miniatura|Funcionament de tancament d'una cremallera miniatura|Cremalleres de plàstic i niló La cremallera és un dispositiu dentat que s'aplica com a sistema de tancament en la indústria de la confecció.
El nom català del dispositiu prové del francès cremaillère, de la mateixa etimologia que el català clemàstecs i cremalls ('cadenes amb ganxos per a penjar olles a la llar de foc'). I, com es pot veure, és de formació anàloga.Bruguera i Talleda, Jordi. Diccionari etimològic. Amb la col·laboració d'Assumpta Fluvià i Figueras. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996. S.v. "Clemàstecs".
Descripció La cremallera consisteix en dues cintes, cadascuna dotada al punt d'encontre d'un joc continu de dents (metàl·liques o plàstiques). Cada joc interactua amb el de l'altra banda mitjançant unions i separacions. El conjunt va lliscant a mesura que hi passa una peça corredora (dotada d'una llengüeta que facilita a l'usuari el moviment d'obrir i tancar). A l'extrem final, un topall atura la interpenetració dels jocs de dents i tanca les cintes.
En moltes jaquetes i peces similars, l'obertura es tanca completament quan el control lliscant es troba a l'extrem superior. Algunes jaquetes tenen cremalleres de doble separació amb dos lliscadors a la cinta. Quan els lliscadors es troben als extrems oposats de la cinta, la jaqueta es tanca. Si el control lliscant inferior s'aixeca, la part inferior de la jaqueta es pot obrir per permetre seure o anar amb bicicleta més còmodes. Quan s'abaixen els dos lliscadors, la cremallera pot estar totalment separada.
Les bosses, motxilles i maletes també sovint presenten dos lliscadors a la cinta: la part de la cremallera que hi ha entre ells està desfeta. Quan les dues barres lliscants se situen l'una al costat de l'altra, que poden estar en qualsevol punt de la cinta, la cremallera està totalment tancada.
Les cremalleres poden:
Augmentar o disminuir la mida d'una obertura per permetre o restringir el pas d'objectes, com en el vol de pantalons o en una butxaca;
Ajuntar o separar dos extrems o costats d'una sola peça, com a la part frontal d'una jaqueta, o a la part davantera, posterior o lateral d'un vestit o faldilla per facilitar el vestit;
Fixar o desprendre una part separable de la peça a una o altra, com en la conversió de pantalons en pantalons curts o la connexió i desconnexió d'una caputxa i un abric;
Col·locar o desprendre una bossa d'una altra més grossa. Un exemple d'això són les motxilles militars que tenen bosses més petites unides als costats amb una o dues cremalleres;
S'utilitza per decorar un element.
Aquestes variacions s'aconsegueixen cosint un extrem de la cremallera, cosint els dos extrems junts o permetent que els dos extrems de la cremallera es desfacin completament.
Una cremallera costa relativament poc, però si falla, la peça pot ser inutilitzable fins que la cremallera sigui reparada o substituïda, cosa que pot ser bastant difícil i costosa. Sovint hi ha problemes amb el control lliscant de la cremallera; quan es desgasta, no s'alinea i no s'uneix correctament amb les dents alternes. Amb les cremalleres separadores, el passador d'inserció es pot desprendre de la cinta; la cinta pot fins i tot desintegrar-se per l'ús. Si falla una cremallera, es pot encallar (és a dir, quedar-se atrapada) o trencar-se parcialment.
Història El 1851 Elias Howe patentà als EUA un aparell precursor de la cremallera, lautomatic, continuous clothing closure ('tancament de roba automàtic i continu'); però el producte no era pràctic i no arribà al mercat. El dispositiu de Howe s'assemblava més a un cordó elaborat que a un autèntic tancament de diapositives.
Entre 1891 i 1893 Whitcomb Judson, un industrial de Chicago creador d'un tancament per a calçat, patentà un clasp locker ('tancament de fermall'), aparell similar a la cremallera que servia per a fermar botes i sabates. El dispositiu servia com a tancament de sabates de ganxo (més complicat). Tots dos dissenys se servien de dents i ulls. Aquest intent de cremallera es presentà per primer cop al públic a l'Exposició Universal de Chicago de 1893, amb èxit ben escàs. El 1905 Judson, juntament amb Lewis Walker, fundà la companyia Universal Fastener per a produir l'invent, aplicat al calçat, també amb poc èxit. De vegades, Judson té el crèdit d'inventor de la cremallera, però mai va fer un dispositiu pràctic.
La cremallera actual fou inventada a Hoboken (Nova Jersey, EUA), per Otto Gideon Sundback, un immigrant nascut a Suècia, contractat pel departament de disseny de l'empresa Judson que hi encaixà perfectament i es casà amb la filla de l'amo, Elvira Aronson, fet que va portar Sundback al càrrec de dissenyador principal.
La companyia es va traslladar a Meadville, Pennsilvània, on va operar durant la major part del segle XX amb el nom de Talon, Inc. Sundback va treballar per millorar la subjecció i el 1909 va registrar una patent a Alemanya. Els drets dels Estats Units sobre aquesta invenció eren el nom de l'empresa Meadville (que operava com Hookless Fastener Co.), però Sundback va conservar els drets que no pertanyen als Estats Units i els van utilitzar per establir els anys següents Lightning Fastner Co. a St. Catharines, Ontario. El treball de Sundback amb aquesta empresa ha conduït a la percepció errònia comuna que era canadenc i que la cremallera es va originar en aquest país.
Sundback inventà la cremallera moderna com a hookless fastener (lit. 'tancament sense ganxo') l'any 1913. El 1917 millorà la invenció amb l'increment del nombre de peces i el patentà rebatejant-lo separable fastener ('tancament separable'). Gideon Sundback va augmentar el nombre d'elements de subjecció de quatre per polzada (aproximadament un cada 6,4 mm) a deu o onze (al voltant de cada 2,5 mm), va introduir dues fileres de dents enfrontades que estiraven en una sola peça pel control lliscant i augmentaven l'obertura de les dents guiades pel control lliscant. La patent del "Tancament Separable" es va emetre el 1917. Gideon Sundback també va crear la màquina de fabricació del nou dispositiu. La màquina "SL" o "rascadora" va agafar un filferro especial en forma de Y i en va tallar culleres, després va perforar la clavilla i el puntet de la cullera i va fixar cada cullerada en una cinta de tela per produir una cadena de cremallera contínua. Al març del mateix any, Mathieu Burri, un inventor suís, va millorar el disseny afegint un sistema de bloqueig unit a les darreres dents, però la seva versió mai va entrar en producció a causa de patents en conflicte.
En 1923, la Goodrich Corporation encunyà el nom de zipper, amb què es coneix col·loquialment la cremallera als EUA (en contrast amb el Regne Unit, on s'anomena zip). La companyia va optar per utilitzar el fermall de Gideon Sundback en un nou tipus de botes de goma (o galotxes) i es va referir a això com a cremallera, i el nom es va quedar atrapat. Els dos principals usos de la cremallera en els seus primers anys eren per tancar botes i bosses de tabac. Les cremalleres van començar a utilitzar-se per a la roba el 1925 per Schott NYC amb jaquetes de cuir.
Durant un viatge a Europa, Sundback va vendre els seus drets europeus a Martin Othmar Winterhalter que va millorar el disseny mitjançant costelles i ranures en lloc de les articulacions i mandíbules de Sundback US Patent 2191874 (Winterhalter) i va començar a produir amb la seva empresa Riri en un escala primer a Alemanya, després a Suïssa.
Als EUA la cremallera començà a aplicar-se en peces de roba el 1925, quan la companyia Schott NYC n'usà per primera volta en caçadores de cuir. Als anys trenta la cremallera es popularitzà als EUA per a la roba infantil. El 1937, estilistes parisencs en postularen l'ús per a pantalons d'home, però això encara trigaria a generalitzar-se.
Als anys 30, es va iniciar una campanya de venda de roba infantil amb cremalleres. La campanya va elogiar les cremalleres per promoure l'autosuficiència dels nens petits, fent possible que es vestissin. La cremallera va guanyar el botó el 1937 a la "Batalla de la Mosca", després que els dissenyadors de moda francesos es burlessin de les cremalleres dels pantalons masculins. Esquire va declarar la cremallera la "nova idea de sastreria per a homes" i, entre les moltes virtuts de la mosca amb cremallera, hi havia l'exclusió de "La possibilitat d'un desordre involuntari i vergonyós".
Durant la Segona Guerra Mundial, la cremallera s'aplicà a certs models de parca (Tercer Reich), de jaqueta de campanya (EUA), de brusa de salt (Regne Unit), etc. En general, però, fora de Nord-amèrica la popularització de la cremallera fou més lenta. A Europa, per exemple, la primera patent de cremallera la registrà el 1923 la companyia suïssa M.O. Winterhalter, la primera a fabricar-ne al continent, anys més tard. Fou a partir de la segona postguerra mundial que arribà la internacionalització de la cremallera; entre les primeres peces de roba d'ús massiu a dur cremallera hi hagué els texans.
Avui dia, empreses com KCC Group, Tex Corp, YKK, M.O. Winterhalter i Coporación Rey confeccionen industrialment diversos tipus de cremallera, com ara les "invisibles", les metàl·liques i les de plàstic.
La innovació més recent en el disseny de la cremallera la introducció de models que es podien obrir als dos extrems, com a les jaquetes. Avui en dia, la cremallera és, amb diferència, la subjecció més estesa i s'utilitza en roba, maletes, articles de pell i altres objectes.
Tipus miniatura|Una cremallera de bobina amb el control lliscant retirat.
Les cremalleres de bobina formen ara la major part de les vendes de cremalleres a tot el món. El control lliscant funciona sobre dues bobines a cada costat; les dents estan formades pels bobinatges de les bobines. S'utilitzen dos tipus bàsics de bobines: una amb bobines en forma d'espiral, generalment amb un cordó que corre a l'interior de les bobines; l'altre amb bobines en forma d'escala, també anomenat tipus Ruhrmann. Les cremalleres de bobina estan fetes de bobina de polièster i, per tant, també s'anomenen cremalleres de polièster. Les cremalleres invisibles tenen les dents amagades darrere d'una cinta, de manera que la cremallera és invisible. També s'anomena cremallera oculta. El color de la cinta coincideix amb el de la peça, igual que el lliscador i el tirador. Aquest tipus de cremallera és habitual en les faldilles i els vestits. Les cremalleres invisibles solen ser cremalleres de bobina. També veuen un ús creixent per part dels serveis militars i d'emergències perquè es pot mantenir l'aspecte d'una samarreta de botó, tot proporcionant un sistema de subjecció ràpid i fàcil. Una cremallera invisible normal utilitza un teixit més lleuger en forma d'encaix a la cinta de cremallera, en lloc del teixit més pesat comú d'altres cremalleres. Les cremalleres de la bobina inversa són una variació de la cremallera de la bobina. En una cremallera de bobina inversa, la bobina es troba al revers (darrere) de la cremallera i el control lliscant funciona al costat pla de la cremallera (normalment la part posterior, ara la part davantera). A diferència d'una cremallera invisible on la bobina també es troba a la part posterior, la bobina inversa mostra costures a la part davantera i el control lliscant admet una varietat d'estirades (la cremallera invisible requereix una petita estirada a causa de la petita fixació del lliscador). Les cremalleres resistents a l'aigua generalment es configuren com a bobina inversa de manera que el recobriment de pvc pugui cobrir les costures. Una cremallera inversa recoberta de goma o PVC s'anomena cremallera impermeable.