Oviedo o Uviéu (en castellà i en asturià, tots dos oficials) és una ciutat i municipi asturià d'origen medieval fundat al , capital del Principat d'Astúries. És, a més, la capital comercial, de negocis, i el centre administratiu i universitari de la regió. El 2007 tenia 224.000 habitants en el municipiDades de l'INE, segons el cens del 2007 i 200.000 en la ciutat. Emigrants del municipi emprenedors van batejar amb aquest mateix nom tres ciutats americanes: una al Paraguai, una a la República Dominicana i una als Estats Units d'Amèrica.
Història La llegenda diu que el rei Fruela va sortir de caça amb els seus amics i es van aturar a menjar en un lloc considerat com a idíl·lic, més o menys on es troba avui enclavada la ciutat d'Oviedo. Al llarg de la conversa li van demanar: «En quin lloc vas a començar a construir la ciutat que serà la cort?», i el rei hauria respost en llatí: «Ubi edo» que vol dir, «on menjo».
La ciutat d'Uviéu va sorgir sobre un pujol en llatí medieval es deia Ovetao o Oveto. El seu fundador va ser el rei asturià Fruela, fill d'Alfons I, que va regnar des del 757 al 768.
A no gaire distància de la vella civitas romana de Lucus Asturum, l'any 761 el monjo prevere Màxim i el seu nebot Fromistano van fundar un monestir a la vora de la via romana que unia Lleó-Payares-Lugo de Llanera i posteriorment hi van erigir una ermita en honor del màrtir sant Vicenç d'Osca. Poc temps després dues dotzenes de monjos es van ajuntar al projecte colonitzador i van transformar el llogaret en monestir, tal com consta en l'acta fundacional signada el 25 de desembre de l'any 781. Fromistana va ser el primer abat. Va obtenir seguidament la protecció del rei Fruela I, que va triar el lloc com residència de Munia, la seua dona, i hi va nàixer el seu fill Alfonso II, conegut com «el Cast».
Més tard, el fill de Fruela, Alfons II el Cast hi va traslladar la capital del regne d'Astúries i va convertir Oviedo en seu episcopal. A més la va fortificar i va dotar de palaus, esglésies i altres estructures com un aqüeducte (avui desaparegut). Durant el seu regnat, el 812, es va descobrir en Compostel·la una tomba que es va atribuir a l'apòstol Sant Jaume i aquest rei va ser el primer a visitar la tomba eixint d'Oviedo, amb la qual cosa Alfons II el Cast va ser el primer pelegrí a Santiago de Compostel·la i es va inaugurar el primer camí de pelegrins. Donat els contactes amb la cort de Carlemany, va començar a fluir des del seu regne un riu de pelegrins que entrebanquen pels Pirineus i pel nord anaven fins a Oviedo i d'ençà cap a Santiago. Aquest camí nord és la ruta més antiga dels pelegrins a Santiago de Compostel·la. Els primers pelegrins feien servir aquesta via per mor del fet que més al sud el camí no era gaire segur en aquella època perquè es tractava d'un territori que, malgrat haver estat recuperat dels andalusins, sovint hi havia incursions de moros. De fet, el camí del sud és posterior, ja que només els reis posteriors van poder desplaçar als musulmans fins a més enllà del Duero.
550px|center|miniatura|Foto panoràmica d'Oviedo des de la muntanya de Naranco
L'any 1075 va visitar Oviedo en qualitat de pelegrí el rei de Lleó i de Castella, Alfonso VI. Va obrir solemnement l'Arca Santa a l'església de San Salvador, que contenia moltes i bones relíquies que havien estat amagades a la muntanya de Monsacro, arran de la invasió andalusina. A partir d'aquest fet, Oviedo i les relíquies van ser internacionalment famoses, fins al punt que els pelegrins que anaven a Santiago de Compostel·la es desviaven a Lleó i anaven cap al nord per a fer-hi una aturada venerar les relíquies asturianes. De fet hi ha un refrany antic que diu «Qui va cap a Santiago i no a Sant Salvador, visita al serf i deixa al Senyor», indicant per tant que Oviedo era ruta obligada per als pelegrins del camí.
El rei Joan I, el 1388, funda el Principat d'Astúries, títol inaugurat per l'infant N'Enric, fill d'aquell, i que des d'aleshores correspondrà als successors al Regne de Castella (i actualment, al Regne d'Espanya); Oviedo esdevé, llavors, la capital del Principat. Alhora sorgiria la Junta General del Principat d'Astúries, institució de dret públic que com Junta de Conceyus va funcionar amb caràcter permanent al Principat d'Astúries des de mitjan fins a 1834, any que es va donar pas a les Diputacions Provincials.
Durant l'edat moderna va haver una immobilització econòmica a causa de l'aïllament geogràfic. A la darreria del la ciutat va començar a experimentar una vida cultural prou alta, en la qual va destacar la figura de Feijoo. Es va crear la Societat Econòmica d'Amics del País que va arribar a ser un grup amb un cert prestigi cultural i influència política.
Al començament del els habitants d'Oviedo van ser dels primers espanyols a rebutjar la invasió francesa, i el 9 de maig de 1808 van iniciar l'alçament d'Astúries per a defensar la independència espanyola, a la qual van dedicar una placa commemorativa al primer centenari de l'històric esdeveniment. Va ser l'escenari d'enfrontaments entre absolutistes i liberals. La decisió va ser presa per la Junta General del Principat en la nit del 23 al 24 de maig de 1808, obligada per la pressió popular. Les tropes franceses van ser rebutjades, després de tenir sotmesa la ciutat durant un any.
El 1934 va, tenir esdeveniments bèl·lics durant la revolució del 6 d'octubre, protagonitzada pels miners de la Conca —descontents amb les seues condicions de vida—, que deixen assolada bona part de la ciutat; resulten incendiats, entre altres edificis, el de la Universitat, la biblioteca de la qual guardava fons bibliogràfics d'extraordinari valor que no es van poder recuperar, o el teatre Campoamor. La Cambra Santa de la Catedral, per altra banda, va ser dinamitada.
Durant l'aixecament militar de 1936 que va donar lloc a la Guerra d'Espanya, la ciutat es va adherir al bàndol rebel del futur dictador Franco, sota el comandament del coronel Aranda, romanent assetjada per les tropes lleials a la República, fins que les tropes il·legals dels rebels franquistes la van ocupar el mes d'octubre de 1937. La ciutat quedà reduïda pràcticament a cendres.
Als habitants d'Oviedo se'ls diuen familiarment carbayones i tenen un pastís típic que es diu carbayón. El carbayu és un roure, arbre sagrat pels antics àsturs i càntabres. Per «el Carbayón» es coneixia popularment un arbre centenari situat al carrer Uría (a boca del Paseo de los Álamos) fins que l'any 1879 va ser desarrelat per a fer l'eixample cap a l'estació de tren. En desgreuge d'aquest fet, el 1950, el municipi va plantar un altre roure prop del teatre Campoamor i al lloc on hi havia el Carbayón es va col·locar en la vorera una placa commemorativa.
Geografia frame|Ubicació d'Oviedo dins d'Espanya. El municipi se situa en la zona central del Principat d'Astúries, entre 80 i 708 metres sobre el nivell del mar. Limita al nord amb Les Regueres i Llanera; al sud amb Santo Adriano, La Ribera i Mieres; a l'oest amb Grado i a l'est amb Siero i Llangréu.
És regat pels rius Nalón, Narcea, Nora i Trubia.
Població Evolució de la població La població va créixer sense parar durant tot el fins tot just la segona meitat de la dècada dels anys 90. Aquesta situació va canviar amb el començament del nou segle i actualment la població torna a créixer, si bé és veritat que ho fa amb l'aportació principal d'habitants provinents d'altres municipis asturians i estrangers, ja que la diferència entre la taxa de defuncions (11,77‰) i la de naixements (6,91‰) era negativa el 2004.
+Població 1787-2005AnyCiutatMunicipiAnyCiutatMunicipi1787*6.491 1996 200.049185714.15631.9331997 s/d188718.614 1998 199.5491900 48.1031999 200.4531910 53.2692000183.524200.4111920 69.3752001184.374201.0051930 75.4632002186.463202.938194051.41082.5482003191.231207.699195071.598106.0022004193.274209.495196091.550127.0582005196.156213.7821970130.021154.117 1981168.315190.123 1991 204.276 * Font: Jovellanos, dada sense valor estadístic
Divisió administrativa El municipi d'Oviedo es divideix en 30 parròquies que es llisten tot seguit, juntament amb la població a data d'1 de juny de 2005.
ParròquiaPoblacióParròquiaPoblacióParròquiaPoblació Agüeria 823 Lloriana 271 Piedramuelle 531 Bendones 214 Manxoya 986 Pintoria 67 Box 1006 Santolaya 205 Priorio 428 Brañes 77 Naranco 93 Puerto 228 Caces 289 Naves 98 San Cloyo 2512 Cruces 985 San Pedru Nora 114 Santianes 90 Godos 760 Olloniego 1170 Sograndio 392 Llatores 696Oviedo198369 Trubia 1839 Lliñu 354 Pando 129 Udrión 149 Llimanes 836 Pereda 196 Villaperi 373
Arquitectura religiosa Catedral de Sant Salvador, obra fonamentalment gòtica, construïda entre els segles i , amb capella i deambulatori afegits posteriorment d'estil barroc. Monestir de San Vicente, és el bressol de la ciutat. Molt modificat i ampliat amb el pas del temps, l'església, avui parròquia de Santa Maria la Real de la Cort, i el claustre, avui Museu Arqueològic, són del . Monestir de San Pelayo, fundat per Alfons II, l'edifici actual és d'estil barroc del . Església de San Isidor, construïda pels jesuïtes al , com a part del desaparegut Col·legi de Sant Maties el solar del qual està ocupat pel Mercat del Fontán. Església de San Juan el Real, d'estil neoromànic, construïda al començament del . Per la grandària i presència se la coneix com la catedral de l'Eixample.
Cambra Santa La Cambra Santa d'Oviedo és una capella dins del conjunt arquitectònic de la Catedral que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat el 1998. De cronologia discutida, estilísticament sembla obra del temps del rei Alfons II d'Astúries el Cast, primera meitat del , encara que per la documentació existent sembla més plausible que fos manada construir pel rei Alfons III d'Astúries el Magne en l'últim terç del . Des de l'inici va servir per a custodiar el tresor i relíquies catedralícies, funció que continua mantenint. miniatura|Imatge exterior de la Cambra Santa i la cripta de Santa Leocadia. Podem veure les dues gelosies, la superior corresponent a la cambra santa o capella de san Miguel i la inferior pertanyent a la cripta de Santa Leocadia.
S'articula en dues capelles superposades i sense comunicació entre elles. La capella inferior, anomenada Cripta de Santa Leocadia, i la superior o Capella de San Miguel.
La cripta de Santa Leocàdia és de forma rectangular rematada amb una volta de canó d'una altura de 2.30 metres. L'espai està dividit en dos, a l'entrada hi ha la nau i al fons el presbiteri on es troba l'altar. Al sòl de la nau es troben tres tombes excavades a terra, orientades est-oest i perpendiculars a les entrades. Dues d'aquestes tres tombes estan cobertes per làpides profusament llaurades, la tercera manca de qualsevol tipus de llosa. El presbiteri al fons, conserva el paviment original i l'altar major consisteix en un gran bloc de pedra que descansa sobre la tomba de Dulcidio. A la paret hi ha una finestra amb una creu grega.
La capella de San Miguel presenta una planta rectangular formada per tres zones ben diferenciades:
Avantcambra: o l'entrada de la capella, tant l'actual com la primitiva que queda a l'esquerra de l'entrada.
Nau: Va patir diverses remodelacions, el sostre primitiu de fusta es va retirar al per una volta de canó i es va rebaixar l'altura dels murs exteriors.
Presbiteri: En aquesta zona tancada per una reixa es troben les relíquies. D'aquestes relíquies es pot destacar: la Creu dels Àngels, la Creu de la Victòria, el Cofre de les Àgates, dels segles IX i X, i l'Arca Santa on es guardava la relíquia més important de la diòcesi, el Sant Sudari, ara guardat en un reliquiari a part.