La història de l'Argentina és la cronologia de successos des del començament del primigeni poblament humà en l'actual territori de la República Argentina fins als nostres dies.
S'inicia amb els vestigis més antics d'éssers humans en sòl argentí, detectats en l'extrem sud de la Patagònia, que daten de fa uns 13.000 anys. Les primeres civilitzacions agroterrisseres es van establir al nord-oest andí des del .
La història escrita del que és l'Argentina, va començar amb els registres del cronista alemany Ulrich Schmidl en l'expedició de Juan Díaz de Solís el 1516 al Riu de la Plata, fet que anticipa la dominació espanyola que s'imposaria en part d'aquesta regió.
En 1776 la corona espanyola va crear el Virregnat del Riu de la Plata, entitat aglutinadora de territoris a partir de la qual, amb la Revolució de Maig de 1810, començaria un procés gradual de formació de diversos Estats autònoms (anomenats províncies) o independents, entre ells el que va portar el nom de Províncies Unides del Riu de la Plata.
Amb la declaració de la independència el 9 de juliol de 1816 i la derrota militar de l'Imperi espanyol el 1824 es va formalitzar l'existència sobirana. En 1833 l'Imperi Britànic va prendre possessió de les Illes Malvines que llavors era una comandància militar de les Províncies Unides del Riu de la Plata, la devolució ha reclamat l'Argentina des de llavors.
Després d'un llarg període de guerres civils entre 1853 i 1860 es va formar una república federal amb el nom de República Argentina. Mitjançant guerres contra els pobles maputxe, tehueltxe, ranquel, wichí i qom, conegudes com a Conquesta del Desert i Conquesta del Chaco, la República Argentina va prendre possessió de les planes del Chaco, la Pampa i de la Patagonia oriental, conformant el seu territori actual, el vuitè més extens del món.
Entre 1862 i 1930 va transcórrer un llarg període d'estabilitat constitucional, en el qual degut a gran onada migratòria provinent sobretot d'Itàlia i Espanya, la població va créixer cinc vegades més ràpid que la resta del món.
La implantació del sufragi universal per a homes el 1912, completat amb el reconeixement del dret al sufragi a les dones el 1951, va donar origen a una sèrie de governs electes pel vot popular, que es van alternar en el poder amb dictadures militars i governs fraudulents a partir de 1930.
Després de la derrota en 1982 en la Guerra de les Malvines contra el Regne Unit, l'última dictadura va col·lapsar, sent els seus integrants enjudiciats per greus crims de lesa humanitat. El 1983 es va iniciar un extens període de democràcia que continua en l'actualitat.
Població inicial
Els primers éssers humans que van arribar a l'actual territori argentí semblen haver arribat per l'extrem sud de la Patagònia provinents del que avui és Xile. Les restes més antigues de la presència humana es troben en Piedra Museo (Santa Cruz) i es remunten a l'11.000 aC. Juntament amb els jaciments de Monte Verde (Xile) i Pedra Furada (Brasil) constitueixen, fins al moment, els llocs de poblament més antics trobats a Sud-amèrica. Aquests jaciments sustenten la teoria del poblament primerenc d'Amèrica (pre-Clovis).
Aquests primers habitants del territori argentí es dedicaven a la caça de milodons (un peresós gegant ja extingit) i hippidions (cavalls sud-americans que van desaparèixer fa 8000 anys), a més de guanacs, llames i nyandús.
A prop d'allà, també és possible veure les pintures de mans i guanacs estampades datades al 7300 aC. a la Cova de les Mans (riu Pinturas, província de Santa Cruz). Es tracta d'una de les expressions artístiques més antigues dels pobles sud-americans i ha estat declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco.
Per a l'any 9000 aC. ja havia començat el poblament de la pampa, en tant que la zona del nord-oest del país va començar a ser habitada cap al 7000 aC.
Època precolombina
A l'època precolombina, els pobles indígenes argentins es van dividir en tres grans grups culturals: els caçadors i recol·lectors, que habitaven la Patagònia, la Pampa i el Chaco; els agricultors andins, instal·lats al Nord-oest argentí, Cuyo i les Serralades de Córdoba, pertanyents a les civilitzacions andines, l'exponent màxim de les quals va ser l'Imperi Inca; els agricultors de les planes a la Mesopotàmia, pertanyents a la cultura tupí-guaraní.
Als segles i , l'Imperi Inca va conquerir part de les actuals províncies de Jujuy, Salta, Catamarca, Tucumán (el seu extrem oest), La Rioja, San Juan, el nord-oest de Mendoza i possiblement el nord de Santiago del Estero, «A la llum de les troballes arqueològiques al nord de Santiago del Estero el 1984 i per les característiques de recents descobriments a la zona central de la província, cobra força la hipòtesi que els inques haurien començat a annexar territori de Santiago del Estero mig segle abans de la arribada dels espanyols a la regió (en 1543, amb l'expedició de Diego de Rojas). Es desconeix encara si es va tractar de mitimaes o si la colònia va sorgir, com planteja l'enginyer Turbay, com a conseqüència del trasllat de la fortalesa inca de Quilmes al peu del Cerro Alto. D'acord amb la teoria de Turbay, produïda la caiguda dels seus governants cuzquenyos, els inques establerts en la fortalesa de Quilmes van decidir el trasllat de la colònia, i al no poder tornar al Perú, es van dirigir a Santiago del Estero probablement per la Quebrada del Portuguès, travessant una regió d'espessa vegetació». incorporant aquests territoris al Collasuyu, que era la part sud del Tahuantinsuyo o regions de l'Imperi Inca.
Tradicionalment s'atribueix la conquesta a l'inca Túpac Yupanqui. Diversos senyorius de la regió, com els omaguacas, els atacamenys, els huarpes, els diaguites i altres, van intentar resistir però els inques van assolir dominar-los, traslladant als seus territoris als mitimaes (colons deportats) de les tribus dels chiches, que habitaven en el que és el sud-oest de l'actual territori bolivià. D'altres, com els sanavirons, els lule-toconoté i els comechingones van resistir amb èxit la invasió inca i es van mantenir com senyorius independents.
Van crear centres agrícoles i tèxtils, assentaments (collcas i tambos), camins (camins inques), fortificacions (pucaràs) i santuaris d'alta muntanya. Alguns dels principals són el pucará de Tilcara, la tamberia de l'Inca, el pucarà d'Aconquija, el santuari de Llullaillaco, el shincal de Londres i les ruïnes de Quilmes.
Argentina com a part de l'Imperi espanyol (1516-1806)
La conquesta espanyola de part de l'actual territori argentí es va realitzar mitjançant tres esforços independents: expedicions des d'Espanya cap al Riu de la Plata i el Paraguai, expedicions organitzades al Perú per ocupar les terres de Tucumán, i expedicions de Xile cap a Cuyo. D'allí sorgeixen les tres grans subdivisions: Nova Andalusia (després dividida en Riu de la Plata i Guayrá-Paraguai), Córdoba del Tucumán, i el Corregimient de Cuyo. Les primeres dues van pertànyer al Virregnat del Perú, l'última a la Capitania General de Xile. El 1779, les tres van passar a formar part del nou Virregnat del Riu de la Plata.
Tenint en compte que en l'Imperi Espanyol la unitat social es concebia a través de la unitat de la Fe de l'Església catòlica, gràcies a la cèlebre butlla del papa Pau III Sublimis Deus de 1537 que declara als indígenes homes amb tots els efectes i capacitats de cristians, hi va haver un gran contrast entre la colonització espanyola i l'anglosaxona a Amèrica. Avui dia, gràcies al mestissatge, la població dels països hispanoamericans comparteix avantpassats indígenes i europeus, en diversos graus.
miniatura|Audiències del Virregnat del Perú, cap el 1650: 1) Reial audiència de Panamà 2) Reial audiència de Santa Fe de Bogotà 3) Reial audiència de Quito 4) Reial audiència de Lima 5) Reial audiència de La Plata de los Charcas 6) Reial audiència de Xile En aquest període es va produir la mort de la major part de la població indígena a la catàstrofe demogràfica a Amèrica després de l'arribada dels europeus, que va portar al seu torn a l'Imperi Espanyol a introduir a milions d'esclaus segrestats a l'Àfrica negra. Simultàniament i malgrat la prohibició imposada per estatuts de netedat de sang, es va produir un generalitzat mestissatge de la població, en què els homes espanyols van mantenir relacions sexuals (moltes vegades forçades) amb desenes i fins centenars de dones indígenes i negres. Aquesta situació va causar un procés d'aculturació en els sectors no nascuts a Espanya i d'ambigüitat davant el fet de la conquesta. L'artista argentí Víctor Heredia expressa aquest dilema en la seva obra Taki Ongoy:
El 20 de novembre de 1542, el rei Carles I d'Espanya va signar a Barcelona per Reial Cèdula les anomenades Lleis Noves, un conjunt legislatiu per a les Índies entre les quals va disposar la creació del Virregnat del Perú en reemplaçament de les antigues governacions de Nova Castella i Nova Lleó, alhora que la seu de la Reial Audiència de Panamà va ser traslladada a la Ciutat de los Reyes o Lima, capital del nou virregnat.
El flamant virregnat va comprendre en un inici i durant gairebé tres-cents anys gran part de Sud-amèrica i l'istme de Panamà, sota diverses formes de control o supervigilància de les seves autoritats. Abastava una immensa superfície que corresponia als actuals territoris que formen part de les repúbliques de l'Argentina, Uruguai, Paraguai, Bolívia, Colòmbia, Xile, Equador, Panamà, Perú i tota la regió oest i sud del Brasil. Quedaven exceptuades Veneçuela (sota jurisdicció del Virregnat de Nova Espanya a través de la Reial Audiència de Santo Domingo) i Brasil (que integrava l'Imperi Portuguès).
En el període virregnal, la major part de l'actual territori argentí no va poder ser conquerit per l'Imperi Espanyol, a causa de la resistència oposada pels pobles indígenes que habitaven aquests territoris, principalment els de la plana del Chaco, la Pampa i la Patagonia.
A la Pampa i la Patagonia van dominar els pobles tehueltxes fins que al va ingressar un gran contingent maputxe provinent de la regió d'Arauco, maputxitzant els pobles que habitaven la Patagònia nord i la Pampa, regió que va prendre el nom de Puelmapu.
En la plana del Chaco van dominar els pobles wichí i qom. A la regió dels rius alt Paraná i alt Uruguai, els jesuïtes van instal·lar missions indígenes guaranís organitzades com repúbliques teocràtiques de tipus comunitari, per tal de protegir els seus membres de les pràctiques esclavistes dels encomenderos espanyols i els bandeirantes portuguesos, que va portar a la guerra Guaranítica entre 1754 i 1756.
La zona del Riu de la Plata va ser disputada en el període entre l'Imperi Espanyol i l'Imperi Portuguès, dins de confrontació que les dues potències mantenien a escala global, generant una forta confrontació entre brasilers i rioplatencs que va arribar a l'enfrontament bèl·lic a la Guerra dels set Anys i després durant la guerra hispano-portuguesa de 1776-1777.
Expedicions inicials al riu de la Plata
Els primers europeus que van arribar al que actualment és l'Argentina ho van fer buscant un pas cap al continent asiàtic. En aquells dies Amèrica era només un obstacle entre Espanya i les riqueses de Catai i Cipangu a Àsia. La zona, a més, estava situada aproximadament sobre la Línia de Tordesillas, la divisió del món que es va establir per tractat entre Espanya i Portugal i, per tant, tenia per a tots dos països la condició de frontera encara no ocupada.
Encara que hi ha moltes discussions sobre l'autenticitat dels viatges d'Amerigo Vespucci, diversos historiadors accepten com un fet que va participar de la primera expedició europea (portuguesa) a arribar a l'actual territori argentí, més específicament al riu de la Plata el 1502.