Les missions bolivarianes són un conjunt de programes socials engegats pel govern de Veneçuela, en el marc del procés conegut com a Revolució Bolivariana, com a pla de xoc davant les fortes desigualtats socials del país, amb l'objectiu de proveir a la població més desafavorida dels béns (aliments, habitatge) i serveis (salut, educació...) més bàsics.
Aquests programes socials, mitjançant mecanismes de participació ciutadana, són coordinats pel govern i cogestionats per les mateixes comunitats veïnals, grups de voluntariat i els mateixos ciutadans beneficiaris, i d'altres institucions estatals, com les universitats, les empreses públiques de subministrament de béns i serveis o les forces armades.
Jurídicament les missions s'organitzen com a fundacions adscrites als corresponents Ministeris, al marge de l'aparell administratiu tradicional. La seva duració es preveu transitòria, fins que, una vegada garantits els drets socials bàsics establerts a la nova Constitució de 1999, aquestes s'integrin dins l'aparell administratiu tradicional. Segons els seus impulsors s'adopta aquesta forma jurídica per tal de guanyar agilitat atès que són molts els serveis a implementar. L'objectiu de l'actual govern seria, a través d'aquests programes socials, erradicar la pobresa extrema a l'entorn de l'any 2021.
Situació de partida miniatura|Imatge d'un dels cerros de Caracas. Agost de 2004. Com a punt de partida cal tenir en compte que quan l'actual mandatari, Hugo Chávez accedeix a la presidència després de guanyar les eleccions de 1998, el 80% dels veneçolans viuen en la més absoluta pobresa; tot i la important riquesa petroliera del país.
La població pobre viu amuntegada als suburbis de les grans ciutats, especialment als "cerros" (barris de barraques i habitatges auto construïts, situats ens molts casos a les carenes dels turons que envolten ciutats com Caracas) i també en barris degradats d'immensos blocs de pisos.
També existeix una part important de població rural disseminada per un ampli territori, amb poca densitat de població, i amb grans mancances de serveis.
Finalment, cal esmentar els miners nòmades a cel obert i les diverses comunitats indígenes que persisteixen a les zones amazòniques, també mancades dels serveis essencials i sotmeses a l'explotació de les grans multinacionals.
Alhora, cal tenir present que una part important de la població més pobre (prop de quatre milions de persones) no estava en aquell moment censada per l'estat i, per tant, no tenia dret de vot, ni tampoc accés als serveis públics (sanitat, educació...).
Els primers plans de xoc del govern bolivarià davant d'aquesta situació de pobresa i manca de serveis generalitzada s'intenten implementar a partir de 1999 de la forma habitual arreu del món, és a dir, a través de l'aparell estatal. Tanmateix, tot i que es produeixen avenços importants (els primers plans redueixen l'analfabetisme en prop de vint mil persones, segons fonts governamentals) resulta evident per als governants que, a aquest ritme, farien falta més de cent anys per tal de revertir la situació.
El relatiu fracàs d'aquests plans va ser atribuït pel govern bolivarià a diversos factors, principalment a la manca d'implicació (i fins i tot al boicot) i a la burocratització de la majoria dels funcionaris estatals (heretats del règim anterior, en què els dos partits polítics tradicionals (Acción Democrática i COPEI) s'anaven tornant periòdicament en el poder, i en què era força habitual que les places de la funció pública s'adjudiquessin a militants dels dos partits, que, paradoxalment, ara estaven a l'oposició); i a la manca de recursos econòmics, ja que el nou govern encara no havia aconseguit controlar la principal font d'ingressos del país, l'empresa estatal Petrolis de Veneçuela que continuava gestionada per una cúpula gerencial poc propera al nou govern.
Per contra, els diversos sectors opositors al "bolivarianisme" van atribuir aquest fracàs a la manca d'experiència en gestió pública dels nous governants (molts d'ells militars) i a la corrupció generalitzada.
Antecedents directes Davant d'aquesta situació, el president Chávez posa el marxa l'anomenat Pla Bolívar 2000 orientat a la realització d'un seguit d'infraestructures bàsiques i a la prestació de serveis bàsics a la població. La diferència amb les experiències anteriors, era que en aquest cas, el pes de l'organització i el desenvolupament del pla el portava a terme l'exèrcit en comptes de l'administració civil, atès que el govern comptava amb més suport en aquesta institució. Aquest fet va ser durament criticat pels sectors opositors, que denunciaven una certa desviació de poder, ja que entenien que aquesta no era la funció de les forces armades.
En la mateixa línia, el govern declara la "guerra a la pobresa" i desplega l'exèrcit pels ""cerros"" populars per tal d'implementar els plans Avispa i Revive, orientats a reforçar i reconstruir els elements edificatoris de les precàries cases construïdes pels veïns, amb el suport essencial dels enginyers militars, i amb la col·laboració voluntària com a mà d'obra dels propis veïns beneficiats. Aquests plans limiten la seva influència a les grans concentracions urbanes.
Ja en un la línia més semblant al que més endavant seran les "Missions Bolivarianes", es creen els Comitès de Terres Urbans (comissions de veïns encarregats d'organitzar la inscripció al registre de la propietat dels terrenys on s'alcen els "cerros" (en molts casos edificats ocupant terrenys de titularitat estat); i les Meses Tècniques de l'Aigua (comissions de veïns que, coordinats amb les empreses públiques de subministrament d'aigua, i ajudats novament pels enginyers de l'exèrcit, tracen plans per garantir el subministrament d'aigua a aquests barris -un subministrament fins llavors molt escàs i intermitent- i per crear la, en molts casos, inexistent xarxa de clavegueram –essencial per tal de millorar les condicions sanitàries i combatre nombroses malalties infeccioses-. Traçats els plans, aquests es comencen a executar, dirigits pels enginyers militars, i amb la col·laboració voluntària dels beneficiats).
D'altra banda, a finals de 2002 i començaments de 2003 té lloc l'anomenada "Aturada Petrolera" (una vaga sectorial, que no complia amb tots els requisits legals, convocada per alguns sectors de l'oposició a l'empresa estatal Petrolis de Veneçuela, amb un ampli seguiment per part del personal especialitzat i pels directius i gerents de la companyia).
En el marc d'aquest conflicte (que va estar a punt de causar la caiguda del govern bolivarià), en una acció molt criticada per l'oposició, el president Chávez destitueix la cúpula gerencial de l'empresa i nomena una nova direcció afí. Expulsada la cúpula gerencial, el govern aconsegueix controlar la principal font d'ingressos del país, que fins llavors se li havia resistit, el que permetrà posar en marxa el conjunt de programes socials de les "Missions".
Les Missions més destacades Barrio Adentro miniatura|"Barrio Adentro" compta amb un programa per tal de vacunar la població infantil. Barrio AdentroEn català Barri Endins. és la missió encarregada de portar l'atenció sanitària bàsica (fins llavors inexistent) als barris populars i a les comunitats rurals, que s'articula principalment a través d'un conveni amb Cuba en el que aquest país aporta milers de metges que de forma voluntària s'instal·len durant dos anys als barris populars de Veneçuela per prestar atenció primària, a canvi de preus preferents per a Cuba en el petroli veneçolà.
Aquesta missió, va ser la primera que es va posar en funcionament, a mitjans de 2003, i és una de les més emblemàtiques.
Inicialment el govern assigna un metge a cada comunitat veïnal organitzada en Comitè de Salut (una comissió de veïns que s'encarrega d'allotjar al metge en el barri –habitualment a casa d'algun veí–, de buscar un lloc on es puguin realitzar les visites, d'organitzar els horaris de visita i de resoldre els problemes pràctics).
En aquesta primera fase, els metges i metgesses que s'encarreguen de l'atenció primària van haver de fer front a grans dificultats, com l'oposició d'una part dels metges veneçolans (que denunciaven que els cubans no estaven col·legiats a Veneçuela), acusacions de ser agents comunistes, i especialment, l'absència total d'una cultura higiènica i de prevenció sanitària prèvia d'una població que portava dècades abandonada a la seva sort.
La segona fase de la missió ha consistit en la construcció de petits ambulatoris de barri des d'un prestar el servei en millors condicions. Amb aquest programa (combinat amb el sistema sanitari preexistent) s'ha assolit una ràtio aproximada d'un metge o metgessa per cada 1200 habitants, garantint l'assistència primària a la pràctica totalitat de la població.
"Barrio Adentro" també està desplegant, en aquesta segona fase, metges especialistes (principalment d'estomatologia, cardiologia i oftalmologia), per tal de completar l'assistència primària, per bé que les ràtios encara són bastant elevades. Pel que fa a les intervencions quirúrgiques, s'han obert els hospitals de les forces armades a tota la població, i s'ha començat a implementar un pla de construcció de nous hospitals. Transitòriament, per tal de fer front a les necessitats actuals, s'ha establert un pont aeri mèdic amb Cuba, i els pacients que no poden ser intervinguts a Veneçuela són traslladats (junt amb un familiar) a Cuba per tal de ser intervinguts als hospitals cubans. Aquesta mesura ha estat criticada per alguns sectors a causa del seu elevat cost econòmic, ja que, a canvi dels seus serveis, Cuba obté importants descomptes en petroli veneçolà.
Un dels àmbits on més incidència ha tingut aquest pont aeri mèdic ha estat l'oftalmologia, ja que milers de pacients s'ha desplaçat a Cuba per ser intervinguts de cataractes i altres patologies de la vista. Milers de persones que patien de cataractes cròniques han recuperat la vista gràcies a aquesta part del programa Barrio Adentro que, pel que fa a l'oftalmologia, també és coneguda popularment com a Misión Milagro.
Els informes de l'Organització Mundial de la Salut apunten que, si Barrio Adentro continua amb el seu ritme actual i es manté el nivell de despesa pública sanitària que ve aplicant el govern bolivarià, Veneçuela assolirà el 2007 els objectius que la Declaració del Mil·lenni de les Nacions Unides establia per a l'any 2015 en aquest país.
La xifra de metges cubans que treballen a Veneçuela oscil·la entre els dotze mil i els vint mil, segons les fonts, i també segons el moment puntual concret. Les Universitats veneçolanes han reforçat els estudis de medecina per tal d'incrementar progressivament el nombre de metges veneçolans. També hi ha milers de veneçolans estudiant medecina a Cuba.
Robinson La Missió RobinsonPren aquest nom en homenatge al professor Simón Rodríguez, alies "Robinson", que va ser el mestre de l'heroi nacional veneçolà Simón Bolívar és un programa educatiu d'alfabetització mitjançant mètodes audiovisuals amb suport de professorat voluntari. Es basa en un innovador mètode d'aprenentatge creat per la pedagoga cubana Leonela Relys amb l'objectiu d'ensenyar a llegir i a escriure a grans bosses de població analfabeta. Té com a gran avantatge que requereix una relativament baixa inversió econòmica atès que les classes estan gravades en suport audiovisual i no cal la presència constant de professorat, fet que permet al personal disponible atendre un nombre més gran d'alumnes.