miniatura|Antic mapa d'Amèrica del Nord. El Canadà és un estat de Nord-amèrica amb 33 milions d'habitants, i el segon estat més gran en superfície del món. Va ser habitat per milers d'anys pels pobles aborígens, coneguts al Canadà com a "Primeres Nacions". El Canadà va evolucionar d'un grapat de colònies europees a una federació postmoderna, bilingüe i multicultural, havent obtingut pacíficament la seva sobirania del Regne Unit. Els primers habitants de la regió van ser diversos pobles provinents de Sibèria, que hi van arribar a través de l'Estret de Bering, i una mica més tard hi van arribar els últims pobles inuits (esquimals) provinents d'Àsia. Després del descobriment d'Amèrica, altres països europeus hi van arribar a la recerca de noves terres. Colons d'Anglaterra i França van arribar a la part nord d'Amèrica i van lluitar per mantenir-se en aquesta zona. França va establir dues colònies a principis del 1600 en el que és avui el Canadà: Canadà pròpiament dit (o el "Quebec") al marge nord del riu Sant Llorenç, i la colònia d'Acàdia (en francès Acadie), en el que és avui Nova Brunswick i Nova Escòcia. Després de diverses batalles entre França i Anglaterra, aquestes colònies van ser conquerides pels anglesos al . No obstant això, malgrat que la colònia d'Acàdia va ser destruïda i els seus habitants dispersats, la colònia del Quebec va sobreviure amb drets reconeguts per mantenir la seva llengua francesa i les seves lleis pròpies franceses, a canvi de la fidelitat al Regne Unit. Després de la independència dels Estats Units, els colons anglesos que es van mantenir lleials a la mare pàtria (el Regne Unit) van emigrar al Canadà. A través de tractats amb les tribus aborígens, els colons es van establir principalment en el que és avui Ontario. A diferència dels Estats Units, que van lluitar per la seva llibertat, el Canadà va evolucionar de forma pacífica. A través d'un tractat acceptat per la reina Victòria, el Canadà es va transformar en una federació amb autogovern independent el 1867. Ara els canadencs celebren el «Dia de la Reina Victòria» en el tercer dilluns de maig, en agraïment i commemoració al monarca de més llarg regnat de l'Imperi Britànic (1837-1901).
Història del Canadà abans del "Descobriment d'Amèrica"
Els primers canadencs van ser els avantpassats dels amerindis que van arribar travessant l'estret de Bering abans del 20.000 aC, durant les últimes glaciacions del Plistocè, cap al 8.000 aC les tribus índies ja es repartien el territori del Canadà, al nord-est micmac, beothuk, crew i anishinaabemowin, al sud iroquesos i fures, a l'oest dels Grans Llacs d'Amèrica del Nord els indis de les planures (peus negres) i a l'oest tingii, kwakiutl, haida, tsimshiam i salish de la Costa.
Cap aproximadament el 6000 aC van travessar l'estret de Bering els avantpassats dels quals formarien la cultura Dorset que va ser substituïda pel Thule (poble) cap a l'any 1000 que va donar com a resultat als actuals inuits. Cristòfor Colom i els seus homes no van ser els primers europeus a trepitjar Amèrica, perquè cap a l'any 1000 un mariner viking Bjarni Herjólfsson va albirar l'Amèrica del Nord i després d'informar d'aquesta terra desconeguda va atreure a molts vikings liderats pel fill d'Erik el Roig, Leif Eriksson, que van iniciar una colonització viking a Amèrica, que va ser abandonada cap al 1010 pels combats contra els nadius hostils. Hi ha informació sobre aquesta colonització en dos manuscrits de les sagues (literatures) nòrdiques, anomenades La saga dels groenlandesos i "la saga d'Erik el Roig", encara que els vikings de les colònies de Groenlàndia van seguir visitant el nord de Labrador durant segles després de l'abandó de les colònies vikings a Amèrica a la recerca de fusta i ferro, no va transcendir a Europa el coneixement de l'existència d'Amèrica. Aquests són alguns dels noms que els vikings van donar als terrenys d'Amèrica: Vinland (Terra de vi) que corresponia al Golf de Sant Llorenç, Nova Brunswick i Nova Escòcia, Helluland, a l'illa de Baffin, Markland (Terra de boscos) corresponia al Labrador. El 1960 es van descobrir les ruïnes d'un campament viking per l'arqueòleg Helge Ingstad a L'Anse aux Meadows, a Terranova que sembla coincidir amb l'anomenat campament Leifsbúðanar i que conté les ruïnes de 3 habitacles amb capacitat per a 80 persones, una ferreria, una fusteria i diversos tallers per reparar vaixells que sumen en total 8 edificis.
Contacte amb els europeus miniatura|Mapa espanyol de la regió del riu Sant Llorenç de l'any 1541. La part oriental de l'actual territori del Canadà va ser descrit per primera vegada el 1498 pel venecià Juan Sebastià Cabot. Poc després d'aquesta expedició van començar a arribar al continent americà els primers pescadors anglesos, francesos i espanyols que s'havien assabentat de l'abundància de bacallà en els bancs de Terranova gràcies a l'expedició de Cabot, i explorat per Jacques Cartier del 1534 al 1535, el qual va navegar pel Golf de Sant Llorenç, va visitar els emplaçaments de les futures Quebec i Mont-real, va aprendre de les terres i aigües de la regió pels indis i va aprendre d'ells la paraula Canadà, la paraula algoquina per llogaret. Els exploradors anglesos Martin Frobisher el 1576 i Henry Hudson el 1609 - 1610 van tractar de trobar un pas cap a l'Àsia.
Des del els territoris del Canadà van rebre moltes visites de pescadors des d'Europa. Per exemple va haver una significativa presència basca al Canadà. El 1631 Thomas James va ser després dels passos de Hudson, de qui va rebre nom la badia, i va escriure El perillós viatge del capità Thomas James. Després James l'oficial de la Marina Reial Britànica Sir William Edward Parry va prendre part en diverses expedicions entre 1818 i 1824 a la recerca del Pas del Nord-oest, el Vicealmirall britànic John Franklin va dirigir també diverses expedicions (1819, 1825, 1845) a la recerca del Pas del Nord-oest.
Entre 1903 i 1906 l'explorador noruec Roald Amundsen va conquerir el despietat nord del Canadà i va obrir el Pas del Nord-oest. Mentre la Costa Oest del Canadà rebia la visita del capità James Cook el 1778. El següent a tenir contacte amb la zona va ser George Vancouver qui entre 1791 i 1795 va explorar la zona i descobrir la desembocadura del riu Belle Coola set setmanes abans de l'arribada de l'escocès Sir Alexander Mackenzie.
Exploració basca Pescadors bascs (principalment baleners) del sud d'Europa van començar a pescar als Grans Bancs de la costa Atlàntica en el . A finals del ja s'havien establert assentaments de pescadors a Labrador i Terranova. El més gran d'aquests assentaments va ser l'estació Red Bay, amb 900 persones. Durant l'època de major auge de la pesca de balenes, 2000 persones van treballar cada estiu. Però, l'operació va acabar al començament del , ja que les dues espècies de balenes que eren caçades estaven prop de l'extinció, i molts vaixells baleners eren requerits per la marina espanyola.
Primera època colonial: la Nova França
miniatura|Rèplica de l'assentament de Samuel de Champlain a Nova Escòcia. En els segles i colonitzadors espanyols i francesos van establir assentaments en la regió oriental del Canadà, principalment per participar de les activitats de la pesca i el comerç de pells. Els assentaments francesos van començar amb l'arribada de Samuel de Champlain i Pierre Dugua, Sieur de Monts, primerament a l'Acàdia el 1604, i després al Quebec el 1608.
Durant els següents 150 anys, Canadà i l'Acàdia van continuar a estendre's des del cor del riu de Sant Llorenç cap al país alt (pays d'en haut) dels Grans Llacs i cap a la vall del Mississipi, territori que avui dia pertany als Estats Units. Els wyandots (hurons), els iroquesos i després els anglesos, es van oposar a l'expansió francesa, per mitjà d'una sèrie de guerres, a la fi de les quals França perdria tot els seus territoris de Nord-amèrica, primerament l'Acàdia i després el Canadà. Sota el govern britànic els habitants de l'Acàdia van ser expulsats el 1755. França va ser derrotada definitivament a Louisburg el 1758 i en la batalla decisiva de les Planes d'Abraham a la ciutat de Quebec el 1759. Per mitjà del Tractat de París el 1763, França conservaria les seves colònies al Carib, però perdria totes les seves colònies de Nord-amèrica, que serien a partir de llavors possessió del Regne Unit o d'Espanya, llevat de Saint-Pierre i Miquelon.
Segona època colonial: la Nord-amèrica Britànica
La Nord-amèrica Britànica, que abastava tots els territoris sota el control britànic de Nord-amèrica, va quedar reduïda a les colònies de la Terranova, Nova Escòcia, l'Illa del Príncep Eduard i Quebec després de la independència dels Estats Units al sud. Durant i després de la Guerra de la Independència dels Estats Units, entre 40.000 i 100.000 loyalist derrotats van emigrar dels Estats Units al Canadà. Els 14.000 loyalist que van anar a les valls dels rius Saint John i Saint Croix, llavors part de Nova Escòcia, es van sentir massa allunyats del govern provincial a Halifax i Londres va separar Nova Brunswick com una colònia separada el 1784, i per l'Acta Constitucional de 1791 va crear les províncies de l'Alt Canadà (principalment de parla anglesa) i el Baix Canadà (principalment de parla francesa) per calmar les tensions entre les comunitats francesa i britànica, i va implementar sistemes governamentals similars als emprats a Gran Bretanya, amb la intenció d'afirmar l'autoritat imperial i no permetre el tipus de control popular del govern que es considerava que havia conduït a la revolució americana.
Les colònies britàniques van entrar a la guerra de 1812 entre el Regne Unit i els Estats Units, la qual va produir el primer sentiment de nacionalisme entre la població britànica de Nord-amèrica. Van sorgir noves disputes entre la Nord-amèrica Britànica i els Estats Units en qüestions de comerç, pesca i sobretot quant als límits territorials i les amenaces de guerra. Alguns historiadors argumenten que els Estats Units volien que tot el Canadà s'incorporés a la seva federació.
Les Rebel·lions de 1837-38 El 1837 hi hagué rebel·lions contra el govern colonial britànic a l'Alt Canadà i al Baix Canadà. A l'Alt Canadà, una banda de reformistes sota el lideratge de William Lyon Mackenzie va prendre les armes de manera desorganitzada en una sèrie de guerrilles de petita escala al voltant de Toronto, London i Hamilton. En una ocasió, un petit grup de 200 persones van fugir a l'Illa Navy del Riu Niàgara, i hi van declarar l'establiment de la República del Canadà el 13 de desembre, 1837. Aquesta efímera rebel·lió va ser sufocada per les forces britàniques el 13 de gener, 1838. Dos dels líders van ser executats.
Durant 1837 i 1838 una rebel·lió major va ocórrer contra el govern britànic, coneguda com la "Rebel·lió del Baix Canadà". Els rebels de les zones angleses i de parla francesa, i amb el suport nord-americà, van lluitar en petites guerrilles contra els britànics. Els pobles de Chambly i Sorel van ser presos pels rebels, i la ciutat de Quebec va quedar aïllada de la resta de la colònia. El líder dels rebels Robert Nelson va llegir una declaració d'independència a una multitud a Napierville el 1838.
Els patriotes van ser derrotats a les batalles de Camp Baker (Sainte-Martine), Lacolle, Odelltown i Beauharnois. Cents de persones van ser arrestades i alguns pobles van ser cremats com a represàlia. Dos líders van ser morts, i 57 homes canadencs i 83 nord-americans i colonitzadors que havien participat en aquesta Rebel·lió van ser deportats cap a Austràlia. El 1844, però, els patriotes canadencs van ser perdonats, i els que tenien prou diners van retornar al Canadà; només 38 ho van poder fer.
La Nord-amèrica Britànica de l'Occident