La Guerra de Corint o Guerra Coríntia va ser un conflicte que es va produir a la Grècia antiga i que va transcórrer entre els anys 395 aC i 387/6. Es trobaven involucrats en aquest conflicte, per una banda Esparta i per l'altra una coalició de quatre grans estats (Tebes, Atenes, Corint i Argos) que es va conèixer com el sinedri (consell) de Corint (en realitat les aliances entre ells tenien un caràcter bilateral). Pèrsia romania a l'ombra, sense participar de manera activa però subvencionant amb or, primer a l'aliança de Corint, i més tard, a la lliga del Peloponès liderada per Esparta.
La causa immediata de la guerra va ser un conflicte local entre focis i locris a la Grècia central, provocat per la facció tebana hostil a Esparta. Però la causa subjacent ha de trobar-se, com ja va fer l'anònim historiador d'Oxirrinc davant del filoespartà Xenofont, a l'hostilitat cap a Esparta provocada per la dominació unilateral que havia exercit en els nou anys que van seguir al final de la Guerra del Peloponès.Simon Hornblower, "Corinthia War," extret de The Oxford Classical Dictionary, Simon Hornblower i Antony Spawforth, ed.
La guerra es va dur a terme en dos escenaris o fronts successius: primer a l'istme de Corint i la Grècia central, i subseqüentment a l'Egeu. A terra els espartans es van imposar en les batalles hoplites de Nemea i Coronea de l'estiu de 394, però van ser incapaços d'obtenir avantatges estratègics d'aquestes victòries, de manera que la guerra va entrar en una situació de punt mort, de guerra de desgast o de "trinxeres" en què tots dos bàndols consumien recursos a través del pagament a mercenaris. A la mar la flota espartana va ser aixafada a la rodalia de Cnidos, l'agost de 394, per una flota persa comandada per Conó (mercenari de luxe d'origen atenès), esdeveniment que va posar fi a l'hegemonia naval d'Esparta. Aprofitant aquest fet, Atenes va llançar diverses campanyes navals en els anys posteriors de la guerra, reconquerint un nombre d'illes que havien format part de l'antic imperi atenès durant el .
Alarmats per aquests èxits atenencs, els perses van deixar de donar suport als aliats i van començar a donar suport a Esparta. Aquest canvi de bàndol va obligar els aliats a buscar la pau. La Pau d'Antàlcides, també coneguda com la Pau del Rei, es va signar a 387 aC, acabant així la guerra. Aquest tractat va declarar que Pèrsia controlaria tota Jònia i que les altres ciutats gregues serien independents. Esparta havia de ser el garant de la pau, amb el poder de fer complir les clàusules del tractat.
Els efectes de la guerra, per tant, van atorgar poder a Pèrsia per poder interferir en la política grega i afirmar la posició hegemònica d'Esparta en el sistema polític grec.John V. A. Fine, The Ancient Greeks: A Critical History, p.556-559
Antecedents miniatura|esquerra|Territori continental de l'antiga Grècia A la Guerra del Peloponès, que havia acabat en 404 aC, Esparta va gaudir del suport de gairebé tots els estats del territori continental de l'antiga Grècia, així com de l'Imperi persa. En el període posterior a l'acabament de la guerra una sèrie de ciutats estat de l'Egeu també van passar al seu control.
Aquesta sòlida base de suport, però, aviat es va veure fragmentada. Tot i la naturalesa de la victòria, que s'havia produït gràcies a la col·laboració dels estats, Esparta va ser l'única que va rebre el botí obtingut dels estats derrotats i el pagament dels tributs acordats amb el que havia estat l'Imperi atenès.John V. A. Fine, The Ancient Greeks: A Critical History, p.546-549 Els aliats d'Esparta es van veure encara més discriminats quan, el 402 aC, Esparta va atacar a Elis, que va quedar sota el seu control. Elis havia format part de la Lliga del Peloponès que s'havia enfrontat a Esparta. Corint i Tebes es van negar a enviar tropes per ajudar a Esparta en la seva campanya contra Elis.Xenofont, Hellenes 3.2.25
Tebes, Corint i Atenes també van rebutjar participar en l'expedició espartana contra Jònia a 398 aC, arribant els tebans a interrompre un sacrifici que el rei espartà Agesilau II va intentar dur a terme en el seu territori abans de marxar.Pausànies, Descripció de Grècia 3.9.2-4 No obstant això, tot i la renuncia d'aquests estats a participar, Agesilau es va enfrontar amb èxit als perses a Lídia, arribant a penetrar terra endins fins Sardis. El sàtrapa Tisafernes va ser executat per la seva incapacitat per aturar les tropes d'Agesilau i el seu substitut, Titraustes, va pagar als espartans perquè es dirigissin al nord, cap a la satrapia de Farnabazos. Agesilau ho va fer, però al mateix temps va començar a preparar una important flota naval.Xenofont, Hellenes 3.4.25-29
Incapaç de derrotar l'exèrcit d'Agesilau, Farnabazos va obligar els espartans a emprendre la retirada mitjançant l'atac a les terres continentals gregues. Va enviar a Timòcrates de Rodes, un grec asiàtic, a distribuir diners a les principals ciutats del continent per incitar a enfrontar-se contra Esparta.Xenofont (bin/ptext? lookup = Xen.+Hell.+3.5.1 3.5.1 ) diu que Titraustes, i no Farnabazos, va enviar a Timòcrates, però la Helena d'Oxirrinc explica que va ser Farnabazos el que el va fer. Els tebans, que ja havien demostrat la seva antipatia contra Esparta, es van encarregar de començar la guerra.
Primeres etapes de la guerra (395 aC) Primers enfrontaments
Els tebans, que no desitjaven en un primer moment desafiar Esparta de forma directa, van optar per una via indirecta per començar la guerra. Van donar suport als seus aliats de la Lòcrida per tal que portessin a terme la recaptació de tributs en un territori que estava a la vegada reclamat per la Lòcrida i per la Fòcida. En resposta, els ciutadans de la Fòcida van envair la Lòcrida, que al seu torn va anar a Tebes a cercar ajuda. Els tebans van envair el territori focidi que, d'altra banda, va apel·lar al seu aliat, Esparta, que es va trobar per fi amb l'anhelada excusa per disciplinar els tebans.Xenofont, Hel·lèniques 3.5.3-5 Esparta va ordenar la mobilització general, mentre que una ambaixada tebana va ser enviada a Atenes a la recerca de suport. Els atenencs van votar ajudar a Tebes i es va signar una aliança perpètua entre Atenes i la confederació de Beòcia.
El pla espartà era mobilitzar dos exèrcits, un sota el comandament de Lisandre i l'altre dirigit per Pausànies, perquè es trobessin i ataquessin la ciutat de Haliartos.Xenofont, Hel·lèniques 3.5.6-7 Lisandro va arribar abans que Pausànies i va aconseguir persuadir a la ciutat d'Orcomen perquè es revoltessin contra la confederació de Beòcia, avançant cap a Haliartos amb les seves pròpies tropes i una força d'Orcomen. Lisandro va morir en la batalla d'Haliartos després d'haver portat les seves tropes massa a prop de les muralles de la ciutat. La batalla va acabar sense decantar-se per cap dels dos bàndols, amb els espartans patint moltes baixes a l'inici per després acabar derrotant a un grup de tebans que els perseguien cap a terreny més escarpat. Pausànies va arribar un dia tard, va acordar un alto el foc i va recuperar els cossos dels caiguts espartans, amb els quals va tornar a Esparta. A Esparta es va trobar amb un judici en el qual s'exigia la seva mort, pel que va fugir a Tegea abans que pogués ser condemnat.Xenofont, Hel·lèniques 3.5.17-25
L'aliança contra Esparta s'expandeix Després d'aquests esdeveniments, tant els espartans com els seus oponents es van preparar per als enfrontaments més seriosos que vindrien. A finals de 395 aC, Corint i Argos van entrar en guerra amb Atenes i Tebes. Es va formar un Consell a Corint per dirigir els assumptes d'aquesta aliança, i els aliats van enviar emissaris a una sèrie d'estats menors rebent el suport de molts d'ells.Diodor de Sicília, Library .tufts.edu/cgi-bin/ptext? lookup = díode.+18.82.1 14.82.1-3
Alarmats pels esdeveniments, els espartans van preparar un exèrcit contra aquesta nova aliança, i van enviar un missatger a Agesilau ordenant-li tornar a Grècia. Les ordres van ser mal acollides per Agesilau, que buscava una gran campanya asiàtica, però va obeir i es va dirigir a Esparta amb les seves tropes, creuant l'Hel·lespont i marxant cap a l'oest a través de Tràcia.Xenofont, Hel·lèniques 4.2.1-8
Guerra en terra i mar Nemea
Després d'un breu enfrontament entre Tebes i la Fòcida, en la qual Tebes va sortir victoriosa, els aliats van reunir una gran armada a Corint. Es va enviar una gran força militar des d'Esparta per enfrontar-s'hi. Les forces es van trobar en el llit sec del riu Nemea, en territori de Corint, on els espartans van obtenir una victòria decisiva. Com sol ser habitual en les batalles entre exèrcits d'hoplites, el flanc dret de cada exèrcit va resultar victoriós: Els espartans van derrotar els atenencs, mentre que tebans, argius i corintis van guanyar als seus rivals dels exèrcits Peloponèsos. Els espartans llavors van atacar i van donar mort a un bon nombre d'argius, corintis i tebans que tornaven de perseguir els seus oponents.
L'exèrcit de la coalició va perdre 2.800 homes, mentre que els espartans i els seus aliats en van perdre només 1.100.Per al relat de la batalla, vegeu Xenofont, Hel·lèniques4.2.16-23 and Diodorus, Library 14.83.1-2
Cnidos
La següent acció militar va tenir lloc al mar, on els perses i els espartans havien reunit grans flotes durant la campanya d'Agesilau a Àsia. Gràcies al reclutament de naus en els estats sota el seu control, Agesilau havia aconseguit una força de 120 trirrems que va posar al comandament del seu cunyat Pisandre, que no tenia experiència naval.Xenofont, hel·lèniques 3.4.27-29 Els perses, d'altra banda, ja havien aconseguit reunir les flotes fenícies, cililenques i xipriotes sota el comandament de l'experimentat general atenenc Conó, que havia aconseguit apoderar-se de Rodes al 396 aC i convertir-la en base naval.
Les dues flotes es van trobar a Cnidos l'agost de 394 aC. Els espartans van presentar una forta oposició, sobretot les naus properes a la de Pisandre, però finalment van ser derrotats. Hi va haver un gran nombre de naus enfonsades i capturades i la flota espartana va ser, pràcticament, destruïda. Després d'aquesta victòria, Conó i Farnabazos van navegar al llarg de la costa de Jònia expulsant els governadors espartans i les guarnicions de les ciutats, tot i que no van aconseguir reduir les bases espartanes a Abidos de Mísia i Sestos, i després van prosseguir camí cap a les Cíclades.
Coronea
En aquells dies l'exèrcit d'Agesilau havia aconseguit rebutjar els atacs tessalis produïts mentre anava sobre el seu territori i havia arribat a Beòcia, on va ser rebut per un exèrcit format per diversos estats contraris a l'aliança amb Esparta. La força asiàtica d'Agesilau, composta principalment per Ilotes si veterans mercenaris dels deu mil, va ser incrementada per mitjà regiment espartà d'Orcomen i un altre mig regiment que havia estat transportat a través del Golf de Corint.
Els exèrcits es van trobar a Coronea i, un cop més, les ales esquerres de tots dos exèrcits van resultar victorioses, amb els tebans sortint victoriosos mentre que la resta d'aliats eren derrotats. Veient que la resta de les forces queien, els tebans van formar per travessar fins al campament. Agesilau es va enfrontar a ells i en la lluita van morir molts tebans abans que aconseguissin obrir una escletxa per reunir-se amb els aliats.Per a la batalla, vegeu Xenofont, Hel·lèniques 4.3.15-20 i Diodor, Library 14.84.1-2 Després de la victòria Agesilau va partir per mar amb el seu exèrcit i va tornar a Esparta.
Esdeveniments posteriors