miniatura|Ubicació. El cosmòdrom de Baikonur o de Baiqoñyr en kazakh (en rus: Космодро́м Байкону́р, Kosmodrom Baikonur), també anomenat Toretam, és la instal·lació de llançament espacial més gran i antiga del món. És al Kazakhstan, però quan es va construir formava part de la Unió Soviètica, i encara resta sota control rus. Concretament, és a 200 km a l'est del Mar d'Aral, al nord del Sirdarià, prop de Toretam, a la zona central del país.
Actualment, és un dels centres més importants des d'on es fan operacions per a l'Estació Espacial Internacional.
Descripció El nom «Baikonur» es va escollir expressament per a despistar les potències occidentals fent-los creure que el cosmòdrom era prop de la ciutat de Baikonur, un emplaçament miner 320 km al nord-est del centre espacial en una àrea deserta prop de Jezkazgan. Entre les fites més importants aconseguides al cosmòdrom de Baikonur hi ha el llançament del primer satèl·lit artificial, l′Spútnik I, el 4 d'octubre de 1957; el llançament del primer vol tripulat de la història, que va posar en òrbita el primer astronauta: Iuri Gagarin el 1961 o el llançament de la primera dona astronauta, Valentina Tereixkova, el 1963.
miniatura|esquerra|Llançament d'un coet Soiuz TMA-5 el 14 d'octubre de 2004. Baikonur era el centre d'operacions del programa espacial soviètic dels anys 1950 fins als 1980, i les seves instal·lacions estan preparades per a posar en òrbita vehicles espacials tripulats o no. D'allà han sortit els coets Soiuz, Proton, coet Tsiklon, coet Dnepr i coet Zenit.
Es va fundar el 2 de juny de 1955, i originàriament es va construir com un centre de llançament de míssils de llarg abast, centre que després es va preparar per a poder servir com a instal·lacions per al vol espacial. Sergei Korolev, fou el dissenyador en cap de l'R-7,i va dirigir l'inciial programa espacial soviètic.
El Cosmòdrom va servir com a punt de llançament per a l'Sputnik 1 i el Vostok 1. La plataforma de llançament utilitzada per a ambdues missions va ser rebatejada com a "Plataforma Gagarin" en honor del cosmonauta soviètic Iuri Gagarin, que va pilotar el Vostok 1 i es va convertir en el primer humà a l'espai exterior.
Als voltants del centre es va construir, per als obrers i treballadors un barri dormitori amb tots els serveis que necessita una ciutat. Aquest barri va ser, el 1966, considerat com una ciutat, que va ser anomenada Léninsk i rebatejada més tard Baikonur el 1995.
Història Etapa soviètica Originàriament va ser construïda per la Unió Soviètica. Està sota control de Rússia, des de la dissolució de la Unió Soviètica el 1991, encara que se situa a Kazakhstan, a la província de Kyzylorda. Situat a 200 km a l'est del Mar d'Aral, al costat del riu Sir Daria, prop de la ciutat de Tiratam, a la part sud central del país.
El nom Baikonur es va triar a propòsit per desviar l'atenció d'Occident fent creure que el lloc estava a prop de la ciutat de Baikonur, una ciutat minera 300 km al nord-est del centre espacial en una àrea desèrtica a prop de Jezkazgan.
Baikonur era el centre d'operacions de l'ambiciós programa espacial soviètic des de finals dels anys 1950 fins als anys 1980 i està equipat amb instal·lacions completes per al llançament de vehicles espacials tant tripulats com no tripulats. Suporta una àmplia gamma de coets: Soiuz, Protó, Tsyklón, Dnepr i Zenit. Té un paper essencial en el desenvolupament i en la realització d'operacions rutinàries de l'Estació Espacial Internacional.
La data oficial de fundació del lloc es considera el 2 de juny de 1955. Es va construir originàriament com un centre de llançament de míssils de llarg abast i més tard es va expandir per incloure instal·lacions per a vol espacial. Al seu voltant, es va construir una ciutat de suport de la instal·lació amb escoles, apartaments i altres per als obrers. El 1966 se li va donar el títol de ciutat i va ser anomenada Leninsk, més tard es va reanomenar com a Baikonur el 1995.
L'avió de reconeixement d'alçada americà Lockheed U-2 va trobar i fotografiar el camp de proves de míssils de Toretam per primera vegada el 5 d'agost de 1957.
Molts vols espacials històrics van partir de Baikonur: el primer satèl·lit artificial, Sputnik 1, el 4 d'octubre de 1957, el primer vol orbital tripulat per Iuri Gagarin en 1961, i el vol de la primera dona a l'espai, Valentina Tereshkova el 1963.
L'abril de 1975, com a preparació per al Programa de proves Apollo-Soiuz, els primers astronautes de la NASA van poder visitar el cosmòdrom. En tornar als Estats Units, les tripulacions van comentar que durant el seu vol nocturn a Moscou havien vist llums a les plataformes de llançament i complexos relacionats durant més de 15 minuts, i segons l'astronauta Thomas P. Stafford, "això fa que el Cap Kennedy sembli molt petit".
Etapa postsoviètica Malgrat la dissolució de la Unió Soviètica el 1991 el programa espacial s'ha mantingut sempre viu sota el control de la Comunitat d'Estats Independents. Aquest control es manté encara vigent, demostrat pel fet que el 8 de juny de 2005 el conserge de la federació russa va ratificar el seu acord entre Rússia i el Kazakhstan per a l'ús del port espacial. L'acord és que Rússia paga cada any un lloguer de 115 milions de dòlars per a poder utilitzar les instal·lacions de Baikonur fins al 2050. . En un intent de reduir la seva dependència de Baikonur, Rússia va construir el Cosmòdrom de Vostochny a l'óblast de l'Amur.
Baikonur ha estat una part important de la contribució de l'Estació Espacial Internacional (ISS), ja que és l'únic port espacial des del qual es llancen missions russes a l'ISS. És principalment la posició de la frontera que va provocar la inclinació orbital de 51,6° de l'ISS; la inclinació més baixa que poden assolir els coets Soiuz llançats des de Baikonur sense sobrevolar la Xina. Amb la conclusió del programa del transbordador espacial de la NASA el 2011, Baikonur es va convertir en l'únic lloc de llançament utilitzat per a missions tripulades a l'ISS fins al llançament de la Crew Dragon Demo-2 el 2020.
A partir del 2015, sota gestió russa, Baikonur va esdevenir un port espacial, amb nombroses missions comercials, militars i científiques que es llancen anualment.
El 2019, la Plataforma Gagarin va acollir tres llançaments tripulats, al març, juliol i setembre, abans de ser tancat per a la modernització del nou coet Soiuz-2 amb un primer llançament previst per al 2023. El llançament final des de la plataforma va tenir lloc el 25 de setembre de 2019, sense rebre finançament a causa de la invasió russa d'Ucraïna. El 2023, es va anunciar que les autoritats russes i kazakes planegaven desactivar el lloc com a plataforma de llançament espacial i convertir-lo en un museu, amb finalitats turístiques.
El 7 de març de 2023, el govern kazakh va prendre el control del complex de llançament de Baiterek, un dels llocs de llançament del cosmòdrom de Baikonur, prohibint a nombrosos funcionaris russos sortir del país i impedint la liquidació d'actius per part de Roscosmos. Un dels motius de la confiscació va ser que Rússia no va pagar un deute de 29,7 milions de dòlars al govern kazakh. La confiscació es va produir després que les relacions de Rússia amb el Kazakhstan es tornessin tenses a causa de la seva invasió contínua d'Ucraïna.
El 27 de novembre de 2025, una de les plataformes de llançament del cosmòdrom a l'àrea 31/6 va patir danys importants després del llançament del coet Soiuz MS-28 que transportava tres cosmonautes a l'Estació Espacial Internacional. El 3 de març de 2026, Roscosmos va anunciar la restauració de la plataforma de llançament malmesa.
Instal·lacions Actualment aquest cosmòdrom pot llançar els tipus de coets següents: Protó-K, Rókot, Soiuz-U, Mólniya-M, Tsyklón-2 i Zenit. Per a ells compta amb vuit plataformes operacionals, entre elles la coneguda com a plataforma Gagarin o l'àrea 31. Les restes de l'equip de llançament gastat es deixen caure directament a terra al llunyà orient rus, on els treballadors i la població local ho recuperen.Baikonur Downrange , Russianspaceweb.com
El centre de llançament compta, entre altres instal·lacions, amb:
Planta de producció d'oxigen i nitrogen, essencials per als coets. 2 aeroports. 470 km de vies fèrries. 1281 km de carreteres. 6610 km de línies de comunicació. 360 km d'oleoductes. 92 llocs de comunicació.
El cosmòdrom consumia anualment 600 milions de kWh d'energia elèctrica.
Llista de plataformes de llançament
Plataforma 1/5 (Plataforma Gagarin): Soiuz-Soiuz, Soiuz-Progress, Soiuz-Ikar – Plataforma 31/6: Soiuz-Kosmos, Soiuz-Fregat – Plataforma 41/3: R-16 (destruït a l'explosió de 1960) – Plataforma 41/4 : R-16 (1961–67) – Plataforma 41/15: R-16, Kosmos 3 (1963–68) – Plataforma 45/1: Zenit-2, Zenit-2M, Zenit-3M – Plataforma 45/2 (destruït a l'explosió de 1990): Zenit 2 – Plataforma 51: R-9 (1961–62) – Plataforma 60/6: R-16 (1963–66) — Plataforma 60/7: R-16 (1963–67) — Plataforma 60/8: R-16 (1962–66) — Plataforma 67/21: Tsyklon, R-36M, R-36O, MR-UR-100 Sotka (1963–72) – Plataforma 67/22: Tsyklon, R-36, R-36O (1964–66) — Plataforma 69: Tsyklon-2 Plataforma 70 (Destruido en la explosión de 1963): R-9 – Plataforma 75: R-9 — Plataforma 80/17: Tsyklon (1965) — Plataforma 81/23 (81L) (inactiva >2004): Proton-K – Plataforma 81/24 (81P): Proton-M – Plataforma 90/19 (90L) (Inactiva >1997): UR-200, Tsyklon-2 – Plataforma 90/20 (90R): UR-200, Tsyklon-2 – Plataforma 101: R-36M (1973–76) — Plataforma 102: R-36M (1978) — Plataforma 103: R-36M (1973–77) — Plataforma 104: R-36M (1972–74) — Plataforma 105: R-36M (1974–77) — Plataforma 106: R-36M (1974–83) — Plataforma 107: R-36 — Plataforma 108: R-36 — Plataforma 109/95: Dnepr – Plataforma 110/37 (110L) (inactiva >1988): N-1, Enérguia-Buran – Plataforma 110/38 (110R) (inactiva >1969): N-1 – Plataforma 130: UR-100 (1965) – Plataforma 131: UR-100N, UR-100, Rokot (1965–90) — Plataforma 132: UR-100NU (2001–02) — Plataforma 140/18: R-36 (1965–78) — Plataforma 141: R-36 — Plataforma 142/34: R-36 (complex de tres sitges) — Plataforma 160: R-36O — Plataforma 161/35: Tsyklon (1967–73) — Plataforma 162/36: Tsyklon (1966–75) — Plataforma 163: R-36O — Plataforma 164: R-36O — Plataforma 165: R-36O — Plataforma 170: UR-MR-100 (1976–79) — Plataforma 171: UR-100, UR-100N — Plataforma 172: UR-MR-100 (1978–81) — Plataforma 173: UR-MR-100 (1972–78) — Plataforma 174: UR-100, UR-100K — Plataforma 175/2: UR-100NU, Rokot, Strela – Plataforma 175/59: Rokot (1994) — Plataforma 176: UR-100 — Plataforma 177: UR-MR-100, UR-MR-100U (1973–78) — Plataforma 178: UR-100 — Plataforma 179: UR-100 — Plataforma 181: UR-MR-100U (1978–79) — Plataforma 191/66: R-36O (1969–71) — Plataforma 192: R-36O — Plataforma 193: R-36O — Plataforma 194: R-36O — Plataforma 195: R-36O — Plataforma 196: R-36O — Plataforma 200/39 (200L): Proton-M/Proton-K – Plataforma 200/40 (200R): Proton-K (inactiva >1991) – Plataforma 241: R-36O — Plataforma 242: R-36O — Plataforma 243: R-36O — Plataforma 244: R-36O — Plataforma 245: R-36O — Plataforma 246: R-36O — Plataforma 250 (inactiva >1987): Enérguia –
Referències
Vegeu també Vagó schnabel
Enllaços externs
Més informació sobre Baikonur El cosmòdrom de Baikonur, en anglès.
Baikonur Categoria:Programa espacial soviètic Categoria:Kazakhstan Categoria:Relacions bilaterals del Kazakhstan