miniatura|Esquema simplificat de dues formes cronològiques d'amnèsia: la retrògrada, que afecta records previs a l'esdeveniment causal, i l'anterògrada, que dificulta formar records nous.
L'amnèsia és la pèrdua parcial o total de la memòria o la incapacitat de formar records nous després d'un esdeveniment causal. En l'ús clínic no designa una única malaltia, sinó un conjunt de síndromes o manifestacions que poden aparèixer en trastorns neurològics, lesions cerebrals, intoxicacions, alteracions metabòliques, crisis epilèptiques, malalties neurodegeneratives o trastorns dissociatius. El terme català amnèsia és recollit per la terminologia mèdica catalana com a alteració de la memòria.
La memòria humana no és una funció unitària. La informació pot ser registrada, codificada, consolidada i recuperada, i una alteració en qualsevol d'aquests passos pot causar un quadre amnèsic. En la pràctica clínica, l'amnèsia afecta més sovint la memòria declarativa —fets, esdeveniments i records autobiogràfics— que no pas la memòria procedimental, que inclou habilitats i hàbits apresos. Per això algunes persones amb amnèsia poden conservar capacitats motores o rutines apreses, tot i presentar una dificultat marcada per recordar episodis recents o adquirir informació nova.
Classificació La classificació de l'amnèsia es pot fer segons la direcció temporal dels records afectats, la durada, la causa o el tipus d'informació compromesa. Les categories no són mútuament excloents: una mateixa persona pot presentar, per exemple, amnèsia anterògrada i retrògrada alhora.
Segons la relació temporal amb l'esdeveniment causal Amnèsia anterògrada: és la incapacitat de formar o consolidar records nous després de l'inici de la lesió, malaltia o alteració. Pot observar-se en lesions del lòbul temporal medial, del hipocamp o del diencèfal, així com en la síndrome de Wernicke-Korsakoff, en l'anòxia cerebral, en encefalitis, en traumatismes cranioencefàlics o en determinades intoxicacions. Amnèsia retrògrada: és la dificultat o incapacitat per recuperar records adquirits abans de l'esdeveniment causal. Sovint afecta més els records recents que els remots, encara que el patró depèn de la causa i de l'extensió de la lesió. Amnèsia global: és la combinació d'afectació anterògrada i retrògrada. El terme s'utilitza de manera descriptiva i no ha de confondre's amb l'amnèsia global transitòria, que és una entitat clínica específica. Amnèsia específica de modalitat: fa referència a la pèrdua de records processats principalment per una via sensorial o un tipus d'informació determinat, com ara informació visual, auditiva o verbal.
Segons la durada i l'evolució Transitòria: apareix de manera temporal i pot resoldre's en hores, dies o setmanes segons la causa. Pot aparèixer després d'un traumatisme lleu, una intoxicació, una crisi epilèptica o un episodi d'amnèsia global transitòria. Permanent: pot quedar com a seqüela de lesions greus, anòxia cerebral, encefalitis, infarts cerebrals, traumatismes importants o dèficits nutricionals greus no tractats. Progressiva: empitjora gradualment i pot formar part de malalties neurodegeneratives, com la malaltia d'Alzheimer o altres demències. En aquests casos la pèrdua de memòria sol acompanyar-se d'altres alteracions cognitives, funcionals o conductuals.
Formes clíniques destacades L'amnèsia posttraumàtica és un estat de confusió i alteració de la memòria que segueix un traumatisme cranioencefàlic. Pot incloure dificultat per recordar els moments previs o posteriors al cop, desorientació i incapacitat temporal per retenir informació nova. La durada de l'amnèsia posttraumàtica és un indicador clínic de gravetat en el traumatisme cranioencefàlic.
L'amnèsia global transitòria és un episodi sobtat, habitualment breu, d'amnèsia anterògrada amb un component retrògrad variable. Les persones afectades solen repetir preguntes, conserven la identitat personal i no presenten altres dèficits neurològics focals. La durada típica és d'entre una i vint-i-quatre hores, i el pronòstic acostuma a ser benigne quan el diagnòstic és clar i s'han descartat causes alternatives.
L'amnèsia dissociativa és una forma de pèrdua de memòria en què la persona no pot recordar informació autobiogràfica important, sovint relacionada amb esdeveniments traumàtics o estressants, i la pèrdua no s'explica millor per una lesió cerebral, una intoxicació o una altra malaltia neurològica. Pot ser localitzada, selectiva, generalitzada, sistematitzada o contínua, i el diagnòstic exigeix excloure causes mèdiques i neurològiques. En aquest context, els records recuperats s'han d'interpretar amb prudència si no hi ha corroboració independent.
La síndrome de Korsakoff és un trastorn amnèsic crònic vinculat habitualment a un dèficit de tiamina i sovint precedit per encefalopatia de Wernicke. Es caracteritza sobretot per amnèsia anterògrada intensa, amnèsia retrògrada variable i, en alguns casos, confabulacions i alteracions executives o conductuals.
Bases neuroanatòmiques i neuropsicològiques La memòria declarativa depèn d'una xarxa distribuïda que inclou el hipocamp, la regió parahipocampal, el lòbul temporal medial, el diencèfal, els nuclis talàmics mediodorsals, el prosencèfal basal i connexions amb el neocòrtex. Aquestes estructures participen en la codificació, consolidació i recuperació de records. L'amígdala cerebral pot modular la memòria amb contingut emocional, mentre que altres regions com el tronc encefàlic i sistemes d'alerta influeixen en l'atenció i la consolidació.
Els estudis de pacients amb lesions hipocampals i diencefàliques han contribuït a distingir entre sistemes de memòria. La memòria episòdica fa referència al record d'esdeveniments viscuts en un context temporal i espacial; la memòria semàntica fa referència a coneixements generals; i la memòria procedimental inclou habilitats i hàbits que poden preservar-se parcialment en alguns quadres amnèsics. Aquesta dissociació explica per què l'amnèsia no sempre implica una pèrdua uniforme de totes les formes de memòria.
L'amnèsia també s'ha de diferenciar de problemes d'atenció, llenguatge, motivació o raonament que poden simular una pèrdua de memòria. Per definició clínica, la pèrdua principal ha de correspondre a funcions mnèsiques, encara que en moltes malalties reals coexisteixi amb altres alteracions cognitives.
Causes Les causes de l'amnèsia són diverses i poden agrupar-se en causes neurològiques, metabòliques, tòxiques, psiquiàtriques i iatrogèniques. La identificació de la causa és essencial perquè el tractament i el pronòstic en depenen.
Entre les causes neurològiques hi ha els traumatismes cranioencefàlics, l'ictus, els accidents isquèmics transitoris, l'anòxia cerebral, l'encefalitis, la meningitis, els tumors cerebrals, la hidrocefàlia, les crisis epilèptiques, l'esclerosi múltiple i les demències. Les lesions bilaterals o multifocals en àrees implicades en la memòria poden produir síndromes amnèsics més intensos que les lesions unilaterals.
Les causes metabòliques i nutricionals inclouen el dèficit de tiamina, especialment en persones amb trastorn per consum d'alcohol o malnutrició greu, i altres dèficits com el de vitamina B12. El dèficit de tiamina és clínicament important perquè pot progressar cap a encefalopatia de Wernicke i síndrome de Korsakoff si no es tracta de manera adequada.
Les causes tòxiques o farmacològiques inclouen l'alcohol, alguns fàrmacs sedants o hipnòtics, intoxicacions per substàncies, l'abús de determinats medicaments i, de manera habitualment temporal, la teràpia electroconvulsiva. En aquests casos, l'alteració pot afectar especialment la consolidació de records nous durant el període d'exposició.
Les causes psicològiques o dissociatives s'associen a trauma o estrès intens. En l'amnèsia dissociativa, la pèrdua de memòria sol afectar informació autobiogràfica important i pot aparèixer després d'un període de latència variable. Aquest diagnòstic no s'ha de fer sense descartar causes neurològiques, tòxiques o mèdiques.
Manifestacions clíniques La manifestació principal és la dificultat per recordar experiències passades o per formar records nous. En l'amnèsia anterògrada, la persona pot repetir preguntes, oblidar converses recents, perdre el fil d'activitats quotidianes o no recordar haver rebut una informació minuts abans. En l'amnèsia retrògrada, pot haver-hi llacunes sobre fets previs, persones, llocs o períodes concrets.
La memòria remota, els coneixements generals o les habilitats apreses poden estar relativament preservats, sobretot si la lesió afecta de manera predominant els sistemes de memòria declarativa. Això no significa que la persona no tingui una alteració greu: una incapacitat persistent per retenir informació nova pot comprometre l'autonomia, la seguretat, la vida laboral i les relacions personals.
La pèrdua de memòria pot aparèixer de manera aïllada o acompanyada d'altres signes. La presència de confusió marcada, febre, convulsions, cefalea intensa, alteració del nivell de consciència, dèficits motors, trastorns del llenguatge, canvis conductuals sobtats o sospita d'intoxicació obliga a considerar causes agudes potencialment greus.
Diagnòstic El diagnòstic és clínic i es basa en la història, l'exploració neurològica i, quan cal, proves complementàries. Sovint és necessari obtenir informació de familiars, testimonis o cuidadors, perquè la persona afectada pot no ser conscient de les llacunes mnèsiques o no recordar l'inici del quadre.
L'avaluació inicial descriu el tipus de pèrdua de memòria, el patró temporal, la durada, la relació amb traumatismes, cirurgies, malalties, medicaments, consum de substàncies, crisis epilèptiques o situacions d'estrès, i la presència d'altres símptomes neurològics o psiquiàtrics. Les proves breus de record, orientació i aprenentatge poden detectar alteracions evidents, però les proves neuropsicològiques formals són útils per caracteritzar el perfil de memòria verbal, visual, autobiogràfica, semàntica o procedimental.
Les proves complementàries depenen de la sospita clínica. Poden incloure analítica sanguínia per detectar infeccions, trastorns metabòlics, dèficits vitamínics o alteracions tiroïdals; tomografia computada o ressonància magnètica cerebral per descartar lesions estructurals; electroencefalografia si es sospiten crisis epilèptiques; i altres proves, com punció lumbar, angiografia, PET o estudis genètics en casos seleccionats.
El diagnòstic diferencial inclou el deliri, les demències, la depressió, els trastorns d'ansietat, els trastorns del son, les afàsies, les intoxicacions, els efectes adversos farmacològics i les alteracions d'atenció. La pèrdua de memòria associada a l'envelliment normal sol ser lleu i no causa una incapacitat sobtada o marcada; una pèrdua dramàtica o progressiva requereix valoració mèdica.
Tractament i maneig No hi ha un tractament únic per a l'amnèsia. El maneig s'orienta a la causa, al grau d'afectació funcional i a la seguretat de la persona. Quan hi ha una causa reversible —com una intoxicació, un dèficit vitamínic, una infecció, una crisi epilèptica, una alteració metabòlica o l'efecte d'un medicament— el tractament precoç pot millorar el pronòstic.
En l'amnèsia global transitòria, el tractament sol consistir en observació, explicació i exclusió d'altres causes si el quadre no és típic. La majoria d'episodis es resolen sense dèficits neurològics permanents, tot i que els fets ocorreguts durant l'episodi poden no recuperar-se. En l'amnèsia dissociativa, el tractament se centra en un entorn segur, suport psicològic i psicoteràpia; les tècniques de recuperació de records s'han d'utilitzar amb cautela i dins d'una valoració clínica adequada.