Els sistemes que es descriuen a continuació són sistemes de romanització de l'hebreu al català. No són purament transliteracions, perquè fan servir caràcters llatins diferents per a representar un mateix caràcter hebreu basant-se en la seva pronunciació, ni són tampoc transcripcions en sentit estricte, perquè representen amb caràcters diferents entitats que, per exemple en hebreu modern, sonarien igual. Com a sistema de transliteració potser el més comú és el Michigan-Claremont, que és el que es fa servir en les versions digitals de la Bíblia Hebraica Stuttgartensia (BHS), versió en hebreu de la Bíblia hebrea (altrament coneguda per Tanakh o Miqrà).

Atès que el sistemes descrits tenen una component més fonètica que de transliteració, en aquest article es fa servir el terme transcripció amb un sentit més general que el donat a transcripció lingüística.

Introducció Es descriu aquí la proposta de l'Institut d'Estudis Catalans (vegeu #Referències). Es distingeixen dos sistemes de romanització (o transcripció lato sensu): Una transcripció rigorosa o acadèmica, que permet passar de l'hebreu al català i del català a l'hebreu sense pèrdua d'informació. Aquest sistema està dirigit a acadèmics i gent amb coneixements de l'hebreu. Una transcripció simplificada, la qual se centra més en la pronunciació de l'hebreu, i que és més apta per a l'ús divulgatiu i el públic en general. No requereix coneixements de l'hebreu, tot i que incorpora grafies alienes al català (com ara y fora del dígraf ny, o el dígraf kh).

La transcripció rigorosa és d'ús internacional, mentre que la simplificada incorpora adaptacions específiques per al català. Ambdós sistemes preveuen dues variants: una per a l'hebreu clàssic, i una altra per a l'hebreu modern (l'hebreu estàndard, llengua oficial de l'estat d'Israel).

Taula de transcripcions

La taula següent mostra els diferents models de transcripció que es poden adoptar. Es donen dues formes de transcripció: una rigorosa o acadèmica, i una altra de simplificada, més fonètica i apta per a l'ús profà. La transcripció acadèmica permet passar de l'hebreu tiberienc a l'alfabet llatí i a l'inrevés sense pèrdua d'informació; no és el cas per a la simplificada.

Els noms de les consonants estan adaptats al català (surten de fet al Diccionari de l'Istitut d'Estudis Catalans) i, per tant, no van en cursiva. La resta de termes (punts vocàlics, etc.) són transcripcions simplificades dels noms hebreus i, per tant, van en cursiva. La coma separa alternatives igualment vàlides; la pleca simple (|) separa dues opcions que depenen de l'estructura fonològica de l'hebreu; la barra (/) alternatives que depenen de la fonologia catalana. Entre claudàtors s'indiquen caràcters substitutius per usar quan només es disposa del joc ASCII. Entre parèntesis s'indiquen alternatives d'ús en casos particulars (vegeu les notes acompanyants). El signe «–» indica que el caràcter hebreu no es transcriu. Vegeu també les observacions corresponents a cada transcripció.

Caràcter Transcripció Rigorosa Transcripció Simplificada Nom Hebreu Tiberienc Hebreu Modern Hebreu Tiberienc Hebreu Modern א ['], ['] ['] | – – àlef ב b, [_b] v b v bet בּ b | bb b | bb b | bb bet amb dagueix ג g, [_g] g, [g] g guímel גּ g | gg g | gg g/gu | gg/ggu guímel amb dagueix ד d, [_d] d, [d] d dàlet דּ d | dd d | dd d | dd dàlet amb dagueix ה h h h he הּ h () h h he amb mappiq ו w w v vau וּ ww ww vv vau amb dagueix ז z z z zain זּ zz zz z zain amb dagueix ח [.h] [x] h het ט [.t] [+] t tet טּ tt tet amb dagueix י y y y iod יּ yy yy yy iod amb dagueix כ, ך k, [_k] [kh] kh caf ךּ k k k caf final amb dagueix כּ k | kk k | kk k | kk caf amb dagueix ל l l l làmed לּ ll ll l·l làmed amb dagueix מ, ם m m m mem מּ mm mm mm mem amb dagueix נ, ן n n n nun נּ nn nn nn nun amb dagueix ס s s s / ss sàmec סּ ss ss ss sàmec amb dagueix ע [`], [`] [`] – ain פ, ף p, [_p] f f pe ףּ p p p pe final amb dagueix פּ p | pp p | pp p | pp pe amb dagueix צ, ץ [.s] [c] s/ss ts tsade צּ ss ts tsade amb dagueix ק q q q cof קּ qq qq qq cof amb dagueix ר r r r reix שׂ [´s] [&] s / ss sin שּׂ ss sin amb dagueix שׁ [ˆs] [sh] x / ix xin שּׁ x / ix xin amb dagueix ת t, [_t] t, [t] t tau תּ t | tt t | tt t|tt tau amb dagueix ְ ə [°]|– e, | – e|– xevà ֱ [ë] e, e hatef segol ֲ [ä] a, a hatef pàtah ֳ ŏ [ö] o, o hatef qàmets ִ i i i / í híreq hasser ִי î i i / í híreq malé ֵ e e e / é tseré hasser ֵי ê e e / é tseré malé ֵה eh e e / é tseré he ֶ e e / è e / é segol ֶי [âe] e e / è e / é segol iod ֶה h e e / è e / é segol he ַ a a a / à pàtah ָ (ā) a a / à qàmets gadol ָה â a a / à qàmets he ָ o o / ó qàmets qatan o hatuf ֹ o o o / ó hólem hasser ֹו ô o o / ó hólem malé ֹה oh o o / ó hólem he ֻ u u u / ú qibbuts וּ û u u / ú xúreq

Notes Es transcriu sempre, fins i tot quan actua com a mater lectionis. El caràcter «» (Unicode U+02BE) es pot substituir per «‘» (145 de l'ISO 8859-1, Unicode U+2018) si només disposem del joc de caràceters ISO 8859-1. S'omet quan és inicial o mater lectionis, però es transcriu quan duu vocal o xevà i és medial. El caràcter «ʾ» (Unicode U+02BE) es pot substituir per «‘» (145 de l'ISO 8859-1, Unicode U+2018) si només disposem del joc de caràceters ISO 8859-1. Les consonants geminades es dupliquen sempre, excepte quan van després del guionet de les partícules prefixades. A l'hebreu modern és opcional fer servir la ratlla superior o inferior per a indicar la pronunciació fricativa clàssica. Com a mater lectionis només es transcriu quan indica tseré, segol o hólem. No es transcriu quan és mater lectionis. L'IEC transcriu «he amb mappiq» per h. En canvi, el Summer Institute for Linguistics (SIL) fa servir (h amb barra asota). Aquesta possibilitat no forma part de la recomanació feta per l'IEC. Quan te valor consonàntic, i per tant, va seguit de vocal. Compareu amb xúreq. No es representa la geminació de les sibilants. Es transcriu sempre, encara que en hebreu modern pot ser muda. El caràcter «ʿ» (Unicode U+02BF) es pot substituir per «’» (146 de l'ISO 8859-1, Unicode U+2019) si només disposem del joc de caràceters ISO 8859-1. Per a distingir-lo de la coincidència de sàmec amb he s'afegeix la barra inclinada entremig en aquest darrer cas: הִסְהִיר his/hir. El primer caràcter és una e invertida volada (Unicode U+1D4A, o alternativament U+0259 amb format de superíndex; es pot usar «°» (ISO 8859-1, posició 176; Unicode U+00B0) si només disposem del joc ISO 8859-1. S'usa per a transcriure el xevà mòbil; el quiescent no es transcriu mai. S'usa la pronunciació de l'hebreu oriental per a representar el xevà mòbil. El xevà quiescent no es transcriu. Si convé indicar quantitat vocàlica en les vocals sense mater lectionis, es pot fer marcant les vocals llargues amb ratlleta superior:, , , ( amb macron) o , , . Si hi ha dificultats tipogràfiques per a adoptar aquesta solució es pot duplicar la vocal: ii, ee, , o aa, oo, uu. Quan interessi distingir el qàmets gadol del qàmets qatan es pot fer servir per a qàmets gadol, i usar per a qàmets qatan.

Transcripció rigorosa de l'hebreu clàssic Es tracta d'un sistema de conversió que pren com a llengua convertida l'hebreu puntuat pels masoretes tiberiencs, és a dir, que representa totes les distincions de fonemes i sons que els masoretes de l'escola tiberienca van voler representar a través de la seva puntuació del text consonàntic hebreu rebut.

Es distingeix de la transliteració estricta perquè transcriu de manera diferent un mateix caràcter hebreu segons el fonema que representa en cada cas concret.

Les seves característiques el fan especialment apropiat per a transcriure text hebreu, tant de l'època clàssica com de períodes posteriors de la llengua, quan l'atenció del lector s'ha de centrar en l'estructura fonològica de la paraula: en estudis de lingüística comparada, gramàtiques, estudis lingüístics sobre l'hebreu en general i en obres d'alta divulgació en què se suposa per part del lector un coneixement de l'hebreu o, almenys, del valor dels caràcters emprats en la transcripció.

Els caràcters usats per a la transcripció de les vocals han estat escollits pensant que es poguessin fer servir fins a un cert punt independentment de la teoria fonològica sobre el vocalisme de l'hebreu que l'usuari mantingui: s'adapten tant a la teoria fonològica que sosté que hi ha cinc qualitats vocàliques com a la que sosté que n'hi ha set.

Observacions El dagueix en les consonants begadkefat es transcriu duplicant la consonant quan indica geminació i no es transcriu en cas contrari. Les consonants begadkefat es transcriuen preferiblement per b, g, d, k, p i t, independentment del so, oclusiu o fricatiu, que tinguin en cada context concret. Si interessa distingir els casos en què en el text hebreu porten rafé, es pot fer servir el diacrític en forma de ratlla superior o inferior, segons els casos. També s'admet que, per a comoditat de lectura, es puguin transcriure sempre amb la ratlleta superior o inferior quan són fricatives. Normalment no s'indica la síl·laba tònica perquè l'usuari d'aquesta transcripció se suposa que és coneixedor de l'hebreu i, per tant, sap quina és la posició de l'accent. Però, si convé indicar-lo, es pot fer mitjançant l'apòstrof recte (') davant la síl·laba tònica.

Transcripció rigorosa de l'hebreu modern Es tracta d'un sistema de transcripció de base fonètica, és a dir, que representa els sons, no els fonemes de l'hebreu. Pren com a llengua convertida l'hebreu modern en la pronunciació del dialecte oriental, la que més elements conserva dels estadis anteriors de la llengua i que ha estat considerada tradicionalment com la pronunciació estàndard a Israel.

És una transcripció rigorosa en la mesura que distingeix entre parelles de fonemes hebreus que molts o la majoria d'israelians actuals pronuncien igual (א i ע, ב fricativa i ו consonàntica, ח i כ fricativa, ט i ת) i entre fonemes que actualment mai no es distingeixen (ס i שׂ), i que transcriu sempre les consonants geminades, que actualment només es pronuncien així en el dialecte oriental, minoritari.

Es basa, en gran part, en el sistema de transcripció rigorosa aprovat per l'Acadèmia de la Llengua Hebrea l'any 1956, que és usat, amb més o menys adaptacions, en moltes revistes i llibres, tant fora com dins d'Israel.

Quant als caràcters usats en la transcripció, coincideix també bàsicament amb les normes ISO 259 i 259-2 (se n'aparta en la manera gràfica de representar les geminacions i en el fet que es tracta d'una transcripció de base fonètica i no d'una transliteració).

Les característiques d'aquest sistema de transcripció el fan especialment apte per a la transcripció de títols de llibres en fitxes bibliogràfiques de biblioteques i en bibliografies, així com per a la transcripció de textos de l'hebreu modern en què se suposa un coneixement d'hebreu per part del destinatari i en què aquest ha de poder reconstruir sense ambigüitats el text hebreu original. També pot ser útil per a la transcripció de terminologia gramatical, noms de tractats de la Misnà i el Talmud i altra terminologia que s'acostuma a pronunciar entre els hebraistes amb la fonètica de l'hebreu modern, quan aquests termes són transcrits simplement per a designar llurs referents i no per destacar llur estructura lingüística. El fet que coincideixi màximament amb sistemes d'ús internacional i que en el text transcrit no s'apliquin les normes de l'ortografia catalana (sinó que a cada fonema o so hebreu correspongui sempre el mateix caràcter en la transcripció) li donen una dimensió internacional, adequada per a bibliografies o fitxes bibliogràfiques que hagin de poder ser consultades per usuaris desconeixedors del català.

Observacions