El Carmel és un barri popular del districte d'Horta-Guinardó de Barcelona, situat en la part alta de la ciutat. S'estén pel turó del mateix nom, pertanyent als contraforts de la serra de Collserola, amb una orografia accidentada amb nombrosos desnivells, fet que provoca forts pendents en nombrosos carrers del barri.
Abans de les agregacions municipals fetes a Barcelona entre finals del y començaments del , El Carmel estava dividit entre quatre poblacions: Gràcia, Sant Joan d'Horta, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Entre finals del i començaments del fou un lloc de segones residències per a la burgesia de la vila de Gràcia. Fins als anys 1920 tingué un caràcter marcadament rural, amb nombrosos horts i zones verdes, fet que començà a canviar amb l'arribada d'una creixent immigració de la resta d'Espanya. Llavors, els habitatges unifamiliars deixaren pas a les barraques, mentre que a partir dels anys 1960 començaren a construir-se grans blocs d'habitatges dins del boom immobiliari de l'època, que acabaren per transformar la fesonomia del barri.
El Carmel delimita amb els barris de la Teixonera, la Clota, Horta, la Font d'en Fargues i Can Baró del districte d'Horta-Guinardó, així com els del Coll i la Salut del districte de Gràcia.
Geografia miniatura|esquerra|El Turó del Carmel (al fons) vist des del Parc de la Creueta del Coll. El barri del Carmel es troba delimitat per tres turons pertanyents a la Serra de Collserola (Serralada Litoral Catalana): el del Carmel (265,6 msnm), el de la Creueta del Coll (249 msnm) i el Turó de la Rovira (261 msnm). Aquests turons estan separats de la Serra de Collserola per una falla, i en un futur està prevista la creació d'una zona verda conjunta anomenada Parc dels Tres Turons. El Turó del Carmel, que dona nom al barri, era antigament conegut com a Turó d'en Móra, rebent el seu nom actual del Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, construït en una de les seves vessants al . També és conegut com La Muntanya Pelada, per mancar de vegetació al seu cim. Al seu faldar oest se situa el famós Parc Güell, dissenyat pel celebèrrim arquitecte Antoni Gaudí, pertanyent malgrat això a efectes administratius al districte de Gràcia.
Geològicament, el Carmel està format principalment per roques metamòrfiques (esquists i pissarres) de l'era primària (paleozoic), sobre un subsòl granític producte d'una intrusió de magma durant l'orogènia hercínica fa 300 milions d'anys. L'augment de pressió i temperatura causat per aquest magma calent alterà les roques del voltant –el que s'anomena metamorfisme de contacte–, formant una aurèola metamòrfica que arriba a uns dos quilòmetres d'ample en molts llocs. Així es pot observar de manera discontínua afloraments granítics, seguits més amunt de la sèrie de roques metamorfosades: a l'aurèola interna corneanes –en contacte amb el granit– i micacites, i a l'aurèola externa filites, que passen gradualment a les pissarres menys metamorfosades de la resta de la serra.Lluís Solé Sabarís: Ciclo de Geología práctica sobre los alrededores de Barcelona. Madrid, 1964. Dirección General de Enseñanza Media.
El seu clima és mediterrani, bastant estable en tota la regió (14,4 °C de temperatura mitjana anual i 619 mm anuals de precipitacions). La seva principal característica són els estius secs i calorosos, amb hiverns igualment secs i temperats, amb una pluviometria molt irregular, amb pluges acumulades principalment a la primavera i tardor. El Carmel, al trobar-se a la part que dona a la ciutat –i per tant al mar– de la serra de Collserola, que és més solellosa, té un clima marítim amb poques gelades.
Toponímia El nom del barri prové del Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, dedicat a la Mare de Déu del Carme, construït el 1864 al peu del turó, que era conegut llavors com a Turó d'en Móra. El terme «Carmel» prové de l'hebreu כרמן (Karm-El), que vol dir «vinya de Déu» o, per extensió, «jardí de Déu». El nom deriva d'una advocació de la Verge Maria, la Mare de Déu del Mont Carmel, més coneguda en països llatins com a Mare de Déu del Carme. Aquesta devoció s'originà al Mont Carmel, a Israel, essent difosa per l'Orde dels Carmelites.
miniatura|center|600px|Els Tres Turons: d'esquerra a dreta, Turó de la Rovira, Turó del Carmel i Turó de la Creueta del Coll
Demografia El barri del Carmel té una població de 33.028 habitants, amb una densitat de 35.053 hab/km². Segons dades del padró de 2008 publicades per l'Ajuntament de Barcelona, la proporció entre sexes era de 16.018 homes (48,5%) i 17.010 dones (51,5%). Es poden destacar a més els següents factors:
Per edats: 4.133 nens de 0 a 14 anys (12,5%), 3.072 adolescents de 15 a 24 anys (9,3%), 8.752 joves de 25 a 39 anys (26,5%), 10.562 adults de 40 a 64 anys (32,0%) i 6.509 ancians de més de 65 anys (19,7%).
Per lloc de naixement: 15.222 de Barcelona (46,1%), 1.022 de la resta de Catalunya (3,1%), 11.350 de la resta d'Espanya (34,4%) i 5.434 estrangers (16,5%). El Carmel ha sigut un lloc de destí per a la forta onada immigratòria dels anys 1950-1970, provinent en la seva majoria d'Andalusia (20,6%), seguida de Castella i Lleó (4,5%), Castella-La Manxa (4,2%), Galícia (3,9%), Extremadura (3,8%) i Aragó (3,0%).
A nivell educatiu, es constaten els següents nivells d'instrucció: un 0,5% d'analfabetisme, un 24,4% sense estudis primaris, un 32,3% amb l'ensenyament bàsic finalitzat, un 15,3% de batxillerat elemental, un 11,4% amb formació professional, un 10,2% de batxillerat superior, un 2,4% amb diplomatura i un 2,8% amb llicenciatura.Úcar-Ponce (2001), p. 44.
Quant a habitatge, estan registrades un total de 14.483 habitatges, dels quals un 88,3% són residència habitual, un 9,2% estan desocupats i un 2,4% són segones residències. Per superfície, un 36,9% són habitatges entre 30 i 60 m², un 48,2% entre 61 i 90 m² i un 5,9% entre 91 i 120 m². La majoria d'habitatges estan construïts entre els anys 1960-1970 (42,1%) i 1970-1980 (25,8%).Úcar-Ponce (2001), p. 32-33.
Història
miniatura|El Santuari de la Mare de Déu del Mont Carmel, que dona nom al barri El territori de l'actual barri estava antigament dividit entre quatre poblacions: Gràcia, Sant Joan d'Horta, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Just on es construí el Santuari del Carmel, al vessant occidental del turó que dona nom al barri, es trobava la delimitació de tres d'aquestes poblacions: el faldar septentrional del turó pertanyia a Horta, i el meridional a Gràcia; en el Turó de la Rovira estava la frontera entre Horta i Sant Martí, mentre que la zona de la Font d'en Fargas pertanyia a Sant Andreu. Aquesta divisió continuà fins al 1897, data en què Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí foren agregats a Barcelona; Horta ho seria el 1904.Bou-Gimeno (2007), p. 16-17.
Sobre la història antiga del barri cal destacar la presència d'un poblat ibèric al Turó de la Rovira, trobat el 1930 per l'arquitecte Josep Danés i Torras. Aquest emplaçament fou estudiat per l'arqueòleg Josep Colominas i Roca, trobant les restes d'un poblat i una necròpolis al cim del turó, amb una superfície d'uns 22.500 m². Es van trobar restes d'una muralla d'uns 370 metres de llarg per 65 d'ample, amb dues portes d'accés flanquejades per torres circulars. D'igual forma, foren trobades restes de ceràmica, datables entre els segles IV i II aC.Bou-Gimeno (2007) p. 20-22.
Segle : primeres urbanitzacions Des dels segles XVI, XVII i XVIII ja es van assentar en el turó del Carmel algunes masies d'explotació rural, algunes convertides després en cases d'estiueig dels propietaris. A començaments del El Carmel era una zona rural, amb algunes quantes masies escampades pel seu territori, destacant la de Can Móra, que donava nom llavors al turó conegut popularment des d'antany com a Muntanya Pelada, i que era denominada com Turó d'en Móra fins a la construcció del Santuari del Carmel –l'edifici de Can Móra encara existeix, al carrer Portell, essent actualment un geriàtric–. Altres masies de la zona eren Ca n'Andalet, Can Grau, Can Baró i Can Xirot. Era una zona muntanyenca no gaire apta per a l'agricultura, destacant el conreu d'ametllers i garrofers, així com horts i algunes vinyes. També existien mines de ferro (conegudes com a Coves d'en Cimany), així com pedreres i forns de calç, i uns aqüífers que donaven una aigua ferruginosa que es deia posseïa propietats curatives, essent explotada per la finca de Can Xirot, que la venia en grans garrafes a Barcelona. Una de les finques de més rellevància per al barri fou Can Grau: acollia una granja que comercialitzava llet a Horta i Gràcia, i repartia inclús a Barcelona. Tenia una superfície de 140.000 m², i incloïa una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, que era la que oferia servei religiós en aquells dies a la zona. El 1900 passà a ser propietat d'Alexandre de Bacardí i de Janer, un dels principals promotors de la zona.Bou-Gimeno (2007) p. 24-29.
miniatura|esquerra|Can Móra Entre 1860 i 1864 es construí una ermita dedicada a la Mare de Déu del Carme, origen de l'actual santuari, al vessant occidental del Turó d'en Móra, que des de llavors passà a anomenar-se Turó del Carmel. Fou promoguda per l'ermità Miquel Viladoms, i oberta al culte l'11 d'abril de 1864 amb permís del bisbe de Barcelona, Pantaleó Montserrat. Des de llavors fou un lloc de pelegrinatge i d'aplecs de joventut, especialment el 16 de juliol, festivitat del Carme. El 1930 fou elevada a capella, i el 1962 a parròquia. Amb el temps, a més de la seva tasca religiosa, la nova parròquia s'implicà profundament en la vida del barri, realitzant una gran tasca en terrenys com la sanitat, l'educació i la cultura, i implicant-se en les reivindicacions del barri a nivell de serveis i infraestructures. Atès la petita mida de la capella, que només podia acollir a trenta persones, entre 1985 i 1988 es construí una nova església, obra dels arquitectes Francesc de Paula Daumal i Domènech i Miquel Campos i Pascual, amb un disseny més contemporani. El nou edifici fou inaugurat el 16 de juliol de 1988 per l'arquebisbe de Barcelona, Narcís Jubany.Bou-Gimeno (2007), p. 42-46.
Posteriorment, un dels fets més destacables fou la construcció del dipòsit d'aigües del Parc de les Aigües, que abastia d'aigua la capital, amb un subministrament procedent de l'estany de Dosrius. Fou promogut per la Compagnie des Eaux de Barcelone, de capital franco-belga, i construït el 1868 a la finca de Can Baró. Posteriorment, el 1886 es construí altre dipòsit al cim del Turó de la Rovira, anomenat dipòsit de Les Altures, amb capacitat per a 1.000 m3. Entre finals del i començaments del XX es milloraren les comunicacions de la zona, com la carretera del Carmel, que anava des de l'ermita fins a l'actual plaça Sanllehy, o la carretera entre Gràcia i El Carmel, projectada per Ubald Iranzo el 1904, i construïda entre 1907 i 1930. El 1901 també es construí la carretera entre els dos santuaris de la zona, el del Carmel i el de la Mare de Déu del Coll, actual carrer Santuari.
Principis del segle XX: integració amb Barcelona miniatura|Rambla del Carmel