El neopositivisme és la visió filosòfica nascuda de l'empirisme modern en l'experiència del Cercle de Viena, els membres més representatius, durant les persecucions antisemites a Europa, van emigrar als Estats Units i a Anglaterra, on van desenvolupar les seves idees.
És característica del neopositivisme la reducció de la filosofia a l'anàlisi del llenguatge, pres tant de la ciència com de la vida comuna de l'home. La doble realitat del llenguatge produeix els dos corrents del neopositivisme, com a filosofia del llenguatge científic i del llenguatge comú. Les dues depenen del principi dogmàtic que Ludwig Wittgenstein va codificar en el seu Tractat logicofilosòfic, és a dir, que les afirmacions fetes sobre les realitats existents només tenen sentit si es prova la seva verificabilitat, l'única excepció a aquest principi es refereix a alguna d'aquestes afirmacions: les declaracions logicomatemàtiques (matemàtiques) que no poden verificar-se, però que gaudeixen de veracitat en tant que els seus termes de base són veritables.
Aquesta és una forma de tautologia científica. D'aquí la negació que fa el neopositivisme de les veritats metafísiques: no tenen cap significat, en tant que no poden sotmetre's a cap verificació empírica. El corrent de la filosofia del llenguatge científic, que segueix a R. Carnap i a Hans Reichenbach, desenvolupa sobretot la metodologia de la ciència quantística, probabilista, de la física i de la matemàtica. Hi conflueix també la lògica matemàtica contemporània, sobretot el corrent de la lògica formal, que considera els axiomes com les afirmacions de fons de les quals la matemàtica pot treure les deduccions lògiques. L'altre corrent, dedicat a l'anàlisi del llenguatge comú, i que segueix a Popper, Ayer i altres, considera en canvi el llenguatge com un joc les regles intrínseques del qual cal captar degudament (Ludwig Wittgenstein).
L'hermenèutica del llenguatge consisteix precisament en l'ús que se'n fa. A partir d'aquesta afirmació es dedueix que, per comprendre el que el llenguatge comú afirma sobre una realitat, no hi ha cap necessitat de tenir en compte que aquesta realitat sigui realment existent en sentit substancial. Per tant, el món de l'experiència queda plenament identificat amb l'escala dels significats propis del llenguatge comú.
Història Cercles de Viena i Berlín El Cercle de Viena estava liderat principalment per Moritz Schlick, i es reunia al voltant de la Universitat de Viena i al Café Central. Un manifest escrit per Otto Neurath, Hans Hahn i Rudolf Carnap el 1929 resumia les posicions del Cercle de Viena. Schlick havia mantingut originalment una posició neokantiana, però més tard es va convertir, a través del llibre de Carnap de 1928 Der logische Aufbau der Welt (L'estructura lògica del món). Els vienesos van mantenir estrets vincles de cooperació amb el Cercle de Berlín, entre els quals Hans Reichenbach era preeminent. Carl Hempel, que va estudiar amb Reichenbach a Alemanya, també va tenir una influència en la història posterior del moviment. Un crític amable però tenaç del moviment va ser Karl Popper, a qui Neurath va anomenar l'Oposició Oficial.
Al principi del moviment, Carnap, Hahn, Neurath i altres van reconèixer que el criteri de verificabilitat era massa estricte, ja que rebutjava afirmacions universals, que són vitals per a la hipòtesi científica. Una esquerra radical va sorgir del Cercle de Viena, liderada per Neurath i Carnap, que van proposar revisions per debilitar el criteri, un programa que van anomenar la 'liberalització de l'empirisme. Una dreta conservadora, liderada per Schlick i Waismann, va intentar classificar les afirmacions universals com a veritats analítiques, reconciliant-les així amb el criteri existent. 3.1 Dins de l'ala liberal, Carnap va emfatitzar el fal·libilisme, així com la pragmàtica, que considerava integral a l'empirisme. Neurath va prescriure un pas del fenomenalisme de Mach al fisicalisme, tot i que Schlick s'hi oposaria. Mentre Neurath i Carnap intentaven plantejar la ciència cap a la reforma social, la divisió del Cercle de Viena també reflectia diferències polítiques.
Tant Schlick com Carnap havien estat influenciats i havien intentat definir el positivisme lògic enfront del neokantisme d'Ernst Cassirer, la figura destacada contemporània de l'escola de Marburg, i en contra de la fenomenologia d'Edmund Husserl. Els positivistes lògics es van oposar especialment a la metafísica obscura de Martin Heidegger, l'epítom del que havien rebutjat a través de les seves doctrines epistemològiques. A principis dels anys trenta, Carnap va debatre amb Heidegger sobre les pseudooracions metafísiques.
Anglosfera Com a primer emissari del moviment al Nou Món, Moritz Schlick va visitar la Universitat de Stanford el 1929, però va romandre a Viena i va ser assassinat el 1936 a la Universitat per un antic estudiant, Johann Nelböck, que presumptament estava desequilibrat. Aquell any, AJ Ayer, un assistent britànic a diverses reunions del Cercle de Viena des del 1933, va publicar Language, Truth and Logic, que va importar el positivisme lògic al món angloparlant. El 1933, l'ascens del Partit Nazi al poder a Alemanya havia provocat la fugida d'intel·lectuals, que es va accelerar amb l'annexió d'Àustria per part d' Alemanya el 1938. Els positivistes lògics, molts dels quals eren jueus, van ser objectiu i van continuar la fugida durant el període previ a la guerra. La seva filosofia va esdevenir així dominant al món angloparlant.
A finals de la dècada del 1930, molts del moviment havien substituït el fenomenalisme pel fisicalisme de Neurath, segons el qual els objectes materials no són reduïbles a estímuls sensorials sinó que existeixen com a entitats públicament observables al món real. Neurath es va establir a Anglaterra, on va morir el 1945. Carnap, Reichenbach i Hempel es van establir permanentment a Amèrica.
Període de postguerra Després de la Segona Guerra Mundial, el positivisme lògic —ara anomenat per alguns empirisme lògic— va virar cap a objectius menys radicals en la filosofia de la ciència. Liderat per Carl Hempel, que va exposar el model de llei abastant de l'explicació científica, el moviment es va convertir en un pilar important de la filosofia analítica al món angloparlant 2.1 i la seva influència es va estendre més enllà de la filosofia a les ciències socials. Al mateix temps, el moviment va ser objecte d'un escrutini cada cop més intens sobre els seus problemes centrals i les seves doctrines van ser cada cop més criticades, sobretot per Willard Van Orman Quine, Norwood Hanson, Karl Popper, Thomas Kuhn i Carl Hempel.
Principis Verificació i confirmació Criteri de verificabilitat del significat Segons el criteri de verificabilitat del significat, un enunciat només té sentit cognitivament si és verificable per observació empírica o és una veritat analítica (és a dir, veritable en virtut del seu propi significat o de la seva pròpia forma lògica). El significat cognitiu es va definir de manera variable: posseint valor de veritat; o corresponent a un possible estat de coses; o intel·ligible o comprensible com ho són els enunciats científics. Altres tipus de significat, per exemple, emotiu, expressiu o figuratiu, es van descartar de revisions posteriors.
La metafísica, la teologia, així com gran part de l'ètica i l'estètica no van complir aquest criteri, i per tant es van considerar que no tenien sentit cognitivament i només eren significatius emotivament (tot i que, notablement, Schlick considerava que els enunciats ètics i estètics tenien sentit cognitivament). L'ètica i l'estètica es consideraven preferències subjectives, mentre que la teologia i la metafísica contenien pseudoenunciats que no eren ni vertaderes ni falses. Així, el positivisme lògic afirmava indirectament la llei de Hume, el principi que els enunciats factuals no poden justificar els enunciats avaluatius, i que els dos estan separats per una bretxa infranquejable. L’obra Language, Truth and Logic (1936) d'AJ Ayer va presentar una versió extrema d'aquest principi —la doctrina boo/ooray— segons la qual tots els judicis avaluatius són simplement reaccions emocionals.
Revisions del criteri Els positivistes lògics del Cercle de Viena van reconèixer ràpidament que el criteri de verificabilitat era massa restrictiu. En concret, es va observar que les afirmacions universals eren empíricament inverificables, cosa que feia que dominis vitals de la ciència i la raó, com ara la hipòtesi científica, no tinguessin sentit cognitivament sota el verificacionisme. Això plantejaria problemes significatius per al programa positivista lògic, sense revisions del seu criteri de significat.
En els seus articles de 1936 i 1937, Testability and Meaning (Testabilitat i significat), Carnap va proposar la confirmació en lloc de la verificació, determinant que, tot i que les lleis universals no es poden verificar, sí que es poden confirmar. Carnap va emprar abundants eines lògiques i matemàtiques per investigar una lògica inductiva que tingués en compte la probabilitat segons els graus de confirmació. Tanmateix, mai va ser capaç de formular un model. En la lògica inductiva de Carnap, el grau de confirmació d'una llei universal sempre era zero. La formulació del que finalment es va anomenar el criteri de significació cognitiva, derivat d'aquesta investigació, va trigar tres dècades (Hempel 1950, Carnap 1956, Carnap 1961). Carl Hempel, que es va convertir en un crític destacat del moviment positivista lògic, va dilucidar la paradoxa de la confirmació.
En el seu llibre de 1936, Language, Truth and Logic (Llenguatge, veritat i lògica), AJ Ayer va distingir entre verificació forta i verificació feble. Va estipular que «es diu que una proposició és verificable, en el sentit fort del terme, si, i només si, la seva veritat es pot establir de manera concloent per l'experiència», però és verificable en el sentit feble si és possible que l'experiència la faci probable. Afegiria que cap proposició, excepte una tautologia, pot ser res més que una hipòtesi probable. Per tant, conclouria que totes estan obertes a una verificació feble. p. 50–51
Distinció analítico-sintètica En les teories de la justificació, els enunciats a priori són aquells que es poden conèixer independentment de l'observació, a diferència dels enunciats a posteriori, que depenen de l'observació. Els enunciats també es poden classificar en analítics i sintètics: els enunciats analítics són veritables en virtut del seu propi significat o de la seva pròpia forma lògica, per tant, són tautologies que són veritables per necessitat però no informatives sobre el món. Els enunciats sintètics, en comparació, són proposicions contingents que es refereixen a un estat de fets relatiu al món.
David Hume va proposar una distinció inequívoca entre analític i sintètic, categoritzant el coneixement exclusivament com a relacions d'idees (que són a priori, analítiques i abstractes) o qüestions de fet i existència real (a posteriori, sintètic i concret), una classificació coneguda com la forquilla de Hume. Immanuel Kant va identificar una altra categoria de coneixement: els enunciats sintètics a priori, que són informatius sobre el món, però coneguts sense observació. Aquest principi està encapsulat en l'idealisme transcendental de Kant, que atribueix a la ment un paper constructiu en els fenòmens on les veritats intuïtives, incloses les concepcions sintètiques a priori de l'espai i el temps, funcionen com un filtre interpretatiu per a l'experiència del món d'un observador. La seva tesi serviria per rescatar la llei de la gravitació universal de Newton del problema de la inducció de Hume determinant la uniformitat de la naturalesa com a part de la categoria de coneixement a priori.