La Catedral Metropolitana de l'Assumpció de la Santíssima Verge Maria al Cel () és l'església catedralícia de l'arxidiòcesi catòlica romana de Mèxic. Està situat al damunt de l'antic recinte sagrat asteca prop del Temple Major, al costat nord de la plaça de la Constitució(coneguda com a Zócalo) al centre històric de la Ciutat de Mèxic. La catedral va ser construïda en diversos trams des de 1573 fins a 1813 al voltant de l'església original que es va construir poc després de la conquesta espanyola de Tenochtitlán, i finalment la va substituir completament. L'arquitecte espanyol Claudio de Arciniega va planificar-ne la construcció, inspirant-se en les catedrals gòtiques d'Espanya.
A causa del temps que va trigar a construir-se, poc menys de dos-cents cinquanta anys, pràcticament tots els arquitectes principals, pintors, escultors, mestres dauradors i altres artistes plàstics del virregnat van treballar en algun moment de la construcció del recinte. El llarg temps de construcció també va comportar la integració d'una sèrie d'estils arquitectònics en el disseny, entre els quals el gòtic, el barroc, el xorigueresc, el neoclàssic, tal com es van posar de moda al llarg dels segles. A més, va permetre a la catedral incloure diferents ornaments, pintures, escultures i mobles a l'interior. El projecte va ser un punt de cohesió social, perquè va implicar tantes generacions i classes socials, incloent-hi autoritats eclesiàstiques, autoritats governamentals i diferents ordes religiosos.
La influència de l'Església catòlica en la vida pública ha fet que l'edifici fos sovint escenari d'esdeveniments històricament significatius al virregnat de Nova Espanya i Mèxic després de la independència. Entre aquests destaquen la coronació d'Agustí de Iturbide i Ana María Huarte com a emperadors de Mèxic per part del president del Congrés; la conservació de les restes funeràries de l'esmentat emperador; enterrament, fins al 1925, de diversos herois de l'independentisme, com Miguel Hidalgo y Costilla i José María Morelos; les disputes entre liberals i conservadors provocades per la separació de l'església i l'estat a la Reforma; el tancament de l'edifici en temps de la Guerra Cristera; i les celebracions del bicentenari de la independència, entre d'altres.
La catedral està orientada al sud. Té uns 59 metres d'amplada per 128 metres de llarg, amb una alçada de 67 metres fins a la punta de les torres. Consta de dos campanars, una cúpula central i tres portals principals. Té quatre façanes que contenen portals flanquejats amb columnes i estàtues. Té cinc naus formades per 51 voltes, 74 arcs i 40 columnes. Els dos campanars contenen 25 campanes. El tabernacle, adjacent a la catedral, conté el baptisteri. Hi ha cinc altars grans i ornamentats, una sagristia, un cor, una zona de cor, un passadís i una sala capitular. Catorze de les setze capelles de la catedral estan obertes al públic. Cada capella està dedicada a un sant o sants diferents, i cadascuna estava patrocinada per un gremi religiós. Les capelles contenen altars ornamentats, retaules, pintures, mobles i escultures. La catedral acull dos dels orgues del més grans d'Amèrica. Sota la catedral hi ha una cripta que guarda les restes de molts antics arquebisbes. La catedral té aproximadament 150 finestres.
Al llarg dels segles, la catedral ha patit danys. Un incendi l'any 1967 va destruir una part important de l'interior de la catedral. Els treballs de restauració posteriors van posar al descobert una sèrie de documents i obres d'art importants que abans havien estat ocults. Encara que es va construir una base sòlida per a la catedral, el sòl argilós suau sobre el qual està construïda ha estat una amenaça per a la seva integritat estructural. La caiguda dels nivells freàtics i l'enfonsament accelerat van fer que l'estructura s'afegís a la llista dels 100 del Fons Mundial de Monuments. Llocs més amenaçats. Les obres de restauració que van començar a la dècada de 1990 van estabilitzar la catedral i va ser eliminada de la llista en perill d'extinció l'any 2000.
Història Antecedents: L'Església Major miniatura|La catedral, vista des del carrer Madero miniatura|Entrada principal Després de la conquesta espanyola de l'Imperi asteca, i després que Hernán Cortés tornés d'explorar el que avui és Hondures, els conqueridors van decidir construir una església al lloc del Temple Major de la ciutat asteca de Tenochtitlánper tal de consolidar el poder espanyol sobre del territori acabat de conquerir. Hi ha constància de l'existència d'un gran temple major dedicat al déu Quetzalcóatl, un temple dedicat al déu Huitzilopochtli i altres edificis menors. L'arquitecte Martín de Sepúlveda va ser el primer director del projecte entre 1524 i 1532, mentre que Juan de Zumárraga va ser el primer bisbe de la seu episcopal del Nou Món. La catedral de Zumárraga estava situada a la part nord-est de l'actual catedral. Tenia tres naus separades per columnes toscanes, el sostre central tenia gravats intricats fets per Juan Salcedo Espinosa i daurats per Francisco de Zumaya i Andrés de la Concha. La porta principal probablement era d'estil renaixentista. El cor comptava amb quaranta-vuit cadires cerimonials fetes a mà per Adrián Suster i Juan Montaño en fusta de pinus ayacahuite. Per a la construcció, van utilitzar les pedres del temple destruït del déu HuitzilopochtliHuitzilopochtli, déu de la guerra i principal deïtat dels asteques. Malgrat tot, aquest temple aviat fou considerat insuficient per a la creixent importància de la capital del virregnat de Nova Espanya. Aquesta primera església va ser elevada a catedral pel rei Carles V, emperador del Sacre Germànic i el papa Climent VII segons la butlla del 9 de setembre de 1534 i, més tard, nomenada metropolitana pel papa Pau III el 1547.
Aquesta església petita i senzilla, fou criticada per tots els cronistes que la consideraven indigna la ciutat. Aviat es va ordenar aixecar un temple nou, amb una sumptuositat més proporcional a la grandesa de la colònia, però aquesta nova obra va trobar tants entrebancs que l'antiga catedral va continuar sent al seu de nombroses cerimònies sumptuoses del virregnat. Només quan la cerimònia fos de gran importància pot ser que es preferís una altra església, com la de Sant Francesc, aixequés a la seva enorme capella de Sant Josep dels Indis el túmul funerari per a les cerimònies fúnebres de Carles V, emperador del Sacre Germànic.
Veient que la conclusió de la nova església era llarga, l'any 1584 es va decidir reparar completament la Catedral Vella, que segurament devia estar en un estat gairebé ruïnós, per celebrar-hi el Tercer Consell Provincial de Mèxic.
L'església era una mica més llarga que la façana de la nova catedral i les seves tres naus no arribaven a 30 metres d'amplada, cobertes per un entramat de mitja estisora i les laterals per bigues horitzontals. A més de la porta del Perdó hi havia una altra anomenada porta dels Canonges, i potser una tercera quedava a la Placeta del Marquès. Anys més tard, la catedral era petita per a la seva funció. L'any 1544, les autoritats eclesiàstiques ja havien ordenat la construcció d'una de nova i més sumptuosa.
Inici de l'obra
miniatura|Planta de la Catedral L'any 1552 es va arribar a un acord pel qual el cost de la nova catedral seria compartit entre la Monarquia Hispànica, els Comanadors i els indis sota l'autoritat directa de l'arquebisbe de Nova Espanya. Els plans inicials per a la fonamentació de la nova catedral es van iniciar l'any 1562, dins del projecte de construcció de l'obra, llavors l'arquebisbe Alonso de Montúfar hauria proposat una construcció monumental composta per set naus i basada en el disseny de la catedral de Sevilla; un projecte que, segons el mateix Montúfar, trigaria deu o dotze anys. El pes d'una obra d'aquestes dimensions en un subsol d'origen pantanós requeriria un basament especial. Inicialment, es van col·locar bigues transversals per construir una plataforma, que requeria uns costos elevats i un drenatge constant, al final aquest projecte quedaria abandonat no només pel cost, sinó per les inundacions que va patir el centre de la ciutat. És llavors quan, recolzats en tècniques autòctones, s'injecten troncs de fusta massissa a gran profunditat, uns vint mil d'aquests troncs en una superfície de sis mil metres quadrats. El projecte es reduí llavors de les set naus originals a només cinc: una de central, dues de processionals i dues laterals per a les setze capelles. La construcció va començar amb els dissenys i maquetes creats per Claudio de Arciniega i Juan Miguel de Agüero, inspirats en les catedrals espanyoles de Jaén i Valladolid.
L'any 1571, amb certa demora, el virrei Martín Enríquez de Almansa i l'arquebisbe Pedro Moya de Contreras van col·locar la primera pedra de l'església actual. La catedral va començar a construir-se l'any 1573 al voltant de l'església existent que va ser enderrocada quan les obres van avançar prou per albergar les funcions bàsiques de l'església.
Els treballs van començar amb una orientació nord-sud, contrària a la de la majoria de catedrals, a causa dels salts d'aigua del subsol que afectarien l'edifici amb una orientació tradicional est-oest, decisió presa l'any 1570. Primer es va construir la sala capitular i la sagristia; la construcció de les voltes i de les naus va trigar cent anys.
Desenvolupament de la construcció miniatura|La catedral als anys quaranta L'inici de les obres es va trobar amb un terreny fangós i inestable que va complicar les obres, per això, el Tezontle i la Pedra de Chiluca, que són més lleugers es van emprar en diverses zones. L'any 1581 es van començar a aixecar els murs i l'any 1585 s'inicien les obres a la primera capella, aleshores els noms dels picapedrers que van treballar en l'obra eren: les capelles van ser tallades per Juan Arteaga i els nínxols Hernán García de Villaverde, que també va treballar els pilars torals també esculpits per Martín Casillas. L'any 1615, els murs van assolir la meitat de la seva alçada total. Les obres de l'interior van començar l'any 1623 per la sagristia, i l'església primitiva va ser enderrocada en acabar. El que ara és la sagristia era on es feia la missa després que la primera església fos enderrocada. El 21 de setembre de 1629 les obres es van interrompre per la riuada que va patir la ciutat, en la qual l'aigua va arribar als dos metres d'alçada, provocant danys a la plaça Major, avui anomenada plaça del Zócalo, i altres parts de la ciutat. A causa dels danys, es va iniciar un projecte per construir la nova catedral als turons de Tacubaya, a l'oest de la ciutat, però la idea va ser descartada i el projecte va continuar al mateix emplaçament, sota la direcció de Juan Gómez de Trasmonte, l'interior va ser acabat i consagrat el 1667.
L'arquebisbe Marcos Ramírez de Prado y Ovando va fer la segona advocació el 22 de desembre de 1667, any en què es va tancar l'última volta. A la data de la consagració (quan encara hi mancaven els campanars, la façana principal i altres elements construïts al ) el cost de la construcció era equivalent a 1.759.000 pesos. Aquest cost va ser cobert en bona part pels reis espanyols Felip II, Felip III, Felip IV i Carles II. Annexos al nucli central de l'edifici s'afegirien amb el pas dels anys el Col·legi del Seminari, la Capella de les Ànimes, i els edificis del Sagrari i la Cúria.