Uhtua.
Finlàndia El III Cos (en finès: III armeijakunta, III AK), dirigit pel tinent general Hjalmar Siilasvuo, es va desplaçar gradualment de la defensa de l'ofensiva de Viborg-Petrozavodsk a la latitud d'Oulu i va ser completament reposicionat el 28 de setembre. El III Cos estava format per les divisions 3a, 6a i 11a, així com la Divisió Blindada. A més, quatre batallons anteriorment sota comandament alemany es van convertir en destacaments separats. Dos regiments, el Regiment d'Infanteria 15 i el Regiment Jaeger Fronterer, van reforçar el III Cos. En total, les forces terrestres finlandeses al teatre d'operacions de Lapònia tenien uns 75.000 efectius. El nombre de tropes finlandeses va disminuir dràsticament a mesura que els alemanys es retiraven i l'exèrcit finlandès es desmobilitzava; el desembre de 1944 només en quedaven 12.000. A causa d'això, els soldats finlandesos eren majoritàriament reclutes, ja que els veterans van ser traslladats lluny del front. Per tant, la darrera part de la guerra va ser anomenada la "Croada dels Nens" (en finès: lasten ristiretki) a Finlàndia.
Fases de la guerra miniatura|upright=1.5| Operacions Birke i Nordlicht, la retirada alemanya de Finlàndia del 6 de setembre de 1944 al 30 de gener de 1945
Evacuació i operacions navals al setembre L'anunci del 2 de setembre de 1944 de l'alto el foc i l'Armistici de Moscou entre Finlàndia i l'URSS va desencadenar esforços frenètics per part del 20è Exèrcit de Muntanya, que immediatament va iniciar l'Operació Birke. Es van evacuar grans quantitats de material del sud de Finlàndia i es van establir càstigs durs per qualsevol obstacle a la retirada. Els alemanys van començar a apoderar-se de vaixells finlandesos. Finlàndia va respondre impedint que els vaixells naveguessin de Finlàndia a Alemanya i gairebé va condemnar les evacuacions de material de l'Operació Birke. Així doncs, l'ordre va ser rescindida i els finlandesos, al seu torn, van permetre que el tonatge finlandès s'utilitzés per accelerar les evacuacions alemanyes. Les primeres mines navals alemanyes es van col•locar a les vies marítimes finlandeses el 14 de setembre de 1944, suposadament per al seu ús contra els vaixells soviètics, tot i que, com que Finlàndia i Alemanya encara no estaven en conflicte obert, els alemanys van advertir els finlandesos de la seva intenció.
Com que els finlandesos volien evitar la devastació del seu país, i els alemanys desitjaven evitar les hostilitats, ambdues parts es van esforçar perquè l'evacuació es fes amb la màxima facilitat possible. El 15 de setembre es va arribar a un acord secret pel qual els alemanys informarien els finlandesos del seu calendari de retirada, que posteriorment permetrien als alemanys utilitzar el transport finlandès per a l'evacuació, així com destruir carreteres, ferrocarrils i ponts darrere de la seva retirada. A la pràctica, aviat van sorgir friccions tant per la destrucció causada pels alemanys com per la pressió exercida sobre els finlandesos pels soviètics.
El 15 de setembre de 1944, la Kriegsmarine va intentar desembarcar i prendre l'illa de Suursaari a l'Operació Tanne Ost per assegurar les rutes marítimes al Golf de Finlàndia. La Unió Soviètica va enviar avions per donar suport als defensors finlandesos i la Kriegsmarine no va aconseguir capturar Suursaari. Després de l'intent de desembarcament, un fort d'artilleria costanera finlandesa a l'illa d'Utö va impedir que els vaixells alemanys de pesca de xarxes passessin al mar Bàltic el 15 de setembre, ja que se'ls havia ordenat internar les forces alemanyes. El 16 de setembre, un destacament naval alemany format pel creuer alemany Prinz Eugen escortat per cinc destructors va arribar a Utö. El creuer alemany es va mantenir fora de l'abast dels canons finlandesos de 152 mm (6,0 polzades) i va amenaçar d'obrir foc amb la seva artilleria. Per evitar el vessament de sang, els finlandesos van permetre passar els vaixells de pesca de xarxes. En resposta a les operacions alemanyes, Finlàndia va retirar immediatament els seus vaixells de l'operació conjunta d'evacuació, però l'evacuació de Lapònia a Noruega va progressar segons l'acord secret. L'últim comboi alemany va sortir de Kemi, al nord de Finlàndia, el 21 de setembre de 1944 i va ser escortat per submarins i, començant des del sud d'Åland, per creuers alemanys.
Batalles terrestres inicials al setembre i octubre