miniatura|upright=1.5 Lespardenya és una peça de calcer lleugera de fibres naturals (com el cotó, pells d'animal, vímet o lona) amb una sola de cànem, fibra d'espart (origen del seu nom), fique, jute o caranday, tradicional a moltes regions càlides del món. Tenen una impermeabilitat a l'aigua deficient, però tenen una bona permeabilitat a l'aire que afavoreix la transpiració dels peus i absorbeix la suor. A Catalunya, les Illes Balears, l'Aragó i el País Valencià, així com a les comarques murcianes frontereres amb aquest, com la Vall de Ricote i l'Horta de Múrcia, ha agafat caire de calçat nacional.
Aquestes sandàlies són molt populars a banda i banda dels Pirineus, des de Catalunya fins al País Basc (anomenades espartina), on han suplantat l'avarca tradicional. Ha estat el calçat tradicional tant masculí com femení de la gent de pagès (sobretot a zones poc humides), i també de les classes populars urbanes. També es fan servir per a ballar sardanes i jotes, els trabucaires i el ball de bastons com a complement folklòric, entre altres manifestacions de la cultura popular catalana. A més, les espardenyes, com les avarques menorquines, són avui les sabates més populars per als catalans. En algunes contrades la paraula «espardenya» es fa servir per referir-se a qualsevol calçat en general.
A Catalunya, el cànem fa temps que es cultiva per fer cordes, teixits i espardenyes. Als Pirineus, a causa del clima (humitat, pluja i neu), les espardenyes no eren tan pràctiques com les sabates de cuir (sabates i avarques) o de fusta (esclops), sinó que es produïen per a ser venudes a la ciutat. És per aquesta raó que es fan especialment als contraforts pirinencs del sud de Catalunya per vendre-les al sud i a l'Alt Vallespir al nord, per vendre-les a França (espadrille). Es realitzen especialment a Tortellà, Sant Llorenç de Cerdans i la Farga d'Avall (Pirineus Orientals).
Les espardenyes també s'utilitzen tradicionalment a la Xina i a l'Amèrica Llatina.
Etimologia El terme «espardenya» prové directament de la paraula «espart», un dels materials més típics usats per fer la sola (junt amb cànem i el jute), o a vegades fins tota la sabata inclús les vetes. El terme «espart», al seu torn, prové del llatí spartum o sparton, i aquest del grec antic σπάρτος o σπάρτοv, que vindria a dir ‘espècie de ginesta emprada per a trenar cordes' ‘espart’.Nota del Coromines: "El gr. σπάρτος no és derivat de […] ‘jo sembro’ (que l'espart no se sembra), com s'havia dit, sinó emparentat amb […] ‘espiral’, ‘corda’, aiteipoç ‘teixit’; els grecs i romans van aplicar el nom d'una planta semblant a la ginesta, que neix a Grècia i ja va anomenar Homer, a l'espart, planta nadiua d’Hispània, emprada per als mateixos usos" - vegeu les pàgines 115 i 116 indicades del DECat (Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana). Vegeu el Coromines en línia o original pel grec ben escrit. La referència més antiga escrita del terme «espardenya» en català que ens ha arribat és de l'any 1317.
Com a curiositat, afegir que, d'acord amb el CNRTL (Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales) de França, el terme francès «espadrille» (documentat el 1793), prové de la metàtesi del terme manllevat de l'occità «espardi(l)hos» (sandàlies d'espart), derivat de l'occità antic «espart», també del grec antic σπάρτος «spártos».
Descripció Les espardenyes tenen una sola trenada de cànem, jute, espart, o pita (atzavara, Agave americana), amb una empenya de vetes o de roba gruixuda o lona, o una combinació de vetes i roba. També tenen una puntera i taló de roba gruixuda (de cotó o lli), i generalment porten dues vetes per subjectar-les al turmell o la cama. Les espardenyes són molt lleugeres (quan no estan molles), s'agafen bé al terra i són molt primes. S'adapten bé al peu i son econòmiques.
Actualment s'ha industrialitzat parcialment la seva fabricació i, tot i que la sola continua sent trenada, ara es subjecta a un procés de vulcanització per unir-la a una estructura troquelada de sola de cautxú exterior. Els fils usats per cosir la sola tradicionalment son de cànem.
L'empenya de l'espardenya es teixeix artesanalment en telers triangulars casolans utilitzant fil de cotó, combinant diferents colors.
Hi ha una gran varietat de tipus d'espardenyes, fonamentalment dividides en dues classes: les que s'ajusten amb cintes (vetes) i les que no (sense vetes). També es pot dividir entre planes (com les tradicionals), i les de taló (que solen incorporar una falca). En l'actualitat és freqüent que la sola d'espart estigui recoberta totalment o parcialment d'una fina capa de cautxú, per a protegir-les de la humitat i el desgast.
Història Es creu que l'espardenya va tenir el seu origen en la plantofa egípcia, en la qual després es van inspirar els romans per elaborar una plantofa coberta i protegir el peu del sol i la calor. Hi ha referències escrites en català des de l'any 1322 on es descriu les espardenyes tal com són avui i ja es diuen pel seu nom en català, «espardenya», cosa que dona fe de la seva antiguitat.
A Catalunya, des de l'edat mitjana, l'espardenya s'ha portat amb cordons llargs lligats al voltant del turmell o sense cordons. Hi ha diferents tipus segons el color utilitzat i la disposició del teixit, el més comú és espardenya. Als Pirineus Orientals, on es diu espardenya vigatana, fins a mitjan s'utilitzava en qualsevol moment, com anar a treballar la terra, a ballar o a passejar. Per la seva lleugeresa fou utilitzada per les tropes lleugeres de la corona catalanoaragonesa. Al , al Regne de València estava prohibit oferir, vendre, ensenyar a fer o fins i tot fer espardenyes davant jueus, àrabs o altres persones «que no siguin de la nostra nació». A Mallorca, els espardenyers formaven part del mateix col·legi professional que els corders: el col·legi de Santa Caterina, fundat el 1511.
Va ser cap al 1860 quan es va introduir la indústria de l'espardenya a Sant Llorenç de Cerdans des de Catalunya. Va ser un home anomenat Francesc Sans qui va ser el primer a fabricar mecànicament espardenyes a Barcelona. Va ensenyar al seu nebot Joseph Sans els seus mètodes per desenvolupar aquesta indústria a Sant Llorenç, el seu poble natal. La invenció de Joseph Sans d'una especialitat de trenar a mà les soles va facilitar la producció d'espardenyes (més de 250 persones treballaven aleshores en la seva fàbrica). Al mateix temps, a Sant Llorenç es va començar a desenvolupar molts tallers de fabricació d'espardenyes. A principis del , la comuna de Sant Llorenç de Cerdans comptava amb més de 3000 habitants, una gran part dels quals (més de 1000 persones) estan ocupades en la fabricació de teles i espardenyes. Sant Llorenç es converteix llavors en un dels centres de producció més grans de França. A la dècada del 1950 es va iniciar una crisi que es va estendre durant vint anys (fins que es va reconvertir l'espardenya en calçat de luxe), que va causar la reducció del nombre de llocs de treball i el tancament gradual dels tallers. El 1976, només quedaven 490 persones a Sant Llorenç que treballaven a la indústria espardenya. Avui en dia, la majoria de les espardenyes venudes a França són importades d'Índia i Bangladesh, que són els principals productors de jute.
Durant la guerra civil espanyola, com que hi havia escassetat d'espardenyes a les botigues (com també d'aliments i begudes), les dones catalanes van començar a fer les espardenyes casolanes amb una sola a base de cautxú tallat de pneumàtics de vehicles i la resta de ganxet. El 1964, l'espardenya es va imposar per reial decret a la infanteria espanyola. A Catalunya, a la dècada del 1970, les espardenyes es consideraven el contrari de la modernitat, ja que no es volia associar la cultura catalana amb les espardenyes i la barretina, considerades massa regionals i folklòriques. Acabada la dictadura, els catalans volien obrir-se a l'exterior per mirar cap al futur i no tornar al passat: «La cultura catalana és molt més que espardenyes, sardanes i barça». Al , l'espardenya als països catalans no té la mateixa consideració que a la dècada del 1970, passant a formar part de la moda estiuenca. Així mateix, també s'engloben en un nou procés d'assumpció i reivindicació de les tradicions catalanes, en particular les associades a les Festes Majors. Les espardenyes estan associades a la cultura catalana, a l'ecologia i a una posturbanitat molt de moda. S'han convertit en objectes de disseny. Encara avui formen part de l'uniforme de gala (utilitzat per a cerimònies de protocol) dels Mossos d'Esquadra, que són de color blau.
L'espardenya es va posar de moda als Estats Units d'Amèrica a la dècada del 1940 (anomenada espadrille); l'actriu Lauren Bacall a la pel·lícula Cayo Largo (1948) portava espardenyes lligades al turmell. La moda de l'espardenya als Estats Units d'Amèrica va reviure a la dècada del 1980 a causa de l'èxit de Miami Vice: el personatge Sonny Crockett (interpretat per Don Johnson) portava espardenyes. El 2013 a les botigues de sabates de luxe a la ciutat de Nova York, un parell d'espardenyes podien costar gairebé 500 dòlars.
Tant a l'Argentina com a l'Uruguai, l'espardenya va ser utilitzada pels treballadors rurals en substitució de la bota de poltre. A diferència d'altres vestimentes, la humil espardenya es va convertir en una peça utilitzada per a tots dos sexes. Útils per als que podien així fer llargues jornades còmodament calçats, els camperols van començar a utilitzar espardenyes durant les jornades estiuenques. Actualment, a l'Argentina ha quedat per a actes culturals, per a camperols i gautxos, encara que és freqüent l'ús d'aquest còmode i lleuger calçat per part de la major part de la població quan està de vacances en zones càlides del país. Les espardenyes van entrar en l'escenari polític argentí durant els moments previs als períodes presidencials de Juan Domingo Perón a l'associar-amb la classe obrera. En 1943 i 1944 el moviment estudiantil oposat a Perón i els sindicats que donaven suport les seves mesures laborals, van començar a utilitzar el lema: «No a la dictadura de les espardenyes» que va ser al seu torn respost amb el lema «espardenyes sí, llibres no». A la primera meitat de era tan comú l'ús de les espardenyes entre les classes humils argentines que va prendre gran importància l'empresa anomenada Fàbrica Argentina de Alpargatas, la qual se solia promocionar amb els artístics almanacs de paret il·lustrats per Florencio Molina Campos.
En canvi, a l'Uruguai (on també són d'ús rural i artístic) així com a Xile, s'utilitzen a l'estiu per anar a la platja, o per realitzar qualsevol activitat a l'aire lliure. Per ser un calçat fresc, deixa respirar el peu, i s'adapta a la seva forma, sent confortable per realitzar diverses activitats. A l'Uruguai també s'elaboren espardenyes amb sola de goma, a les que s'anomena comercialment «rancheritas».
A Colòmbia és part de la indumentària de la majoria dels vestits típics, sent, en alguns casos, de fique o cocuiza, i en altres de cuir. Els habitants de la conca del riu Orinoco les fabriquen també en pell d'animal i les anomenen «cotitzas» o «cocuizas». L'espardenya és usada indistintament per homes i dones, encara que algunes puguin tenir varietats de vores i formes del teixit, així com una «amapolita» a la tela, de color contrastant, per diferenciar-les de les d'ús universal. Els tradicionalistes sostenen que aquest detall correspon a la cultura indígena Wayúu de la Península de la Guajira, però li és aliè al ball del tamunangue a l'Estat Lara (Veneçuela), on el calçat és típic de les dones.
A Veneçuela és un calçat lleuger i còmode, molt apropiat per al clima tropical, usat sobretot pels Wayúu, encara que també l'espardenya és utilitzada en la regió de les planes veneçolanes i en moltes àrees rurals de país.
Les espardenyes modernes