miniatura|Una cotilla, dècada del 1880. Una cotilla o cosset és una peça de roba interior femenina que va ser portada des del al , reforçada amb costelles (també dites balenes) i destinada a modelar el bust tot seguint criteris estètics variables amb el pas del temps. Essencialment té dos efectes: per una banda afinar la cintura, d'altra sostenir el pit.
Cosset és sinònim de cotilla, però designa també una peça de roba exterior, habitualment fosca i menys delicada, també més tova i còmoda, que es porta per sobre de la roba, i no per sota, i es tanca davant.
Història Malgrat raríssimes incursions molt aïllades en l'Antiguitat (cretencs que marcaven la seua cintura mitjançant faixes de cuiro ajustades), la cotilla pròpiament dita, amb barnilles i per reduir la cintura, no va existir fins al Renaixement —tampoc durant l'edat mitjana, que la va ignorar completament.
Apareguda a la cort espanyola del , i després ràpidament estesa per les altres corts europees, la cotilla va modelar inicialment el cos de la noblesa; se suposa que per remarcar la «honestedat» i la fermesa d'esperit i de maneres d'aquells que es volien diferents de la societat que regentaven. La moda va ser imitada ràpidament en medis burgesos; als segles i en portava una bona part de la població, i fins i tot en els medis més populars, en versions més simples i amb menys barnilles. Les dones del poble que volien imitar les grans dames eren víctimes dels caricaturistes, però socialment acceptades.
Segle XVI Forma cònica, punta més baixa que la cintura, pit aplanat. Cap o poca reducció de cintura del al , més aviat una «conformació» cònica del bust. Procedent de l'univers masculí i militar, la cotilla era més aviat percebuda com una «armadura» física i moral reservada a l'alta societat.
Segle Forma cònica, aparició de petits panells decoratius a la part de davall: cues tallades.
Segle Forma cònica, feta amb capes de lli que en els de classe més alta podien recobrir-se amb seda o cotó estampat. Es podia cordar per davant o bé per darrera i per davant; en alguns casos no es tancava completament per davant i l'espai que quedava es tapava amb la «peça d'estómac», una peça triangular sovint extraïble, ricament ornamentada per davant.
La part superior del «Gran vestit de cort» femení, un tipus de vestit molt formal, era una cotilla molt estreta i rígida incorporada en la construcció del propi vestit, de forma cònica i estreta, que comprimia fortament les costelles flotants (baixes); amb uns tirants que projectaven les espatles cap enrere, tot acostant els omòplats i fent una esquena molt dreta i una bella col·locació del cap. És potser la forma de cotilla més rígida mai portada.
Tot i així, en la majoria d'àmbits la cotilla era una peça independent. La compressió de la cintura era mínima i la il·lusió d'una cintura estreta s'aconseguia sobretot gràcies al contrast amb el gran volum de les faldilles. Així mateix, els pits quedaven aixecats, més que comprimits contra les costelles.
La cotilla servia per a donar suport al pit i a l'esquena, per a evitar que les formes es marquessin a través de la roba (el que s'hagués considerat immodest) i per a proporcionar una superfície llisa i sense arrugues a sobre la qual lluir els teixits i decoracions del vestit que es duia a sobre.
1795-1805 A França, després de la Revolució hi va haver una breu desaparició de la cotilla (moda «romana» i després «cintura Imperi»).
Anys 1810-1830 Retorn de la cotilla, de forma totalment diferent: en forma de «rellotge de sorra», amb moltes corbes i ja no cònic, reducció de la cintura (que és bastant alta), prolongat sobre els malucs, pits ja no aplanats cap amunt, sinó sostinguts i separats.
Anys 1840-1850 Desaparició dels tirants, important reducció de la cintura, construcció en «bandes» verticals. Aparició de les barnilles metàl·liques (i ja no, o rarament, de barbes de balena), i dels traus mecànics (i no brodats a mà, més fràgils). Invenció de l'element frontal metàl·lic amb ganxets.
Anys 1860 La cotilla és molt curta, alhora es redueix sota el pit (cobreix a penes el mugrons, i els pits es porten baixos) i sobre els malucs. La cotilla 1860 fa una forma de «calder» característica d'aquesta època.
Anys 1870 La cotilla s'allarga. De vegades, s'hi insereixen peces d'elàstic, material nou, sobre els malucs. S'utilitzen peces triangulars de tela per al pit i els malucs.
Anys 1880-1890 El bust s'allarga encara més. És l'època del tancament amb ganxets de la part davantera «en cullera», ja no recte sinó acompanyant la corba del ventre. Apareix el color.
Són les cotilles d'aquesta època (la segona meitat del ) les que amb més força han impregnat l'imaginari col·lectiu i venen immediatament a la memòria quan es parla de «cotilla» —encara que aquestes hagen pogut tenir formes ben diferents en altres èpoques. Tenen la famosa forma de «rellotge d'arena».
Belle Époque Canvi important de forma: el tancament amb ganxets de la part davantera esdevé molt recte, molt rígid i molt llarg, el ventre ja no fa cap corba, les peces de la cotilla es tallen de manera molt diferent. Les natges es projecten cap enrere, molt arquejades, els malucs amples. El pit és baix. És la nova cotilla dita «recta davant» o cotilla abdominal, inventada per Inès Gaches-Sarraute.
Anys 1910 La part superior de la cotilla se situa a l'alçada del fetge; la part inferior s'allarga sensiblement.
Anys 1920 La cotilla continua baixant per evolucionar a una mena de faixa. La cintura ja quasi no es marca, mentre que els malucs i les cuixes s'aplanen per satisfer l'aspecte «tubular» dels anys 1920.
Anys 1930-1970 La cotilla pròpiament dita ja no existeix i ha estat reemplaçada per faixes elàstiques beix i roses que coneixeran diversos avatars a mesura que passen els decennis.
Als anys 1950-60 la dona retroba breument una vertadera cintura (per exemple, amb el New Look de Dior i les pin-ups americanes).
Es fabriquen encara algunes vertaderes cotilles, però per al teatre, l'òpera, les sessions de fotos d'estrelles del cine. En la vida quotidiana ja no existeix la cotilla. No obstant això ha evolucionat en altres peces de llenceria, però ja no per reduir la cintura i sense barnilles, només amb un objectiu estètic: guêpière, bustier.
Cotilles modernes La cotilla retorna amb la fi del ; al principi tímidament en els anys 1980, i amb més força a la fi dels anys 1990. Les vertaderes cotilles tornen a existir, en marques de prêt-à-porter o fetes a mesura pels cotillaires, i sedueixen tant les novençanes com els gòtics.
Tipologia Des dels seus principis, al Renaixement, fins a la seua gairebé total desaparició en les primeres dècades del , la peça alta (cosset de barnilles, o cotilla) ha estat un element essencial del vestit de dona, tot i que ocasionalment també alguns homes (dandies, militars...) o xiquets n'han pogut portar.
També hi ha cotilles ortopèdiques utilitzades per redreçar les desviacions de la columna vertebral en casos d'escoliosi o de cifosi. Aquestes cotilles també poden ser utilitzades per alleujar les articulacions invertebrals en els casos de lumbàlgia.
Al Renaixement, el cosset de barnilles, de forma cònica, tenia com a propòsit principal aplanar el pit i disminuir les diferències morfològiques entre l'home i la dona. No va ser fins molt de temps després, al , que va accentuar profundament les característiques morfològiques femenines (silueta en forma de rellotge de sorra), tot i que les seues connotacions eròtiques no havien passat desapercebudes ja en el . Aquesta ambivalència entre closca moral i signe exterior d'austera virtut per una banda; erotisme i diferenciació entre sexes de l'altra, l'ha perseguit tot al llarg de la seua existència.
Les zones considerades com més eròtiques o significatives del cos femení han anat canviant segons les èpoques: si avui dia sovint és el pit la zona més erotitzada, al era la cintura i la seua finor el que més es buscava. Per tant, la cotilla no afinava la cintura per destacar, per contrast, el pit o els malucs, sinó la mateixa mida de la cintura; fins i tot en moltes èpoques es van utilitzar diversos artificis sobre els malucs, per accentuar visualment la finor de la cintura.
Elaboració miniatura|Una foto del llibre de Robert Wilson Shufeldt (1908) Studies of the human form for artists, sculptors, and scientists que il·lustra l'afinament de la cintura aconseguit amb una cotilla. Les cotilles, malgrat llurs importants variacions de patronatge, de tall i de silueta al llarg dels segles, respecten generalment quatre grans elements de fabricació:
estan fetes d'almenys una capa de cotí, una tela molt densa de cotó, adequada per a fer cotilles o matalassos; a què es poden afegir altres capes suplementàries de cotí, un teixit «decoratiu» exterior o fins i tot un folre. Les cotilles d'una sola capa es portaven al durant l'estiu, perquè eren més lleugeres i «respiraven» millor.
tenen un element rígid situat al centre de la part davantera. Entre els segles i , aquest element consistia en una llarga làmina de fusta, metall, marfil o os, que mantenia una rigidesa perfecta sobre la part anterior de la cotilla; de vegades era extraïble. Vers 1840 es va inventar un en dues parts, amb ganxets, que permetia obrir la davantera de la cotilla i, per tant, posar-se-la i treure-se-la més fàcilment.
les barnilles. Fins a mitjan es feien de barbes de balena, o de vímet per a les persones menys afortunades. A partir de la Revolució Industrial van començar a aparèixer les barnilles d'acer, alhora rígides i flexibles; inicialment fetes de ferro i folrades de paper o de tela, avui dia són d'acer inoxidable cobert amb una capa de PVC per evitar el risc de rovell.
el llaç i els traus. El llaç és l'element que permet, obert ben tou, poder posar-se la cotilla, i després, en estrenyir-lo, afinar la cintura. El principi de la cotilla era aprimar la cintura per la compressió del cos. Els traus per on es passa el llaç es brodaven a mà fins a principis del , moment en què van ser reemplaçats per traus metàl·lics, encara més sòlids.
Crítiques higienistes miniatura|Efectes del corset excessivament apretat al cos de la dona
Resum del recorregut històric de la cotilla El va conèixer en la seua segona meitat un retorn general als desitjos de simplicitat, d'allò natural; els vestits es van fer més lleugers i es van inspirar en la moda anglesa fluida i drapada.
Consegüentment, certs filòsofs higienistes van iniciar una guerra contra la cotilla, en particular Rousseau i Buffon, que la van descriure com a «espremedora de cossos». Per tant, la cotilla es va fer cada vegada amb menys barnilles, i es va posar de moda portar una cotilla bàsica, només de tela però sense barnilles ni estructures rígides, quan hom es trobava a casa seua o s'estava malalt. Algunes aristòcrates van començar a deslligar-se la cotilla per alletar els seus nadons, el que era inimaginable unes dècades enrere.
L'any 1770 es va publicar a França una cèlebre obra signada per un tal Bonnaud: La Dégradation de l'espèce humaine par l'usage du corps à baleines ('la degradació de l'espècie humana per l'ús del cosset amb barnilles').Béatrice Fontanel, Corsets et soutiens-gorge : l'épopée du sein de l'Antiquité à nos jours, La Martinière, 1992. Vegeu bibliografia.
Arran de la Revolució, la cotilla es va abandonar de colp a França per una moda inspirada en l'antiguitat, i les dames es passejaven vestides amb vels de musselina lleugera. La cotilla simbolitzava massa l'Antic Règim i els privilegis d'una noblesa ociosa com per no ésser llançada a un racó durant aquesta època... En aquests anys, les dones consideraven modern poder transportar tot el seu guarda-roba en una única bossa, i resultava impossible ficar-hi una cotilla, perquè no es podia plegar.