389px|miniatura|Diorama de la gent de Jomon a Sannai Maruyama Els jōmon (縄文 人, jōmon jin) eren la població indígena caçadora-recol·lectora que vivia a l'Arxipèlag japonès durant el Període Jōmon (vers 14.000 al 300 aC). Units per una cultura jomon comuna, que assolí un considerable grau de sedentarisme i complexitat cultural.
El poble jōmon es caracteritza per una ascendència de l'extrem orient profundament divergent i aportà al voltant d'un 10-20% de l'ascendència als japonesos moderns. . Les dades genòmiques poblacionals de les restes del període Jōmon suggereixen que s'escindiren dels "ancestres asiàtics orientals" abans de la divergència dels asiàtics orientals del nord i del sud, fa entre 38.000 i 25.000 anys, però després de la divergència dels llinatges "basals de l'extrem orient" Tianyuan i Hoabinhian fa 39.000 anys. Després de la seva migració a l'arxipèlag japonès, s'aïllaren fortament del flux genètic exterior cap al 20.000 a 25.000 aC.
Cultura La base alimentària del poble jōmon es basava en gran manera en la recol·lecció i la caça, però també s'ha suggerit que el poble jōmon practicava una agricultura primerenca. Recollien fruits secs i marisc, es dedicaven a la caça i la pesca, i també practicaven, en un cert grau, l'agricultura, com el cultiu de la mongeta azuki i la soja. Els jōmon també empraven ceràmica i, generalment, vivien en cases excavades.
Ceràmica L'estil de ceràmica creat pel poble jōmon es caracteritza pels seus patrons "marcats amb corda", d'aquí el nom ("jōmon", "patró de corda de palla"). Els estils ceràmics característics de les primeres fases de la cultura jōmon decoraven la ceràmica prement cordons sobre l'argila humida, i s'accepta que es troben entre les formes de ceràmica més antigues de l'Àsia oriental i del món.Kuzmin, Y. V. (2006). "Chronology of the Earliest Pottery in East Asia: Progress and Pitfalls". Antiquity. 80 (308): 362–371. doi:10.1017/s0003598x00093686. Al costat d'olles i recipients de fang, els jōmon també feren estàtues molt estilitzades ( ), màscares de fang, bastons o vares de pedra i espases.
Artesania miniatura|, perles en forma de ronyó, es troben habitualment a les troballes japoneses del període Jōmon, així com a parts del nord-est asiàtic i Sibèria. Hi ha proves que el poble jōmon construïa vaixells amb grans arbres que feien servir per pescar i viatjar; tanmateix, no hi ha consens sobre si feien servir veles o pales.堤隆は旧石器時代の神津島での黒曜石採取については、丸木舟を建造出来るような石器が存在しなかったことから考えて、カヤックのようなスキンボートを使用したのではないかと指摘している（堤隆『黒曜石3万年の旅』NHKブックス、2004年、93ページ） Els jōmon també usaven l'obsidiana, el jade i diverses menes de fusta.本節の典拠は橋口、前掲書、158-172ページ El poble jōmon creà moltes joies i objectes ornamentals; per exemple, probablement els foren creats per una de les tribus jōmon, i es troben habitualment arreu del Japó i en menor mesura al nord-est asiàtic.
Religió S'ha dit que la religió del poble jōmon era semblant a la dels primers xintoistes (concretament el Ko-Shintō). Basat en gran manera en l'animisme i possiblement en el xamanisme. Altres religions semblants són les religions ryukyuan i ainu.
Idiomes No se sap quina llengua (o llengües) es parlaven al Japó durant el període Jōmon. S'ha suggerit que serien la llengua ainu, les llengües japòniques, les llengües austronèsiques, o les llengües desconegudes i avui desaparegudes.小泉保（1998）『縄文語の発見』青土社 『古代に真実を求めて 第七集（古田史学論集）』2004年、古田史学の会（編集） Tot i que el punt de vista amb més suports és el d'equiparar la llengua ainu amb la llengua jōmon, aquest punt de vista no fàcilment acceptable o lliure de controvèrsies, ja que probablement la població de l'arxipèlag japonès del període Jōmon parlava diverses famílies lingüístiques.
Alexander Vovin (1993) argumenta que les llengües ainu s'originaren al centre de Honshu, i més tard foren desplaçats cap al nord d'Hokkaido, on els primers parlants ainu es van fusionar amb grups locals, formant l'ètnia històrica ainu. El bilingüisme ainu - japonès era comú a Tohoku fins al segle X. Segons Vovin (2021) també hi ha algunes proves de la presència de llengües austronesies properes a l'arxipèlag japonès, que poden haver contribuït amb alguns préstecs al japonès inicial.
Alguns lingüistes han suggerit que les llengües japoneses ja podrien haver estat a l'arxipèlag japonès i a la costa coreana, abans del període Yayoi, i que es poden associar amb una de les poblacions jōmon del sud-oest del Japó, en lloc dels posteriors arrossers dels períodes Yayoi o Kofun. Els parlants japonesos s'expandiren durant el període Yayoi, assimilant als nouvinguts, adoptant el cultiu de l'arròs i fusionant les tecnologies continentals amb les tradicions locals.
Orígens Els jōmon representen els descendents dels habitants paleolítics de l'arxipèlag japonès, aïllats d'altres grups asiàtics continentals fa uns 22.000 a 25.000 anys. Han sigut descrits com "una de les poblacions més profundament divergents de l'Àsia oriental".
Genètica
S'ha inferit que el llinatge jōmon devia divergir dels antics asiàtics orientals fa entre 25 i 38.000 anys, abans de la divergència dels antics asiàtics nord-orientals i els antics asiàtics sud-orientals , però després de la divergència del llinatge Tianyuan del Paleolític superior i l'antic llinatge de caçadors-recol·lectors del sud-est asiàtic (llinatge Hoabinhi ). Com altres poblacions d'Àsia oriental, els avantpassats dels jōmon s'originaren al sud-est asiàtic, expandint-se a l'est asiàtic per via costanera. Representen una de les "primeres onades migratòries". El llinatge jōmon mostra una afinitat genètica més propera amb els antics llinatges del nord i del sud d'Àsia oriental, en comparació amb els llinatges basals de l'est asiàtic Tianyuan o Hoabinhian, i tenen una data de divergència similar a la de l'ascendència "Longlin" de l'antic Guangxi. Més enllà de la seva afinitat genètica amb altres llinatges de l'extrem orient, els jōmon també mostren una feble afinitat genètica amb l'espècimen del jaciment Yana, associat amb els antics eurasiàtics del nord (o antics siberians del nord), cosa que pot indicar un cert flux genètic entre ambdós grups abans del seu aïllament d'altres poblacions d'Eurasia oriental. Aquest flux genètic pot estar associat amb la introducció de la tecnologia de micro-fulles al nord del Japó. Segons Bennet et al. 2024, "una explicació podria ser que els primers avantpassats dels jōmon semblants als Tianyuan interactuaren amb grups que entraren a Sibèria a través d'una ruta migratòria del nord". Les afinitats genètiques amb els asiàtics de les terres baixes i els siberians del nord-est també poden destacar posteriors episodis de contacte entre els grups jōmon i costaners. esquerra|miniatura|Jomon i les contribucions asiàtiques continentals als japonesos contemporanis Estudis de genoma complet sobre múltiples restes jōmon revelaren que eren portadors d'al·lels associats amb una major tolerància a l'alcohol, cerumen, cap variant derivada del gen EDAR i que probablement consumien amb freqüència animals terrestres i marítims rics en greixos. També eren portadors d'al·lels de pell mitjana a clara, cabell fosc i prim i ulls marrons. Algunes mostres també mostraren un major risc de desenvolupar taques hepàtiques si passaven massa temps al sol. Tanmateix, segons un estudi de 2016, l'al·lel derivat del gen EDAR és present en el 25% dels ainus. A més, hi ha freqüències elevades de variants del gen OCA2 i del gen ADH entre els ainu, que estan molt esteses a l'Àsia oriental i que son pràcticament absents en altres llocs.
Les dades genètiques indiquen a més que els pobles jōmon estaven genèticament predisposats a elevats de triglicèrids i sucre, augmentant el risc d'obesitat. Al mateix temps, els hi conferia resistència a la fam. Els japonesos moderns comparteixen aquests al·lels amb la població del període Jōmon, encara que amb una freqüència més baixa i variable, en línia amb la barreja inferida entre els pobles japonesos moderns. Watanabe et. al (2023) afirmaren que la predisposició genètica a una estatura més baixa entre els japonesos sovint es correlacionava amb una alta ascendència jōmon, mentre que el contrari es correlacionava amb una alta ascendència de l'extrem orient continental. No obstant això, Yamamoto et al. (2024) afirmaren que l'associació de l'ascendència Jomon amb la disminució de l'alçada només és observable si els components principals no es tenen en compte a la prova, cosa que indica que aquesta associació es pot confondre per l'estratificació de la població. També trobaren indicis per a una influència en l'índex de massa corporal, inclòs un major risc d'obesitat, entre els japonesos moderns, però també una freqüència més alta de "funcions actives a les cèl·lules del múscul esquelètic" i un "augment de la densitat mineral òssia", que podria haver estat relacionada amb l'estil de vida dels caçadors-recol·lectors del poble jōmon.
Liu et. al (2024) afirmaren que la barreja de jōmon en els japonesos contemporanis variava amb la regió, sent la mescla més alta al sud del Japó, especialment Okinawa (28,5%), seguida del nord-est del Japó (19%) i l'oest del Japó (12%). Estudis anteriors concloïen que les poblacions de Tohoku, Kanto i Kyushu estaven més relacionades genèticament amb les poblacions de ryukyuans, mentre que les poblacions de Kinki i Shikoku estaven més relacionades amb les poblacions continentals de l'est asiàtic.
Haplogrups Es creu que els haplogrups D-M55 (D1a2a) i C1a1 eren freqüents entre la gent del període Jōmon històric del Japó. També es suggereix que l'O-M119 era present almenys en algunes restes del període Jōmon. Es va trobar que un home jōmon de 3.800 anys excavat a l'illa Rebun pertanyia a l'haplogrup D1a2b1 (D-CTS 220). Avui dia, l'haplogrup D-M55 es troba al voltant del 35% i l'haplogrup C1a1 al voltant del 6% entre els japonesos contemporanis. D-M55 es troba regularment només en japonesos (ainu, ryukyuans i yamato) i, encara que amb una freqüència molt menor, en coreans. D-M55 també s'ha trobat a la Micronèsia 5,1%, el Timor 0,2%, i la Xina 0-0,4%; això s'explica per la mescla recent, que es remunta a l'ocupació de l'Imperi Japonès (1868-1945) d'aquestes regions. L'haplogrup C1a1 s'ha trobat regularment en aproximadament el 6% dels japonesos moderns. En altres llocs s'ha observat esporàdicament en individus de Corea del Sud, Corea del Nord (província de Hwanghae del Sud) i Xina (d'ètnia coreana a ning'an i han a Linghai, districtes de Guancheng Hui, Haigang i Dinghai).崎谷満『DNA・考古・言語の学際研究が示す新・日本列島史』（勉誠出版 2009年 Un estudi de 2021 estimà que la freqüència del clade D-M55 augmentà al final del període Jōmon. La divergència entre els subclades D1a2-M55 i D1a-F6251 (el darrer dels quals és comú entre els tibetans, altres grups tibetanobirmans i altaics; i té una distribució moderada a la resta de l'extrem orient, sud-est asiàtic i Àsia central) podria haver-se produït prop de l'altiplà tibetà.