La història de la Unió Soviètica des de 1953 fins a 1985 és la història del país durant una època marcada per dos "fites transcendentals": per un costat, la mort del Secretari General del PCUS Ióssif Stalin el 1953 i la relativa liberalització o "desgel" que va tenir com a conseqüència; i per l'altre, l'ascens del darrer dirigent soviètic, Mikhaïl Gorbatxov. Comprèn dues eres, la primera, relativament curta, i una segona més llarga: els mandats de Nikita Khrusxov (1953-1964) i de Leonid Bréjnev. A més, inclou els dos breus governs gerontocràtics de transició de Iuri Andrópov i Konstantín Txernenko. Com que, en certa manera, aquests van "heretar la inèrcia" de l'anterior període d'estancament brejnevià, en general els historiadors els acostumen a considerar com una part natural d'aquell, i els tracten conjuntament com a part d'un mateix bloc històric.

La Guerra Freda (anomenada eufemísticament coexistència pacífica per Krusxov) continuava el seu curs, mentre que tant la Unió Soviètica com els Estats Units intentaven indirectament ficar-se a l'esfera d'influència de l'altre.

La desestalinització i els primers anys de Khrusxov

miniatura|Nikita Khrusxov Després de la mort de Ióssif Stalin el 5 de març de 1953, el traspassat dictador seria finalment succeït per l'ascendent Nikita Khrusxov com a secretari general del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Pel seu costat, Gueorgui Malenkov seria designat com a nou President soviètic.

No obstant això, durant el període immediatament posterior a Stalin, la figura central era l'antic cap del repressiu aparell de seguretat, Lavrenti Béria. Béria, tot i el seu notori historial criminal com a mà dreta de Stalin dins del terror estatal llançat per aquest, inicià un procés de relativa liberalització, incloent la posada en llibertat d'alguns presos polítics.

Però altres membres del lideratge col·lectiu o "col·legiat" temien, menystenien i, fins i tot, odiaven a Béria pel seu paper durant el règim estalinista i, amb el suport dels oficials superiors de l'Exèrcit Roig, van aconseguir detenir-lo i "executar-lo sumàriament". En el període posterior a Béria, Nikita Khrusxov emergí ràpidament com la figura clau i dominant. El nou lideratge del règim soviètic declarà una amnistia parcial per a alguns presoners polítics, anuncià retallades de preus i relaxà les restriccions sobre els petits lots privats dels agricultors i els grangers. La seva posterior desestalinització va comportar una notable reducció dels camps de treballs forçats i del paper que aquests representaven a l'economia soviètica. Durant el curt període de lideratge "col·legiat" o "col·lectiu", Khrusxov va anar elevant ràpidament la seva posició.

Durant el tancament del XX Congrés del Partit Comunista soviètic, el 25 de febrer de 1956, Khrusxov pronuncià un "discurs secret" (car inicialment només estava destinat al seu limitat auditori), que va acabar commovent als seus oients, al denunciar l'estil de govern summament dictatorial de Stalin, arribant a ser en alguns moments tirànic, a l'hora que criticà el culte a la personalitat que, "com si hagués estat un déu", havia tingut en vida el traspassat líder. Entre altres coses, el nou líder agregà que "els ucraïnesos havien evitat aquell destí (referint-se a les deportacions massives) només perquè eren massa (uns 40 milions) i no hi havia on enviar-los". També va atacar als crims comesos pels socis polítics més propers al dictador. L'impacte que aquests comentaris tindrien sobre la política i el poble soviètics van ser enormes, i serien una fita molt important en el procés de desestalinització (quan ja havien passat 3 anys de la mort de Stalin). Per un altre costat, el devastador discurs va tendir a eliminar les restes de legimitimitat que encara tenien els seus rivals estalinistes, la qual cosa permeté al mateix Khrusxov consolidar el seu poder.

Després, Khrusxov suavitzà les restriccions sobre els presos, tant que la població estimada als camps de treball forçat dels gulags va minvar des d'uns 13 milions el 1953 (any de la mort de Stalin) a "només" 5 milions a 1956-57 (període en què el nou líder aconseguí consolidar el seu poder).

L'era de Khrusxov es caracteritzà per un relaxament de la censura, que arribaria a ser conegut com el desgel (о́ттепель, transliterat óttepel u óttepel). Això implicaria un complex gir en la vida cultural i, en menor mesura, política i econòmica de la Unió Soviètica. Això va incloure una relativa obertura i contacte amb el "món exterior" (és a dir, els països no-comunistes), així com la inclusió de noves polítiques socioeconòmiques que van intentar posar èmfasi en la molt postergada producció soviètica de béns de consum, permetent un cert increment en el nivell de vida i, per tant, contribuint al creixement econòmic en general. En aquest nou ambient, es "toleraven" algunes crítiques "subtils" o "tèbies" a la societat soviètica (i indirectament, al règim polític-econòmic), i els artistes ja no necessitaven sempre l'aprovació oficial explícita (tot i que a l'URSS aquesta seguia sent molt desitjable). Tot i això, els artistes, la majoria dels quals estaven sincerament orgullosos del seu país i eren majoritàriament socialistes (la majoria eren marxistes en major o menor mesura, i fins i tot els dissidents tendien a ser socialdemòcrates, preferien no involucrar-se o veure's envoltats en eventuals problemes ideològics amb les autoritats.

L'alliberament dels anteriors molt rígids controls estalinistes va tenir, com no podia ser d'una altra manera, un impacte enorme en els relativament recents satèl·lits soviètics de l'Europa Oriental, molts dels quals encara es trobaven ressentits a causa de l'excessiva influència i intromissió soviètica dins dels seus propis afers interiors.

En particular, durant l'estiu de 1956 tindrien lloc disturbis a Polònia, els quals van donar lloc a represàlies per part del règim comunista. Ben aviat tindria lloc una convulsió política interior que portaria a l'ascens al poder de Władysław Gomułka durant el mes d'octubre. Aquest fet gairebé desencadenà la invasió soviètica de Polònia, quan els líders comunistes l'elegiren "sense haver consultat al Kremlin abans al respecte". Emperò, finalment Khrusxov decidí fer marxa enrere, donada la gran popularitat de la que gaudia Gomułka al seu país. Polònia seguiria sent un membre del Pacte de Varsòvia (signat a la capital polonesa l'any anterior i, com a contrapartida, els soviètics es "limitarien" a (intentar) intervenir poc als afers interiors del seu veí, per un altre costat, el país més important i poblat del bloc oriental, després de la mateixa Unió Soviètica.

En el mateix ordre de coses, a finals del mateix 1956, l'intent de revolució a Hongria va ser brutalment esclafat per les tropes soviètiques. Milers d'hongaresos van resultar ferits, i uns 250.000 refugiats van aconseguir fugir cap a Occident a través de la frontera austríaca. L'esclafament de l'aixecament hongarès de 1956 significà un cop pels comunistes dels països occidentals. Molts d'ells, que prèviament havien recolzat les polítiques soviètiques, ara començarien a criticar-les (ja fos honestament, o bé per intentar presentar les seves suposades credencials democràtiques als seus països d'origen).

L'any següent, Khrusxov va poder contrarestar amb èxit un nou intent estalinista per reconquerir el poder, al vèncer de manera decisiva a l'anomenat "Grup Anti-Partit". Aquest succés il·lustrà la nova naturalesa de la política soviètica: l'atac més decisiu i incisiu contra els estalinistes residuals va provenir del ministre de defensa, el mariscal i heroi de la Guerra Patriòtica Gueorgui Júkov (el qual, per un altre costat, havia patit la creixent desconfiança de Stalin després del final del conflicte bèl·lic). Tot i això, les noves autoritats soviètiques es mostrarien més civilitzades que Stalin, car cap dels membres del grup opositor va ser executat. En particular, Georgi Malenkov va ser enviat com a gerent a una planta d'energia al Kazakhstan, i Viatxeslav Mólotov va ser enviat com a ambaixador a la pro-soviètica República Popular de Mongòlia.

Khrusxov es convertí oficialment en President el 27 de març de 1958, consolidant progressivament el seu poder, una tradició que seria heretada pels seus successors. Aquest fet marcaria l'etapa final del lideratge col·lectiu de transició que havia seguit la mort de Stalin. No obstant això, Khrusxov (així com cap dels seus successors) assoliria l'estatus de cap suprem amb la suma del poder públic, que havia arribat a caracteritzar la dictadura de Stalin.

El període de 10 anys posterior a la mort de Stalin veuria una reafirmació del control polític sobre els mitjans de coerció del règim soviètic, els quals, per un altre costat, ja no quedarien lliurats a la mercè o a la discreció totalitària d'un sol home. En canvi, durant aquest període, en la llavors "renovada" Unió Soviètica, la policia secreta i les forces armades responien clarament al lideratge polític-ideològic del PCUS.

Per un altre costat, durant la segona meitat dels anys 50 i la primera meitat dels 60, el desenvolupament de tecnologia espacial i missilística van convertir el país en una de les dues grans potències mundials, al costat dels Estats Units. De fet, la Unió Soviètica va sorprendre al govern d'Eisenhower, en ser el primer país a posar un satèl·lit artificial en òrbita, el Spútnik I, llançat el 5 d'octubre de 1957. Així mateix, els soviètics també van ser els primers a aconseguir posar un home en òrbita a l'espai, el cosmonauta Iuri Gagarin, el 12 d'abril de 1961.

Khrusxov va ser suficientment hàbil com per superar als seus rivals estalinistes (començant per Lavrenti Béria) però, en canvi, era considerat pels seus enemics polítics (en especial per la llavors emergent nova casta de tecnòcrates professionals), com un "camperol avorrit" que solia interrompre i insultar als seus rivals (com succeí, davant l'opinió pública neoyorquina i internacional, durant l'històric incident de la sabata, que va protagonitzar davant l'Assemblea General de les Nacions Unides, l'octubre de 1960).

Reformes i posterior caiguda de Khrusxov Durant els seus anys al front de la Unió Soviètica, Khrusxov intentà realitzar reformes en un divers nombre de camps.

Els problemes de l'agricultura soviètica, una de les principals preocupacions de líder, ja havia atret l'atenció del Politburó i del lideratge col·lectiu, el qual ja havia intentat d'introduir importants innovacions en aquesta important àrea de l'economia soviètica.

L'Estat animà als camperols a cultivar més els seus petits lots, així com incrementà els pagaments als grangers que treballaven als Kolkhoz i, en general, va invertir més al sector de l'agricultura.

En la seva "campanya de les terres verges" de mitjans de la dècada dels 50, Khrusxov ordenà obrir noves terres de collita al Kazakhstan, així com a les regions límits de Rússia. Com calia esperar, aquests nous camps cultivats sovint tenien una producció i un rendiment per sota del nivell òptim, i fins i tot en alguns casos eren susceptibles a les sequeres, però produirien excel·lents collites durant alguns anys, que complementaven les recollides a les tradicionals regions agrícoles de la Unió Soviètica, com les de les famoses "terres negres" d'Ucraïna (les anomenades Чорнозем, txornozem en ucraïnès i чернозём, txernozëm en rus). No obstant això, posteriors reformes agrícoles de Khrusxov demostrarien ser contraproduents; com per exemple, els seus ambiciosos plans per cultivar blat de moro i d'incrementar la producció de llet i carn van acabar fracassant, i la seva reorganització de les granges col·lectives en unitats encara majors va produir confusió per tot el país.

En una acció motivada políticament, a fi d'afeblir una mica l'atabalada burocràcia estatal, el 1957 Khrusxov eliminà els ministeris industrials de Moscou i els substituí per consells econòmics regionals, anomenats svonarjoses.