Louis Henri Sullivan (3 de setembre de 1856 - 14 d'abril de 1924) va ser un arquitecte estatunidenc. Amb Dankmar Adler va fundar l'estudi d'arquitectura Adler & Sullivan i ha estat anomenat el "pare de l'arquitectura Moderna." "pare dels gratacels"Kaufman, Mervyn D. (1969). Father of Skyscrapers: A Biography of Louis Sullivan. Boston: Little, Brown and Company.
Va ser un arquitecte influent de l'Escola de Chicago, mentor de Frank Lloyd Wright, i una inspiració per al grup d'arquitectes de Chicago que van arribar a ser coneguts com la Prairie School. Juntament amb Wright i Henry Hobson Richardson, Sullivan és una de "la reconeguda trinitat de l'arquitectura nord-americana".
La frase la forma es subordina a la funció se li atribueix; encapsulava teories anteriors de l'arquitectura i les va aplicar a l'era moderna del gratacel. El 1944, Sullivan va ser el segon arquitecte a rebre pòstumament la Medalla d'Or de l'AIA.
Biografia miniatura|esquerra|Edifici Prudential, conegut també com Guaranty Building, Nova York, 1894 Louis SullivanHugh Morrison, Louis Sullivan: Profeta d'Arquitectura Moderna (Nova York: Norton, 1998), 2. era fill d'un pare irlandès i mare suïssa, els dos havien emigrat als Estats Units a finals dels anys 1840.Sullivan, Louis H. Autobiography of an Idea. Mineola, New York: Dover Publications, 2009 (reprint of 1924 edition), p. 31. This reference illustrates Sullivan's adoption of the "Henri" spelling of his middle name towards the end of his life. Va créixer vivint amb la seva àvia en South Reading (actualment Wakefield), Massachusetts. Louis passà la major part de la seva infantesa aprenent de la natura mentre era a la granja del seu avi. Els anys posteriors del seu ensenyament primari, les seves experiències varen variar bastant. Passaria molt temps vagant per si mateix al voltant de Boston. Explorava tots els carrers mirant els edificis circumdants. Aquí va ser quan va desenvolupar la seva fascinació pels edificis i decidí que ell un dia esdevindria un enginyer/arquitecte d'estructures. Mentre assistia a l'institut, Sullivan conegué Moses Woolson, els ensenyaments del qual farien una impressió duradora en ell, i l'alimentaren fins a la seva mort. Després de graduar-se a l'institut, Sullivan estudià arquitectura a l'Massachusetts Institute of Technology. Al saber que podia graduar-se de la secundària un any abans i, alhora, fer els dos primers anys a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts passant una sèrie d'exàmens, Sullivan va ingressar al MIT als setze anys. Després d'un any d'estudi, passà a Filadèlfia i començà una feina amb l'arquitecte Frank Furness.
La Depressió de 1873 reduí molt el treball de Furness, i va forçar a deixar marxar Sullivan. En aquell punt Sullivan continuà a Chicago el 1873 per participar en el boom d'edificis després del Gran incendi de Chicago de 1871. Treballà per William Le Baron Jenney, l'arquitecte a qui sovint s'atribuïa haver aixecat el primer edifici d'estructura d'acer. Després de menys que un any amb Jenney, Sullivan se'n va a París on estudià a l'École des Beaux-Arts durant un any. L'art del Renaixement va inspirar la ment de Sullivan, i es va influenciar de l'esperit creatiu de Michelangelo per dirigir la seva arquitectura més que no pas replicar els estils de períodes anteriors. Retornà a Chicago i començà a treballar per l'empresa de Joseph S. Johnston & John Edelman com a deliniant. Johnston & Edleman li assignaren el disseny d'interior del Moody Tabernacle, que va estar completat per Sullivan.Louis Sullivan a www.prairiestyles.com El 1879 Dankmar Adler contractava Sullivan i un any més tard es convertia en soci de l'empresa. Això marcà el començament dels anys més productius de Sullivan. I va ser en aquesta empresa on Sullivan influiria profundament a un jove dissenyador nomenat Frank Lloyd Wright, que admirava els dissenys i principis de Sullivan com la inspiració pel seu propi treball.
Adler i Sullivan inicialment aconseguiren fama com arquitectes de teatre. Mentre que la majoria dels seus teatres eren a Chicago, la seva fama guanyava adeptes a la costa oest com Pueblo (Colorado), i Seattle, Washington (no construït). El projecte que culminava aquesta fase de la història de l'empresa va ser l'Auditorium Building de 1889 a Chicago, un edifici d'extraordinària polivalència que incloïa no només un teatre de 3000 seients, sinó també un edifici d'oficines i un hotel. Adler i Sullivan reservaren l'últim pis de la torre per a la seva pròpia oficina. Després de 1889 l'empresa es tornà coneguda pels seus edificis d'oficines, especialment el Wainwright Building de 1891 a Saint Louis i el Carson Pirie Scott Department Store de 1899 a Chicago, Louis Sullivan és considerat per molts com el primer arquitecte a imaginar plenament i descobrir un vocabulari arquitectònic ric per a una nova classe revolucionària d'edificis: l'acer de gran alçada.
Sullivan i els gratacels d'acer Abans de finals del segle XIX, el pes d'un edifici de diverses plantes havia de ser suportat principalment per la resistència de les seves parets. Com més alt era l'edifici, més tensió es generava a les seccions inferiors; atès que hi havia límits d'enginyeria clars al pes que aquestes parets "de càrrega" podien suportar, els dissenys alts implicaven parets massivament gruixudes a les plantes baixes i límits definits a l'altura de l'edifici.
El desenvolupament d'acer barat i versàtil a la segona meitat del va canviar aquestes regles. Els Estats Units estaven enmig d'un ràpid creixement social i econòmic que va generar grans oportunitats en el disseny arquitectònic. S'estava formant una societat molt més urbanitzada i aquesta societat demanava edificis nous i més grans. La producció en massa d'acer va ser la principal força impulsora darrere de la capacitat de construir gratacels a mitjans de la dècada de 1880. En muntar una estructura de bigues d'acer, arquitectes i constructors podien crear edificis alts i esvelts amb un esquelet d'acer fort i relativament lleuger. La resta dels elements de l'edifici —parets, terres, sostres i finestres— es suspenien de l'esquelet, que suportava el pes. Aquesta nova forma de construir edificis, anomenada "construcció de trama de columnes", els empenyia cap amunt en lloc de cap a fora. L'estructura de càrrega d'acer no només va permetre edificis més alts, sinó que va permetre finestres molt més grans, la qual cosa significava més llum natural arribant als espais interiors. Les parets interiors es van tornar més primes, la qual cosa va crear més espai útil (i llogable).
El Monadnock Building de Chicago (no dissenyat per Sullivan) es troba en aquest notable moment de transició: la meitat nord de l'edifici, acabada el 1891, és de construcció de càrrega, mentre que la meitat sud, acabada només dos anys més tard, és de construcció de trama de columnes. Si bé s'estaven realitzant experiments amb aquesta nova tecnologia en moltes ciutats, Chicago va ser el laboratori crucial. El capital industrial i l'orgull cívic van impulsar una onada de nova construcció per tot el centre de la ciutat arran de l'incendi de 1871.
Els límits tècnics de la maçoneria de càrrega havien imposat restriccions tant formals com estructurals; de cop, aquestes restriccions van desaparèixer. Cap dels precedents històrics necessitava ser aplicat i aquesta nova llibertat va donar com a resultat una mena de crisi tècnica i estilística. Sullivan la va abordar abraçant els canvis que van arribar amb l'estructura d'acer, creant una gramàtica de forma per al gratacel (base, fust i cornisa), simplificant l'aparença de l'edifici trencant amb els estils històrics, utilitzant els seus propis intricats dissenys florals, en bandes verticals, per dirigir la mirada cap amunt i emfatitzar la forma vertical de l'edifici, i relacionant la forma de l'edifici amb el seu propòsit específic. Tot això va ser revolucionari, atractivament honest i comercialment exitós.
El 1896, Louis Sullivan va escriure: És la llei que impregna totes les coses orgàniques i inorgàniques, de totes les coses físiques i metafísiques, de totes les coses humanes i de totes les coses superhumanes, de totes les veritables manifestacions del cap, del cor, de l'ànima, que la vida és recognoscible en la seva expressió, que la forma sempre segueix la funció. Aquesta és la llei. (cursiva a l'original)Sullivan, Louis. "The Tall Office Building Artistically Considered", Lippincott's Monthly Magazine (March 1896)
"Form follows function (La forma segueix la funció)" esdevindria un dels principis predominants dels arquitectes moderns.
Sullivan va atribuir el concepte a Marc Vitruvi Pollio, l'arquitecte, enginyer i autor romà, que va afirmar per primera vegada en el seu llibre, De architectura (Sobre l'arquitectura), que una estructura ha de presentar les tres qualitats de firmitas, utilitas, venustas, és a dir, ha de ser "sòlida, útil, bella". Aquest credo, que posava les exigències de l'ús pràctic al mateix nivell que l'estètica, seria interpretat posteriorment per dissenyadors influents per implicar que els elements decoratius, que els arquitectes anomenen "ornament", eren superflus en els edificis moderns. No obstant això, Sullivan no pensava ni dissenyava seguint línies tan dogmàtiques durant el cim de la seva carrera, i aquest credo mai va posar un concepte per sobre de l'altre. Mentre els seus edificis podien ser esvelts i nítids en les seves masses principals, sovint puntuava les seves superfícies planes amb erupcions d'exuberant decoració Art Nouveau o renaixement cèltic, generalment fosa en ferro o terracota, i que anava des de formes orgàniques, com vinyes i heures, fins a dissenys més geomètrics i entrellaçats, inspirats en la seva herència de disseny irlandès. La terracota és més lleugera i fàcil de treballar que la maçoneria de pedra. Sullivan la va utilitzar en la seva arquitectura perquè tenia una mal·leabilitat que era adequada per al seu ornament. Probablement l'exemple més famós d'ornament utilitzat per Sullivan és l'entrellat de ferro verd que cobreix les marquesines d'entrada de la botiga Carson Pirie Scott al sud de State Street.
Aquests ornaments, sovint executats pels joves i talentosos delineants al servei de Sullivan, finalment es convertirien en la seva marca registrada; per als estudiants d'arquitectura, són instantàniament reconeixibles com la seva signatura.
Un altre element distintiu de l'obra de Sullivan és el massís arc semicircular. Sullivan va emprar aquests arcs al llarg de la seva carrera, ja sigui per donar forma a les entrades, emmarcar finestres o com a part del disseny interior.
Tots aquests elements es troben en l'àmpliament admirat Guaranty Building de Sullivan, que va dissenyar en col·laboració amb Adler. Acabat el 1895, aquest edifici d'oficines a Buffalo, Nova York segueix l'estil Palazzo, visiblement dividit en tres "zones" de disseny: una base senzilla i amb grans finestrals per a les botigues a peu de carrer; el bloc principal d'oficines, amb cintes verticals de maçoneria que s'eleven sense interrupcions al llarg de nou pisos superiors per emfatitzar l'alçada de l'edifici; i una cornisa ornamentada perforada per finestres rodones a l'alçada del terrat, on s'allotjaven les unitats mecàniques de l'edifici (com els motors dels ascensors). La cornisa està coberta per les característiques vinyes Art Nouveau de Sullivan i cada entrada de la planta baixa està coronada per un arc semicircular.