Alan Sidney Patrick Rickman (Acton, Londres, 21 de febrer del 1946 - Londres, 14 de gener del 2016) va ser un actor i director de cinema i teatre anglès, conegut principalment per l'ampli registre de les seves interpretacions, tant en teatre com en cinema, així com pels seus papers antagonistes. Rickman fou membre de la Royal Shakespeare Company, on va interpretar produccions teatrals tant modernes com clàssiques. El seu primer paper rellevant, en l'àmbit cinematogràfic, es va produir el 1982, però el reconeixement li arribà gràcies a la seva interpretació del vescomte de Valmont en l'obra de teatre Les Liaisons Dangereuses, el 1985, pel qual fou nominat als Premis Tony. Rickman, finalment, aconseguí una gran popularitat gràcies als seus papers de Hans Gruber, a Die Hard, i de Severus Snape, a la saga cinematogràfica Harry Potter.
No obstant això, Rickman també va destacar en altres pel·lícules, com ara Robin Hood: Príncep dels lladres, on interpretava al xèrif de Nottingham, o pels seus papers de Jamie, a Un fantasma enamorat; el coronel Brandon, a Sentit i sensibilitat; Harry, a Love Actually; P.L. O'Hara, a An Awfully Big Adventure; Alexander Dane, a Galaxy Quest; o el jutge Turpin, a l'adaptació musical de Sweeney Todd: el barber diabòlic del carrer Fleet, de Stephen Sondheim.
El 1995 Rickman va rebre un Globus d'Or, un Emmy i un Premi Guild als actors de televisió per la seva interpretació de Rasputin, a Rasputin: Dark Servant of Destiny; així com un BAFTA, pel seu paper a Robin Hood. També era el padrí de l'actor Tom Burke.
Rickman va morir de càncer de pàncrees el 14 de gener de 2016 als 69 anys. Les seves darreres interpretacions van ser les del tinent general Frank Benson, a Espies des del cel, i la veu d'Absolem, a Alice in Wonderland, així com a la seva seqüela, Alice Through the Looking Glass.
Biografia Primers anys Rickman nasqué a Acton, Londres, en una família de classe obrera. La seva mare, Margaret Doreen Rose (nascuda Bartlett), era mestressa de casa, mentre que el seu pare, Bernard Rickman, treballava en una fàbrica. Els seus avantpassats eren anglesos, irlandesos i gal·lesos; el seu pare era catòlic, mentre que la seva mare metodista. Segons una pàgina web, Margaret Bartlett (Pontypridd, Gal·les, 1911 - 1997) s'havia casat, amb anterioritat, amb Reginald Cory, a Hammersmith (Londres), el 1931. Fou després del divorci amb Cory que es va casar amb Bernard Rickman (n. 1914), l'any 1940. D'aquest matrimoni, a més d'Alan, en van sorgir tres fills més: David (n. 1944), que va ser dissenyador gràfic; Michael (n. 1947), que seria entrenador de tennis; i Sheila (n. 1950).England & Wales births 1837–2006. General Register Office. England and Wales Civil Registration Indexes. London, England: General Register Office. Print. De petit, Rickman va assistir a l'Escola Primària de Derwentwater, situada a Acton, i que era coneguda per seguir el mètode educatiu de Montessori.
miniatura|Rickman el desembre de 2009 El pare de Rickman va morir quan Alan tenia només vuit anys, deixant la mare pràcticament sola per criar quatre fills. Margaret es va tornar a casar, però es va separar després de tres anys de matrimoni. "Hi va haver un amor en la seva vida", diria posteriorment Rickman en referència a la seva mare. A Derwentwater Alan va destacar en les assignatures de cal·ligrafia i aquarel·la. A més, hi va aconseguir una beca per estudiar a l'Institut Latymer de Londres, on va començar a participar en obres de teatre. Quan va abandonar el Latymer va assistir al Chelsea College of Art and Design, així com al Royal College of Art. Aleshores considerava que el disseny era una professió molt més estable que la interpretació: "L'escola de teatre no era considerada la millor dedicació per un noi de 18 anys", digué.
Després de graduar-se, Rickman i diversos amics van obrir un estudi de disseny gràfic anomenat Graphiti, però després de tres anys d'èxit van decidir perseguir altres fites professionals. Aleshores és quan Rickman va escriure a la Royal Academy of Dramatic Art (RADA) sol·licitant una audició. Rickman va aconseguir una plaça, assistint a la RADA entre el 1972 i el 1974. Allí va estudiar Shakespeare, a més de treballar com a vestidor de Nigel Hawthorne i Sir Ralph Richardson. Finalment abandonà el centre després de guanyar diversos premis, entre els quals destaquen l'Emile Littler, el Forbes Robertson i la medalla d'or Bancroft.
Carrera artística miniatura|Rickman el 2011 Primers papers Després de graduar-se a la RADA, Rickman va treballar en diverses companyies britàniques i en grups de teatre experimental, participant en produccions com La gavina, d'Anton Txékhov, o The Grass Widow, de Snoo Wilson, al Royal Court Theatre, a més d'aparèixer tres vegades al Festival Internacional d'Edimburg. El 1978 va actuar amb el Court Drama Group, participant en fragments de Romeu i Julieta i de Panorama des del pont, entre d'altres. Mentre treballava amb la Royal Shakespeare Company (RSC) va participar en una actuació d'Al vostre gust. També va aparèixer en l'adaptació de la BBC de les dues primeres novel·les de Barchester, de l'escriptor Anthony Trollope, coneguda com The Barchester Chronicles (1982), interpretant al mossèn Obadiah Slope.
El 1985 va aconseguir el paper protagonista masculí, el vescomte de Valmont, en una producció de la Royal Shakespeare Company de l'adaptació Les Liaisons dangereuses de Christopher Hampton, dirigida per Howard Davies. Quan la producció es va traslladar a Broadway, el 1987, Rickman ser nominat als Premis Tony i als Premis Drama Desk per la seva interpretació.
Cinema La seva carrera va destacar per la gran varietat de rols que va interpretar: va realitzar papers romàntics, com el del coronel Brandon a Sentit i sensibilitat (1995) o Jamie a Truly, Madly, Deeply (1991); diversos malvats en grans produccions de Hollywood, com el terrorista alemany Hans Gruber a Die Hard (1988) o el xèrif de Nottingham a Robin Hood: Príncep dels lladres (1991); i alguns papers en televisió, com el "monjo boig" Rasputin, a la producció de l'HBO Rasputin: Dark Servant of Destiny (1996), per la qual va aconseguir un Globus d'Or i un Emmy. També fou "mestre de cerimònies" de l'àlbum de Mike Oldfield Tubular Bells II, publicat el 1992, en el qual llegia el llistat dels instruments de l'àlbum.
El seu paper a Die Hard li feu guanyar un lloc a l'AFI's 100 anys... 100 herois i dolents com el 46è millor dolent de la història del cinema, tot i que va explicar que havia estat a punt de no acceptar la feina perquè no pensava que Die Hard fos el tipus de pel·lícula en la que volia participar. La seva interpretació com a xèrif de Nottingham a Robin Hood: Príncep dels lladres també el va fer conegut com un dels millors actors per interpretar malvats en pel·lícules.
Rickman es va oposar a ser encasellat com un "Intèrpret d'antagonistes", exposant el fet que no n'havia interpretat cap des del xèrif de Nottingham el 1991. Tot i així va donar vida a l'ambigu Severus Snape, mestre de pocions a la saga Harry Potter, entre el 2001 i el 2011. Al llarg de la seva carrera Rickman també va participar en comèdies: l'actor britànic, de formació clàssica, va interpretar un paper menor com el de Sir Alexander Dane/Dr. Lazarus, en la paròdia de ciència-ficció Galaxy Quest (1999); l'àngel Metatron, la veu de Déu, a Dogma (també del 1999); Harry, l'estúpid marit d'Emma Thompson, a Love Actually (2003); va aportar la seva veu a Marvin, l'andròide paranoic de The Hitchhiker's Guide to the Galaxy (2005); o el pare egoista guanyador d'un Premi Nobel a Nobel Son (2007).
miniatura|esquerra|Rickman al Festival de Cinema de Tribeca el 2007.
Rickman va ser nominat als premis Emmy per la seva interpretació del Dr. Alfred Blalock a la producció de l’HBO Something the Lord Made (2004). També va participar en la pel·lícula independent Snow Cake (2006), conjuntament amb Sigourney Weaver i Carrie-Anne Moss, que es va estrenar al Festival Internacional de Cinema de Berlín, i a El perfum: història d'un assassí (també del 2006), dirigida per Tom Tykwer. Rickman va aparèixer com el malvat jutge Turpin en l'aclamada pel·lícula de Tim Burton Sweeney Todd: el barber diabòlic del carrer Fleet (2007), on es va retrobar amb els seus companys de Harry Potter Helena Bonham Carter i Timothy Spall. Rickman va aportar la seva veu per interpretar Absolem, l'eruga, en la pel·lícula de Burton Alice in Wonderland (2010).
Teatre Va participar en l'escenari en la comèdia romàntica de Noël Coward Private Lives, la qual després es representà a Broadway gràcies a l'èxit aconseguit a l'Albery Theatre de Londres. La funció acabà el setembre del 2002, havent-se reunit amb la seva antiga coprotagonista a Les Liaisons Dangereuses, Lindsay Duncan, així com amb el director Howard Davies, en una producció que acabaria adjudicant-se un premi Tony. Abans, també havia actuat en teatre l'obra Antoni i Cleòpatra el 1998, interpretant a Marc Antoni, amb Helen Mirren com a Cleòpatra, en una producció del Royal National Theatre realitzada a l'Olivier Theatre londinenc, en cartell entre el 20 d'octubre i el 3 de desembre de 1998. Rickman també va participar en Victoria Wood with All The Trimmings (2000), un especial de nadal amb Victoria Wood, on interpretava un vell coronel en la batalla de Waterloo que es veu obligat a interrompre el seu compromís amb el personatge de Honeysuckle Weeks.
Rickman també va dirigir The Winter Guest a l'Almeida Theatre de la capital britànica el 1995, així com la versió cinematogràfica de la mateixa obra, estrenada el 1997 i protagonitzada per Emma Thompson i la seva mare autèntica, Phyllida Law. Amb Katharine Viner van recuperar l'obra My Name Is Rachel Corrie, a més de dirigir l'estrena al Royal Court Theatre, que es va produir l'abril de 2005. Gràcies a això va aconseguir el premi del públic del Theatre Goers al millor director. Rickman era amic de la família Corrie, guanyant-se la seva confiança, i l'espectacle fou molt ben rebut pel públic londinenc aquell any. Però el 2006, la producció de l'obra a Nova York fou posposada davant de la possibilitat que fos boicotejada i denunciada per part de grups que la poguessin veure com “propaganda d'agitació antiisraeliana”. Rickman va denunciar-ho com una “censura nascuda de la por”. Tony Kushner, Harold Pinter i Vanessa Redgrave, entre d'altres, van criticar la decisió de postergar definitivament l'espectacle. Finalment, l'obra de teatre es va realitzar en un altre indret de la ciutat, rebent crítiques diverses, i des d'aleshores s'ha interpretat en molts indrets del món.
El 2009 Rickman rebé el Premi James Joyce de la Societat Literària i Històrica del University College Dublin.
L'octubre i el novembre del 2010, Rickman va interpretar el paper epònim en l'obra de Henrik Ibsen John Gabriel Borkman a l'Abbey Theatre de Dublín, juntament amb Lindsay Duncan i Fiona Shaw. LIrish Independent va definir la seva actuació com impressionant.
Darrers anys miniatura|Rickman i Kate Winslet al Festival Internacional de Cinema de Toronto el 2014.
El 2011 Rickman va tornar a interpretar en Severus Snape a la darrera entrega de la saga Harry Potter, Harry Potter i les relíquies de la Mort - Part 2. Al llarg de la sèrie, el seu paper de Snape va guanyar-se l'aprovació de la crítica. Kenneth Turan, del The Los Angeles Times, digué de Rickman que "com sempre, provoca la impressió més permanent"; mentre que Peter Travers, de la revista Rolling Stone, va comentar de l'actor anglès que era "sublim en proporcionar-nos, per fi, una ullada al cor secret que Snape emmascara amb un somriure burleta."
Molts mitjans han defensat que les actuacions de Rickman bé valien una nominació a l'Oscar al millor actor secundari. La primera nominació pel paper d'Snape arribà als premis de l'Aliança de Dones Periodistes de Cinema, els premis Saturn, els premis Scream i els premis de l'Associació de Crítics de Cinema St. Louis Gateway en la categoria de millor actor secundari.