Per consultar l'article sobre el conqueridor homònim, vegeu Francisco Hernández de Córdoba, fundador de Nicaragua
Francisco Hernández de Córdoba (1475? − Sancti Spíritus, Cuba, 1517) fou un conqueridor espanyol, que ha passat a la història per l'accidentada expedició que va dirigir entre febrer i maig de 1517, durant la qual es va descobrir, per l'Imperi Espanyol, la Península de Yucatán. De la vida precedent a la conquesta del Yucatan per part d'Hernández de Córdoba sols se sap que vivia a Cuba el 1517 i que era un hisendat ric que tenia un poblat d'indis, així com amistats amb suficient capacitat econòmica com per ajudar-lo a finançar l'expedició.
Biografia Expedició al Yucatán Francisco Hernández de Córdoba era un dels comanadors més rics assentats a l'illa de Cuba arran de la seva conquesta el 1511. Va ser nomenat pel governador de l'illa, Diego Velázquez de Cuéllar, cap de l'expedició que havia d'explorar els mars situats a occident de Cuba i les possibles illes o costes continentals.
Va partir de Cuba el febrer de 1517 i va trobar la costa del que avui és la península de Yucatán. Sortint del port d'Ajaruco, a la banda nord de la província de l'Havana, segons Díaz del Castillo, o de Santiago segons alguns autors moderns,Bernal Díaz del Castillo, Historia Verdadera, al principi del capítol 2: «En 8 dies del mes de febrer de l'any de 1517 anys sortim de l'Havana i ens vam fer a la vela al port de Jaruco, que així es diu entre els indis i és a la banda del nord». La menció a l'Havana no pot referir-se a la ciutat, que llavors estava a la banda sud. El port d'Ajaruco sol identificar-se amb l'actual ubicació de l'Havana (Clavijero). Autors moderns, com Hugh Thomas o Juan Miralles Ostos creuen que va poder sortir de Santiago la flota va ser sorpresa per una tempesta que la va dur a terra. Observaren com s'acostaven els pobladors del lloc, amb cara alegre i mostres de pau. Quan els espanyols van preguntar amb senyals pel nom del lloc, els maies van respondre "in ca wotoch", que vol dir aquesta és la meva casa. Per aquest motiu van anomenar aquell indret com a Punta de Catoche, avui Cap Catoche.
Durant el desenvolupament d'aquesta expedició els espanyols van tenir constància per primera vegada de la presència a Amèrica de cultures avançades (els maies), que vivien en cases massisses i una organització social de complexitat més propera a la del Vell Món. Alhora es va tenir també esperança de l'existència d'or.
Hernández de Córdoba va trobar molts poblats habitats i va iniciar contactes puntuals, però generalment foren pobles hostils, fins al punt que els va ser molt complicada la recollida d'aigua pels atacs de què eren objecte. En un d'ells, a l'indret que van anomenar Champotón, l'atac va ser molt més ferotge del normal i va causar moltes morts entre els expedicionaris, quedant gairebé tots, inclòs Hernández de Córdoba, ferits per fletxes i atzagaies.
El pilot Antón de Alaminos va decidir llevar àncores i dirigir els seus vaixells fins a la Florida, lloc que coneixia per haver participat en l'expedició de Juan Ponce de León el 1512. Allà s'hi van estat el temps just per recollir queviures i aigua i tornar a Cuba.
Però Hernández no va viure la continuïtat de la seva obra: va morir aquell mateix 1517, tot just dues setmanes després de tornar de la seva desgraciada expedició, com a resultat de les ferides i la set patida durant el viatge, i decebut en saber que Diego Velázquez havia preferit a Juan de Grijalva com a capità de la següent expedició al Yucatán.
Les notícies de l'expedició van encoratjar a Velázquez, que va sospitar de la presència d'or en poblacions com les descobertes i va organitzar dues expedicions, al comandament primer de Juan de Grijalva, el 1518, i posteriorment d'Hernán Cortés, el 1519, el qual finalment va acabar explorant i conquerint Mesoamèrica durant la Conquesta de Mèxic.
Origen de l'expedició d'Hernández Bernal Díaz del Castillo és el cronista que més detalls aporta sobre el viatge d'Hernández de Córdoba, i també l'únic que va ser testimoni presencial de tot el procés. A més, Bernal declara en la seva crònica haver estat ell mateix promotor del projecte, juntament amb un altre centenar d'espanyols que deien necessitar "ocupar les seves persones", perquè feia tres anys que havien arribat a Cuba, des de Castella d'Or de Pedrarias Dávila, i es queixaven que "no havien fet cap cosa per contar fora".
De la narració dels fets que fa Bernal Díaz del Castillo sembla deduir-se, possiblement contra les pretensions pel narrador, que hagués preferit amagar-ho, que l'origen del projecte era obtenir indis com esclaus per ampliar o renovar la mà d'obra de les explotacions agrícoles o mineres de Cuba, i perquè els espanyols residents a l'illa que no tenien indis, ni per tant explotació pròpia, com li passava al mateix Bernal, poguessin establir-se com a hisendats.
Bernal narra primer que tant ell com altres cent deu espanyols, que vivien a Castella d'Or, van decidir demanar permís a Pedro Arias Dávila per traslladar-se a Cuba i que Pedrarias ho va concedir de bon grat perquè a Terra Ferma "no hi havia res a conquerir, que tot estava en pau, que Vasco Núñez de Balboa, el gendre del Pedrarias, l'havia conquerit".
Aquests espanyols de Castella d'Or es van presentar a Cuba a Diego Velázquez, governador i familiar de Bernal Díaz del Castillo, que els va prometre "que ens donaria indis, a vacant". Immediatament després d'aquesta al·lusió a la promesa d'indis, Bernal diu que "I com havien passat ja tres anys [...] i no havíem fet cap cosa per contar fora", els cent deu espanyols procedents del Darién "i els que a l'illa de Cuba no tenien indis" van decidir concertar-se amb "un gentilhome que es deia Francisco Hernández de Córdoba […] i era home ric i tenia poble d'indis en aquella illa [Cuba]", perquè acceptés ser el seu capità per "anar a la nostra ventura a descobrir noves terres i en elles emprar les nostres persones".
S'aprecia que Bernal Díaz del Castillo quasi no aconsegueix amagar que els tan repetits indis alguna cosa tenien a veure amb el projecte, tot i que autors com Madariaga prefereixin concloure que l'objectiu era el molt més noble de descobrir, ocupar les nostres persones i fer coses dignes de ser explicades. Però és que a més el propi governador Diego Velázquez va voler participar en el projecte, i va prestar un vaixell ... "amb la condició que [...] havíem d'anar amb aquells tres vaixells a unes illetes que estan entre l'illa de Cuba i Hondures, que ara es diuen les illes dels Guanaxes, i que havíem d'anar de guerra i carregar els vaixells d'indis d'aquelles illes per pagar amb indis el vaixell, per servir-se'n per esclaus". El cronista nega immediatament que s'admetés aquesta pretensió de Velázquez: "li vam respondre que el que deia no ho mana Déu ni el rei, que féssim als lliures esclaus". Si hem de creure a Bernal, el governador va admetre esportivament la negativa, i malgrat tot va fiar el vaixell.
Per valorar la forma vaga i fins i tot contradictòria en què Bernal tracta l'assumpte del segrest d'indis com a possible objectiu del viatge cal tenir en compte que va escriure la història de la conquesta uns cinquanta anys després que passessin els fets, i que almenys en part el seu objectiu era que es reconeguessin els seus serveis a la Corona, i els dels seus companys. És difícil que en aquestes circumstàncies hagués reconegut clarament que l'expedició era de tracta d'esclaus.
La majoria dels seus contemporanis, que a més van escriure abans, són més contundents: en la carta enviada a la reina la senyora Joana i l'Emperador Carles V per la justícia i regiment de la Rica Vila de la Vera Cruz, els capitans de Cortés narren l'origen de l'expedició d'Hernández dient: "com és costum en aquestes illes que en nom de les vostres majestats estan poblades d'espanyols d'anar per indis a les illes que no estan poblades d'espanyols, per servir d'ells, van enviar els esmentats [Francisco Fernández de Còrdova, i els seus socis Lope Ochoa de Caicedo i Cristóbal Morante] dos navilis i un bergantí perquè de les dites illes portessin indis a la dita illa Fernandina, i creiem […] que el dit Diego Velázquez […] tenia la quarta part de la dita armada". En la seva Relación de las cosas de Yucatán, Fra Diego de Landa diu que Hernández de Córdoba anava ... "a rescatar esclaus per a les mines, ja que a Cuba s'anava reduint la gent", tot i que després afegeix ... "Altres diuen que va sortir a descobrir terra i que va portar per pilot a Alaminos...". Bartolomé de las Casas també diu que, si bé el propòsit original era segrestar indis per esclavitzar, en algun moment l'objectiu es va ampliar al de descobrir, cosa que justifica a Alaminos.
La presència d'Antón de Alaminos en l'expedició és un dels arguments en contra de la hipòtesi de l'objectiu exclusivament esclavista. Aquest prestigiós pilot, veterà dels viatges de Cristòfor Colom i fins a, segons alguns, suposat coneixedor de destinacions inèdites en les cartes de marejar, sembla un recurs excessiu per a una expedició esclavista als illots de Guanaja.
La presència a l'expedició del veedor Bernardino Íñiguez fa que la hipòtesi de la mera intenció de capturar indis no s'adigui. Aquest càrrec públic s'encarregava de comptar els tresors rescatats en les expedicions, els metalls i pedres precioses, per donar fe de la correcta separació del cinquè reial i d'altres requisits legals com llegir als indis, abans d'atacar-los, el Requeriment, una declaració d'intencions i advertències, per donar legalitat a l'agressió davant possibles investigacions futures. Si l'expedició anava a Guanaja a per indis, no feia falta, i fins i tot era inconvenient, dur amb ella un veedor. Encara que, d'altra banda, segons Bernal Íñiguez no era sinó un soldat més, al qual s'havien atorgat funcions de veedor, el seu nomenament indica que almenys es pensava en la possibilitat d'explorar.
Així doncs, amb aquestes dades de partida, es pot dir que Hernández de Córdoba va descobrir el Yucatán per accident en veure's desviada la seva expedició per una tempesta, inicialment destinada a un viatge més curt per segrestar indis per a les hisendes de Cuba. O pot suposar-se que després d'uns mals propòsits de Diego Velázquez, ràpidament reprimits pels altres espanyols, que a més es conformaven a seguir sense indis a Cuba, el viatge es va planejar exclusivament com de descobriment i conquesta, i per això es portava veedor, i tan bon pilot. Per descomptat, pot creure's, com Las Casas, que el projecte pretenia aconseguir els dos objectius.
Anys més tard, Francisco Cervantes de Salazar, en la seva Crónica de la Nueva España va atribuir a Hernández de Córdoba els següents fets i frases:
Descobriment de Yucatán Anessin o no a la recerca d'indis dels illots de Guanaja, el 8 febrer 1517 van sortir del port d'Ajaruco, a l'Havana, o potser en aquesta data o una mica abans de Santiago, dos vaixells i un bergantí, tripulats per més de 100 persones. El capità de l'expedició era Francisco Hernández de Córdoba, i el pilot Antón de Alaminos, de Palos. Camacho de Triana i Joan Álvarez, "el Manquillo", de Huelva, eren els pilots dels altres dos vaixells.
Fins al 20 de febrer van vorejar l'illa Fernandina (Cuba). Arribats a la punta de San Antón, van sortir a mar obert. Tot seguit hagueren d'afrontar dos dies sencers de forta tempesta, que segons Bernal, va posar en perill els vaixells i va consolidar el dubte sobre l'objectiu de l'expedició, perquè després de la tempesta podria sospitar-se que les naus estaven perdudes.