miniatura|Font pública de columna d'una aixeta. Una font artificial o brollador forma part del mobiliari urbà o particular d'una casa, per exemple en un jardí. Les fonts fabricades per l'home poden ser d'utilitat pràctica, si serveixen per abastir d'aigua les persones que no tenien aigua corrent a casa seva, o purament ornamental. Les fonts poden ser de pedra, metall o altre material.
Història miniatura|esquerra|Gerro grec àtic del sud d'Itàlia, al voltant de 480 aC
Fonts antigues miniatura|Cap de la font hel·lenística del museu de Pèrgam Les civilitzacions antigues van construir conques de pedra per capturar i retenir aigua potable. Una conca de pedra tallada, que data del voltant del 2000 aC, va ser descoberta a les ruïnes de l'antiga ciutat sumèria de Lagaix a l'Iraq moderna. Els antics assiris construeixen una sèrie de conques al barranc del riu Comel, tallades en roca sòlida, connectades per petits canals, que descendien cap a un rierol. La conca més baixa estava decorada amb relleus tallats de dos lleons. Els antics egipcis tenien sistemes enginyosos per elevar l'aigua del Nil per beure i regar, però sense una font d'aigua més gran no era possible fer que el flux d'aigua per gravetat no fos trobat ni fonts egípcies ni fotografies de fonts.
Els antics grecs van utilitzar aqüeductes i fonts de gravetat per distribuir aigua. Segons historiadors antics, les fonts existien a Atenes, Corint i altres ciutats de l'antiga Grècia del com a punts finalitzadors d'aqüeductes que portaven l'aigua de les fonts i rius a les ciutats. Al , el governant atenès Pisístrat va construir la font principal d'Atenes, els Enneacrunos (ἐννεάκρουνος, literalment 'nou fonts'), a l'Àgora, la plaça principal. Tenia nou canons grans o becs, que proporcionaven aigua potable als residents locals.
Les fonts gregues estaven fetes de pedra o marbre, amb aigua fluint a través de canonades de bronze i sortint de la boca d'una màscara esculpida que representava el cap d'un lleó o el musell d'un animal. La majoria de les fonts gregues fluïen per una gravetat senzilla, però també van descobrir com utilitzar el principi d'un sifó per fer el bec d'aigua, com es pot veure en les imatges dels gerros grecs.
Antigues fonts romanes miniatura|Reconstrucció d'una font del pati romà a Pompeia (segle I dC) Els antics romans van construir un extens sistema d'aqüeductes des de rius i llacs de muntanya per proporcionar aigua les fonts i banys de Roma. Els enginyers romans van utilitzar canonades de plom en lloc de bronze per distribuir l'aigua a tota la ciutat. Les excavacions a Pompeia, que van revelar la ciutat tal com va ser quan va ser destruïda pel monts del Vesuvi el 79 dC, van descobrir fonts i conques independents situades a intervals al llarg dels carrers de la ciutat, alimentats per la sortida de l'aigua cap amunt de les canonades de plom sota el carrer. Les excavacions de Pompeia també van demostrar que les cases dels romans rics sovint tenien una petita font a l'atri o el pati interior, amb aigua procedent del subministrament d'aigua de la ciutat i que tirava cap a un petit recipient o conca.
La Roma antiga era una ciutat de fonts. Segons el Sextus Julius Frontinus, el cònsol romà que va ser nomenat curador de l'aquari o guardià de l'aigua de Roma l'any 98 dC, Roma va tenir nou aqüeductes que alimentaven 39 fonts monumentals i 591 conques públiques, sense comptar l'aigua subministrada a la casa imperial, banys. i propietaris de viles privades. Cadascuna de les fonts més importants es va connectar a dos aqüeductes diferents, en cas que es deixés de funcionar.Frontin, Les Aqueducs de la ville de Rome, translation and commentary by Pierre Grimal, Société d'édition Les Belles Lettres, Paris, 1944.
Els romans van ser capaços de fer que les fonts llancessin aigua a l'aire, utilitzant la pressió de l'aigua que circulava des d'una font d'aigua més allunyada i alta per crear un capçal hidràulic o una força. Les il·lustracions de fonts dels jardins que flueixen aigua es troben a les pintures murals de Roma a partir del i a les vil·les de Pompeia.Philippe Prevot, pg. 20 Plini el Jove va descriure la sala de banquets d'una vil·la romana on una font va començar a embullar-se quan els visitants es van asseure en un seient de marbre. L'aigua entrava en una conca, on els cursos d'un banquet se servien en plats flotants en forma d'embarcacions.Philippe Prevot, pg. 21
Els enginyers romans van construir aqüeductes i fonts a tot l'Imperi Romà. Alguns exemples es poden trobar avui a les ruïnes de les ciutats romanes de Vaison-la-Romaine i Glanum a França, a Augst, Suïssa i altres llocs.
Fonts medievals miniatura|Lavabo a l'Abadia de Le Thoronet, Provença () Durant l'edat mitjana, els aqüeductes romans van ser destruïts o van caure en decadència, i moltes fonts a tot Europa van deixar de funcionar, de manera que les fonts existien principalment en art i literatura, o en monestirs o jardins de palaus. Les fonts de l'edat mitjana estaven associades a la font de la vida, la puresa, la saviesa, la innocència i el jardí de l'Edèn.Salm 36: 9; Proverbis 13:14; Apocalipsi 22: 1; 'Paradisio' de Dante, XXV 1–9. En manuscrits il·luminats com el Très Riches Heures du Duc de Berry (1411–1416), el Jardí de l'Edèn va ser mostrat amb una elegant font gòtica al centre (vegeu la il·lustració). El retaule de Gant de Jan van Eyck, acabat el 1432, també mostra una font com a característica de l'adoració del bé místic, una escena aparentment situada al paradís.
Se suposava que el claustre d'un monestir era una rèplica del jardí de l'Edèn, protegida del món exterior. Les fonts simples, anomenades lavabos, es van col·locar dins de monestirs medievals com l'abadia de Le Thoronet a Provença i van ser utilitzats per a la rentada ritual abans dels serveis religiosos.Molina, Nathalie, 1999: Le Thoronet Abbey, Monum – Éditions du patrimoine.
També es van trobar fonts en els jardins d'amour medievals tancats, "jardins d'amor cortès" - jardins ornamentals utilitzats per al festeig i la relaxació. El romanç medieval "El romà de la Rosa" descriu una font al centre d'un jardí tancat, alimentant petits rierols envoltats de flors i herbes fresques.
Algunes fonts medievals, com les catedrals del seu temps, van il·lustrar històries bíbliques, la història local i les virtuts del seu temps. La Fontana Maggiore de Perusa, dedicada el 1278, està decorada amb talles de pedra que representen profetes i sants, al·legories de les arts, treballs dels mesos, signes del zodíac i escenes del gènere i de la història romana.
Les fonts medievals també podrien divertir-se. Els jardins dels comtes d'Artois al castell de Hesdin, construït el 1295, contenien fonts famoses, anomenades Les Merveilles de Hesdin ("Les meravelles d'Hesdin") que es podien desencadenar per embrutar els visitants.Allain and Christiany, L'Art des jardins en Europe This type of "water joke" later became popular in Renaissance and baroque gardens.
Fonts del món islàmic miniatura|La font de la Cort dels lleons a l'Alhambra (segle XIV) miniatura|Jardins de Shalimar a Lahore, Pakistan (1641) miniatura|Font d'Ahmed III al costat del palau de Topkapı a Istanbul, Turquia.
Poc després de la propagació de l'Islam, els àrabs van incorporar a la seva ciutat planejant els dissenys perses dels famosos jardins islàmics. Els jardins islàmics després del segle VII estaven tradicionalment tancats per parets i van ser dissenyats per representar el paradís. Els jardins paradisíacs estaven disposats en forma de creu, amb quatre canals que representaven els rius del paradís, dividint les quatre parts del món. L'aigua de vegades s'aboca des d'una font al centre de la creu, que representa la font o la font, Salsabil, descrita a l'Alcorà com la font dels rius del paradís.
Al , els germans Banū Mūsā, un trio d'inventors perses, van ser encarregats pel califa de Bagdad per resumir els coneixements d'enginyeria del món grec i romà antic. Ells van escriure un llibre titulat El llibre dels dispositius enginyosos, que descriu les obres de l'enginyer grec del , Hero of Alexandria i altres enginyers, a més de molts dels seus propis invents. Van descriure fonts que formaven aigua en diferents formes i una bomba d'aigua amb energia eòlica, però no se sap si alguna de les seves fonts ha estat construïda.
Els governants perses de l'edat mitjana havien elaborat sistemes de distribució d'aigua i fonts als seus palaus i jardins. L'aigua va ser portada per una canonada al palau des d'una font d'elevació més alta. Un cop a l'interior del palau o del jardí, va sorgir a través d'un petit forat en un adorn de marbre o pedra i es va abocar en un canal de conca o jardí. Els jardins de Pasargades tenien un sistema de canals que fluïen de conca a conca, que regaven el jardí i feien un so agradable. Els enginyers perses també van utilitzar el principi del sifó (anomenat shotor-gelu en persa, literalment "coll del camell) per crear fonts que donaven aigua o feien semblar-se a una primavera de bombolles. El jardí de Fin, a prop de Kashan, va utilitzar 171 becs connectats a les canonades per crear una font anomenada Howz-e jush, o "lavabo bullint".
El poeta persa del Azraqi, va descriure una font persa:
D'una meravellosa aixeta d'or aboca una ona
la claredat de la qual és més pura que una ànima;
El turquesa i la plata formen cintes a la conca
procedent d'aquest aixeta d'or ...
El moviment alternatiu va ser descrit per primera vegada el 1206 per un enginyer i inventor iraquià al-Jazari quan els reis de la dinastia Artuqid a Turquia li van encarregar fabricar una màquina per aixecar aigua per als seus palaus. El millor resultat va ser una màquina anomenada bomba de pistó alternatiu de doble efecte, que va traduir el moviment rotatiu al moviment alternatiu a través del mecanisme de la biela del cigonyal.
Els palaus de l'Espanya musulmana, especialment l'Alhambra de Granada, tenien fonts famoses. El pati del sultà als jardins del Generalife de Granada (1319) tenia aigües abocades a una conca, amb canals que irrigaven tarongers i mirts. El jardí es va modificar al llarg dels segles: els dolls d'aigua que travessen el canal avui es van afegir al . La font de la cort dels Lleons de l'Alhambra, construïda entre 1362 i 1391, és una gran vasca muntada sobre dotze estàtues de pedra de lleons. L'aigua cau cap amunt en el vasque i s'aboca des de les boques dels lleons, omplint quatre canals que divideixen el pati en quadrants. La conca data del , però es creu que els lleons que brollen aigua són més antics, datant del .
El disseny del jardí islàmic es va estendre per tot el món islàmic, des de l'Espanya àrab fins a l'Imperi mogol al subcontinent indi. Es va dir que els jardins de Shalimar construïts per l'emperador Shah Jahan el 1641 eren ornamentats amb 410 fonts, que es van introduir en una gran conca, canal i marbre.
A l'Imperi Otomà, els governants sovint van construir fonts al costat de les mesquites, de manera que els adoradors podien fer el seu rentat ritual. Alguns exemples inclouen la Font de Qasim Pasha (1527), la Muntanya del Temple, Jerusalem, una ablució i font d'aigua construïda durant el regnat otomà de Solimà el Magnífic; la font d'Ahmet III (1728) al palau Topkapı, Istanbul, una altra font d'Ahmet III a Üsküdar (1729) i la font de Tophane (1732). Els propis palaus solien tenir petites fonts decorades, que proporcionaven aigua potable, refrescaven l'aire i feien un agradable esquitxat de so. Un exemple que sobreviu és la Font de les llàgrimes (1764) al palau Bakhchisarai, a Crimea; que es va fer famós per un poema d'Alexander Pushkin. La sebil era una font decorada que sovint era l'única font d'aigua del barri. Sovint se li va encarregar un acte de pietat islàmica per una persona rica.
Fonts renaixentistes (segles XV-XVII) miniatura|Tivoli, Villa d'Este miniatura|Le Cento Fontane (Les cent fonts) miniatura|La Fontana Masini a la Piazza del Popolo a Cesena