miniatura|Mapamundi francès de 1536. LExpedició de García Jofre de Loaisa va ser una expedició marítima espanyola realitzada entre 1525 i 1536 i dirigida per García Jofre de Loaisa per tal de prendre i colonitzar les illes Moluques, riques en espècies, la propietat les quals es disputaven les corones de Castella i Portugal. L'expedició, formada per una flota de set naus i 450 homes, es va fer a la mar des de La Corunya el 24 de juliol de 1525. Figuraven en ella dos dels més insignes mariners espanyols: Juan Sebastián Elcano, que va perdre la vida a l'expedició, i el joveníssim Andrés de Urdaneta.
Van realitzar nombrosos descobriments geogràfics i marítims, però la seva travessia va ser una successió de desastres, calamitats i desercions. Durant el viatge van morir, entre d'altres, el capità Loaisa i Elcano. Tres de les naus no van arribar a creuar l'Estret de Magallanes i només una, la Santa María de la Victoria, va arribar a les Moluques, on la tripulació va haver d'enfrontar-se amb els portuguesos durant gairebé un any. Després de patir vicissituds innombrables, al llarg d'un duríssim i amarg viatge, només 24 homes d'aquesta nau van tornar a Espanya.
Antecedents El 1522, poc després de la primera circumnavegació feta per Juan Sebastián Elcano, Carles I d'Espanya decideix formar una flota per adquirir les Illes Moluques pel seu imperi. El motiu era estratègic i econòmic, ja que en aquestes illes es produïen nombroses espècies, com ara clavell d'espècia, pebre, canyella i nou moscada, els preus de les quals eren astronòmics.
El 31 de maig de 1524 fracassaren les reunions que mantenien a Elvas i Badajoz els representants d'Espanya i Portugal sobre la qüestió de la propietat de les Moluques. Amb la fi de les converses el rei Carles va ordenar que es realitzés una expedició a aquelles terres, ja prevista però paralitzada durant les negociacions. Després de catorze mesos de preparatius l'esquadra estava preparada per fer-se a la mar.
El 5 d'abril de 1525 el rei Carles va nomenar fra García Jofre de Loaisa, Comanador de l'Orde de Sant Joan, Capità General de l'Armada i Capità General i Governador de les Illes Moluques, escollint-lo pel seu noble llinatge i els seus coneixements de nàutica.
L'expedició miniatura|Juan Sebastián Elcano. La flota la componien les següents naus: Santa María de la Victoria, de 360 tones, sota el comandament del mateix Loaisa. Sancti Spiritus, de 240 tones, sota el comandament de Juan Sebastián Elcano, com a Pilot Major de l'expedició i segon cap. Anunciada, de 204 tones, sota el comandament de Pedro de Vera. San Gabriel, de 156 tones, sota el comandament de Rodrigo de Acuña. Santa María del Parral, de 96 tones, sota el comandament de Jorge Manrique de Nájera. San Lesmes, del mateixa tonatge i sota el comandament de Francisco de Hoces.
A elles se sumava el patatxe Santiago, de 60 tones, comandada per Santiago de Guevara. La dotació completa de totes elles formaven una tripulació d'uns 450 homes, la qual cosa la convertia en una de les expedicions més grans de la seva època. Entre ells hi havia alguns veterans de la primera circumnavegació de la Terra, com el mateix Juan Sebastián Elcano que era el segon comandant i pilot major, i Rodrigo de Triana, que va veure Amèrica en el primer viatge de Colom.
Així mateix participava en l'expedició, com a ajudant d'Elcano, Andrés de Urdaneta, que arribaria a ser el més gran cosmògraf del seu temps.
Partida L'expedició va salpar del port de La Corunya abans de l'alba del 24 de juliol de 1525. El 31 de juliol va passar per davant de Madeira i l'1 d'agost va arribar a l'illa de la Gomera, on van fer una escala de dotze dies, en què van aprofitar per abastirr les naus amb coses com aigua, llenya, carn fresca i recanvis de velam. Abans de salpar, a instàncies de Juan Sebastián Elcano, Urdaneta es reuní amb els capitans i pilots, fent-los veure les dificultats de les aigües properes a l'estret de Magallanes i en doblar el Cap d'Hornos, per la qual cosa queda indicat que ell, amb la seva nau, viatjaria al capdavant i que procuressin la resta seguir la seva traçada per no patir pèrdues innecessàries.
Salparen d'aquella illa el 14 d'agost rumb al sud, seguint les recomanacions de navegació establertes per Colom. Als quatre dies, a molt poca distància del Cap Blanc, se li va partir el pal major a la capitana. Per reforçar els fusters d'abord, Elcano envià dos dels seus millors fusters, que amb una xalupa intentaren arribar a la nau avariada, aconseguint-ho, però no sense patiment, per culpa d'una mala mar sobtada i un fort aiguat. L'esquadra navegava sols amb els trinquets, per culpa del mal temps regnant, cosa que va provocar en un fals moviment, que la Santa Maria del Parral fos abordada per la nau avariada, cosa que li provocà grans desperfectes a la popa, quedant molt mal parada.
Trobada amb una nau portuguesa miniatura|Reconstrucció d'una nau portuguesa. Trobant-se en aigües de l'actual Sierra Leone, a uns 5º de latitud nord, el 5 d'octubre, els expedicionaris albiraren una nau i sent coneixedors que la França de Francesc I encara buscava brega contra Espanya, en prevenció de ser atacats es va manar el moviment de caça general. Però la solitària nau, en veure'ls venir virà i emprengué la fugida, de manera que Loaisa, veient que no la podia agafar donà l'ordre de tornar al rumb inicial. El patatxe Santiago, en ser més lleuger, va poder agafar la nau i comprovà que era portuguesa. En tornar es van trobar que el capità de la Sant Gabriel, Rodrigo de Acuña, va fer disparar un tret i manà als portuguesos que es donessin per presoners, ordenant-los replegar les veles. Aquests actes d'Acuña van molestar a Guevara, que si bé era un capità d'inferior categoria, no deixava de ser el veritable executor de la captura. Tots dos van creuar greus retrets, faltant poc per arribar a les armes. La nau portuguesa va ser ben acollida pels expedicionaris, que li van encomanar el lliurament de cartes pel govern de Castella. miniatura|El golf de Guinea. A l'entrar a la zona de calmes els velams es quedaren sense empenta i això va provocar que tardessin un mes i mig en recórrer cent cinquanta llegües. En aquestes aigües abunden els peixos voladors, els quals van causar gran sorpresa a Andrés de Urdaneta.
El 15 d'octubre van descobrir una illa deshabitada, a la qual se li va posar el nom de San Mateo. Posteriorment s'ha sabut, per les coordenades d'Urdaneta, que era l'actual illa d'Annobón, al golf de Guinea. Loaisa va ordenar llançar les àncores i baixar a terra per recompondre els desperfectes del passat temporal i fer aigua, sobretot pel molt de temps trigat a recórrer tan poca distància. Però a la vegada va aprofitar per investigar i posar ordre al conflicte obert entre Acuña i Guevara. En judici sumaríssim, després de ser informat de tots els detalls, va determinar que Acuña fos arrestat a la capitana durant dos mesos, quedant com a capità de la San Gabriel Martín de Valencia, que en principi era la persona destinada a quedar-se al comandament de les caravel·les que quedessin a les Illes Moluques, però a la vegada a Guevara se'l suspengué de sou però no del comandament. També castigà a vuit gentils homes que havien intentat sublevar-se a la nau de Juan Sebastián Elcano.
Travessia per Amèrica del Sud Des d'aquest punt la flota va salpar aprofitant els vents alisis amb destinació el Brasil, les costes del qual van veure el 19 de novembre, però en ser territori portuguès van virar cap al sud. En el trajecte van passar per davant Cabo Frio (5 de desembre) i el cap de Santa María (19 de desembre). El 26 de desembre van posar rumb oest, allunyant-se dues llegües de la costa, i el 28 van patir un temporal, del qual van sortir algunes naus danyades, la qual cosa va fer que la capitana se separés del resta de l'expedició. Elcano, com a segon cap, va proposar buscar-la a sotavent, però la idea no fou acceptada pel pilot major de la San Gabriel. Degut a això aquesta nau va continuar el rumb tota sola, quedant les altres a la recerca de la capitana, però van passar els dies i no es va trobar l'una, i es va perdre el rastre de l'altra, de manera que les cinc restants van decidir posar rumb al sud, en direcció al Riu Santa Cruz, com havia estipulat Loaisa. Van deixar enrere el Riu de la Plata i arribaren fins a Santa Cruz, a 50º de latitud sud el 12 de gener.
Aprofitant la cala, Elcano va decidir esperar un temps a Santa Cruz, a veure si aconseguia reunir totes les naus, supòsit que s'havia tractat en el consell de capitans a l'illa de la Gomera, però de nou la proposta va ser rebutjada, en aquesta ocasió per tots els capitans. Això no obstant, es va acordar deixar en un illot una gran creu i sota d'ella una olla amb les indicacions per trobar l'expedició en cas que les dues naus perdudes trobessin el lloc, dient que les esperaven fent aigua i llenya al Puerto de las Sardinas (estret de Magallanes).
Arribada a l'Estret de Magallanes miniatura|Mapa de l'àrea de l'estret de Magallanes. Tot i haver ja passat per l'estret de Magallanes, Elcano es va equivocar a l'hora d'accedir-hi. Així, el diumenge 14 de gener de 1526 manà obrir les veles a l'estuari del Riu de Sant Ildefons, error que van cometre molts d'altres després d'ell. Però poc després d'entrar-hi, van començar a sentir-se cruixits dels cascs dels vaixells, de manera que es va donar l'ordre d'aturar l'avanç i enviar una xalupa per reconèixer l'indret. A la xalupa hi van pujar el seu germà Martín, el clergue Areizaga i Roldán i Bustamante, dos dels supervivents del viatge de la primera volta al món. L'ascens de la marea va permetre alliberar les naus, les quals, sense esperar la xalupa, es van allunyar uns caps mar endins, abans que els exploradors poguessin tornar a pujar-hi. Aquell mateix dia, segons explica el mateix Urdaneta, van trobar la veritable entrada de l'Estret, fondejant a recer del cap de las Once Mil Vírgenes.
Al voltant de les deu de la nit les aigües de la badia van començar a moure's de manera alarmant, així passaren tota la nit, però a l'alba s'havien desfermat totes les forces de la natura: el vent encaixonat, semblava rugir com un lleó ferit, i la mida de les onades era tal, que passaven a l'altura de la meitat del pal major. Aquesta situació va provocar que la nao Santi Spiritus, tot i haver llançat quatre àncores, comencés a moure's, de manera que es va intentar, realitzant un esforç gairebé sobrehumà, rescatar la seva tripulació. Per a això Elcano va ordenar a la nau que amollés la vela de trinquet, i d'aquesta manera la força del vent la va arrossegar fins a encallar a la costa. Amb tot, la violència de la ressaca impedia acostar-se a la nau. Alguns tripulants, veient la costa propera, es van llançar al mar, i de deu sols se'n salvà un, gràcies al fet que se li havia llançat un cap, que va servir per salvar la resta de la tripulació.
Després de la tempesta va arribar la calma, la qual van aprofitar per treure de la nau sinistrada tot el possible, però a les poques hores el mar va tornar a agitar-se, i aquesta vegada la Sancti Spiritus es va desfer contra les roques i es va enfonsar, mentre la resta de naus van poder aguantar millor el temporal. En tornar la calma es van enviar uns bots per recollir els tripulants que s'havien salvat i, així mateix, perquè el mateix Elcano, coneixedor de la travessa, pogués guiar la resta de naus per aquell temut paratge. Com en la xalupa no hi cabien tots, Elcano va dir que l'acompanyaria aquell que ell designés, sent Urdaneta l'escollit, que ho relata així: Així jo sol em vaig embarcar amb el dit capità, i ens vam anar a la nau Anunciada.