La psicologia de la percepció és l'encarregada d'estudiar la relació entre els processos cognitius i la sensació i la percepció.
Sensació miniatura|La relaxació és una forma de combatre la tensió Les sensacions són la principal font d'informació que tenim sobre el nostre entorn, tant intern (el mateix cos) com extern (el món que ens envolta). Mitjançant les sensacions arriba al cervell tota la informació que permet als individus orientar-se i vincular-se amb la realitat.
Classificació de les sensacions Interoceptives:Són les que provenen del prop medi intern de l'organisme i de l'estat dels seus processos interns. Es transmeten per via del sistema nerviós autònom i són les sensacions més difuses i menys conscients com ara el malestar, la comoditat o la tensió. susciten un comportament orientat a satisfer les necessitats o eliminar els estats de tensió. Propioceptives: Aporten informació sobre la situació del cos en l'espai i la postura de l'aparell motriu, assegurant la regulació dels nostres moviments. Els seus receptors es troben als músculs i superfícies articuladores. En aquest sentit trobem les sensacions referides a l'equilibri transmeses via el nervi vestibular (al nervi auditiu) i en estreta relació amb el sistema visual. Exteroceptives: Referides a l'obtenció de senyals procedents del món exterior, que són la base del coneixement conscient. Es podrien dividir en diferents subgrups. Sensacions per contacte: Requereixen l'aplicació directe de l'òrgan receptor a la superfície del cos que les engendra per aparèixer (gust i tacte). Sensacions intermèdies o intermodals: Com percebre certes olors fortes, sons estridents o llums intenses. Sensacions a distància: Òrgans que actuen mitjançant reu interval d'espai (olfacte, oïda i vista). Tipus inespecífic: Com per exemple la fotosensibilitat de la pell, la capacitat de l'epidermis per percebre els colors).
Percepció miniatura|El reconeixement d'un lloro es faria per la confrontació entre la informació sensorial i l'experiència anterior
És la interpretació de la informació sensorial i es relaciona directament amb els processos de pensament, ja que requereix les pautes d'experiència anterior, perquè en unificar els grups d'indicis essencials i bàsics, confronta el conjunt de trets percebuts amb els coneixements anteriors vers l'objecte o la situació. D'aquesta confrontació neix el reconeixement de l'objecte
Processament de la informació sensorial Els sistemes sensorials tradueixen l'energia física que reben de l'ambient en energia neural, és a dir, en potenciar els axons del sistema nerviós. És el procés conegut com a transducció.
Estructura dels sistemes sensorials Consten de:
Cèl·lula receptora, encarregada de fer el procés de transducció. Neurona sensorial, si la cèl·lula receptora no té el seu propi axó. Conjunt d'estructures accessòries que ajuden a modificar la naturalesa de l'energia física abans d'arribar a la cèl·lula receptora.
Receptors sensorials miniatura|Els receptors de llengua estan especialitzats en la transducció de determinats estímuls, diferents dels d'altres òrgans com els ulls. El procés de transducció comença quan l'energia física arriba a la cèl·lula receptora de l'òrgan sensorial encarregat a fer la transducció. Cada estímul és adequat per a cada sistema sensorial i quan arriba al receptor, la cèl·lula respon amb un canvi de potencial, un canvi lent en relació al potencial de repòs de la cèl·lula.
Via sensorial aferent El camí que segueix la informació, les vies sensorials aferents, poden partir de l'òrgan receptor, passar pel tàlem (menys les vies que surten del nas) i arribar a l'escorça cerebral. D'altres vies poden participar en els reflexos i creuar-se i interaccionar en les àrees cerebrals inferiors. Les vies sensorials aferents tenen en comú les següents característiques:
Convergència: Hi ha menys fibres que parteixen de les cèl·lules receptores que cèl·lules receptores, pel que la informació es va desgranant de manera que el que arriba al cervell no és més que el resum del que es va trasduïnt. Ampliació: Part de la informació sensorial es perd, però certs tipus poden ser ampliats. Interacció lateral: L'activitat d'una cèl·lula receptora i les seves connexions tenen efecte en l'activitat de les connexions de cèl·lules properes, fet que pot provocar certes il·lusions òptiques.
Codificació sensorial La forma en què l'energia es codifica és el que coneixem com a codi neural o sensorial. Aquest presenta una série de característiques que s'hi relacionen:
Organització topogràfica: Per codificar característiques espacials s'utilitza un codi espacial especialment útil a causa de l'organització topogràfica de les neurones de la majoria d'òrgans sensorials. Camps receptius: Àrea espacial dins la qual un estímul pot produir una resposta determinada. La interacció lateral explica que moltes neurones tinguin camps receptius més grans que l'àrea que cobreixen les seves pròpies cèl·lules receptores. Codificació de la qualitat de l'estímul: Els sistemes sensorials tenen diferents formes de codificar-ho. Detecció del contorn: Les qualitats complexes de les cèl·lules visuals corticals solen respondre millor a un estímul quan tenen diverses característiques.
Vies sensorials eferents miniatura|Sembla que la resposta de dilatació de les pupil·les, per les vies sensorials eferents, tenen un paper en la recepció de nova informació. Són les vies que van des del cervell fins als òrgans receptors de manera que pot tenir incidència en la codificació de missatges subseqüents, per exemple, la dilatació i contracció de pupil·les.
Sentit químic L'estímul químic La intensitat de l'estímul químic, que és difícil d'identificar, representa la concentració de molècules que es presenten a les cèl·lules receptores dels sentits del gust i olfacte, o sigui nas i llengua. És difícil parlar de qualitats en aquests sentits, pel que com a màxim s'han determinat les qualitats primàries d'olors i sabors:Carlson, N.R.Fisiología de la conducta. Ariel Psicología. 1993. Barcelona
Sabor Dolç Salat Amarg Agre
Olors Almescat Afruitat Floral
El gust miniatura|La dolçor d'un aliment és un senyal del nombre de calories que té. Les diferents qualitats del gust s'associen a diferents funcions biològiques, com per exemple, la sal és necessària per al balanç òptim de l'organisme, la dolçor assenyala les calories, les substàncies amargues acostumen a ser verinoses i les agres senyalen un Ph baix que avisa de la possibilitat d'una substància corrsiva per les seves propietats àcides. L'òrgan receptor és la llengua.
La informació gustativa és codificada al cervell després que aquesta sigui portada per diferents nervis cranials des de diferents parts de la llengua. La resposta neural a un estímul gustatiu sol ser proporcional a la taxa d'absorció. Les fibres aferents que fan sinapsi als receptors poden servir a set o vuit papil·les diferents, àrea que constitueix el camp receptiu de la fibra. En tot cas, es necessiten moltes neurones per saber de quin sabor es tracta.
L'olfacte Les cèl·lules encarregades de l'olfacte són les neurones bipolars amb dues prolongacions: una, l'axó, orientada cap als bulbs olfactoris i d'allà cap al bastó olfactori que conté petits péls o cilis olfactoris projectats cap a la superfície de la membrana mucosa. Cada receptor, respon a diferents qualitats olfactòries, però sobretot a una d'elles com passa amb el gust.
Sistema auditiu miniatura|Anatomia de l'orella humana: 1: Orella externa. 5: Orella mitjana. 13: Orella interna: 14: Laberint: 15: Conducte semicircular, 16: Vestíbul: 17: Finestra oval, 18: Finestra rodona. 19: Còclea. 20: Nervi vestibular, 21: Nervi coclear, 22: Conducte auditiu intern. Altres: 11: Os temporal, 23: Nervi auditiu.
Estímuls auditius Els estímuls auditius reben l'energia dels objectes que es mouen o vibren i que provoquen canvis successius en la pressió (el que coneixem com a so). Aquests estímuls són seqüències de condensacions i enrariment o rarificació de l'aire que formes les ones sonores. D'aquestes val la pena destacar:
Cicle: Desplaçament de la font sonora des de la seva posició de repòs fins al moviment màxim, primer en una direcció i després en una altra. Longitud: Distància recorreguda en un període pel front d'ona. Freqüència: Quantitat de cicles que passen per un punt determinat en una unitat de temps. la freqüència representa la qualitat del so i es correspon amb la nostra sensació de to. Amplitud: Magnitud dels canvis de pressió de la normal a la màxima durant una condensació. Intensitat: Altura de so, a major amplitud major potència de so. S'expressa en decibel (dB). L'oïda humana pot captar entre 20 i 20000 Hz. Sonoritat: Reflex de l'amplitud de l'ona sonora, grau de compressió-enrariment, que depèn del grau de desplaçament del cos en vibració a partir de la seva posició en repòs. Timbre: Qualitat tonal dels sons. Les ones més complexes que se senten es denominen soroll.
Sistema sensorial auditiu
Consta de 3 parts: Orella externa: Consta de pavelló auricular (l'orella), que ajuda a captar les ones de pressió sonora, i conducte auditiu per on viatja l'ona sonora. A l'extrem intern hi ha el timpà que vibra amb les ones sonores reproduint el patró d'aquestes.
Orella mitjana: Petita cavitat plena d'aire que entra per la boca des de les trompes d'Eustaqui a fi d'igualar la pressió als dos costats del timpà (una diferència de pressió entre els dos provocaria una pèrdua d'eficiència de l'audició). L'oïda mitjana conté tres ossos petits el martell, enclusa i estrep que posen en moviment el timpà amplificant les vibracions i transmeten la informació a la finestra oval. La lesió d'aquests ossos provoca greus pèrdues d'audició igual que la inflamació dels seus teixits.
Orella interna: Formada per tres cavitats: Vestíbul darrere la finestra oval Còclea o Cargol, els seus líquids condueixen ones sonores. conté l'òrgan de Corti que a la base conté les cèl·lules receptores sensorilas de l'audició. Sistema vestibular de cèl·lules sensorials
Codificació del so Codificació de la intensitat: Depén de les neurones de la via aferent per sota de l'escorça que augmenten el seu porcentatge de descàrrega a mesura que el so es fa més intens. Codificació de la freqüència: La membrana basilar vibra amb la mateixa freqüència que l'ono sonora, però el lloc exacte de la membrana que l'ona sonora deforma depèn més de la freqüència, de manera que sons de baixa freqüència provoquen el desplaçament més proper cap a l'àpex de la còclea i sons d'alta freqüència ho fan cap a l'estrep. Codificació en l'espai: Es diferencien dos métodes, diferències de fase i diferències d'intensitat. Diferències de fase: Sons de baixa freqüència. Es detecta la diferència en les porcions d'ona cíclica que arriba a cada oïda, donada la separació entre tots dos, de manera que un so produït a l'esquerra produirà efectes en l'oïda esquerra lleugerament abans que el dret. Diferències d'intensitat: Sons d'alta freqüència. Aquests tipus de so perden molta intensitat a mesura que l'ona es desplaça pel cap, de manera que les ones provinents de l'esquerra són molt menys intenses quan arriben a l'oïda dreta.
Sistema de l'equilibri El sistema vestibular és l'encarregat de donar-nos informació referida a la rotació, inclinació i accelaració del cap, conjunt del cos i posició del cos i del seu moviment amb relació a la gravetat. És un tipus d'informació inconscient igual que la del sistema cinestèsic amb l'excepció de si fem caiguda lliure o girem bruscament.
Receptors Vestibulars