Gaifré (? - 2 de juny del 768) fou duc d'Aquitània probablement des del 745 quan va abdicar el seu pare Hunald I. Els Annales Metenses l'esmenten com "Waifarium dux Aquitaniorum" el 749.
Suport a Gripó Gaifré hauria estat proclamat duc d'Aquitània el 745 per abdicació del seu pare Hunald I, en circumstàncies que permeten posar en dubte els fets almenys parcialment.
Gripó, germanastre del rei Pipí el Breu, que havia estat alliberat per aquest el 747, va rebre un feu menor i descontent es va escapar a Saxònia aixecant als saxons, però fou derrotat. Va fugir llavors a Baviera amb el seu oncle matern Odiló i quan va morir va ocupar el tron del ducat en perjudici del fill d'Odiló, Tassiló (III) que era nebot de Pipí (fill de la seva germana) però aquest el va enderrocar, i li va cedir diversos feus a Nèustria. No se sap si Gripó va quedar encara descontent d'aquesta cessió o per quina causa, però quan Pipí va deposar en una assemblea a Quilderic III, el darrer merovingi,Fou rapat i enviat a un monestir on es va fer monjo i va viure la resta de la seva vida i a la mateixa assemblea Pipí es va fer proclamar rei a Soissons sent consagrat per Bonifaci de Fulda, arquebisbe de Magúncia (març del 751), Gripó va reprendre la lluita, va refusar l'accés de Pipí al Maine i es va aliar als bretons i al duc Gaifré d'Aquitània. Sense poder resistir al rei es va haver d'asilar a Aquitània 751). El 752 Pipí va enviar ambaixadors a Gaifré demanant l'entrega del príncep però el duc aquità va refusar.
Després del fracàs del segon setge de Narbona (752) Pipí va decidir castigar a Gaifré per la seva protecció a Gripó. Amb les mateixes tropes del setge va passar al Tolosà i l'Albigès que va saquejar; de la resta de l'expedició no hi ha dades. Gaifré no va enfrontar a Pipí i es va tancar a les places fortes. Gripó es va amagar fins que el rei va sortir del país. La revolta dels saxons (753) va obligar a Pipí a marxar a l'altre costat del Rin. Llavors Gripó, veient que Gaifré no tenia prou poder per garantir-li la seguretat o per ajudar-lo a rebre la meitat del regne franc, va decidir fugir cap a Itàlia on on esperava trobar el suport d'Aistolf rei dels longobards, però el rei se'n va assabentar i quan creuava els Alps va morir (753) a mans d'homes de Pipí a Sant Joan de la Mauriana (Saint-Jean de Maurienne).
Els detalls de la darrera guerra (760-769) estan totalment basats en escriptors favorables als francs però contemporanis: el Continuador de Fredegari, els Annales Metenses, els Annales d'Eginhard i els Annales Ioiseliani. Resumint aquestos es diu que el 760 el rei Pipí va enviar ambaixadors a Gaifré i el van acusar d'haver violat els drets i usurpat les propietats d'esglésies franceses establertes a Aquitània i que havia fet incursions a Septimània sense haver reparat els danys.Feia un any que Pipí havia adquirit Narbona i Elna; Carcassona i Lodeva potser estaven en poder de Waifré Gaifré va enviar una ambaixada dirigida per Pipí Blandí, comte d'Alvèrnia, i Bertel·là, bisbe de Bourges, per justificar la seva conducta. Els ambaixadors haurien aixecat la veu provocant la còlera del rei que ho va considerar un inacceptable menyspreu. Convocats els grans del regne es va decidir la guerra. L'exèrcit de Pipí el Breu va creuar el Loira a Mesve a la diòcesi d'Auxerre i va entrar al Berry, i després cap a l'Alvèrnia i va assolar aquestos territoris. després de saquejar tota la part de la Turena a l'esquerra del Loira, Pipí va anar a acampar a Doué, a l'Anjou; es disposava a marxar cap al Comtat de Poitiers per devastar aquest territori quan Gaifré, que no gosava posar-se en campanya, va demanar la pau per mitjà de dos senyors de nom Adotbert i Dadí. El rei va acceptar la petició a canvi que el duc satisfés tots els greuges que se li reclamaven i que ho fes en un plau (placitum) o assemblea general dels seus estats. Gaifré va haver de jurar tot el que se li va demanar i va prometre executar-ho puntualment. Com a garantia va donar com a ostatges Artalgari i Icteri (Adalgar i Either), dos senyors notables d'Aquitània que eren els seus cosins germans (fills d'Hattó antic duc germà del seu pare Hunald I) que després foren destacats fidels de Pipí i els carolingis.
La pau havia estat imposada i Gaifré no va fer gaire per complir el que havia jurat, demorant retornar el que havia usurpat a les esglésies de França i altres apartats de l'acord. Al contrari va exercir represàlies i va ordenar als comtes o governadors dels seus dominis de reunir les milícies del seu territori i unir-se al duc que es va posar al front d'un exèrcit (761) el comandament del qual fou confiat a Cunibert comte de Berry i a Blandí comte d'Alvèrnia al mateix temps que Pipí el Breu celebrava una assemblea al Camp de Maig de Duren, al país de Juliers; Gaifré va creuar el Loira cap a Borgonya, va assolar tota la diòcesi d'Autun i va arribar en les seves depredacions fins a Châlons-sur-Saône, de la que va cremar els ravals reduint a cendres un castell o residència de plaer de Pipí anomenat Melci; després de causar tant de mal com Pipí havia fet a l'Aquitània, va tornar a creuar el Loira de retorn, amb un botí considerable.
Pipí va decidir anar fins al final amb el duc, del que veia que no es podia refiar de les promeses; acompanyat dels seus fills, va passar el Loira per la zona de Nevers i va assetjar el castell de Borbó, prop del riu Alier (Loira) (després anomenat castell d'Archambaud), que va ocupar i cremar fent a la guarnició presonera. Llavors va avançar fins a Clarmont d'Alvèrnia, devastant tots els territoris del camí. Clarmont era llavors un castell en una muntanya veïna de la ciutat del mateix nom (que havia agafat del castell) i Pipí el va ocupar fent matar a bona part dels seus habitants sens respectar dones i nens. Després va seguir l'ocupació de la vila de Clarmont i de la major part de viles i fortaleses de l'Alvèrnia, moltes rendides per un acord. Llavors es va presentar Blandí, comte d'Alvèrnia i general de Gaifré; el seu exèrcit el formaven principalment vascons. Es va lliurar batalla i Blandí fou derrotat i fet presoner sent portat lligat davant el rei. Una bona part de l'exèrcit aquità va quedar al camp de batalla. Després d'això les forces reials van assolar el Llemosí però es van aturar a Llemotges perquè ja arribava el fred. Pipí va retornar a França amb el botí i molts presoners.
L'any següent (762) Pipí va tornar a Aquitània acompanyat dels seus fills Carles i Carloman i va entrar al Berry, assolant la rodalia de Bourges i ocupant els castells veïns. Bourges fou assetjada i defensada pel comte Cunibert. El setge fou dur i la resistència èpica; el setge es va fer més estret i van intervenir les màquines de guerra que van aconseguir fer un forat a les muralles; després d'això la resistència dels assetjats fou inútil i Bourges va acabar ocupada i molts defensors van morir. Aquesta vegada el rei va decidir l'annexió: el Berry fou declarat possessió de la corona i les fortificacions foren reparades; un comte de reconeguda fidelitat fou nomenat al lloc de Cunibert i una guarnició francesa es va establir a la ciutat. Els habitants foren tractats de manera humana per guanyar la simpatia dels aquitans; el defensors de la ciutat que es van salvar foren alliberats i van poder tornar a les seves cases. Cunibert i els altres senyors principals van haver de jurar fidelitat a Pipí i foren enviats a França amb les seves famílies per evitar una futura revolta.
Des de Bourges Pipí es va dirigir contra el castell de Thouars, un dels més forts d'Aquitània a la frontera entre el Comtat de Poitiers i Anjou. El va conquerir en poc temps i el va incendiar. Aquesta operació va marcar el final de la campanya, retornant tot seguit a França amb els seus presoners i els nobles que s'emportava.
El 763 Pipí va fer l'assemblea del Camp de Maig a Nevers i va retornar a Aquitània creuant el Loira. Va passar pel Borbonesat i l'Alvèrnia i va arribar davant de Cahors des d'on va estendre els seus atacs cap a Llemotges, marxant després cap a Issoudun al Berry. Tots aquestos territoris foren assolats sense estalviar els temples i els monestirs que foren cremats; els palaus del duc o les seves grans mansions arreu també van quedar reduïts a cendra; les vinyes i els camps van ser devastats i només algunes fortaleses van quedar a resguard dels soldats francs. Estant acampat Pipí a Issoudun, Gaifré es va presentar per lliurar batalla; el seu exèrcit el formaven tant aquitans com vascons; però al primer xoc els vascons van fugir (segons els historiadors era la seva costum) i van arrossegar a tot l'exèrcit a la derrota. Pipí va perseguir als que fugien fins a la nit, i Gaifré es va salvar per poc. Entre els morts el comte d'Alvèrnia Blandí que havia estat portat a França dos anys abans presoner però s'havia escapat i havia retornat a Aquitània. Després de la batalla Pipí va retornar a França creuant el Loira per Digoin, al Charolès, i cap al país d'Autun.
Invasions contra els carolingis Gaifré estava sense recursos per recuperar els territoris perduts i per fer front a nous atacs, va recórrer a la negociació i va enviar una ambaixada al rei. Li va demanar perdó i va prometre que seria fidel i si li retornava Bourges li pagaria un tribut.Els regals que tradicionalment els ducs d'Aquitània enviaven cada any als reis francesos en temps de pau Pipí va dir que no podia acceptar la proposta sense el parer dels grans del regne als que va reunir en assemblea, i sabent el desig del rei de no fer la pau, van decidir unànimement seguir la guerra, reenviant als ambaixadors.
Això devia ser al final del 763 o al començament del 764. Seria llavors que Gaifré va fer aliança secreta amb el duc Tassiló III de Baviera. Aquest havia servit fins aleshores amb el rei a les operacions d'Aquitània però al final de la campanya del 763 havia desaparegut sense acomiadar-se de Pipí, amb l'excusa que estava malalt, i quan va arribar als seus estats va anunciar que no tornaria a la cort francesa. Pipí va considerar aquesta declaració com un intent del duc de sostreure's a la seva obediència i de violar el jurament de fidelitat. Va portar l'afer a l'assemble del Camp de Maig de Worms del 764 on es va decidir esperar a veure què faria Tassiló i no iniciar campanya ni a Baviera ni a Aquitània per estar en disposició d'actuar en un o altra dels territoris segons els esdeveniments. Sembla que també va influir el rigor de l'hivern del 763 al 764 amb un fred excessiu que va fer mal a les collites i va deixar els camps ermsEl gel va durar sense parar del 14 de desembre del 763 al 16 d'abril del 764 i va matar totes les oliveres, figueres i altres arbres provocant una greu fam la resta de l'any