Els arnulfians foren un llinatge de la noblesa franca d'Austràsia derivat agnàticament del bisbe Arnulf de Metz del 613 al 626. El llinatge es va unir als pipínides pel matrimoni d'Ansegisel i de Begga, i el seu net Carles Martell serà el pare del primer rei carolingi Pipí el Breu.
Arnulf i Pipí de Landen eren el dos principals caps de l'aristocràcia austrasiana a l'inici del que enfrontaven l'autoritat de la reina Brunequilda en nom del seu net Sigebert II, i van demanar ajut al rei de Nèustria Clotari II per eliminar a la regent. Clotari va envair Austràsia el 613, va derrotar a Sigebert II i el va fer matar junt amb Brunequilda. En recompensa de l'ajut dels nobles austrasians, va nomenar sant Arnulf com a bisbe de Metz i a Pipí com majordom de palau. A la mort de Clotari II el 629 van caure en desgràcia sota el seu fill Dagobert I. A la mort d'aquest el 639 Pipí va tornar al poder però Arnulf es va retirar a un monestir on va morir el 640.
Arnulf va deixar dos fills, Clodulf i Ansegisel, esmentats a partir del 643, que eren part de l'entorn del majordom de palau Grimoald I, fill de Pipí l'Antic. Clodulf fou elegit bisbe de Metz el 657 quan Grimoald fou assassinat; els seus parents i amics van patir persecucions de la facció que va arribar al poder, però Clodulf es va mostrar acomodatici; fins i tot Ansegisel serà assassinat en una data desconeguda anterior al 669. A partir de Pipí d'Héristal els arnulfians es reclamaren més de l'herència pipínida que arnulfiana i van portar sovint noms pipínides (Pipí, Grimoald, Carles, Carloman). Clodulf fou considerat un simple conseller i els descendents d'Ansegisel i de Begga considerats pipínides.
Pipí d'Héristal apareix el 675 quan era duc austrasià associat al duc Martí, i s'oposava a Ebroí, majordom de palau de Nèustria. El 679, une primera batalla va ser una derrota austrasiana i Martí va morir. Després de la mort d'Ebroí va seguir un període de pau fins al 687 que es va reprendre la guerra que va acabar amb la victòria de Pipí que va esdevenir el verdader senyor dels tres regnes (Nèustria, Borgonya i Austràsia). Abandonà l'Aquitània, va confiar Nèustria a fidels i després als fills i es va concentrar en les fronteres nord i orientals dels regnes: Saxònia, Frísia, Baviera i Alamània. La cort estava dividida en dos faccions, una entorn de Plectruda, esposa de Pipí, i l'altra entorn d'Alpaida, amistançada de Pipí. Aquest va conservar l'equilibri entre les dues faccions fins a la seva mort el 714.
Plectruda la vídua, va fer tancar al seu fillastre Carles i va fer reconèixer al seu net Teodebald. Nèustria es va revoltar i van aclamar un rei, Khilperic II, i un majordom, Ragenfrid, i es van aliar als frisons atacant Austràsia. Carles va poder fugir i va organitzar la contrarevolució, aconseguint primer derrotar els rebels. Després va eliminar a Plectruda i Teodebald i va reunir els tres regnes sota el seu control. El 737, à la mort del rei merovingi Teodoric IV, Carles (ara anomenat Carles Martell per les seves victòries sobre els musulmans) no va fer consagrar cap més rei si bé tampoc va provar d'ocupar el tron. A la seva mort el 741 els seus fills Pipí el Breu i Carloman encara van nomenar un rei per fer front als problemes de la successió (Quilderic III); després Carloman es va retirar a un monestir (747) i Pipí, amb el suport del papa va deposar el darrer rei i es va proclamar al seu lloc inaugurant la Dinastia carolíngia.
Orígens L'origen familiar de sant Arnulf, bisbe de Metz, primer membre conegut de la família dels arnulfians i més antic avantpassat conegut de Carlemany és una qüestió encara no resolta.
Cap document contemporani precisa l'ascendència de sant Arnulf (vers 582 a 640). Els primers carolingis, tenint el seu poder mercès als primers Pipínides, van abandonar la seva ascendència agnàtic i van privilegiar l'ascendència pipínida. Només l'ascendència fins a Ansegisel forma part de les certeses i és sostinguda per documents contemporanis. La filiació entre sant Arnulf i Ansegisel és esmentada un segle i mig després, per Pau Diaca i es pot tenir quasi per certa. Els documents ulteriors que parlen de l'ascendència de sant Arnulf són els següents:
La Vita Colombani (vers 650): La Vita Arnulfi (vers 650): El continuateur de Fredegari (vers 750): Pau Diaca, a Líber d'Episcoporum Mettensium (vers 783): . Cal notar que Pau Diaca es conforma a acostar Arnoald i sant Arnoulf sense intentar trobar-los un vincle de parentiu. La Commemoratio genealogiae domni Karoli gloriossimi imperatoris (vers 810): . Aquesta genealogia fou després adoptada per continuadors, amb l'afegitó de les noves generacions procedents de Carlemany. La Commemoratio genealogia domni Arnulfi episcopi et confessoris Christi (vers 840 o 855) reprèn la genealogia de la Commemoratio genealogiae domni Karoli gloriossimi imperatoris afegint a Ansbert, els germans, com Agilulf, bisbe de Metz, i els seus descendents. Aquesta genealogia és igualment represa per continuadors. Un manuscrit, redactat cap a 840-855 a l'Abadia de Fontenelle: La Genealogia regum Francorum (vers 870): . Aquesta variant de la Commemoratio genealogiae domni Karoli gloriossimi imperatoris busca identificar Blithildis (Bilichildis) no com una filla de Clotari I, sinó com filla de Clotari IIGenealogia de Clotari II al lloc de Medieval Lands i germana de Dagobert I, malgrat la impossibilitat cronològica d'aquesta proposició (sant Arnulf és un contemporani de Clotari II, i no pot doncs ser el seu besnet). La Vita Clodulfi (vers 875): Ummo en la seva Vita Arnulfi (): Un manuscrit anglosaxó de la fi del o del començament del XI: . Una variant dona una versió diferent a partir de Gripho: La Vita Gundulfi (): Aegidius d'Orval (vers 1250): La síntesi de tota aquesta documentació és que els primers autors no fan més que comprovar la seva ignorància a propòsit de l'ascendència de sant Arnulf, limitant-se a recordar el seu origen en la més alta noblesa franca. Després apareixen, un segle i mig després de la mort del sant algunes genealogies, que són completades en el transcurs del temps d'una banda amb els membres de les noves generacions, i d'altres parts amb afegitons sobre les primeres generacions.
Genealogies L'estudi de les falses genealogies carolíngies comporta el seu repartiment en dos grups diferents: les genealogies dites messines, són establertes pels escribes del bisbat de Metz cap a 810 i afirmen que sant Arnulf és fill d'Arnoald les genealogies dites de Fontenelle, que afirma que sant Arnulf és fill de Bodogisel.
Al , Aegidius d'Orval és el primer a identificar Bodogisel i Arnoald com un sol personatge, per tal de conciliar aquests dos grups de genealogies.
La hipòtesi messina permet establir aquest quadre:
La hipòtesi de Fontenelle establiria el següent:
La princesa franca mare d'Ansbert
Els Ferriol
La mare d'Arnulf: santa Oda
La família de Sant Wandril
Genealogia
Vegeu també Hugobèrtides.
Bibliografia Pierre Riché, Les Carolingiens, une famille qui fit l'Europe, Hachette, París, 1983, 490 p. Christian Settipani, La Préhistoire des Capétiens (Nouvelle histoire généalogique de l'auguste maison de France, vol. 1), éd. Patrick van Kerrebrouck, 1993 Jean-Charles Volkmann, Bien connaître les généalogies des rois de France, Éditions Gisserot, 1999 Christian Settipani, « L'apport de l'onomastique dans l'étude des généalogies carolingiennes », a Onomastique et Parenté dans l'Occident médiéval, Prosopographica et genealogica, Oxford, 2000, 310 p. , p. 185-229 Christian Settipani, Les Ancêtres de Charlemagne, París, 1989, 170 p.
Referències