fou una arxiduquessa d'Àustria que alhora fou duquessa de Milà, reina d'Hongria i Bohèmia (1740-1780), gran duquessa consort de la Toscana i emperadriu consort del Sacre Imperi Romanogermànic.
Última descendent directa per via masculina dels Habsburg, a partir d'ella, els seus descendents es cognomenaren Habsburg-Lorena.
Orígens familiars Va néixer el 13 de maig de 1717 a la capital imperial de Viena i era la filla primogènita de l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic i de la princesa Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. Fou neta per línia masculina de l'emperador Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic i de la princesa Elionor del Palatinat-Neuburg. L'any 1713 l'emperador Carles VI, emperador romanogermànic promulgà la Pragmàtica Sanció per la qual reservava la totalitat de les seves possessions per a la seva filla Maria Teresa, anul·lant el Pacte mutu de successió acordat entre els arxiducs Leopold i Carles. D'aquesta manera obviava les filles del seu germà gran, Josep I del Sacre Imperi Romanogermànic, de la successió austríaca.
Matrimoni L'elecció de Francesc III de Lorena havia estat llargament meditada per la cancelleria alemanya. Era una elecció que no perjudicava ningú perquè no beneficiava ningú. Malgrat això, Francesc era un petit príncep d'una casa alemanya el territori del qual era extremadament desitjat pel Regne de França ja des de la Política de Reunions practicada per Lluís XIV de França a les darreries del .
Per tal d'aconseguir l'aprovació francesa al matrimoni, el Ducat de Lorena, amb capital a Nancy que pertanyia a Francesc, se cedí al noble polonès Estanislau Leszczynski sogre de Lluís XV de França, a canvi Estanislau abandonava la cursa successòria a Polònia i cedia el ducat a la seva mort al seu gendre, el rei francès. França acceptà el matrimoni i la Pragmàtica Sanció del 1713 per la qual Maria Teresa es convertí en hereva universal dels territoris del seu pare. A canvi, el duc de la Lorena rebria els territoris del gran duc de la Toscana, atès que, amb la mort de l'última Mèdici viva, el tron toscà havia quedat vacant, a més a més d'una forta compensació monetària.
Es casà el 12 de febrer de 1736 a la catedral de Viena amb el duc Francesc III de la Lorena, fill del duc Leopold I de Lorena i de la princesa Elisabet Carlota d'Orleans, neta del rei Lluís XIII de França. D'aquesta unió nasqueren setze fills:
Maria Elisabet (1737-1740) Maria Anna (1738-1739) Maria Carolina (1740-1741) Josep II, emperador romanogermànic (1741-1790). Es casà en primeres núpcies amb la princesa Isabel de Borbó-Parma i en segones núpcies amb la princesa Maria Josepa de Baviera. Maria Cristina d'Àustria (1742-1798). Es casà amb el príncep Albert de Saxònia. Esdevingué governadora dels Països Baixos austríacs. Maria Elisabet d'Àustria (1743-1808) Carles d'Àustria (1745-1761) Maria Amàlia d'Àustria, duquessa de Parma (1746-1804). Es casà amb el duc Ferran I de Parma l'any 1769. Leopold II, emperador romanogermànic (1747-1792). Es casà amb la infanta Maria Lluïsa d'Espanya. Exercí durant el període 1765 - 1792, el càrrec de Gran duc de Toscana. Maria Carolina (1748-1748) Maria Joana (1750-1762) Maria Jose (1751-1767) Maria Carolina, reina de les Dues Sicílies (1751-1814). Es casà amb el rei Ferran I de les Dues Sicílies l'any 1768. Ferran III de Mòdena, arxiduc (1752-1819). Es casà amb l'hereva de la Casa dels Este la princesa Maria Beatriu d'Este hereva dels dominis del Ducat de Mòdena, el Principat de Carrara i el Ducat de Massa. L'any 1803 com a compensació per l'annexió napoleònica de Mòdena reberen el principat de Brisgòvia. Maria Antonieta d'Àustria (1755-1793). Es casà amb el rei Lluís XVI de França i fou executada a la Plaça de la Bastilla, París, en mans de la República francesa. Maximilià d'Àustria, bisbe-elector (1756-1801). Des de 1784 i fins a la seva mort ostentà el càrrec d'elector-bisbe de Colonia un càrrec històricament vinculat a la família dels Habsburg.
Guerra de Successió Austríaca
Arran de la mort de l'emperador l'any 1740 tan sols el Regne Unit s'havia compromès fermament a prestar suport a Maria Teresa per consolidar-se com a arxiduquessa.
Les dificultats de Maria Teresa per afirmar-se al tron austríac en virtut de la Pragmàtica Sanció del 1713 feren que dos mesos després de la mort de Carles VI, Frederic el Gran envaís i annexionà la major part de la regió de Silèsia en detriment de la Casa d'Àustria, donant pas a la Primera Guerra de Silèsia. Frederic va conduir el seu exèrcit a la victòria de la batalla de Mollwitz l'abril de 1741 i va signar una aliança contra Àustria amb França. Carles Albert de Baviera, gendre de l'emperador Josep I, va rebutjar la Pragmàtica Sanció i va reclamar els territoris alemanys de la dinastia dels Habsburg, i es va aliar amb França i Espanya contra Àustria pel tractat de Nymphenburg. Una força combinada franco-bavaresa va travessar el Rin el 15 d'agost avançant al llarg del Danubi cap a Viena, i va capturar Linz el 14 de setembre, i units amb un exèrcit saxó de 20.000 homes, van avançar cap a Praga des de tres punts diferents, trobant inicialment poca resistència. Al cap de poc, els austríacs tenien un exèrcit a Tábor, mentre que Wilhelm Reinhard von Neipperg es va haver de retirar de Silèsia per defensar Viena. Mentre Frederic completava la seva conquesta de Silèsia, Maurici de Saxònia va prendre Praga el 26 de novembre de 1741, permetent que Carles Albert de Baviera fos coronat rei de Bohèmia a Praga el 9 de desembre de 1741, i el 24 de gener de 1742 a proposta del príncep-elector de Colònia, Clement August de Baviera, proclamat sacre emperador romanogermànic, privant els Habsburg d'un títol electiu que ostentaven ininterrompudament des del . Maria Teresa, que havia obtingut el suport econòmic i diplomàtic de la Gran Bretanya va acabar amb Khevenhüller derrotant decisivament un exèrcit franco-bavarès a la batalla de Sankt Pölten, avançant pel Danubi i capturant Linz recuperant Bohèmia i l'Alta Àustria, mentre una segona columna comandada per Johann Bärenklau es movia a través del Tirol prenent Múnic.
Al centre d'Itàlia l'exèrcit aliat de 40.000 espanyols i napolitans amb el propòsit de conquerir el ducat de Milà sota el comandament del duc de Montemar havia avançat cap a Mòdena, i el duc de Mòdena Francesc III d'Este, s'havia aliat amb ells, però el comandant austríac Otto Ferdinand von Traun va capturar Mòdena i obligar el duc a signar la Convenció de Torí per la que el Regne de Sardenya canviava de bàndol, però Frederic va derrotar de nou els austríacs a la batalla de Chotusitz el 1742, signant el Tractat de Berlín i el Tractat de Breslau el 1742, Maria Teresa es veié obligada a lliurar Silèsia a Prússia i va recuperar Praga.
La Guerra de Successió d'Àustria va continuar, i a mesura que Àustria ampliava les seves aliances amb el Tractat de Worms de 1743, Prússia va entrar en una aliança renovada amb els enemics d'Àustria a la Lliga de Frankfurt i es va tornar a unir a la guerra, amb l'esperança d'evitar que una Àustria ressorgida recuperés Silèsia. La Primera Guerra de Silèsia va començar amb una invasió prussiana de la Bohèmia dels Habsburg a mitjans de 1744, i a la mort de Carles Albert de Baviera el 1745 França no va fer cap esforç per bloquejar l'elecció del duc Francesc, que va ser proclamat emperador Francesc I el 13 de setembre. Com a emperador, tenia poc poder veritable, perquè Maria Teresa havia decidit que el seu marit no l'havia de privar mai del control sobirà dels seus dominis hereditaris. Reforçada per aquesta important victòria política, Maria Teresa va continuar els seus intents de recuperar Silèsia, només per ser derrotada una vegada més a la batalla de Soor el 30 de setembre. El 15 de desembre, els prussians van forçar Saxònia a sortir de la guerra amb la victòria a la batalla de Kesselsdorf, que va conduir al Tractat de Dresden el 25.
La guerra mostrà la debilitat de Maria Teresa, que hagué de pagar un alt preu per consolidar-se com a hereva del seu pare. Maria Teresa cedia a Prússia el ducat de Silèsia, que representava el 20% de les riqueses de la casa d'Àustria, a canvi Prússia acceptava Francesc de Lorena com a nou emperador. Maria Teresa cedia a Espanya els ducats italians de Parma, Piacenza i Guastalla, territoris que el rei Ferran VI d'Espanya cedia alhora al seu germà Felip I de Parma. Finalment, Savoia rebria part del ducat de Milà. D'aquesta manera, Prússia, Espanya, Savoia i França acceptaven Maria Teresa com a hereva del seu pare. Aquest acord quedà reflectit en el Tractat d'Aquisgrà de 1748.
Guerra dels Set Anys
miniatura|Aliances firmades arrel de la Revolució Diplomàtica Maria Teresa intentà reconquerir Silèsia a Frederic el Gran, i Lluís XV responent a les captures del Regne de la Gran Bretanya de vaixells comercials francesos, i sol·licita l'ajuda austríaca. Rússia es va aliar amb Àustria tement les aspiracions prussianes sobre la Confederació de Polònia i Lituània. La rivalitat austroprussiana va fer que Frederic el Gran, que havia rebut informes dels enfrontaments a Amèrica del Nord, formés una aliança amb Jordi II del Regne de la Gran Bretanya pel tractat de Westminster el 16 de gener de 1756. Basats en els termes de l'acord, tant Prússia com Gran Bretanya evitarien el pas de qualsevol potència aliena a través d'Alemanya. En resposta, l'Arxiducat d'Àustria i el Regne de França signaren l'1 de maig de 1756 el Tractat de Versalles i consagrada pel matrimoni del futur Lluís XVI de França amb Maria Antonieta, una inversió en el sistema d'aliances europees vigent fins aleshores. degenerant en la Guerra dels Set Anys (1756-63), en què Prússia, aliada amb el Regne Unit i el Regne de Hannover, feu front amb èxit a la coalició constituïda per Àustria, Saxònia, Rússia i França.
El 15 de maig de 1756 la Gran Bretanya declara la guerra a França, i la guerra comença en sòl europeu quan Frederic, anticipant-se a la invasió austrofrancesa de Silèsia, eliminant una amenaça per a Prússia, i podent usar l'exèrcit i el tresor saxons per avançar a Bohèmia, on podria establir quarters d'hivern a costa d'Àustria i envair Moràvia des de Silèsia, apoderar-se de la fortalesa d'Olmütz i avançar cap a Viena per forçar la fi de la guerra. Els exèrcits saxons i austríacs no estaven preparats i les seves forces estaven disperses i Frederic va poder ocupar Dresden fàcilment el 9 de setembre, i després de la batalla de Lobositz de l'1 d'octubre de 1756, Maximilian Ulysses Browne es va retirar per unir-se amb un exèrcit saxó aïllat a la fortalesa de Pirna on va quedar assetjat pels prussians, que van ocupar Saxònia. L'exèrcit saxó es va rendir el 14 d'octubre, i va ser incorporat per la força a l'exèrcit prussià. Saxònia es ret el 15 d'octubre, un dia després d'haver-se rendit l'exèrcit saxó. Tot i això, Saxònia va aconseguir de retardar la campanya prussiana.