Carles II de Castella, dit l'Embruixat (en castellà, el Hechizado; Madrid, 6 de novembre de 1661-1 de novembre de 1700) va ser el rei dels diferents territoris de la monarquia d'Espanya, entre 1665 i 1700. Com que va esdevenir rei sent menor d'edat, va actuar com a regent la seva mare, Maria Anna d'Àustria. Després governaria personalment, tot i que delegant funcions en homes de confiança, anomenats privats (en castellà, validos). És conegut pel mal estat físic i de salut que tenia, atribuïts al resultat de diversos matrimonis endogàmics dels seus avantpassats. Va ser el darrer monarca de la dinastia d'Àustria perquè no va arribar a tenir fills. Poc després de la seva mort va esclatar la Guerra de Successió Espanyola entre els pretendents al tron.
Orígens familiars Va néixer a Madrid el 6 de novembre de 1661. Darrer fill de Felip IV i de la seva segona esposa, i alhora neboda, Maria Anna d'Àustria. Fou la darrera esperança de la monarquia en la cerca d'un hereu, després d'intentar, debades, la dinastia als regnes hispànics. Carles fou fruit de la contínua endogàmia practicada pels seus avantpassats, amb resultats devastadors com la mort prematura dels seus germans abans de néixer ell, no en va tenia vuit besavis tots descendents de Joana I de Castella.
Aspecte miniatura|esquerra|Carles II en la seva infantesa (ca. 1666), obra de Juan Carreño de Miranda, conservada al Museu de Belles Arts de San Francisco. El nou príncep d'Astúries resultà no semblar gaire saludable ni tenir bon aspecte, però tanmateix la Gaceta de Madrid el descriví així: «hermosísimo de facciones, cabeza grande, pelo negro y algo abultado de carnes». Res més lluny de la realitat, Carles era un nen a primera vista feble i va créixer i es va desenvolupar lentament, de manera que als tres anys encara li costava d'aguantar-se dret i mamava i mossegava els pits de les dides. A més a més, la seva educació fou descuidada i insuficient i als nou anys encara no sabia llegir ni escriure. La figura del nou rei de la Monarquia Hispànica fou descrit pel nunci papal de la següent forma:
Així, doncs, són remarcables les deficiències i mancances del rei i, en definitiva, la seva única feina possible era la de tenir descendència.
L'«encanteri» Amb el govern en mans de la seva mare i els seus partidaris, des de petit es feren evidents les xacres mentals i físiques de Carles II. i ja en 1668 França i Àustria havien signat en secret el tractat de Grémonville pel qual es repartirien les possessions de la Corona espanyola si Carles II moria sense descendència. El rumor de l'embruix del rei es gestà durant l'adolescència i va estendre's a partir de 1695, moment en què van córrer rumors per la cort i exponencialment augmentaren el 1698, moment en què la manca d'un hereu a la corona era ja totalment decebedora.
A més de tenir problemes per engendrar, que els metges i apotecaris reials intentaven combatre amb afrodisíacs, el rei sofria periòdicament un seguit de malalties, d'entre les quals: paludisme, indigestions, diarrees, febres o símptomes d'un anormal envelliment, que foren combatuts amb sagnies, píndoles d'acer, amb una droga d'Índies anomenada quina. Fins i tot el van col·locar al costat de restes de sants. Davant la inutilitat de tots aquests mètodes va créixer l'opinió que Carles estava maleït per un encanteri infernal. Teòlegs i exorcistes iniciaren una sèrie d'encanteris reials, hi participaren persones, fins i tot, de les quals s'afirmava que el dimoni parlava a través de les seves boques per tal de guarir el rei. Finalment, l'inquisidor general conclogué la investigació parlant amb una monja posseïda pel diable, que explicà que la reina Marianna havia embruixat el seu fill amb un beuratge el 1675, quan li va haver de cedir el govern, presumptament per mantenir el comandament de la monarquia, i el dit beuratge li arrabassà el seny i la capacitat de tenir fills.
La reina mare morí el 1696, i llavors es tallà l'interrogatori amb el diable, que en la seva darrera intervenció assegurà la forma de curar al rei. Els metges, que no sabien què fer, decidiren abandonar la medicina tradicional i llençar-se a mètodes procedents de l'alquímia i d'altres mètodes més supersticiosos, fins al punt d'arribar a fer més cas a estafadors que a metges estrangers col·legues seus amb més coneixements. L'episodi més destacat i macabre fou quan un astròleg bohemi els digué que el problema era no haver-se acomiadat del seu pare al llit de mort. Tan aviat com pogueren, el seguici de Carles es dirigí al monestir de San Lorenzo de El Escorial i allí obriren el taüt de Felip IV, i el d'altres avantpassats de Carles per tal que l'ajudessin en la tasca successòria. Això no obstant, el rei s'endugué un disgust d'aquesta experiència en veure les despulles de la seva primera esposa.
Segons estudis, els successius matrimonis consanguinis de la família reial van produir tal degeneració que Carles va créixer raquític, malaltís: amb freqüència era atacat per violentes febres que el postraven al llit; tot just pujava al seu carruatge, els vòmits l'obligaven a desistir del viatge, i quan era a l'aire lliure, li supuraven els ulls i de curta intel·ligència, possiblement també era estèril, d'aquesta patologia se sospita que patia la síndrome de Klinefelter.
Regència de Maria Anna d'Àustria miniatura|La reina regent, vestida de vídua, al costat de Carles II. Obra de Sebastián Herrera Barnuevo (1619-1671).|esquerra A la mort de Felip IV, el 17 de setembre de 1665, la monarquia es va trobar amb un hereu que només tenia quatre anys. Segons el testament del pare, la reina vídua Maria Anna esdevindria la governadora del regne i la tutora de Carles, fins que aquest complís els catorze anys, moment en què se'l consideraria major d'edat. Havia d'estar assistida per una Junta de Govern, a efectes consultius, si bé el testament declarava que la reina havia de procurar conformar-se amb l'opinió de la majoria o el consens. A més, la Junta no va ser tan sols un òrgan consultiu, sinó que va actuar com a fiscalitzadora de les accions de la regent.
El testament, lluny de ser una forma d'evitar males actuacions de la reina per la seva inexperiència, com s'ha afirmat tradicionalment, era en realitat un reflex més de la tradició castellana, que obligava la formació d'una Junta de Govern durant les regències, fet que fomentaria la unió dels diferents regnes de la Monarquia. Tampoc excloïa la possibilitat que, en absència de familiars masculins, una dona pogués exercir el càrrec de regent. Tanmateix, seguia la tradició dels Habsburg, per la qual la Monarquia sols podia ser heretada per membres de la Casa d'Àustria.
La Junta va estar formada per sis representants. En formaven part el president del Consell de Castella, Diego García de Haro, comte de Castrillo, parent del comte-duc Olivares i Luis de Haro; el sotscanceller d'Aragó, el valencià Cristòfor Crespí de Valldaura; l'arquebisbe de Toledo, Baltasar Moscoso; el cardenal i inquisidor general, Pasqual d'Aragó; com a representant dels grans d'Espanya Guillem Ramon de Montcada, marquès d'Aytona; per part del Consell d'Estat, Gaspar de Bracamonte y Guzmán, comte de Peñaranda. Va actuar com a secretari Blasco de Loyola. Tot i que aquesta fou la composició inicial de la Junta, poc després de la constitució del Consell de Regència, va morir l'arquebisbe Baltasar Moscoso i va resultar escollit per a la seu de Toledo el cardenal Pasqual d'Aragó, que va abandonar el càrrec d'inquisidor general a instàncies de la reina, la qual havia esperat pacientment la mort de Diego de Arce, anterior inquisidor general, per tal d'aconseguir el nomenament del seu confessor i conseller de confiança, el jesuïta austríac Juan Everardo Nithard, en aquest càrrec i, d'aquesta manera, entrés a formar part de la Junta de Govern, prèvia nacionalització a través de les Corts de Castella; el nomenament es va produir el 10 de gener de 1666.
Govern de Nithard El jesuïta tirolès Juan Everardo Nithard havia acompanyat la regent des d'Àustria en el moment del seu matrimoni. Per a la regent, el desenvolupament de les reunions de la Junta li despertava desconfiança, i el funcionament de les mateixes en si no donava els resultats esperats per a resoldre els problemes que es plantejaven. Per aquesta raó, cada vegada més va confiar en la persona del seu confessor, ben aviat també conseller polític. Nithard va esdevenir, de fet, privat de la reina, sobre la qual va tenir una gran influència. Tanmateix, l'activitat política de Nithard resulta ser nul·la i sense èxits, i la situació de l'economia, en maig de 1666 va obligar a la suspensió de pagaments. Va comptar amb l'oposició de la població a causa de la prohibició de les curses de braus i les representacions teatrals.
Durant la primera etapa de regència, la reina confiarà en el seu confessor, i el designà membre de la Junta de Govern el 1666. Durant aquest període es produeix la Guerra de Devolució amb França, iniciada el 1667 i finida l'any següent en la pau d'Aquisgrà. El mateix any es reconeixia oficialment la independència de Portugal.
Com a confessor seu, Nithard influí sobre la reina regent, però la seva condició d'estranger i el fet de ser jesuïta li fan guanyar no pocs enemics a la cort. El seu major detractor fou el fill bastard de Felip IV, Joan Josep d'Àustria, que havia estat allunyat de la cort per la mateixa reina després de la mort de Felip IV sota el temor que li pogués arrabassar la corona a Carles. El bastard, conjuntament amb el Partit Aristocràtic, intentà dues vegades eliminar Nithard però fracassaren i Joan es retirà a Aragó, des d'on intentà anar-se'n a Madrid el 1669. Aquesta acció, sumada a les pressions de la noblesa a la cort per destituir Nithard, feren que la reina finalment cedís i el jesuïta es veié obligat a sortir de territori hispànic.
Govern de Valenzuela Fins al 1673 continuà el govern designat però la reina va confiar en un nou home de confiança, Fernando de Valenzuela, cortesà de l'alcàsser. El 1675 Carles II és proclamat rei de forma oficial, tot i que a la pràctica la seva mare va continuar encarregant-se del govern. Valenzuela, que havia tornat feia poc a la cort, començà a rebre tractes de favor, va ser nomenat marquès de Villasierra i primer ministre el 1676. Des del començament no recollia simpaties entre la noblesa, que finalment es va oposar al seu govern, amb la col·laboració de Joan Josep d'Àustria, germanastre del rei, en l'anomenada Revolta dels Grans (en castellà, Revuelta de los Grandes) que va causar la caiguda i exili de Valenzuela. La reina va continuar sent regent fins al 1677, quan va ser obligada a anar-se'n a Toledo per Joan Josep d'Àustria, que va prendre les regnes del govern amb el beneplàcit de Carles II, que sentia una forta admiració pel seu germanastre.
Regnat Govern de Joan Josep d'Àustria miniatura|Joan Josep d'Àustria (1678), de Juan Carreño de Miranda.