miniatura|Mohandas Karamchand Gandhi és una de les moltes persones que ha advocat per la desobediència civil La desobediència civil és el refús actiu d'una persona o un grup de persones d'obeir certes lleis, demandes i ordres d'un govern, o d'un poder internacional d'ocupació. La desobediència civil es defineix sovint com a no-violenta per a ser anomenada desobediència civil. La desobediència civil és, de vegades, equiparada a la resistència no-violenta.
Per bé que la desobediència civil es pot considerar una expressió de menyspreu envers la llei, Martin Luther King Jr considera que la desobediència civil era una mostra i una pràctica de reverència per la llei Puix que "Qualsevol que violi una llei que la consciència li diu que és injusta i accepti voluntàriament la pena de restar en presó a fi de despertar la consciència de la comunitat sobre la injustícia de la llei expressa aleshores el més gran respecte envers la llei."
En una de les seves formes, a l'Índia, és coneguda com l'ahimsa o satyagraha i considerada com la compassió en forma de desacord respectuós. Una de les seves primeres manifestacions massives va ser duta a terme pels egipcians contra l'ocupació britànica a la revolució del 1919.
La desobediència civil és una de les nombroses maneres amb les quals la gent s'ha rebel·lat contra les lleis injustes. Ha estat utilitzada en els moviments de resistència no-violenta, de manera molt ben documentada, pel moviment internacional de les sufragistes, en les campanyes per a la independència de l'Índia) i a Txecoslovàquia en la Revolució de Vellut i a Alemanya de l'Est per a abatre'n les dictadures comunistes, a Sud-àfrica en la lluita contra l'apartheid, en el moviment estatunidenc dels drets civils, en la Revolució Cantant, que va permetre als països bàltics d'independitzar-se de la Unió Soviètica, i recentment a la Revolució Taronja del 2004 i 2005, Revolució de les Roses, entre altres diferents moviments d'arreu del món.
El 1549, Étienne de La Boétie és demanava perquè els pobles obeïen les normes en el famós Discurs de la servitud voluntària. Després de la matança de Peterloo de 1819, el poeta Percy Shelley escrigué el poema polític de La màscara d'Anarquia aquell mateix any, que comença amb les imatges colpidores de les formes injustes de l'autoritat del seu temps, per després imaginar com podria ser una forma radicalment nova d'acció social. És potser la primera declaració moderna del principi de protesta no-violenta. Una versió va ser recollida per l'autor Henry David Thoreau en el seu assaig La desobediència civil, i més tard per Gandhi en la seva doctrina del Satyagraha. La resistència passiva de Gandhi va ser influenciada i inspirada per la no-violència de Shelley en la protestació i l'acció política.Thomas Weber, "Gandhi as Disciple and Mentor," Cambridge University Press, 2004, p. 28-29. En particular, és sabut que Gandhi solia citar Masque of Anarchy de Shelley a un ampli públic durant la campanya per a una Índia lliure.Thomas Weber, "Gandhi as Disciple and Mentor," Cambridge University Press, 2004, p. 28.
En l'assaig de Thoreau del 1849 La desobediència civil, originalment titulat "Resistència al govern civil", la idea motriu n'era l'autosuficiència, així hom no necessàriament ha de lluitar físicament contra el govern per una injustícia que aquest comet, però està obligat a no prestar-li suport. Aquest assaig ha tingut una gran influència després en molts practicants de la desobediència civil. En l'assaig, Thoreau explica les seves raons per refusar de pagar impostos com un acte de protesta contra l'esclavitud i contra la guerra mexicana-estatunidenca.
La militant Nina Paley creà el terme "desobediència intel·lectual" per a referir-se a una forma de la desobediència civil que consisteix en un comportament jurídic i econòmic contra les pràctiques reguladores de la propietat intel·lectual.
Aspectes més teòrics En cercar una forma activa de desobediència civil, es pot optar per incomplir deliberadament algunes lleis, com ara formar un bloqueig pacífic o ocupar una instal·lació il·legalment, tot i que de vegades se sap que pot haver-hi violència. Sovint, les autoritats esperen ser atacades o inclús colpejades. Els manifestants sovint s'estrenen amb antelació sobre com reaccionar a l'arrest o a l'atac.
La desobediència civil sol definir-se com pertanyent a una relació de la ciutadania amb l'estat i les seves lleis, en distinció d'un atzucac constitucional, en la qual conflueixen dues agències públiques, especialment dues branques del govern igualment sobiranistes. Per exemple, si el cap de govern d'un país es negués a fer complir una decisió del màxim tribunal d'aquest país, no seria una desobediència civil, ja que el cap del govern actuaria en la seva funció de representant públic en lloc de fer-ho com a ciutadà privat.
Tanmateix, aquesta definició és disputada per la filosofia política de Thoreau que posa per davant la consciència personal davant de la col·lectivitat. L'individu és el jutge final del que està bé o malament. Més que això, ja que només hi actuen els individus, només els individus poden actuar injustament. Quan el govern truca a la porta, es tracta d'un individu en forma de carter o recaptador d'impostos, la mà de la qual és qui truca. Abans de l'empresonament de Thoreau, quan un taxista confós s'havia preguntat en veu alta sobre com gestionar la seva negativa a pagar, Thoreau havia aconsellat "Dimitir". Si un home va triar ser un agent d'injustícia, Thoreau va insistir a enfrontar-lo amb el fet que es decideixi (si vol deixar o no de ser aquest tipus d'agent). Però si el govern és "la veu del poble", com se sol anomenar, no s'hauria de tenir en compte aquesta veu?. Thoreau admet que el govern pot expressar la voluntat de la majoria, però també pot expressar res més que la voluntat dels polítics d'elit. Fins i tot una bona forma de govern és "susceptible de ser maltractada i pervertida abans que la gent pugui actuar a través d'ella". D'altra banda, fins i tot si un govern expressava la veu de la gent, aquest fet no obligaria l'obediència dels individus que no estan d'acord amb el que es diu. La majoria pot ser poderosa, però no necessàriament estar encertada. Quina és, doncs, la relació adequada entre l'individu i el govern?.
Ronald Dworkin va afirmar que hi ha tres tipus de desobediència civil:
"Basada en la integritat" es produeix quan un ciutadà desobeeix una llei que considera immoral, com en el cas dels abolicionistes que desobeïen les lleis dels esclaus fugitius en negar-se a lliurar a les autoritats els esclaus acollits. "Basada en la justícia" es produeix quan un ciutadà desobeeix les lleis per reclamar algun dret que se li negava, com quan els negres van protestar il·legalment durant el moviment pels drets civils. "Basada en polítiques" es produeix quan una persona incompleix la llei per canviar una(-es) política(--ques) que creu que és/són perillosament equivocada(-es).
Algunes teories de la desobediència civil consideren que la desobediència civil només es justifica contra les entitats governamentals. Brownlee argumenta que la desobediència a decisions d'agències no governamentals com ara sindicats, bancs i universitats privades es pot justificar si reflecteix "un repte més gran per al sistema jurídic que permet prendre aquestes decisions". El mateix principi, segons ella, s'aplica als incompliments de la llei en protesta contra organitzacions internacionals i governs estrangers.
Se sol reconèixer que el trencament de la llei, si no es fa públicament, almenys s'ha d'anunciar públicament per constituir una desobediència civil. Però Stephen Eilmann sosté que si cal desobeir les regles que entrin en conflicte amb la moral, podríem preguntar-nos per què la desobediència hauria de prendre la forma pública de desobediència civil en lloc de simplement un trencament encobert. Si un advocat vol ajudar un client a superar els obstacles legals per protegir els seus drets naturals, pot trobar, per exemple, que assistir a la fabricació d'evidències o a cometre perjuri és més eficaç que la desobediència oberta. Això suposa que la moral comuna no prohibeix enganys en aquestes situacions. Per exemple, a A Primer for Jurors Prospectives apunta: "Penseu en el dilema amb què es van enfrontar els ciutadans alemanys quan la policia secreta de Hitler exigia saber si amagaven un jueu a casa seva". la desobediència es podria remuntar al Llibre de l'Èxode, on Xifrà i Puà van rebutjar una ordre directa del faraó (les llevadores que havien de matar el que va ser Moisès), però van fer veure que l'havien complert. (Èxode 1: 15-19)Magonet, Jonathan (1992) Bible Lives (London: SCM), 8
Violenta vs no-violenta Hi ha hagut debats sobre si la desobediència civil ha de ser necessàriament no-violenta. S'ha argumentat que, si bé tant la desobediència civil com la rebel·lió civil es justifiquen apel·lant a defectes constitucionals, la rebel·lió és molt més destructiva; per tant, els defectes que justifiquen la rebel·lió han de ser molt més greus que els que justifiquen la desobediència, i si no es pot justificar la rebel·lió civil, no es pot justificar l'ús de la força i la violència d'un desobedient civil i la seva negativa a sotmetre's a l'arrest. L'abstenció de la violència en la desobediència civil també ajuda a preservar la tolerància de la desobediència civil per part de la societat.
En la seva més venuda Disobedience and Democracy: Nine Fallacies on Law and Order (Desobediència i Democràcia: Nou fal·làcies sobre dret i ordre),Davis D. Joyce, Howard Zinn: A Radical American Vision (Prometheus, 2003), 102-103. Joyce notes that Disobedience and Democracy sold 75,000 copies in the late 1960s and was Zinn's best-selling book prior to A People's History of the United States Howard Zinn adopta una posició similar; Zinn afirma que, encara que els objectius de desobediència civil generalment són no-violents,
Zinn rebutja qualsevol "acomiadament fàcil i just de la violència", assenyalant que Thoreau, el popularitzador del terme desobediència civil, va aprovar la insurrecció armada de John Brown. També assenyala que algunes accions importants de desobediència civil fonamentalment no-violentes i sota la consigna de la No-violència (com la campanya de Birmingham) han inclòs elements de violència per part d'alguns desobedients (a part de les possibles accions violentes o provocadores de violència d'infiltrats).Zinn, Disobedience, 47
Revolucionària i no revolucionària La desobediència civil no revolucionària és una simple desobediència de les lleis, considerades "errònies" per una consciència individual o com a part d'un esforç per fer ineficaç determinades lleis, per provocar la seva derogació, o per exercir pressió per aconseguir canvis polítics sobre algun altre tema. La desobediència revolucionària civil pot ser un intent actiu d'enderrocar un govern (o de canviar les tradicions culturals, els costums socials, les creences religioses, etc. ...), si bé una revolució no té perquè ser política, pot ser, per exemple, una "revolució cultural". Els actes de Gandhi han estat descrits com a desobediència civil revolucionària. S'ha afirmat que els hongaresos de Ferenc Deák van dirigir la desobediència civil revolucionària contra el govern austríac. Thoreau també va escriure sobre la desobediència civil per assolir la "revolució pacífica".Thoreau, Henry David. Civil Disobedience. Howard Zinn, Harvey Wheeler i altres han identificat el dret (a mode de justificació d'una desobediència civil) en la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica per "alterar o abolir" un govern injust.
Col·lectiva vs solitària