Les Guerres franco-índies són el conjunt de conflictes en Amèrica del Nord paral·lels a diverses guerres dinàstiques europees durant l'edat moderna. A Quebec són conegudes normalment com a Guerres Intercolonials. Mentre que només algunes de les guerres van afectar l'Imperi Espanyol i les Províncies Unides, el Regne de la Gran Bretanya, les seves colònies, els nadius americans i el Regne de França i les seves colònies van participar en els quatre conflictes.Douglas E. Leach (1988). "Colonial Indian Wars.Handbook of North American Indians 4: History of Indigenous-White Relations. Washington, DC: Smithsonian Institution, pàgines 128-143. Aquestes guerres formen part de la Segona Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra (1688 - 1815). Les colònies franceses i britàniques a Amèrica creixien contínuament, el que provocava problemes pel control dels diferents territoris. Quan els països europeus entraven en guerra les seves colònies també hi participaven, encara que les dates no sempre coincideixen exactament.
Les diferents guerres americanes, amb els seus corresponents europees van ser:
Anys de guerra Guerra nord-americana Guerra europea Tractat de pau 1689 - 1697 Guerra del rei Guillem Primera Guerra Intercolonial (al Quebec) Guerra dels Nou Anys Guerra de la Lliga d'Augsburg Tractat de Rijswijk 1702 - 1713 Guerra de la Reina Anna Segona Guerra Intercolonial Guerra de Successió Espanyola Tractat d'Utrecht 1744 - 1748 Guerra del rei Jordi Tercera Guerra Intercolonial Guerra de l'orella de Jenkins Guerra de Successió Austríaca Tractat d'Aquisgrà (1748) 1754 - 1763 Guerra Franco-Índia Quarta Guerra Intercolonial Guerra dels Set Anys Tractat de París (1763)
Conforme les guerres es succeïen l'avantatge militar va ser decantant-se per li costat anglès."Warfare tactics from British, not those of tribes, helped Americans win War of Independence, historian says.University of North Texas. Consulta 2017-02-10.Rene Chartrand (1993–2000). Canadian Military History. Montreal: Art Global, vol. 1, pàgines 74-76, 88-91, 94-95; vol. 2., pàgines 20, 32. Això es va deure en gran part a que la població anglesa a Amèrica era molt superior a la francesa i, per tant, tenia major capacitat productiva. Els francesos van aconseguir imposar-se en els tres primers conflictes, però en el tercer foren derrotats i expulsats d'Amèrica del Nord.
Irònicament les victòries angleses a Amèrica del Nord van portar a perdre les seves colònies. Un cop lliurats de l'amenaça francesa, les Colònies Americanes no van veure la necessitat de romandre sota el jou anglès, el que va contribuir a la Guerra d'Independència dels Estats Units.
Les tres primeres guerres van seguir el mateix esquema: totes van començar a Europa i es van estendre per Amèrica. Una vegada que la guerra arribava a Amèrica eren els colons els que hi participaven. L'últim conflicte va trencar aquest esquema, ja que va començar a Amèrica del Nord. Nombrosos regulars anglesos es van traslladar a Amèrica i van aconseguir prendre Nova França. La victòria anglesa va suposar la pèrdua de l'imperi colonial francès, reduït a la Guaiana Francesa, Saint-Pierre i Miquelon.
center|Línies temporals de les guerres europees i franco-índies
Guerra Objectius operatius miniatura|Fort Carillon controlava el transport entre el llac George i el llac Champlain. Els bel·ligerants es van esforçar en general per controlar les principals rutes de transport i comerç, no només les rutes marítimes que connectaven les colònies amb la metròpoli o les rutes terrestres que existien entre les diferents colònies, sinó també les principals rutes de comerç de pells que conduïen a l'interior d'Amèrica del Nord. Aquestes normalment eren al llarg de llacs i rius i s'estenien des de l'Atlàntic fins al Mississipí. Moltes nacions indígenes vivien al llarg d'aquestes rutes i es van involucrar en les guerres entre les grans potències d'Europa. Els bel·ligerants van construir posicions fortificades als principals centres de transport i van sol·licitar l'ajuda de la població indígena local per defensar-les i atacar les posicions enemigues.
Tàctiques europees miniatura|A Carillon, els francesos van obtenir una rara victòria en una batalla lliurada segons les doctrines tàctiques europees. Una opinió comuna és que els mètodes de combat i les tàctiques militars europees no estaven adaptades als boscos americans ni a l'art de la guerra indígena. Per tant, es conjectura que els colons anglesos van dissenyar noves tècniques de combat, inspirades en els mètodes de combat indígenes. Se suposa que aquestes tècniques, que incloïen cobertura i emboscades estressades, van ser la raó per la qual els colons finalment van derrotar els francesos i després l'exèrcit britànic durant la Guerra de la Independència dels Estats Units. En realitat, però, les guerres franco-índies van ser finalment guanyades per Gran Bretanya mitjançant l'aplicació de tàctiques europees tradicionals. La fortalesa de Louisbourg es va rendir dues vegades després de setges realitzats segons les regles de la guerra europea, i la batalla de les planes d'Abraham de 1759 va ser una batalla europea lliurada en formacions tancades a l'aire lliure.
Guerra petita Tot i que en última instància va ser inútil, els francesos van lluitar segons la doctrina tàctica contemporanis anomenada la Petite guerre, o la Guerra de guerrilles actual. La inferioritat numèrica de les forces franceses a Amèrica del Nord feia impossible lluitar una guerra segons les tàctiques europees estàndard. Per tant, els francesos van utilitzar en gran manera aliats indígenes (vegeu més avall). La petita població francesa; la dependència de Nova França del comerç de pells, mútuament beneficiosa tant per als pobles francesos com per als indígenes; i l'amenaça comuna de les colònies britàniques, van convertir els pobles indígenes en aliats disposats a contractar-se. La batalla de Monongahela va ser el major assoliment de les tàctiques de guerra petita. Però al final de la Guerra Franco-Índia, la superioritat numèrica britànica va esdevenir aclaparadora, tot i que gairebé tota la població masculina del Canadà estava mobilitzada, i les tàctiques europees estàndard van guanyar la guerra.
Forces militars europees Britànics miniatura|Gravat de 1797 del desembarcament de tropes de l'exèrcit britànic durant la batalla de les planes d'Abraham miniatura|Tropes provincials durant el setge de Louisbourg el 1745 Les forces militars britàniques estaven formades pels regiments regulars i companyies independents de l'exèrcit britànic; els regiments provincials aixecats per les diverses colònies de l'Amèrica britànica i la milícia colonial.
Exèrcit britànic L'exèrcit britànic tenia dos tipus d'unitats a Amèrica del Nord: regiments regulars que servien a les colònies durant un període de temps, normalment enviats allà només després que esclatés la guerra, i companyies independents, amb base permanent a les colònies com a guarnicions de forts i fortaleses. Igual que les unitats regulars, les companyies independents es van aixecar a les Illes Britàniques i no a les colònies, i constaven d'entre 50 i 100 soldats per unitat. Un cop els oficials i soldats de les companyies independents eren enviats a les colònies, rarament tornaven a les Illes Britàniques i sovint s'integraven a la societat colonial. En canvi, els regiments regulars enviats a Amèrica del Nord es movien constantment i generalment romanien separats de la població colonial.
Tropes provincials Quan va començar la guerra, les diverses colònies van organitzar les seves pròpies forces militars, tropes provincials, mitjançant allistaments temporals. Els soldats provenien de les classes més baixes de la societat, cosa que no va reforçar la seva fiabilitat ni eficiència. La badia de Massachusetts, Nova York i Connecticut solien mobilitzar grans contingents, mentre que les colònies del sud sempre van contribuir a la causa imperial de manera molt reticent. L'exèrcit britànic no tenia una alta opinió de la capacitat de combat de les tropes provincials, amb l'excepció de les unitats de rangers. Durant les operacions conjuntes, les tropes provincials estaven subjectes als molt estrictes Articles de Guerra Britànics. Els oficials de les tropes provincials tenien un rang relatiu inferior al dels oficials de l'exèrcit regular; un oficial de camp provincial es classificava com a capità britànic superior, tot i que aquests oficials eren membres de l'elit colonial, sovint membres de les legislatures colonials. Les disputes sobre el rang i els precedents entre els oficials regulars i provincials eren habituals. Els oficials provincials júniors sovint eren oficials de la milícia populars, que podien reclutar fàcilment una companyia d'homes.C.P. Stacey (1974). "The British Forces in North America during the Seven Years' War.Dictionary of Canadian Biography. Toronto: University of Toronto Press, vol. 3: xxiv–xxx.
Milícia colonial Cada colònia tenia la seva pròpia milícia, que en principi incloïa tots els homes aptes d'entre 16 i 60 anys. En realitat, però, la pertinença a la milícia estava restringida als membres més importants de la societat, ja que cada milicià havia de proveir-se d'un mosquet, motxilla, pólvora, bales, sílex i espasa. Cada comunitat local organitzava la seva pròpia milícia. Els oficials eren nomenats pel governador o elegits pels homes. La tasca principal de la milícia local era la defensa local, rarament servint al camp però actuant com una guàrdia domèstica més o menys eficient.
França miniatura|c. Pintura de de 50 soldats del Regiment Karrer desembarcant a Louisbourg miniatura|Il·lustració d'un milicià francocanadenc el 1759 Les Compagnies Franches de la Marine, els marins colonials, contenien el nucli de les forces militars de Nova França. Va ser només durant la Guerra Franco-Índia que unitats de l’Exèrcit Reial Francès van ser transferides al Canadà. La milícia colonial era més important que la seva contrapart a l'Amèrica britànica.
Infanteria de Marina Les colònies franceses eren administrades a través del secretari d'estat de la marina, i les tropes navals guarneixien Nova França. Els marines francesos es van organitzar en companyies independents anomenades Compagnies franches. Durant la Guerra Franco-Índia, les companyies d'artilleria i bombarder navals també estaven estacionades a Amèrica del Nord. Els altres rangs dels marines es van allistar a França, però el cos d'oficials es va tornar cada cop més canadenc mitjançant el reclutament dels fills d'oficials. Tots els ascensos eren per mèrits; es prohibia la compra de comissions. Els rangers britànics van ser un intent de replicar les tàctiques dels marines colonials francesos. El regiment suís de Karrer també operava sota la Marina Reial Francesa. El seu dipòsit era a Rochefort, però les seves companyies servien a Amèrica del Nord i al Carib.René Chartrand (1984). The French Soldier in Colonial America. Bloomfield, Ont.: Museum Restoration Service.Desmond Morton (1985). A Military History of Canada. Edmonton: Hurtig, pàgines 18-23.
Exèrcit francès El 1754, sis batallons dels regiments Artois, Béarn, Bourgogne, Guyenne, Languedoc i La Reine van ser transferits a Nova França. El 1757 van arribar dos batallons més del Royal Roussilon i La Sarre, seguits l'any següent per dos batallons del de Berry. També es va enviar una companyia d'artilleria a través de l'Atlàntic.W. J. Eccles (1974). "The French forces in North America during the Seven Years' War.Dictionary of Canadian Biography. Toronto: University of Toronto Press, vol. 3: xv–xxiii.
Milícia colonial